La ruptura feudal

El que s’anomena ruptura feudal és essencialment un procés de reorganització de gran abast de les realitats polítiques, econòmiques i socials, que es va iniciar al primer terç del segle XI i que es va prolongar fins al final del segle XII. Fou, doncs, un procés de llarga durada, amb acceleracions en diversos moments, però que finalment donà lloc a una societat en què les relacions entre els homes i la consciència d’aquestes relacions havien experimentat transformacions profundes i irremissibles.

L’assalt al poder comtal

Entre el 1020 i el 1060 la ruptura feudal es manifestà espectacularment com una fallida de l’autoritat comtal. A primera vista, aquesta fallida no sembla altra cosa que una nova ronda en un procés de fragmentació dels antics territoris de l’imperi carolingi, que ara afectava els principats sorgits de la seva ruïna. En l’origen del procés hi havia la contestació violenta de l’autoritat comtal per part d’una aristocràcia curial, antiga servidora dels comtes (vicaris, vescomtes), que intentà imposar els seus interessos particulars en detriment de la potestas comtal, aristocràcia que no va deixar d’aprofitar la inestabilitat política provocada per les guerres entre les cases comtals (guerres que enfrontaven els comtes de Rosselló amb els d’Empúries, els comtes del Pallars Sobirà amb els del Pallars Jussà). Tampoc no va dubtar a aprofitar la debilitat d’un comte com Berenguer Ramon I de Barcelona (1017-35). Aquest, fill de Ramon Borrell, no havia estat capaç de dur a terme una política de força enfront dels musulmans, política que havia realitzat el seu pare i que havia permès l’enriquiment de l’aristocràcia. Els ressentiments no es van superar amb la mort del comte i l’accés al govern del jove Ramon Berenguer I (1035-76). De fet va ser la seva àvia Ermessenda la que fins el 1041 va governar els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Però Ermessenda evidentment no podia exercir com a cap militar que reiniciés les expedicions vers l’Àndalus. Una part de l’aristocràcia degué ser conscient que les expectatives d’accedir a l’or musulmà estaven tallades. No hi havia, doncs, altra alternativa que dirigir els esforços cap a l’interior i forçar l’accés a les riqueses d’unes terres cada vegada més productives i poblades.

La rebel·lió contra el comte de Barcelona va esclatar l’any 1040. El seu gran protagonista va ser Mir Geribert, membre d’una família pertanyent a l’antiga aristocràcia curial, emparentat per línia materna amb la família comtal i per línia paterna amb la família vescomtal. La base territorial de la rebel·lió fou aquella zona d’ocupació recent, entre el Llobregat i el Gaià, on s’havia establert una densa xarxa de castells. Una part d’aquests (Subirats, Lavit, Ribes, Olèrdola, Eramprunyà...) eren controlats per Mir Geribert. Als castells s’afegí el suport que li va proporcionar l’aristocràcia de la marca del Penedès que patia com cap altra l’aturada de les entrades d’or i de les expedicions militars cap a terres musulmanes. A aquesta aliança, s’hi sumaren els membres de la família vescomtal (el vescomte Udalard II i el bisbe Guislabert de Barcelona), fet que donava a Mir Geribert el control dels castells de Barcelona (Castell Vell de Barcelona, Castell de Port) i del seu entorn (Castellbisbal).

L’autoproclamació de Mir Geribert com a princeps Olerdulae evidencia l’aspiració d’aquest de fundar un principat a les terres que dominava. Mir Geribert s’atribuïa un títol reservat al comte com a cap d’una entitat política sobirana. Així, la rebel·lió aparegué com un moviment centrífug, que va portar a una disgregació territorial de l’entitat política governada pel comte de Barcelona. Tanmateix, fou el qüestionament obert del règim comtal, millor dit, del mateix concepte d’autoritat pública, el que caracteritzà essencialment la rebel·lió dels magnats. Altrament dit, es tractava d’un procés de desintegració de les bases sobre les quals se sostenia el poder públic, i que es manifestà en el rebuig d’una justícia de naturalesa pública, en la usurpació de les terres i els ingressos fiscals i en la patrimonialització de les terres de feo i dels castells. La contestació aristocràtica es dirigia, en definitiva, contra tot un model polític que legitimava el comte com a sobirà (rector), com a cap del govern.

