Els ambients rupestres

Consideracions generals

L’hàbitat i les espècies rupestres

Els afloraments de roca que constitueixen les cingleres, les agulles, les crestes, les tarteres o les codines són elements que, indiscutiblement, formen part del nostre paisatge. N’hi ha prou a pensar en Montserrat o en el Montsec, en el Montgó o en la Serra mallorquina, o en tants d’altres territoris, tots ells caracteritzats per la presència de superfícies de roca que, de manera singular, personalitzen cada un d’aquests paratges. I si parlem dels Pirineus, el paper del rocam en la constitució del paisatge és encara més fonamental. Per sobre de boscos i prats, l’alta muntanya és només crestall i gelera, geologia jove que s’alça, tallant i nua.

Totes aquestes grans masses rocoses, així com els més petits afloraments de roques que sorgeixen per tot arreu, constitueixen ambients molt desfavorables per a la vida dels vegetals. Tanmateix, n’hi ha que han acceptat el repte de colonitzar-los i han reeixit a viure-hi, de tal manera que molts d’ells no els trobem en cap altre ambient: són els vegetals rupícoles.

Certament, les superfícies llises i inclinades, només humides quan plou, no poden ésser poblades per cap planta superior, que no trobaria la manera d’arrelar-hi. Això no obstant, la vida vegetal hi fa acte de presència mitjançant els líquens crustacis, que s’hi arrapen tenaçment i hi poden viure durant milers d’anys, resistint la il·luminació extrema i la quasi completa dessecació, nodrint-se amb els ions minerals que arriben amb l’aigua de la pluja o la rosada, o els que dissolen a partir del substrat.

Però a part l’excepcional grup dels líquens i algunes petites molses, tot els altres vegetals tenen uns mínims requeriments de sòl que els obliguen a instal·lar-se a les esquerdes o petits relleixos on s’acumula una mica de terra. Les plantes que s’hi aventuren són espècies molt particulars, especialment adaptades a les dures condicions de vida que aquests hàbitats els imposen. La migradesa del sòl, a més de l’escassetat d’elements nutritius i de la dificultat d’ancorament, comporta una limitada capacitat de retenció d’aigua. En els ambients rocosos, la humitat és baixa, raó per la qual la majoria de plantes que hi viuen han d’estar ben adaptades a la secada. Per si això no fos prou, aquestes plantes han de suportar també brutals canvis de temperatura: les roques són batudes de ple pel sol al migdia, però de nits es refreden ràpidament: l’oscil·lació tèrmica diària pot arribar als 40°C a l’alta muntanya, als llocs on de nits es produeixen gelades.

Les plantes que al llarg de la seva evolució han adquirit adaptacions que les fan aptes per a viure en aquest ambient tan inhòspit, s’hi desenvolupen bé, lliures de tota competència amb les altres plantes, isolades com es troben a la seva roca, i no en marxen fàcilment. Les condicions climàtiques generals les afecten relativament poc, i fins i tot els grans canvis climàtics, com les glaciacions, han tingut poca influència damunt seu. De fet, algunes de les plantes rupícoles que es troben actualment als Països Catalans pertanyen a famílies de plantes tropicals, i són les darreres restes d’una vegetació preglacial, avui desapareguda a les nostres latituds. Per altra banda, en els ambients rocosos són abundantíssims els endemismes, a causa del relatiu aïllament de les roques. Aquest aïllament, en efecte, provoca que diverses poblacions d’una mateixa espècie evolucionin independentment, sense creuar-se entre elles des de temps antics, cosa que dona com a resultat l’aparició de noves espècies, diferents per a cada indret.

Així, doncs, els ambients rupestres resulten d’un gran interès per a l’estudiós o per al simple observador de la natura, no solament perquè podrà trobar-hi veritables rareses florístiques, sinó sobretot perquè l’observació de les diverses adaptacions de les plantes li permetrà de descobrir les innombrables estratègies del món vivent per a instal·lar-se i progressar allà on les condicions adverses sembla que ho facin del tot impossible.

