Els hàbitats i la distribució dels mamífers al territori insular

Patrons d’extinció de megafauna als continents i a les illes que permeten veure com ha estat variable la intensitat de les pèrdues. Destaquen especialment els fets que l’extinció ha estat menys forta a l’Àfrica i que les illes han sofert pèrdues importants. L’escala de temps és en logaritmes decimals.

Josep Manuel Melo, original de l’autor.

La fauna de mamífers de les Balears és relativament pobra. Actualment inclou catorze espècies de mamífers terrestres silvestres no voladors (més dues espècies assilvestrades de mamífers domèstics) i tretze espècies de rates-pinyades. D’ençà de l’arribada de l’home, s’han extingit a les Balears, com a mínim, set espècies de mamífers (quatre d’autòctones i tres d’introduïdes). També hi són presents, a més de la nostra pròpia espècie, diverses espècies de mamífers domèstics, però aquestes no seran tractades en aquestes planes.

L’origen del poblament

La història natural dels mamífers de les Balears és summament interessant. Fins a una data tan recent com l’any 1978, es tenia una concepció d’aquesta fauna que s’ha demostrat totalment errònia. A partir d’aquesta data, una sèrie d’estudis han permès l’elaboració d’una concepció més real i acurada sobre l’origen de la fauna mastològica de les Balears.

Talment com s’ha fet en parlar del poblament amfíbic i repitilià de les Illes, és important diferenciar dos grups de mamífers que presenten un origen distint: d’una banda, les espècies autòctones de les diferents illes i, d’altra, les espècies que han estat importades per l’home. Actualment, se sap, d’una manera definitiva, quines són les espècies autòctones i quines són les importades per l’home entre els mamífers no voladors, però encara no és possible establir acuradament quin ha estat l’origen de les diferents espècies de rates-pinyades. Per això, als paràgrafs que segueixen, l’anàlisi se centrarà en els mamífers no voladors, bé que es presentaran algunes informacions relatives a l’origen d’algunes espècies de quiròpters. Un fet que diferencia clarament la fauna de mamífers de les Balears de les faunes d’amfibis i de rèptils consisteix que actualment no sobreviu cap representant de la fauna mastològica terrestre (no voladora) autòctona de les Balears. Totes les espècies autòctones que l’home es va trobar quan va colonitzar les Illes han estat exterminades. Al llarg del temps, no només han descomparegut les espècies autòctones de mamífers de les Illes, sinó que també ho han fet algunes de les espècies que havien estat introduïdes prèviament pels humans.

Les espècies autòctones

Corba de colonització (en blau) de les faunes de mamífers de les Balears: a Mallorca i Menorca (a dalt) i a les Pitiüses (a baix). Hom ha indicat en vermell les espècies autòctones i en negre les introduïdes.

Josep Manuel Melo, original de l’autor.

Quan l’home va arribar a les Balears, es va trobar amb una fauna de mamífers molt més pobra que la que hi viu actualment i amb diferències faunístiques entre Mallorca i Menorca, per una banda, i les Pitiüses, per l’altra. A les illes de Mallorca i de Menorca, però, la fauna contenia com a espècies terrestres sols formes endèmiques insòlites per als nou vinguts. De fet, fa uns 6000-8000 anys, amb el descobriment de la navegació a gran escala, l’home va colonitzar totes les illes de la Mediterrània i a totes es va trobar amb unes faunes mastològiques veritablement insòlites. Així, es va trobar hipopòtams nans que només feien uns 200 kg de pes (els seus parents continentals en feien deu vegades més), elefants nans, de menys de 90 cm d’alçada (descendents dels grans mamuts de 4 m), cérvols de 60 cm d’alçada (relacionats amb el cérvol continental gegantí, Megaceros giganteus), rates molt grans, rates cellardes que feien prop d’un quilogram de pes i altres animals estranys. Una conseqüència de l’arribada de l’home a les illes mediterrànies va ésser la desaparició de totes les espècies mastològiques endèmiques i la substitució de les faunes autòctones per faunes importades per antropocòria. L’espècie insular endèmica que va sobreviure durant més temps a una illa de la Mediterrània occidental va ésser un ocotònid de talla corporal relativament gran, la pica de Còrsega i Sardenya (Prolagus sardus), que es va extingir a Còrsega i Sardenya fa uns 2000-3000 anys, però, igual que han fet les sargantanes de Lilford als illots de les Balears, va sobreviure durant molt de temps a un illot proper, l’illa de Tavolara (al NE de Sardenya), on es va extingir cap al segle XVIII. Recentment (1986), hom ha descobert que a l’illa de Creta ha sobreviscut fins avui un mamífer de la fauna autòctona, la musaranya Crocidura zimmermanni.

