El coneixement, endarrerit, de la fauna reptiliana dels Països Catalans obliga a realitzar, en primer lloc, treballs de cartografia que puguin servir de base per a investigacions més avançades. El que primer s’imposa és el recorregut de camp, amb observació i anotació acurada dels animals, de llur entorn i de les activitats que efectuen; en certa manera, part de la pèrdua de dades (com ocorre també amb els amfibis i amb altres grups zoològics) prové del treball de camp selectiu, que és molt atent a les rareses i oblida les espècies banals —aparentment de menor valor científic— i desfigura completament la informació obtinguda.
Un dels pocs avantatges que presenten els rèptils pel que fa al seu estudi és que la majoria són d’activitat diürna i que, fins i tot els nocturns, poden esdevenir observables de dia en certs períodes, els més freds, de l’any. Són, però, animals força críptics i algunes formes, a més, romanen immòbils durant hores i no són percebudes. Pel que fa a les espècies més crepusculars o nocturnes, cal investigar els refugis, no sempre accessibles, perquè si bé alguns animals es troben simplement sota una pedra o un tronc, molts d’ells estan amagats a caus profunds o entre les arrels de les herbes i arbusts. De fet, un altre dels inconvenients d’estudiar els rèptils d’un medi determinat és que no estan lligats, quasi mai, a un biòtop específic, com per exemple les masses d’aigua, que era el que permetia de localitzar més fàcilment els amfibis. Hi ha, amb tot, indrets particularment favorables, perquè, en ésser poiquiloterms, aquests animals cerquen localitats amb orientació i assolellament favorables per a aconseguir temperatures òptimes de funcionament. Igualment, es poden obtenir rastres de l’activitat dels animals, com les camises de muda, especialment de serp, o les postes, encara que aquestes són en general, d’identificació més difícil.
Hi ha encara pocs estudis en curs sobre la biologia i l’ecologia d’aquests animals. Tampoc s’han resolt encara alguns problemes sistemàtics. El cas del gènere Podarcis és un típic problema de diferenciació específica de dues espècies molt properes, d’origen comú i formació relativament recent. Calen estudis morfològics, biomètrics, immunològics, genètics, etològics i ecològics per a resoldre les dificultats, estudis que han estat a penes iniciats, sovint per herpetòlegs estrangers.
La determinació dels biòtops específics tampoc no ha estat totalment resolta. En alguns casos, la simpatria de moltes formes exigiria caracteritzar el nínxol ecològic de cadascuna d’elles per establir el repartiment dels recursos, un problema la solució del qual pot ser diferent en grau més o menys important segons les comarques considerades. Les tècniques per a aquests estudis consisteixen en la delimitació i observació d’àrees molt petites, al camp, que cal complementar amb algunes experiències de laboratori. Aquestes investigacions proporcionen, simultàniament, molta informació sobre el cicle biològic, calendari d’activitat, alimentació, predadors i tots els aspectes de la biologia de les espècies considerades, fins ara coneguts, en general, només a partir d’estudis sobre poblacions estrangeres. Les investigacions sobre la dinàmica i l’estructura de les poblacions dels nostres rèptils, estudiades mitjançant l’obtenció de dades bàsiques al camp i una posterior elaboració matemàtica, encara no han estat iniciades o ho han estat només molt tímidament.
El procés històric
Els estudis sobre els rèptils de les nostres terres són més aviat escassos i magres, com en el cas dels amfibis. Els dos grups foren tractats al nostre país inicialment en uns curiosos treballs, les anomenades topografies mèdiques, que contenien una certa informació naturalística, que foren realitzats per metges destinats a alguna petita ciutat o poble i referits únicament als encontorns de la localitat. Els amfibis i rèptils podien resultar interessants per a aquests autors, tant per la seva feina —alguns podien provocar accidents reals— com per llur influència en les creences i llegendes de la comarca. Aquests treballs no són, però, evidentment, massa precisos ni complets, perquè llur plantejament no ho permetia.
Els primers treballs monogràfics sobre la fauna reptiliana a les terres catalanes foren «Les serps de Catalunya» i «Les tortugues de Catalunya» (a la fotografia), de Joaquim Maluquer i Nicolau, primer herpetòleg català.
Jordi Vidal
En els nombrosos treballs herpetològics moderns, que han estat més especialment referits als rèptils, hom ha dedicat una atenció especial a la fauna balear. n’és un exemple el treball «La lagartija ibicenca: su Círculo de razas», d’Antònia Maria Cirer.
Jordi Vidal
Els primers treballs fets per especialistes tracten conjuntament els amfibis i els rèptils i han estat ja esmentats en parlar dels primers; són els múltiples treballs de Joaquim Maluquer i Nicolau, Robert Mertens, Eduard Boscà i altres autors d’obra més reduïda. Existeixen, també, en el cas dels rèptils, diversos treballs monogràfics de gran interés, com «Les serps de Catalunya» i «Les tortugues de Catalunya», publicats en els Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona el 1917 i 1919, respectivament, per Joaquim Maluquer i que són extremament complets per a la seva època. També O. Cyren publicà, el 1943, una monografia sobre els lacèrtids de la regió. Passat el primer quart del present segle, cal esperar a 1950 perquè aparegui el treball monogràfic de M. Eisentraut dedicat a les sargantanes balears.
Bé que el País Valencià, malauradament, ha estat poc estudiat des del punt de vista herpetológic, hom comença a veure ja els primers treballs dedicats a aquestes terres, dels quals n’és exemple «Fauna alicantina: saurios y ofidios», d’Antoni Escarré i J.R. Vericard.
Jordi Vidal
Actualment, i gràcies a l’augment de l’interès devers aquest grup zoològic, han aparegut molts altres treballs. Així, Joan Pau Martínez Rica ha estudiat els gecònids ibèrics, amb especial referència a les poblacions balears. Cirer ha estudiat els lacèrtids de les Pitiüses. M. Victòria Vives Balmaña ha escrit la primera monografia divulgadora sobre l’herpetofauna catalana. I molts altres autors estudien aspectes diversos d’aquests animals. Per una banda, continua el treball sobre la fauna i/o la cartografia, centrat en la confecció d’un atlas general de l’herpetofauna catalana i, també, en l’estudi d’àmbit comarcal, imprescindible per a un coneixement més acurat de les distribucions de les espècies. Però, per altra banda, han estat empresos estudis més concrets de caràcter ecològic, etològic i sistemàtic, dedicats a espècies determinades. En definitiva, és el treball entusiasta de les generacions més recents el que permetrà d’actualitzar les recerques herpetològiques als nostres països.