Les comunitats rupícoles

En els apartats que segueixen, hom descriu les principals comunitats vegetals en què s’agrupen les plantes rupícoles. Però cal fer notar prèviament, tanmateix, que el concepte de comunitat, en els ambients rupestres, resulta més aproximatiu que exacte. En efecte, a causa de la mateixa estratègia de supervivència, les plantes creixen separades, l’una aquí, l’altra allà, sense cap mena d’interrelació evident. Això no obstant, és possible de distingir conjunts d’espècies que solen presentar-se juntes en condicions ambientals semblants (natura del substrat, altitud, orientació, etc.), fet que ens permet de considerar diferents agrupaments que, per raons pràctiques, anomenem comunitats, baldament potser la denominació resulti excessiva en prou ocasions.

Vegetació dels grenys calcaris de la Serra de Mallorca, dominada per la maçanella de penyal (Helichrysum lamarcki).

Jordi Vidal

Un dels factors bàsics en la constitució d’aquests agrupaments és la composició química del substrat. Les espècies que hi resulten indiferents són molt poques, de manera que és possible separar força nítidament les comunitats calcicoles, que viuen a les roques calcinals, de les silicícoles, que prefereixen les roques compostes per silicats. I fins i tot per a un mateix tipus de roca, segons el lloc on s’instal·lin (a les esquerdes, als petits relleixos, entre els blocs solts), els vegetals hauran d’adaptar-se a condicions diferents, que també permeten de distingir distints agrupaments.

Dins les esquerdes, la terra pot acumular-se fàcilment, resguardada com es troba dels vents i del rentat de les pluges, de manera que pot arribar a formar-se un sòl més o menys rudimentari, on les rels de les plantes poden ancorar-se. Aquestes, i sovint també les tiges, sostingudes per les parets de l’escletxa, queden sòlidament fixades a la roca, de manera que fins i tot arbusts i petits arbrets poden viure en aquestes condicions. A més, les roques fissurades deixen entrar l’aigua de la pluja, que es diposita en profunditat i s’evapora molt lentament, de manera que aquests grejiys i llivanyes s’ofereixen a les plantes que hi viuen (vegetació casmofítica o fissurícola) com un medi relativament humit.

Contràriament, a les codines i als relleixos, la petita capa de terra superficial que cobreix la roca s’asseca immediatament després de les pluges. D’altra banda, l’escàs gruix del sòl només permet la vida a plantes minúscules, amb aparells radicals poc potents. Per això hi abunden els vegetals herbacis, moltes vegades amb fulles carnoses, que acumulen aigua per tal de suportar la sequedat imperant, l’anomenada vegetació comofítica.

Finalment, entre el pedruscall mòbil, les plantes han de trobar la manera de fixar-se en un substrat tan inestable i han de procurar no sucumbir sota els blocs de pedra que rossolen del pendís. Afortunadament, moltes vegades, sota l’acumulació de rocs existeixen sòls ben constituïts i, també, la humitat necessària, raó per la qual pot arribar a instaurar-s’hi una coberta vegetal relativament considerablement, la vegetació glareícola.

La vegetació dels roquissars i cingleres

Els roquissars i cingleres ofereixen l’hàbitat d’elecció per a la vegetació casmofítica. La natura calcària o silícia de la roca determina, selectivament, que s’hi instaurin unes comunitats o bé unes altres.

Les comunitats de les llivanyes i grenys calcaris

Tot i que al nostre país es dona una certa repartició dels dos tipus de substrats rocosos, de manera que a la terra baixa abunden els afloraments calcaris i a l’alta muntanya dominen molt més els de reacció àcida (esquists i granitoides), els afloraments calcinals apareixen, poc o molt, per tot arreu, i la vegetació casmofítica i calcicola fa acte de presència des d’arran de mar fins als estatges superiors de les muntanyes.