A les Pitiüses, no hi havia cap mamífer terrestre: sols unes poques espècies de rates-pinyades i vells marins. A l’illa d’Eivissa, la fauna vertebrada prehumana era summament exigua; no hi havia amfibis i només hi havia una espècie reptiliana, la sargantana de les Pitiüses. Existien abundants colònies d’aus marines (gavines, virots, baldrigues) i algunes espècies de còrvids actualment inexistents.

Els mamífers terrestres no voladors s’hi varen extingir molt abans que l’home colonitzés les Pitiüses. Entre les rates-pinyades que l’home va trobar a Eivissa, hi havia el rat-penat de ferradura gran (Rhinolophus ferrum-equinum) i el rat-penat de musell llarg (Myotis myotis), dues espècies cavernícoles actualment absents a l’illa. No es té cap testimoni de la presència històrica del rat-penat de ferradura gran a Eivissa i, actualment, sembla difícil establir si s’hi ha extingit i quan ho ha fet. El rat-penat orellut gran, actualment inexistent a les Pitiüses, ha estat trobat a un dipòsit d’ossos subrecent (datat cap al 1700-1800); és una rata-pinyada molt bona de detectar als indrets on viu i no s’ha trobat entre la fauna actual de les Pitiüses, malgrat que els esforços realitzats per a l’exploració faunística de les illes han estat grans. S’ha de suposar que l’espècie s’ha extingit a Eivissa en una data molt recent. La presencia del vell marí (Monachus monachus) a les Pitiüses és documentada per diverses publicacions (l’arxiduc Lluís Salvador en va parlar a «Die Balearen»); segons sembla, l’espècie vivia a les Pitiüses encara en abundància durant la segona meitat del segle passat, i poc abans de la guerra civil espanyola fou mort el darrer exemplar de l’espècie que es va capturar a les Pitiüses.

A Mallorca i Menorca, les espècies autòctones de mamífers terrestres que l’home va trobar foren tres: el gòral nan de les Balears, la rata cellarda de les Balears i la musaranya de les Balears, i a més, vells marins i rates-pinyades. És difícil de saber amb precisió quines varen ésser les causes de l’extinció dels micromamífers autòctons de Mallorca i Menorca. Se sospita que aquesta fou deguda a la introducció de depredadors i d’espècies competidores. Els micromamífers endèmics de les Balears es varen extingir abans que el gòral nan de les Balears, fa uns 6000-7000 anys.

El gòral nan de les Balears (Myotragus balearicus) és l’únic mamífer pertanyent a un gènere endèmic d’una àrea dels Països Catalans que ha conegut l’home. Dissortadament, la història de les relacions entre Myotragus balearicus i Homo sapiens va acabar amb la descompareixença del primer. Era un bòvid de talla petita (feia uns 40-50 cm d’alçada a la creu), pertanyent al grup dels rupricaprins, grup que inclou cinc espècies vivents confinades a Àsia i Amèrica del Nord (els gòrals pròpiament dits, Nemorhaedus goral i N. cranbrooki, els taquins, Capricornis sumatrensis i C. crispus, i la cabra de les Muntanyes Rocalloses d’Estats Units, Oreamnos americanus).

A finals del Miocè, una o diverses espècies de rupicaprins de procedència oriental varen envair l’àrea mediterrània, on varen originar diverses espècies: durant el Vil·lafranquià, va viure, a diversos indrets d’Europa occidental, Gallogoral meneghinii, un gòral que feia uns 2 m d’alçada a la creu i que provenia del mateix tronc que va originar les espècies de gòrals de les illes mediterrànies; durant el Pleistocè inferior, va viure a Sardenya Nesogoral melonii, un parent molt proper del gòral nan de les Balears. Els ascendents d’aquesta espècie havien colonitzat l’illa de Sardenya durant el Messinià, quan la Mediterrània estava assecada, a la mateixa època en què els del gòral nan de les Balears (que eren, molt probablement, els mateixos que els de l’espècie sarda) varen colonitzar Mallorca i Menorca. Des de la seva arribada a les Balears, durant el Messinià, el gòral va evolucionar sota condicions d’insularitat (nesoevolució) i originà l’espècie que l’home exterminaria 5,5-6 milions d’anys després que s’iniciés la seva diferenciació. Va conviure amb l’home a Mallorca fins fa uns 4000 anys, en condicions de semidomesticitat. Com a espècie silvestre, sembla que va descomparèixer de Mallorca i de Menorca a un moment primerenc de la colonització humana. Hi ha testimonis que demostren que l’home el va consumir i que va tractar de domesticar-lo. L’espècie, però, es va acabar extingint irremissiblement. Si visqués actualment, ben segur que seria un dels mamífers més estranys del planeta.