Per a forçar aquesta ruptura política l’aristocràcia es va fonamentar en la força militar que li proporcionaven la detenció dels castells i el reclutament d’homes de guerra. S’ha vist com el control dels castells de la marca del Penedès va resultar fonamental per a la rebel·lió de Mir Geribert contra Ramon Berenguer I. Tant aquí com a tot arreu els antics castells acabaren per escapar-se del control del comte, al mateix temps que nous castells i fortificacions començaren a proliferar al marge de tot consentiment comtal. El domini sobre les fortaleses deixà així de ser un atribut del poder públic i res no va evitar que els magnats convertissin els castells en propietat alodial.

Al mateix temps que els magnats van guanyar el control sobre una bona part d’aquests castells, s’hi començaren a formar clienteles armades. Aquestes clienteles es comprometien a combatre amb el seu senyor i a guardar i defensar-li els seus castells. La guarnició del castell (mainada) era formada pels castlans, els caps de la guarnició, i els cavallers, els guerrers manats pel castlà. A aquests s’afegien, quan l’ocasió ho requeria i el senyor ho manava, tot un seguit de guerrers que servien de manera ocasional durant alguns dies l’any: homes de baixa extracció i vinculats al senyor per una promesa de fidelitat. Els castlans i els cavallers vivien als castells, muntaven a cavall i sabien com manejar les armes. En efecte, aquests homes eren essencialment especialistes de la guerra: un modus vivendi que, d’altra banda, pressuposava una habilitat i un domini de les tècniques del combat que calia entrenar des de jove. Les fortunes d’aquests guerrers no eren notables, però com a mínim els permetien adquirir un equipament complet i costós que incloïa, per a la defensa, una lloriga, un elm i un escut (lorica, elmum, scutum); per a l’atac, una espasa i una llança (spata, lancia); i per a desplaçar-se amb rapidesa, un cavall de guerra (runcinum). Un equipament, en conjunt, que va determinar l’eficàcia del combatent a cavall en una societat que institucionalitzà la violència com a mètode d’exercir poder i com a component bàsic de la senyoria.

L’assalt a les llibertats pageses

La fallida del poder comtal va significar també la submissió de la pagesia. Aquesta havia obtingut del comte protecció, llibertat i seguretat. Compromesa la preeminència d’aquest quedaven també compromeses totes les garanties que la població camperola n’havia pogut obtenir. No és una casualitat que, en el curs de la rebel·lió de Mir Geribert, els seus guerrers atemptessin també contra les llibertats dels camperols del Penedès i el Vallès. Davant d’una aristocràcia més nombrosa, més ambiciosa i, sobretot, més forta per raó de la seva superioritat militar, es va iniciar un procés de submissió dels camperols que es prolongà fins al segle XII. Una primera fase d’aquest procés acabà per enquadrar els camperols en la senyoria del castell. La base d’aquesta senyoria (invariablement imposada per la força) era el ban: la facultat de manar i castigar (mandamentum i districtum). Exercida abans per delegació del comte, aquesta facultat passà ara a mans del senyor, i com a poder usurpat va esdevenir el fonament de tota una sèrie d’exigències que aquest va imposar al conjunt dels camperols que habitaven el districte del seu castell.

Entre aquestes exigències hi havia les antigues càrregues d’origen públic, és a dir, aquelles càrregues (servicium) que tradicionalment havia exigit el comte i que ara rebien els senyors en benefici propi. En un primer grup es poden incloure l’exigència d’alberg (alberga o receptum) i de serveis de missatgeria i transport (traginas); així mateix les prestacions de caràcter militar o paramilitar: la host (hostem, exercitum), els serveis de transport (conductum), i els de vigilància (guaitas) i reparació de les fortaleses..., serveis que freqüentment el senyor substituiria per exigències en treball (jova). Un segon grup foren les exigències de caràcter judicial: l’abrogació de presidir els plets i, sobretot, la facultat d’exigir les iusticias, terme que no expressava altra cosa que els beneficis que el senyor podia percebre en virtut de la seva capacitat de jutjar i castigar. Al marge d’aquestes exigències usurpades a l’autoritat pública es van imposar als pagesos tota una sèrie d’exaccions i usos nous (exactiones i usaticos) imposats per la força contra tot costum (usaticos novellos i per violenciam factos). Materialment eren imposicions que el senyor exigia de manera arbitrària sobre les collites dels camperols. Els termes amb què eren designades —toltes, forces, acaptes o quèsties— denoten el seu caràcter coactiu i en realitat les diferenciava molt poc de les rampinyes pròpiament dites.