La principal característica dels substrats calcaris és que són molt permeables i fins solubles a l’aigua, és a dir, que l’aigua s’hi escola ràpidament, de vegades dissolent les superfícies de roca per on passa. Aquest fet té com a conseqüència que les plantes queden molt aviat sense aigua disponible, o que la que reben està carregada de calç, de manera que els és difícil d’absorbir-la. Sembla que algunes plantes que es troben sovint sobre roques calcinals, com les saxífragues, han adoptat un sistema per eliminar el carbonat càlcic sobrer pels porus de les fulles; d’aquí vindrien les crostes o punts blancs que es veuen sovint als marges de les fulles de moltes espècies de Saxífraga.

Les roques calcàries són, doncs, particularment eixutes i inhòspites, i les plantes que hi viuen han d’ésser veritables especialistes a explotar-les. Probablement per això, hi trobem espècies interessantíssimes, relíquies del Terciari, i una gran quantitat d’endemismes, alguns d’ells molt localitzats.

Les comunitats fissurícoles de roques calcinals poden agrupar-se en dos grans conjunts: el de les zones càlides, del país de la màquia i de les àrees més seques dels alzinars (Asplenietalia), i el dels territoris més humits, que comencen a aparèixer a les parts més frescals del país de l’alzinar i dominen plenament els estatges superiors, fins a l’alta muntanya calcària (Potentilletalia).

Comunitats mediterrànies eixutes

Dins el primer conjunt (Asplenietalia), les penyes calcàries de les Balears, especialment de Mallorca, presenten el grup de comunitats més destacables (Brassico-Helichrysion rupestris). Es tracta de comunitats molt originals, constituïdes per espècies endèmiques de Mallorca, com el ginestell cineri mallorquí (Genista cinerea ssp. leptoclada) i la col borda (Brassica balearica), endemismes gimnèsics com la violeta roquera (Hippocrepis balearica ssp. balearica), el crepis baleàric (Crepis triasií), la maçanella de penyal (Helichrysum lamarckï) o els didals (Digitalis dubia), i endemismes de la regió mediterrània occidental, com l’herba penyalera (Scabiosa cretica) o el tem bord (Satureja filiformis). Són relíquies florístiques que s’han mantingut acantonades a les escletxes de les roques des d’èpoques remotes (Terciari) i que tenen, per tant, un extraordinari interès.

També resulten força notables les comunitats fissurícoles que es fan al migjorn valencià, a les roques del país de la màquia (Teucrion buxifolii). Dominades per herbes robustes i petits arbusts, contenen algunes plantes semblants a les de les Balears, com la violeta roquera, que presenta una forma especial a les muntanyes diàniques (ssp. valentina) i atresoren igualment certs endemismes (Scabiosa saxatilis ssp. saxatilis, Carthamus dianius, Crepis albida ssp. scorzoneroides), sense arribar a igualar, però, la riquesa de les comunitats mallorquines que, de tot l’àmbit mediterrani, són les que reuneixen més espècies endèmiques.

Les comunitats que poblen les roques calcàries dels ambients secs de la resta del territori (Asplenion petrarchae) tenen una importància més discreta. Són les que veiem a les roques de les baixes muntanyes calcàries catalanes i del nord del País Valencià, i en les quals apareixen algunes de les plantes més apreciades per a fer infusions, com el te de roca (Jasonia glutinosa) i el poliol (Satureja fruticosa), juntament amb diverses falgueres i crespinells. Florísticament, les plantes més destacables d’aquests agrupaments són dues espècies menudes i de colors vistosos: la linária de cingle (Linaria origanifolia ssp. cadevallii) i l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla ssp. enneaphylla).

L’entroncament d’aquesta mena de comunitats amb les de les esquerdes de les roques dels territoris humits (Potentilletalia) el fa un agrupament especial (Jasionion foliosae), amb jasione (Jasione foliosa) i campaneta (Campanula rotundifolia ssp. hispanica), que colonitza els cingles més ombrívols de les Serres de Mariola i Aitana, per damunt dels 1200 m d’altitud.

Comunitats montanes i/o subhumides

A les terres més septentrionals, ja pròpiament als ambients rupícoles muntanyencs humits i frescals, trobem una sèrie de comunitats (Saxifragion mediae) de caire diferent, que s’estenen des dels sistemes muntanyosos mediterranis, fins a les àrees pre-pirinenques i pirinenques, cercant sempre refugi a les fissures de les roques calcàries.