Les altres dues espècies de mamífers endèmics que l’home va trobar a Mallorca i Menorca també provenien d’espècies que havien colonitzat les illes en el transcurs de la regressió messiniana. La rata cellarda de les Balears (Eliomys [Hypnomys] morpheus) prové de formes primitives del gènere Eliomys que envaïren l’àrea mediterrània occidental al Messinià. Quan, a la fi d’aquest període, la Mediterrània va tornar a ésser una mar, com a conseqüència de l’obertura de l’estret de Gibraltar, es varen aïllar diferents poblacions d’Eliomys a diverses illes mediterrànies. A les illes de la Mediterrània, és va produir una radiació de rates cellardes, car les poblacions aïllades a les diferents illes varen evolucionar d’una manera diferent, i originaren diverses espècies endèmiques. La rata cellarda de les Balears era de talla corporal més gran i de complexió més robusta que les actuals rates cellardes (E. quercinus). La llargària del cap i el cos era d’uns 200 mm.

La musaranya de les Balears (Soriculus [Nesiotites] hidalgo) prové de musaranyes de dents roges del gènere Soriculus que varen viure durant el Miocè al continent europeu. Actualment, sobreviuen a Àsia algunes espècies del gènere Soriculus, que presenten una forma de vida molt lligada a les zones humides boscoses. La musaranya de les Balears, però, degué viure a uns biòtops ben diferents, les seques màquies mediterrànies. Les musaranyes de dents roges del gènere Soriculus varen colonitzar durant el Messinià les illes de Còrsega, Sardenya, Mallorca i Menorca, on evolucionaren sota condicions d’insularitat i originaren diverses espècies. Aquestes espècies varen descomparèixer quan l’home va colonitzar les illes on vivien.

Llevat d’aquestes tres espècies singulars de mamífers, l’home també va trobar, quan va arribar a Mallorca i Menorca, poblacions abundants de vells marins (Monachus monachus): existeixen testimonis sobre el fet que aquesta espècie fou consumida pels homes talaiòtics; va sobreviure a les costes de Mallorca i de Menorca fins als anys cinquanta i, esporàdicament, se n’han vist exemplars, provinents segurament de les costes de Tunísia o de Sardenya, fins a començaments dels anys setanta. Malauradament, no s’han realitzat prou estudis sobre les rates-pinyades de les Balears i seria prematur dir quines són les espècies autòctones de Mallorca i de Menorca i quines hi han estat importades per l’home.

Les espècies introduïdes per l’home

Totes les espècies de mamífers terrestres no voladors que viuen actualment a les Balears han estat introduïdes per l’home. La conseqüència de l’arribada de l’home ha estat, doncs, doble per a la fauna mastològica terrestre de les Balears: d’una banda, l’home ha extingit totes les espècies autòctones, mentre que, de l’altra, ha introduït un bon nombre de noves espècies. Com a resultat de l’acció de l’home, a les Balears s’ha produït un atapeïment d’espècies de mamífers: mai n’hi havia hagut tantes com ara. Així, a Formentera, s’ha passat de no haver-hi cap mamífer terrestre no volador a una fauna mastològica actual de set espècies. A l’illa d’Eivissa, l’increment ha estat més gran, ja que de cap espècie s’ha passat a nou. A les illes de Mallorca i de Menorca, s’ha passat de tres espècies mastològiques a dotze i onze, respectivament. Actualment, es tenen algunes informacions relatives a la cronologia de les introduccions de les diferents espècies de mamífers a les Illes. Les dades de què es disposa no permeten dibuixar una imatge completa de la dinàmica de les immigracions produïdes per antropocòria (és a dir, degudes a l’acció, voluntària o no, de l’home), però són il·lustratives dels processos esdevinguts.