A aquest conjunt d’imposicions, podien afegir-se’n d’altres com ara les derivades del control senyorial d’instal·lacions com les fàbregues (ferreries) o els molins. Però el que importa retenir és que l’exigència de totes aquestes imposicions es basava en la facultat de manar i castigar, en la institucionalització de la violència com a “mètode d’exercir la senyoria” (Thomas N. Bisson). Entre el 1060 i el 1100 el conjunt dels usos i les exaccions s’havia estès als dominis del comte i de les esglésies. Al mateix temps la subjecció dels pagesos es reforçà amb la difusió d’aquells drets senyorials que més tard serien coneguts com a mals usos (eixorquia, intestia, cugucia). L’antiga llibertat dels camperols quedava així erosionada de manera irreversible, malgrat la resistència inicial del comte a acceptar la submissió de la pagesia. A la pèrdua de la llibertat va seguir la confiscació violenta dels recursos que la pagesia produïa a les seves terres. D’aquesta manera, l’aristocràcia imposà la seva voluntat d’aprofitar-se del benestar assolit pel treball dels camperols. El resultat fou un increment sense precedents dels beneficis senyorials.

Distribució dels beneficis i integració aristocràtica

La senyoria dels castells, tal com es va imposar des de mitjan segle XI, representava en conjunt un model de senyoria la continuïtat de la qual descansava sobre la capacitat del senyor d’imposar les seves exigències per la força (forcare o tollere). D’aquí la importància dels homes armats instal·lats a les fortificacions, el nombre dels quals variava d’entre cinc i cinquanta per castell. Els corresponia no sols la defensa dels dominis enfront d’altres senyors, sinó també el manteniment d’un règim de terror sobre els camperols. Les cavalcades periòdiques arreu del districte del castell, demostrant la presència del senyor, no tenien, en aquest sentit, altra finalitat que mantenir la submissió mitjançant la por del càstig violent.

Per a garantir el manteniment de la senyoria castral calia, doncs, concedir una participació en els beneficis als agents que la imposaven. D’aquests beneficis una fracció quedava reservada al senyor del castell, el qual la feia administrar pel seu batlle (pars de seniore). Una altra fracció, però, era cedida al castlà i als cavallers. Materialment els guerrers van rebre, per una part, terres separades del domini del senyor (feus); per l’altra, se’ls va concedir una participació proporcional als ingressos que proporcionaven les imposicions. Aquesta distribució de terres i drets es podia anar complicant en la mesura que altres feudataris s’anaven interposant entre el senyor del castell i el castlà. Si, per exemple, el senyor cedia el castell en feu a un altre senyor, llavors aquest feudatari rebia la seva part dels beneficis obtinguts.

Els beneficis incrementats que proporcionava la senyoria castral van permetre sostenir un estrat més nombrós d’homes que, d’una manera o altra, participaren en aquests beneficis. L’aspiració va ser en cada cas assegurar i incrementar aquesta participació en la mesura de la posició de força assolida. Això portà, en primer lloc, a una pressió contínua sobre els recursos que produïen els camperols. En segon lloc, a una competència, de vegades violenta, entre els senyors per maximitzar les expectatives de riqueses i poder. Com a resposta a aquesta competició, que podia haver estat autodestructiva, cal veure l’intent de cohesionar les relacions entre els homes d’armes, d’integrar l’estrat aristocràtic en un conjunt de vincles d’aliança que permetessin donar seguretat a les posicions assolides, garantir la continuïtat del règim senyorial i obrir expectatives de nous beneficis.

Aquests vincles es van establir formalment mitjançant les convinences, terme amb el qual es designaven aquells pactes conclosos entre particulars, pels quals les parts es prometien deures mutus afermats per jurament (sacramentum) i homenatge (hominaticum). Entre els grans llinatges, aquests pactes (realitzats sempre al marge de l’autoritat comtal) es feien, essencialment, en vistes de la guerra: es tractava de guanyar aliances, evitar les agressions o concloure la pau. L’acompliment depenia, no de garanties jurídiques, sinó de les penyores (pignoras), els hostatges (hostaticos) i les caucions (plivios) donats per les parts arran de la conclusió de la convinença.