Pertanyen a aquest grup una sèrie de poblaments rupícoles constituïts per plantes popularment ben conegudes per llur vistositat: l’esplèndida corona de rei (Saxífraga longifolia), amb el seu immens ramell de flors blanques, la curiosa orella d’ós (Ramonda myconi), de magnífiques flors liloses, el vigorós xuclamel de roca (Lonicerapyrenaica), la campaneta gran (Campanula speciosa), de flors blaves espectaculars, la lluqueta de roca (Globularia cordifolia ssp. nana), que cobreix el penyal amb els nombrosos botons blaus de les seves inflorescències, i tantes altres espècies atractives pel seu valor plàstic o per la seva raresa. Entre elles no hi manquen els endemismes: les mateixes orella d’ós i corona de rei, totes dues relíquies de la flora pre-quaternària, en són, i també la saxífraga mitjana (Saxífraga media) i la potentilla nival (Potentilla nivalis), ambdues dels Pirineus, i el petit salze de cingle (Salix tarraconensis), del sector meridional de les muntanyes catalanídiques.

Les comunitats de les llivanyes i grenys silicis

Les roques silícies, que generalment són poc o gens permeables, constitueixen un hàbitat més favorable a la vida de les plantes que no pas les eixutes roques calcinals, que acabem de veure.

Cal assenyalar, però, que en la instal·lació i persistència de les comunitats vegetals rupícoles, a part la natura litològica, és també fonamental l’estructura física de la roca, i que aquesta és molt diversa dins del grup de les roques silícies. Simplificant, podem distingir-ne dos tipus: els granitoides i els esquists. Els primers (granit, gneis, etc.) són roques compactes, molt poc fissurades en general, que, en disgregar-se, donen una arena seca i grollera: tot plegat les fa difícilment colonitzables per les plantes. Els esquists, per contra, són més aptes per a la instal·lació dels vegetals, ja que solen presentar abundants esquerdes i relleixos on s’acumula fàcilment la sorra fina que resulta de la seva alteració, però no estan lliures d’inconvenients: la seva tendència a l’exfoliació, els converteix en un material molt friable, que es desmunta ràpidament quan la superfície d’erosió coincideix amb el pla d’exfoliació, i en aquests casos la colonització és impossible.

Així, doncs, del conjunt de roques silícies, els esquists no exfoliats són els més idonis per a la instal·lació de la vegetació casmofítica, i és en aquest tipus de roca que ens caldrà anar a cercar-la. Sovint fins i tot plantes no estrictament rupícoles hi fan acte de presència, si l’acumulació de terra fina en els replanets és prou important.

Comunitats alpines, subalpines i montanes

Tal com ja ha estat dit, als Països Catalans, les roques silícies són especialment importants a la serralada pirinenca, i naturalment, doncs, les comunitats rupícoles de roques àcides tenen un paper molt important al rocam de l’estatge alpí i la part superior del subalpí, els quals animen amb els més agosarats signes de vida. Allí prospera un grup de comunitats (Androsacion vandellií) dominades pels minúsculs coixinets d’androsaces (Androsace vandellii, A. pubescens) i saxífragues (Saxífraga pubescens), les artemísies de muntanya (Artemisia eriantha, A. gabriellae) i els matafocs (Sempervivum tectorum, S. arachnoideum, S. montanum), plantes totes elles ben singulars, tot i que no resulten tan notables com les que viuen als penyals calcaris.

A l’estatge montà, la vegetació casmofítica silicícola té menys entitat, i les comunitats que hom hi ha reconegut (Antirrhinion asarinae) són presidides gairebé sempre per l’asarina (Antirrhinum asarina), espècie semblant als conillets, amb grans flors grogues i fulles enganxoses, que sol estar ben acompanyada de plantes suculentes, com els matafocs (Sempervivum) i els crespinells (Sedum dasyphyllum, S. hirsutum, S. brevifolium, etc.). Al mateix grup pertany una comunitat pròpia del Montseny, en la qual prospera la bonica i endèmica herba de sant Segimon (Saxífraga vayredana), enmig d’una catifa de molses.