Hom disposa de testimonis de la presència de quatre espècies de micromamífers abans del 1500 aC a les illes de Mallorca i/o Menorca: el ratolí de bosc o de rostoll (Apodemus sylvaticus), el ratolí mediterrani (Mus spretus), la rata cellarda (Eliomys quercinus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). La data del 1500-1400 aC, marca l’inici del període talaiòtic. L’home va colonitzar les Illes fa devers 7000-6000 anys. De llavors fins al 1500-1400 aC, a les illes de Mallorca i Menorca, es van desenvolupar una o diverses cultures successives. La introducció de les quatre espècies esmentades va tenir lloc en algun o alguns moments d’aquest període pretalaiòtic. Probablement, les introduccions no varen ésser simultànies. Algunes dades disponibles suggereixen que el ratolí de rostoll i la rata cellarda foren les primeres espècies que arribaren a les Illes i que, fins i tot, hi varen conviure amb els micromamífers autòctons. El registre de la presència de dues altres espècies de micromamífers a les illes de Mallorca i/o Menorca, el ratolí domèstic (Mus musculus) i la llebre (Lepus europaeus), data de l’època talaiòtica (període cultural que se situa entre el 1500-1400 aC i el 123 aC, any en què es produeix la dominació romana de Mallorca); dissortadament, les restes trobades d’aquestes espècies són escasses i no és possible dir si foren introduïdes durant el període talaiòtic o en èpoques anteriors. Recentment, s’ha pogut demostrar que a l’època dels romans varen ésser introduïdes tres noves espècies de mamífers a Menorca (n’hi ha dues que, probablement, arribaren simultàniament a Mallorca): la rata negra o traginera negra (Rattus rattus), la rata aranyera o musaranya dels jardins (Crocidura suaveolens) i el mostel o mostela (Mustela nivalis). Existeixen restes òssiesdatades amb C14 que indiquen que la immigració d’aquestes tres espècies va tenir lloc entre el 150 i el 100 aC. Un testimoni històric degut a Plini el Vell (23-79 dC) indica també que la introducció del mostel a les Balears fou deguda als romans i fou causada per l’abundància de conills que hi havia, que impedia el bon desenvolupament dels conreus.

A l’illa d’Eivissa, es tenen testimonis de l’arribada de la rata cellarda (Eliomys quercinus), el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i de ratolins (espècies de Mus) a l’època prepúnica. Un immigrant posterior va ésser la musaranya vulgar, localment anomenada rat grill (Crocidura russula), que va arribar a Eivissa abans que la rata negra (Rattus rattus). Malauradament, s’ignora la data d’introducció de totes aquestes espècies.

No es disposa de materials arqueològics datats que documentin la introducció de les restants espècies de mamífers terrestres a les Balears. És probable que la geneta (Genetta genetta) hi fos introduïda pel musulmans. La rata traginera de ciutat fou introduïda, amb tota seguretat, el segle XVIII o XIX. Per contra, no se sap ni se sospita quan varen ésser introduïts els eriçons (Erinaceus algirus) i les martes (Martes martes). Altres dues espècies de mamífers, el moix (Felis catus) i la cabra (Capra hircus) presenten poblacions assilvestrades a algunes de les illes. El moix es coneix des de temps dels romans, però és probable que la seva presència a les Illes sia anterior. La cabra fou un dels primers mamífers que importaren els primitius pobladors de les Illes i ja era coneguda als temps pretalaiòtics.

Una altra qüestió que planteja la colonització de les Balears per part de la fauna actual de mamífers, consisteix en la dilucidació de les regions d’origen de les diferents espècies. Els coneixements que se’n tenen són molt escassos. Els eriçons (Erinaceus algirus) i la musaranya vulgar o rat grill d’Eivissa (Crocidura russula) tenen una clara procedència nordafricana. La marta (Martes martes) i la musaranya dels jardins o rata aranyera (Crocidura suaveolens) són de procedència oriental. Un estudi de proteïnes plasmàtiques suggereix que el ratolí de bosc de Mallorca (Apodemus sylvaticus) pot tenir una procedència ibèrica. No hi ha informacions relatives a les restants espècies.