Una convinença definia també els deures recíprocs que s’establien entre un senyor i el seu vassall. Arran de la conclusió d’aquest pacte el senyor cedia el feu al vassall, i aquest es comprometia a realitzar determinats serveis i a guardar fidelitat al seu senyor. D’aquesta manera es creava un vincle personal, basat en la confiança mútua (fiduciam) entre un senior i el seu fidelis i homo. Però l’element personal no era absolut. S’ha de remarcar que la investidura del vassall amb un feu precedia sempre l’homenatge i el jurament que aquest prestava. Això s’explica pel fet que la importància del feu i les condicions de la cessió determinaven la naturalesa, el nombre i la durada dels serveis als quals el vassall es comprometia.

Un cop realitzada la investidura el senyor rebia l’homenatge: agenollat, el vassall posava les mans unides dins de les mans del seu senyor (immixitio manuum). Seguia després el jurament de fidelitat prestat sobre les relíquies d’un sant dipositades sobre un altar. En virtut d’aquest vincle perpetu i sacralitzat, el vassall prometia ser fidelis i adiutor sense engany i no atemptar contra la vida i els béns del seu senyor (“non te assalre, ne te prenre, no te occidere et no t’tolre”). La fidelitat que jurava el vassall, tanmateix, podia ser de dos tipus: la fidelitat simple o la fidelitat sòlida. Aquesta s’havia difós en un context en què les infeudacions estimularen la proliferació dels pactes vassallàtics, i preveia la possibilitat que un home fos fidel de diversos senyors. Evidentment, el servei es podia graduar en funció del feu. Malgrat tot, això no va evitar la necessitat de crear un tipus de vincle que pogués garantir la fidelitat i el servei d’un vassall en tot moment i en qualsevol situació. Amb aquesta finalitat es creà la solidantia, el vassallatge soliu. La solidantia definia la fidelitat deguda per l’homo solidus al seu melior senior o solidus senior, damunt totes les altres. Aviat, la solidantia implicà, a més, la prohibició de jurar fidelitat a un altre senyor: “el senyor deu l’aver [la fidelitat] contra tots e no negú [cap vassall] contra él, per açò negú no deu fer solidança sinó a un sol senyor, si donques no li atorga lo senyor de qui primer era sòliu”. El melior senior esdevenia, així, l’únic senyor, i aquest podia demanar al vassall de rompre les fidelitats jurades amb anterioritat a altres senyors: “altres senyors no faré i els que tinc no retindré” (seniores alios no faré et illos quos habeo no retenré).

A canvi del seu homenatge i de la seva fidelitat el vassall rebia un fevum. La cessió de la terra de feo havia estat vinculada durant el segle X a l’exercici de funcions públiques. La distribució d’aquest feu fiscal havia correspost al comte, i el receptor ho tenia com un benefici sotmès a tot un seguit de restriccions. Aquestes restriccions, però, van desaparèixer en el curs de la revolta aristocràtica, de la mateixa manera que van desaparèixer les restriccions sobre la tinença dels castells. Entre el 1020 i el 1060 els senyors passaren a disposar lliurement dels feus, fraccionant-los i distribuint-los com a béns patrimonials. Desproveït del seu caràcter públic, el feu passava així a ser la remuneració que un senyor destinava, segons el seu parer, als membres de la seva clientela a canvi de serveis i fidelitat. Era la manera de fer participar aquests homes en els beneficis de la senyoria castral. En realitat es distingien diferents tipus de feu. La castlania, per exemple, era el feu que rebia el castlà, és a dir, el guerrer a qui el senyor encomanava la guarda del seu castell. La castlania, però, mai no incloïa el castell. Aquest tan sols s’infeudava entre magnats. El castlà es limitava a rebre la comenda d’aquest i, consegüentment, estava obligat a remetre’l immediatament al senyor quan aquest ho exigia. Materialment el feu del castlà estava format d’una participació en les imposicions del castell i d’un nombre divers de terres i rendes dites caballerias. Una part d’aquestes eren, al seu torn, subinfeudades pel castlà als cavallers instal·lats al castell. Es tractava, en aquest cas, de feus certament modestos, la finalitat essencial dels quals era la de mantenir el cavaler guarnid. Aquest model de distribució dels beneficis que proporcionava la detenció dels castells es feia més complex quan es tractava de castells que un senyor tenia per un altre senyor o pel comte. Una cadena de feudataris podia situar-se així entre el senyor del castell i el castlà. Cada senyor es reservava una fracció dels béns i drets vinculats al castell mentre que l’altra part era subinfeudada.