Comunitats mediterrànies

A la terra baixa, els ambients rupícoles silícies escassegen. Això no obstant, la vegetació que s’hi fa (Phagnalo-Cheilanthion fragrantis) és ben interessant. En certs indrets assolellats i calents, progressen falgueres raríssimes, pròpies de les zones tropicals seques (diverses espècies del gènere Cheilantes, Pellaea calomelanos), que segons sembla constitueixen un residu d’una antiga flora paleoafricana terciària.

Les comunitats de les codines

Les comunitats comofítiques són constituïdes per plantes necessàriament diminutes que s’acontenten de colonitzar el minso recobriment de sòl que revesteix codines i replans rocosos. Sol tractar-se de petites fanerògames herbàcies i, sobretot, de molses i falgueres. La gran eixutesa d’aquests ambients, derivada de la manca de sòl, fa que les codines només duguin vegetació, si es troben poc o molt ombrejades, o bé situades a les bandes obagues i més frescals, on la humitat és més o menys permanent. La vegetació comofítica, de poca entitat, es localitza sobretot als ambients mediterranis i la més original es troba a les Balears.

Comunitats mediterrànies

A l’obac de la Serra de Mallorca, i també en alguns penya-segats calcaris menorquins, prosperen les comunitats més notables d’aquest grup (Arenarion baiearicae), amb endemismes gimnèsics (Erodium reichardii), baleàrics (Sibthorpia africana) o tirreno-balears (Arenaria balearica, Linaria aequitriloba), i diverses falgueres i molses. Sembla ésser que la humitat deguda a les boires juga un paper important en el seu manteniment.

A la península, les comunitats comofítiques són menys singulars, i estan constituïdes fonamentalment per un mantell de molses que entapissa les roques i proporciona un petit gruix d’humus on arrelen falgueres i algunes plantes superiors. Les comunitats calcicoles de la terra baixa catalano-valentina (Polypodion cambricï) solen estar dominades per falgueres banals, com la falzia roja (Asplenium trichomanes) i el polipodi austral (Polypodium cambricum), tot i que hi poden fer acte de presència plantes més interessants (Saxifraga cossoniana, al migjorn valencià, S. corbariensis, a les muntanyes de Prades), àdhuc endèmiques (Minuartia verna ssp. valentina, a la Serra d’Espadà).

Les comunitats calcífugues mediterrànies (Bartramio-Polypodion) no són pas més riques que aquestes. Als replans de les roques silícies i als marges dels camps i parets velles protegides del sol, les espècies que solen acompanyar la falzia roja i el polipodi austral solen ésser plantes comunes, com els crespinells (Sedum sediforme, S. hirsutum) i els barretets (Umbilicus rupestris). Destaquen només, com a ben originals, els curiosos entapissats de selaginelles (Selaginella denticulata) i minúscules falgueres que recobreixen sovint petits talussos humits.

Comunitats montanes

Als Pirineus, a les muntanyes olositàniques, al.

Montseny, i fins i tot a la Serra de l’Obac, sobre les roques ombrívoles calcàries dels boscos caducifolis, es fa una comunitat (Anomodonto-Moehringietum muscosae), caracteritzada per la presència d’una gruixuda capa de briòfits (moles i hepàtiques) d’entre els quals sorgeix l’herba prima de roca (Moehringia muscosa) i algunes falgueres (Asplenium fontanum. A. trichomanes, etc.), associació que pertany al grup de comunitats comofítiques calcicoles de la regió eurosiberiana (Anomodonton europaeum).

Paral·lelament, els revestiments de terra que es fan a les roques silícies de la regió eurosiberiana són colonitzats per comunitats de caràcter semblant (Hypno-Polypodion vulgaris). Al nostre país ha estat descrita només una associació (Sedo-Polypodietum vulgaris), del Boscdetosca (Olot) en la qual la fabària (Sedum telephium ssp. maximum), el polipodi (Polypodium vulgare) i d’altres falgueres destaquen enmig de les molses.