A més de les espècies autòctones extingides i de les espècies que viuen actualment a les Balears, importades per l’home, existeix un tercer grup de mamífers terrestres no voladors que cal tenir en compte: el de les espècies introduïdes per l’home a les Balears i que s’hi han extingit. Dintre d’aquesta categoria, cal classificar el cérvol (Cervus elaphus) i la daina (Dama dama), que han viscut a Mallorca en diferents èpoques, i la fagina (Martes foina), que va ésser introduïda a Eivissa on es va extingir cap a mitjans del present segle. Altres espècies introduïdes per l’home a diferents illes han descomparegut d’algunes, però no de totes. Aquest és el cas de la rata cellarda (Eliomys quercinus), extingida fa pocs centenars d’anys a Eivissa, i del ratolí de rostoll o de bosc (Apodemus sylvaticus), extingit a l’illa de Cabrera (probablement quan aquesta illa fou transformada en un camp de concentració que va hostatjar les tropes napoleòniques derrotades). La llebre (Lepus europaeus) ha estat introduïda sense èxit a Menorca i Eivissa.

Els requeriments ecològics

Les espècies de mamífers terrestres endèmiques de les Balears, extingides d’ençà de l’arribada de l’home, presentaven uns requeriments específics particulars. En concret, la seva supervivència requeria l’absència de mamífers depredadors (inclòs l’home) i de competidors. És molt probable que tant el gòral nan de les Balears, com la rata cellarda de les Balears i la musaranya de les Balears fossin espècies de comportament simple i no gens espantadisses. L’home i els depredadors i competidors que aquest va introduir varen causar l’extinció d’aquestes tres espècies en pocs centenars d’anys (bé que el gòral nan de les Balears hi sobrevisqués més temps en condicions de semicaptivitat).

Les espècies de mamífers que l’home ha introduït a les Balears presenten àrees de distribució àmplies a la regió mediterrània; algunes fins i tot es poden considerar cosmopolites (per exemple, el conill, la rata negra i el ratolí domèstic). És important adonar-se que les espècies introduïdes s’han reclutat essencialment entre les espècies continentals generalistes i que viuen als medis secundaris; les espècies estrictament forestals pràcticament no són presents a les Balears (amb l’única excepció del mart). La fauna mastològica actual de les Balears es caracteritza perquè inclou espècies que no presenten uns requeriments ecològics massa restringits.

L’única espècie actual que mereix ésser tractada aquí és l’eriçó (Erinaceus algirus), una espècie d’origen clarament africà, que ha colonitzat diversos indrets de la península Ibèrica i del S de França, probablement a partir de les Balears. Tanmateix, a la península Ibèrica sembla ésser molt escassa i localitzada. A les Balears, és abundant a les garrigues i pinedes de les illes principals. És bastant omnívora i depreda, molt sovint, someretes del Bon Jesús (isòpodes) i caragols. El bon desenvolupament de les seves activitats requereix que la temperatura ambiental no sia massa freda. A les Balears, es troba des del nivell de la mar fins a poc més dels 600 m. Hi és un hivernant opcional: la importància de la hivernació varia segons els individus i segons els anys. Fins no fa massa anys, els eriçons solien ésser capturats amb l’ajuda de gossos entrenats per caçar-los (coneguts com a «cans eriçoners») i eren considerats com a menjars deliciosos a la cuina tradicional.

La distribució de les espècies

Corologia dels mamífers no voladors de les illes Balears. Hom ha emprat els símbols següents: MA Mallorca, ME Menorca, El Eivissa, FO Formentera, CA Cabrera, DR Dragonera, ES s’Espalmador, CO Conillera de Cabrera, NI na Imperial, (+) espècie desapareguda, (o) espècie introduïda que no ha sofert canvis nesoevolutius, (□) espècie introduïda que ha sofert canvis nesoevolutius, (•) espècie autòctona.

Dades elaborades pels autors

Abans de l’arribada de l’home, només hi havia mamífers terrestres autòctons a les illes de Mallorca i de Menorca, com ja hem indicat prèviament. Es desconeix, actualment, quina era la distribució geogràfica precisa (és a dir, quins territoris ocupaven dins de cada illa) de les tres espècies autòctones de les Illes. Sembla molt probable que el gòral nan de les Balears visqués a tot el territori insular, i que la rata cellarda i la musaranya de les Balears presentessin un límit de distribució altitudinal.