La gran majoria de les vegades el feu consistia en terres o drets vinculats a un castell. Amb tot, s’ha de remarcar la difusió precoç i el recurs freqüent al feurenda a la regió catalana. Aquest feu consistia en pagaments en moneda d’or fets pel senyor al seu vassall. Se’n poden distingir dos tipus segons les formes de pagament: directament en monedes en l’equivalent a una soldada (loger), o bé en un pagament assignat sobre una font d’ingressos determinada (drets sobre els delmes d’una església, sobre les paries). El valor del feu-soldada d’un cavaller s’establí entre cinc i set unces d’or anuals, i el d’un castlà entorn de les quaranta unces. Evidentment, les retribucions s’incrementaven si es tractava de vassalls més importants, tot i que el feu-soldada no era en aquests casos sinó un complement dels feus en terres, que constituïen l’element realment important.

La detenció d’un feu era sotmesa a certes condicions. Entre aquestes cal esmentar la prohibició d’alienar el feu sense l’autorització expressa del senyor. Quant a l’heretabilitat dels feus i de les funcions que li estaven vinculades, sembla que s’imposà en el cas dels cavallers, i certament en el cas dels castlans i dels feudataris de major rang. Aquesta transmissió hereditària era condicionada sempre per l’exigència d’indivisibilitat del feu i, en conseqüència, per la instal·lació d’un hereu únic. La transmissió de feu a les filles no estava exclosa, tot i que era clara la tendència a imposar la transmissió per línia masculina. Era el fill mascle, tot i que no necessàriament el de major edat, el qui heretava el feu del seu pare, perquè era el més idoni per a acomplir amb els serveis militars del vassall. En el cas que un vassall no tingués fills, es va imposar la possibilitat de transmetre el feu als parents pròxims i, fins i tot, a persones alienes a la família del feudatari. En qualsevol cas, però, el senyor es reservava sempre la facultat d’exigir al vassall successor la prestació de l’homenatge i del jurament de fidelitat.

La detenció d’un feu depenia també de la lleialtat i l’acompliment de les obligacions per part del vassall. Les obligacions vassallàtiques comprenien, a més de les promeses negatives de no trair o lesionar el senyor, una sèrie de promeses positives. Entre les més difoses es pot esmentar l’obligació de donar la potestat del castell al senyor quan aquest ho demanava: obrir les portes de la fortalesa quan el senyor o els seus missatgers o nuncis hi volien entrar o sortir, o quan el senyor necessitava el castell per a la guerra. No acomplir aquesta obligació s’assimilava a la traïció (bausia). Això a part, les obligacions del vassall consistiren sobretot en serveis, el caràcter, el nombre i la durada dels quals depenien de la importància del feu, de l’estatus del vassall i de la qualitat del vincle personal (solidantia). En conjunt, aquests serveis eren essencialment de tipus militar. Els vassalls, específicament el castlà i els cavallers, tenien l’obligació de defensar el castell i de residir-hi durant tot l’any (statica); a participar en les cavalcades, és a dir, en les ràtzies arreu del districte del castell, la finalitat de les quals era imposar als camperols un règim de terror. La cavalcada es realitzava amb els efectius establerts permanentment al castell. D’aquesta es distingia la host, terme que designava les expedicions cap a l’exterior del territori dominat per un castell, la guerra contra els senyors dels castells veïns. Per a tal tipus de guerra el senyor recorria a tots els efectius disponibles. En total, un exercitum integrava entre una vintena i un centenar de guerrers. L’home soliu havia d’incorporar-se a la host sense limitacions, seguint el seu senyor en qualsevol moment i contra qualsevol enemic. El servei del vassall que havia jurat fidelitat simple es regulava segons la importància del feu rebut, i se n’havia de delimitar tant la durada del servei com també l’àmbit on l’havia de prestar; si era vassall de més d’un senyor podia negar-se a prendre part en la guerra de l’un contra l’altre. En tot cas, cada vassall que acudia a la host o a la cavalcada, si no era un simple cavaller, havia d’acudir-hi amb un seguici de guerrers ben armats, equipats i aprovisionats. El nombre dels que integraven aquest seguici es regulava segons la importància del feu, millor dit, era proporcional al nombre de feus de cavalleria que havia rebut el feudatari.