La vegetació de les clapisses

Una atenció especial mereix la descripció de la vegetació glareícola, és a dir, la que es desenvolupa en els diferent tipus, més o menys mòbils, de clapissa. En primer lloc tractarem les comunitats dels arenys pedregosos dels rius, per passar tot seguit a descriure la vegetació que s’instal·la al rocam inestable dels vessants de les muntanyes.

Les comunitats dels codolars fluvials

A les lleres dels rius mediterranis, bona part de l’any eixutes en molts trams, germinen llavors de tota mena, portades per les aigües des de camins, camps de conreu, marges o brolles. Així, entremig dels còdols sorgeixen una colla de plantes banals, entre les quals és característica la presència més singular de la llonja (Andryala ragusina) i el malcoratge blanc (Mercurialis tomentosa), espècies que defineixen una comunitat particular (Andryaletum ragusinae), totalment eventual, subjecta a l’atzar de les riuades i a la diversitat de diàspores que les aigües arrosseguen. Aquest agrupament tan especial, que presenta sempre recobriments molt baixos (10-20%), es pot trobar a tots els rius i rambles del País Valencià i del Principat mediterrani.

Les comunitats dels clapers, pedrusques i tarteres

Quan les roques de les muntanyes es desfan sota l’acció dels agents erosius i el pedruscall que en resulta es desprèn pendís avall, s’originen en els vessants clapisses més o menys extenses i potents. Amb el temps, aquests munts de pedres són cohesionats pel sòl i la vegetació, però, sobretot si les allaus amb noves aportacions són freqüents, aquest procés pot durar mil·lennis.

Comunitats de claper mediterrani

A la muntanya mitjana, i encara més a la terra baixa, aquesta mena de pedregars són molt modestos i no gaire abundants. Generalment estan constituïts per fragments petits, sovint ja semiaglutinats, formant el que hom anomena un claper o pedrusca fixada. Tant al Principat com al País Valencià existeixen diverses comunitats de plantes glareícoles que ornen aquests ambients. Tanmateix, cal assenyalar que ni l’aspecte dels conjunts vegetals ni la morfologia de les plantes recorden gaire els poblaments de les tarteres pirinenques.

De les comunitats glareícoles de caràcter mediterrani, val la pena de destacar les que es fan al migjorn valencià (Scrophularion sciaphilae), perquè són agrupaments presidits per espècies pròpies del SE ibèric, com Scrophuiaria sciaphila i Arenaria montana ssp. intricat a, o per espècies que presenten formes especials en aquells indrets (Reseda alba ssp. valentina, Biscutella laevigata ssp. stenophylla).

També arriben al País Valencià, però s’estenen per tot l’àmbit mediterrani català, les comunitats de l’aliança Pimpinello-Gouffeion, de caràcter més septentrional que les anteriors. Són agrupaments vegetals propis de les pedrusques de la terra baixa i de les muntanyes poc elevades del migjorn català (Montserrat, Montsant, Llaberia, Prades, Ports de Beseit), que són constituïdes per espècies rupestres mediterrànies, com les llunetes (Biscutella laevigata), el màstec (Chondrilla juncea), el vilandre (Laserpitium gallicum), el fonoll de porc (Peucedamum officinale ssp. stenophyllum), l’adianeta (Centrathus angustifolius ssp. longicalcaratus), etc.

Comunitats de pedrusca montana

A la muntanya mitjana de condicions climàtiques extramediterrànies es fa una vegetació glareícola més típica, amb plantes de rels llargues i fortes, capaces d’ancorar-se a les pedrusques, que ja presenten més entitat.

Els tarterars silícies dels vessants del Montseny, dels vessants S i E dels Pirineus (800-1500 m), i també del Baix Aran (750-900 m), porten les comunitats de galeopsis (Galeopsion), molt vistoses quan els galeopsis (Galeopsis segetum, G. ladanum en subespècies diverses) floreixen enmig del pedregar.