Les espècies mastològiques introduïdes per l’home s’han reclutat entre les espècies continentals generalistes d’hàbitats secundaris; algunes han colonitzat no sols les illes principals, sinó, fins i tot, molts dels illots deshabitats: aquest ha estat el cas de la rata negra i del conill, presents a molts illots. El ratolí domèstic ha colonitzat, així mateix, alguns dels illots, però menys que les espècies anteriors. Una de les espècies introduïdes per l’home, l’eriçó, és present a les cinc illes principals de l’arxipèlag. Dues espècies són presents només a les quatre illes principals, la rata traginera de ciutat i el ratolí de rostoll (bé que totes dues també han estat presents en altres èpoques a Cabrera). Tres espècies (la rata cellarda, la geneta i el ratolí silvestre) són presents a només tres illes (bé que la rata cellarda també ha estat present en altres èpoques a Eivissa). Dues espècies (el mart i el mostel) són presents només a dues illes (Mallorca i Menorca) i altres tres espècies (la llebre, la rata aranyera i el rat grill) només viuen a una.

A Mallorca, el ratolí domèstic i la rata traginera de ciutat es troben com a comensals de l’home als nuclis urbanitzats i com a formes silvestres només als biòtops més humits (s’Albufera, s’Albufereta). Un important grup d’espècies (l’eriçó, la llebre, el conill, la rata negra, el ratolí silvestre, el ratolí de rostoll i la rata cellarda) es troben essencialment a les màquies litorals. Aquestes espècies viuen també en altres biòtops: les rates negres abunden a molts de camps de conreu de secà, els ratolins de rostoll es troben amb relativa abundància als alzinars, etc. A Mallorca, el mostel és el carnívor més comú. Es troba arreu, des del nivell de la mar fins als cims de les muntanyes, a tot tipus de biòtops (fins i tot als camps de conreu i a prop de les cases habitades). La geneta viu en abundància a algunes màquies litorals. Es troba també als alzinars i a les brolles de coixinets de monja de la serra de Tramuntana, però evita les zones de conreu, les zones humides i la proximitat de les cases. El mart viu a dues zones separades de l’Illa: la serra de Tramuntana (on sembla ésser més abundant que la geneta) i les serres de Llevant. El micromamífer més abundant a Mallorca és el ratolí de rostoll.

A continuació, la taula mostra dades de Corologia dels mamífers voladors (quiròpters) de les illes Balears. MA Mallorca, ME Menorca, Ei Eivissa, FO Formentera, CA Cabrera, DR Dragonera.

Dades elaborades pels autors

A Menorca, els mamífers terrestres que presenten una distribució més localitzada són la rata traginera de ciutat, present només als nuclis habitats (i no a tots) i el mart, que és abundant en alguns pinars de la zona de Tramuntana. La rata aranyera és el micromamífer més escàs a l’illa, mentre que la rata traginera negra és el micromamífer dominant.

A Eivissa, la rata negra és un mamífer escàs, però present a tots els biòtops. El micromamífer més abundant en aquesta illa sembla ésser la musaranya comuna o rat grill. També hi abunda el ratolí de rostoll.

Aspectes nesoevolutius

La fauna mastològica de les Balears és summament interessant des del punt de vista nesoevolutiu. Les espècies terrestres autòctones varen evolucionar durant 5,5-6 milions d’anys sota condicions d’insularitat. L’evolució de la musaranya Soriculus (Nesiotites) a Mallorca i a Menorca va comportar un petit augment de la seva talla corporal. Els seus ascendents eren formes típiques d’ambients humits, mentre que l’espècie terminal, S. hidalgo, degué viure als biòtops secs de Mallorca. La dentició d’aquesta espècie també va sofrir modificacions: durant les darreries del Pleistocè, la musaranya de les Balears va perdre una dent, la quarta unicúspide superior. Tanmateix, els canvis nesoevolutius soferts no varen ésser massa espectaculars. Habitualment, els insectívors modifiquen molt poc la seva morfologia a les illes. Això és una conseqüència del fet que els seus depredadors principals són els mateixos a les illes i als continents: els ocells de presa. Les musaranyes habitualment són poc consumides pels mamífers carnívors a causa del seu mal sabor. Les aus de presa són presents tant a les illes com als continents, ja que els canals que aïllen les illes de les regions d’origen de la seva fauna no solen constituir barreres biogeogràfiques importants per a les aus. Per a les musaranyes, això representa que, a les illes, no es dóna una modificació prou acusada de les seves condicions de vida, particularment en el que es refereix als seus depredadors. Això fa que les musaranyes insulars presentin una morfologia i biologia poc diferents de les continentals.

