Els rèptils dels Països Catalans són, dins l’ámbit científic, menys coneguts que els amfibis, bé que, en general, potser ho són més, com mostra el fet que les morfologies bàsiques de la serp, la sargantana o la tortuga són més familiars que les de la granota o el gripau. És probable que les manifestes dificultats que presenta llur estudi figurin entre els factors principals d’aquest desconeixement, especialment pel que fa a alguns grups, com les serps en general o la família dels escíncids, pertanyent al subordre dels saures. La manca d’informació concerneix des de la distribució geogràfica, que es troba molt lluny d’ésser completament coneguda, fins a diversos aspectes de la biologia, com el comportament reproductor, de l’ecologia, com la caracterització precisa del biòtop d’algunes formes —per no dir del de la majoria— o de la fenologia (el calendari d’activitat de moltes espècies a les nostres terres no està precisat).
L’observació dels rèptils esdevé més difícil perquè, tot i que són més conspicus a l’estació reproductora, passen aquest període a terra, sovint enmig de la vegetació, i no és gaire fàcil poder estudiar-los. Els ous són incubats a llocs ocults i protegits i només els joves, generalment més maldestres que els adults, poden ser vistos amb certa freqüència. Per tant, el coneixement sobre la fauna reptiliana dels Països Catalans és força fragmentàri, especialment pel que fa a certes espècies i sobretot a algunes comarques.
Dotació faunística i sistemàtica
El component fortament mediterrani dels Països Catalans afavoreix la presència de moltes espècies de rèptils, que, en estar més protegits, són més xeròfils que els amfibis, tant a la fase adulta, durant la qual el tegument ceratinitzat evita la dessecació, com en l’embrionària, en què l’estructura de l’ou amniota permet la independència completa de l’aigua durant tot el cicle vital.
Als Països Catalans hom troba representants del grup dels quelonis i del grup dels escatosos, en els seus dos subgrups, saures i ofidis. Malgrat les condicions suposadament favorables a la presència dels rèptils, val a dir que la riquesa de la fauna és moderada a les nostres terres, comparativament amb altres regions, ja que els rèptils són més de zones càlides que no pas temperades; igualment, cal tenir present la reducció esdevinguda respecte de les faunes reptilianes del passat en el nostre propi país, segons les dades del registre fòssil. La fauna reptiliana actual dels Països Catalans inclou un total de 36 espècies, pertanyents als diversos grups i famílies.
Els quelonis són representats per dues famílies amb dues espècies cadascuna d’elles. No esmentem més que complementàriament (perquè la informació pertinent és, més que fragmentària, pràcticament nul·la) les espècies de tortugues marines, algunes formes de les quals han estat trobades amb freqüència més o menys gran, a les nostres costes. Les tortugues més ben conegudes són les terrestres, constituïdes només per una família, els testudínids, amb dues espècies, i les d’aigua dolça, els emídids, igualment amb dues espècies. Són un grup escassament representat i que més aviat es troba en vies de forta reducció, si no d’extinció pròpiament dita, pel que fa a les formes terrestres.
Dins dels escatosos, hom troba al nostre país dotze espècies d’ofidis, de dues famílies diferents: els vipèrids o escurçons, verinosos, representats per dues espècies, i els colúbrids, serps en general inofensives, que inclouen deu formes. Són els més mal coneguts dels rèptils dels Països Catalans, malgrat que no són rars. Han estat afectats en un grau important per l’activitat humana i en els darrers temps es poden constatar disminucions en llur presència i abundància.
Finalment, els saures constitueixen el més gran dels grups reptilians presents. En total sumen vint espècies, distribuïdes en cinc famílies, entre les quals hi ha casos molt notables en diversos aspectes. Una família de rèptils completament àpodes, la dels amfisbènids, és representada per una sola espècie, única a Europa; també són àpodes els representants europeus dels ànguids, que als Països Catalans inclouen només el vidriol (Anguis fragilis). Un altre cas de reducció, que no d’absència, de potes és el dels escíncids, representats per dues espècies, de taxonomia i distribució molt mal conegudes. Els gecònids inclouen les dues espècies de dragons, presents arreu. Finalment, la família dels lacèrtids inclou totes les formes restants, catorze en total, molt notables. Entre elles hi ha els llangardaixos i sargantanes més comuns, que en són els representants més típics, així com també diverses formes de sargantanes psamòfiles. Les formes balears, diferenciades no sols en tot l’arxipèlag respecte de la península Ibèrica, sinó també en les distintes illes i illots de diferents èpoques, constitueixen un autèntic i privilegiat laboratori biogeogràfic i evolutiu, amb gran nombre de subspècies característiques. Els lacèrtids també inclouen una forma endèmica de les altes muntanyes d’Ibèria. Dues altres sargantanes han estat introduïdes en alguns punts de les Balears, posant en evidència una situació repetida en diversos amfibis i rèptils, que ens porta a pensar que les distribucions actuals han estat més influïdes per l’acció humana del que hom sol pensar, sobretot pel que fa a les espècies insulars.