A les pedrusques calcàries apareixen, en canvi, les comunitats de badola i sanadella de pedrusca (Stipion calamagrostis), en les quals no manquen la badola (Rumex scutatus) o la sanadella de pedrusca (Stipa calamagrostis). Des dels Pirineus i Pre-pirineus, o des de les Muntanyes Ibèriques, aquests poblaments s’estenen pels punts més favorables del país fins arribar a la terra baixa en alguns indrets, de manera que es poden trobar representants d’aquest grup de comunitats fins i tot al Garraf.

Comunitats de pedrusca o tartera subalpina i alpina

Per trobar les comunitats glareícoles típiques ens cal anar, però, a l’alta muntanya pirinenca o al vessant N de la Serra de Cadí. Allí veurem com les crestes esmolades sobresurten d’entre escampalls immensos de runes deixades per l’infalible escarpra del gel que, nit rera nit, esberla els blocs de les carenes: penetra la roca en forma d’aigua i la rebenta després, en augmentar de volum quan es solidifica dins les escletxes.

Les acumulacions de rocs que resulten d’aquesta continuada acció destructora s’anomenen, genèricament, tarteres, si bé es interessant, des del punt de vista de la vegetació que s’hi installa, de distingir-ne diferents tipus, segons la mida dels fragments. Així, podem separar les tarteres pròpiament dites —blocs grossos, que es mouen lentament—, de les pedrusques, constituïdes per pedres més petites i inestables, que rossolen sota els peus a cada pas, i dels caos, formats per blocs immensos, pràcticament immòbils, que hom sol trobar principalment en àrees granítiques.

Tant els caos com les tarteres de blocs més grossos, constitueixen uns hàbitats rupestres no ben bé glareícoles, ja que el pedram es gairebé del tot immòbil. La vida, però, no hi és fàcil per a les plantes, car la terra on podrien arrelar es troba molt fonda entre els grans blocs que la cobreixen i la priven de la llum. Rarament veurem plantes superiors a les acumulacions de rocs de grans dimensions; podrem trobar-hi només algunes falgueres que reïxen a sobreviure a l’ombra dels blocs rocosos, i que poden arribar a constituir la comunitat de driopteris i criptograma (Cryptogrammo-Dryopteridetum abbreviatae).

Les dificultats que ofereixen les pedrusques i les tarteres de fragments menys grossos, ambients típicament glareícoles, són d’una altra índole. El sòl no acostuma a trobar-se tan profund, de manera que no és tan difícil per a les plantes de germinar-hi, i un cop arrelades disposen dels recursos minerals i hídrics necessaris, potser encara més que en qualsevol altre indret del vessant, car la cobertura de pedres evita l’excessiva evaporació de l’aigua edàfica.

Aquí el veritable problema el plantegen els moviments del pedruscall solt que, a cada lliscada, pot arrencar les mates de les parts altes i aixafar o colgar les de més avall. Les plantes que gosen viure sota aquesta amenaça constant compten amb sistemes de fixació realment eficaços, i amb diversos recursos que els permeten de fer front a les contínues escomeses del pedreny. Ultra rels potents, fondes i ramificades, com el julivert d’isard (Xatardia scabra), poden presentar rizomes llargs que connecten diverses mates, cada una d’elles capaç de reiniciar la colonització del pedregar pel seu compte, si el rizoma es trenca, com en el cas del crepis nan (Crepis pygmaea), o bé sistemes radicals fasciculars, com el del ranuncle de pedrusca (Ranunculus parnassifolius), capaços d’arrapar un pa de terra i no deixar-lo anar encara que tot el conjunt sigui endut avall: allà on vagi a parar, la planta podrà reinstal·lar-se. D’altres, desenvolupen proteccions construïdes a base de beines engruixides i restes de fulles de tiges mortes, que esmorteeixen la intensitat dels cops de pedra (així ho fa el mateix julivert d’isard i moltes plantes que formen coixinets), o encara estratègies dirigides a la germinació ràpida d’una gran quantitat de granes, quan llurs generadors són destruïts per una allau; en tenim exemples en diverses plantes anuals i bianuals que viuen a les pedrusques.