A la línia que va originar la rata cellarda de les Balears també es varen produir alguns canvis nesoevolutius d’interès. D’una banda, es donà l’increment nesoevolutiu de la talla corporal. Devia pesar uns 200-250 g, mentre que els seus parents continentals només arribaven fins a 75-80 g. D’altra banda, presentava una forma de vida més terrestre (menys arborícola) que la de les actuals rates cellardes (Eliomys quercinus) i era també menys corredora que aquestes. Es creu que duia la cua com la solen dur les rates tragineres (espècies de Rattus). Presentava uns dits armats d’unes ungles robustes i s’ha suggerit que degué ésser una espècie cavadora, tot i que no és del tot clar. Probablement tenia una capacitat olfactiva superior a la de les rates cellardes actuals. Es creu que era una espècie essencialment menjadora d’arrels i exclusivament vegetariana, a diferència de l’actual, que és omnívora i presenta un règim molt variable al llarg de l’any (a la primavera i a l’estiu el component animal de la dieta de la rata cellarda sol ésser molt elevada). Les dents de la rata cellarda de les Balears també apunten cap a un règim alimentari més vegetarià que el de les rates cellardes actuals.

La línia que va sofrir els canvis morfològics i biològics més espectaculars al llarg de la seva evolució insular va ésser la del gòral de les Balears (Myotragus). Aquesta línia va acabar amb el gòral nan de les Balears (M. baleáricas), una espècie insòlita entre tots els artiodàctils. La nesoevolució de Myotragus constitueix un dels exemples més il·lustratius que es coneixen sobre els processos evolutius que tenen lloc a les illes. El gòral nan de les Balears era una espècie de talla corporal reduïda. La reducció nesoevolutiva de la seva talla va esdevenir-se en una fase primerenca de la seva evolució i fou possible gràcies a l’absència de depredadors; representa una adaptació als medis insulars, que ha estat la norma en una sèrie de mamífers inicialment de talla corporal gran: s’ha donat als proboscidis (hi ha elefants insulars nans de 90 cm d’alçada a la creu), als hipopòtams (a Xipre vivia un hipopòtam de la talla d’un porc), als remugants (cérvols i bòvids) i als peresosos (a les Antilles, hi havia peresosos terrestres, emparentats amb els peresosos terrestres gegants d’Amèrica del Sud, que presentaven la talla d’un gat). L’absència de depredadors també va permetre que es donessin una sèrie de modificacions a l’esquelet locomotor de Myotragus: l’escurçament molt acusat del metatars i sobretot del metacarp, l’eixamplament relatiu d’alguns ossos llargs, la soldadura de diversos ossos del tars entre ells i amb el metatars, i l’adquisició d’una morfologia peculiar a la pelvis, al calcani i a les falanges foren algunes d’aquestes modificacions. L’adquisició de la morfologia locomotriu peculiar que presentava aquesta espècie fou un procés lent i va representar l’adopció d’una locomoció de moviments lents, forts i rígids (una mica robòtics), així com l’adquisició d’una major estabilitat en la marxa. La característica més peculiar del gòral nan de les Balears radica, però, en la seva dentició: presentava només una única incisiva a cada hemimandíbula, que, a més, era de creixement continu, talment com la que presenten els rosegadors (usualment, els artiodàctils presenten quatre peces incisiviformes a cada hemimandíbula, i les dents no són de creixement continu); la morfologia dentària d’aquesta espècie era, doncs, única entre tots els artiodàctils. Presentava, també, un nombre de queixals inferior al que solen tenir els artiodàctils.

En algunes espècies de mamífers introduïdes a les Balears per l’home, s’han produït en el transcurs dels darrers milers d’anys alguns canvis nesoevolutius de la talla corporal. Entre els mamífers introduïts a les Balears, s’han produït en el rat grill d’Eivissa (que ha sofert un augment petit), en la rata cellarda de Formentera (on viu la subspècie de talla major que es coneix al món) i d’Eivissa (on vivia una forma de talla corporal també gran, encara que no tant com la de Formentera), en el ratolí de rostoll d’Eivissa i de Formentera (on s’han descrit sengles subspècies de talla corporal gran) i en el mart de Menorca (on viu la forma de talla més gran de la seva espècie que es coneix al món). També ha estat el cas de la fagina d’Eivissa (on vivia una de les poblacions de fagina de talla corporal més reduïda de totes les que es coneixen), la geneta d’Eivissa i el ratolí mediterrani d’Eivissa (que també s’han descrit com a subspècies de talla petita).