Moltes de les plantes que presenten aquestes formidables adaptacions són espècies endèmiques de determinades àrees. Com en el cas de les colonitzadores d’esquerdes i replanets de roques fixes, aquest fet s’explica per l’origen preglacial d’algunes espècies i per l’elevadíssima especialització que han hagut d’adquirir per tal de sobreviure en un ambient tan poc acollidor.

Són diverses les plantes glareícoles d’alta muntanya que resulten indiferents a la natura mineralògica del substrat, de manera que tant poden viure a les pedrusques calcàries com silícies, i hom tendeix a pensar que en aquest ambient han d’ésser més determinants les característiques físiques del substrat que no pas la seva composició química. Així i tot, es pot reconèixer un grup de comunitats fonamentalment calcícoles (Iberidion spatulathae) i un de silicícoles (Senecion leucophylli).

Els valents julivert d’isard i crepis nan solen formar part de les associacions del primer grup (Iberidion spatulathae). Apareixen junts a la comunitat de julivert d’isard i corniol hirsut (Aquilegio-Xatardietum scabrae) que colonitza els pedruscalls força mòbils de la Serra del Cadí (1900-2000 m), acompanyats del vistós corniol hirsut (Aquilegia hirsutissima ssp. montsicciana). El crepis nan reapareix també als Pirineus orientals, en indrets més enlairats (2250-2700 m), a la comunitat de crepis i campanula nans (Crepidetum ygmeae), conjuntament amb plantes de llocs alts i freds, com és ara la hutquínsia (Hutchinsia alpina), el dorònic de pedrusca (Doronicutn grandiflorum), el ranuncle glacial (Ranunculus glacialis), etc. També cal incloure en aquest grup algunes comunitats dels Pirineus i dels Pre-pirineus centrals calcaris que compten amb plantes ben interessants, com les endèmiques borderea pirinenca (Borderea pyrenaica) i festuca pirinenca (Festuca pyrenaica). D’altres plantes que hom sol trobar a les clapisses calcàries, encara que també fan acte de presència a les de caràcter silici, són la rosella alpina (Papaver alpinum ssp. suaveolens), el carraspic espatulat (Iberis spatulatha) i el ranuncle de pedrusca (Ranunculus parnassifolius), que arriben a constituir la comunitat de carraspic espatulat i rosella alpina (Iberidetum spatulathae).

Al grup pròpiament silicícola (Senecion leucophylli) corresponen les poblacions sempre esclarissades d’herba blanca (Senecio leucophyllus) i plantes de mida petita, com l’espunyidelia de pedrusca (Galium cometerrhizon), el cerasti pirinenc (Cerastium pyrenaicum), o la gregória (Vitaliana primuliflora), que es fan a l’estatge alpí (2400-2700 m), en pedrusques poc mòbils, cobertes de neu durant molt de temps. Més avall, a la part inferior de l’estatge alpí i a les més elevades del subalpí, apareix una altra comunitat d’aquest grup que indica el trànsit de la vegetació de pedrusca a la vegetació dels prats del voltant. Es tracta d’un poblament propi dels clapers esquistosos dels solells dels Pirineus, que porta diverses plantes endèmiques de la serralada. Hi trobem la galeopsis pirinenca (Galeopsis ladanum ssp. pyrenaica), el card carlinoide (Carduus carlinoides), l’epilobi col.lí (Epilobium collinum), una poa particular (Poa fontqueri) i d’altres espècies que en conjunt defineixen la comunitat de galeopsis pirinenca i cardot carlinoide (Galeopsio-Poetum fontqueri).

Un tercer grup de comunitats (Saxifragion praetermissae) acull les que s’instal·len a les pedres molles de les clapisses obagues de natura calcària o silícia que mantenen la neu fins a l’estiu i que encara són xopes a l’agost. Són poblacions força denses de saxífragues (Saxífraga praetermissa, S. aizoides), amb hutquínsia, poa alpina (Poa alpina), epilobi (Epilobium anagallidifolium), etc.