Si bé la host i la cavalcada poden ser considerats els més importants dels serveis exigits als vassalls, n’hi ha d’altres que no deixaren de tenir el seu valor, com per exemple l’assistència financera (prestitos), freqüentment a fons perdut, i el servei de cort (curtes) o d’escorta (seguis) en les ocasions en què el senyor reunia entorn seu els seus fidels i amics. També el servei de plet, que comprenia l’obligació del vassall d’assistir o reemplaçar el senyor en les seves funcions judicials, i el suport degut al senyor quan es trobava davant un tribunal (llavors s’esperava del vassall que actués com a testimoni, ostatge o garant —fideiussor—, o com a combatent en la batalla iurada, el duel judicial).

El pacte vassallàtic era un pacte recíproc. Els deures del vassall es complementaven sempre amb els deures del senyor, que s’obligava a protegir el seu vassall i a garantir que aquest pogués acomplir els seus serveis. Això implicava no exigir-li més del que s’havia pactat. Al contrari, el senyor estava moralment obligat a fer participar el vassall del botí obtingut. El no acompliment de les obligacions per part del senyor o del vassall s’anomenava forfet o forisfactura. Comès per un vassall, el forfet podia ser, segons la seva gravetat, reparable o irreparable. Entre els forfets reparables hi havia, per exemple, el rebuig a acomplir el servei d’host. L’excepció, la representava aquell “qui son senyor viu en batala jaquirà de mentre li pot aydar, o per mal enguiny a él de batala falirà”, és a dir, qui ometrà l’ajut degut al seu senyor, per engany o negligència, en una batalla. En aquest cas el vassall es feia culpable d’una prodicio o bausia, és a dir, d’un forfet que no tenia perdó ni reparació possible. En bausia incorria també el “qui son senyor menysprearà e per ergul él acordadament desfiarà” i, sobretot, el “qui, si sabent [conscientment], son senyor ab mà o ab lenga occirà o son fil leyal, o sa muler a él tirarà [cometrà adulteri], o li tolrà [prendrà] son casteyl ... o li farà mal que no li pusca emenar”. Tant la bausia com la negativa a reparar els altres delictes en un termini fix comportaven la dissolució del vincle de fidelitat pactat entre el senyor i el vassall. Llavors el senyor podia confiscar el feu. En el cas que el culpable hagués estat el senyor, el vassall podia considerar-se’n desvinculat de tota fidelitat.

Els vincles de vassallatge tal com han estat descrits “no semblaven veritablement suscitar vocacions profundes sinó als estrats subalterns de l’aristocràcia, entre els cavallers que, vinguts del no-res, ho devien tot al seu senyor” (Pierre Bonnassie). El paper del vassallatge es modificava, consegüentment, a mesura que es pujava en la jerarquia aristocràtica. Entre els magnats la convinença no era, de vegades, més que un simple pacte de no-agressió. D’aquí que les relacions, presidides sempre per la desconfiança mútua, es basessin més en les seguretats reals (penyores, hostatges, caucions) que en el jurament de fidelitat o l’homenatge. Això, tanmateix, no ha d’ocultar el fet realment important: per damunt de les modalitats esmentades, es pot observar en els estrats superiors de la societat un desenvolupament dels vincles d’home a home com a forma d’integració dels membres d’aquells estrats. D’aquesta manera la fidelitat personal, el pacte entre senyors o entre senyors i vassalls, va substituir la fidelitat que els súbdits havien degut al comte com a representant màxim de la potestat pública.

La formació d’una nova aristocràcia

Amb la multiplicació dels homes de guerra (milites) l’estrat aristocràtic conegué un increment notable dels seus efectius. Començava aleshores el complex procés de formació d’una nova aristocràcia en la qual els membres de les famílies tradicionals hagueren d’aprendre a conviure amb els nouvinguts.

De moment, en la jerarquia aristocràtica continuaren destacant els homes que venien de les famílies de governants dels segles IX i X, al capdavant de les quals hi havia les famílies comtals. La continuïtat d’aquestes s’explica no solament pel seu carisma i el seu prestigi, sinó també per les seves riqueses, el nombre dels seus castells i feus i l’extensió de les seves clienteles. Malgrat la subordinació dels comtes catalans al comte de Barcelona, aquells mai no deixaren de ser considerats els primers vassalls del príncep de Barcelona. Als comtes els seguien els vescomtes. A mitjan segle XI el càrrec vescomtal havia perdut tot caràcter públic i els seus possessons esdevingueren magnats, el poder dels quals es basava, com en altres casos, en el control d’un gran nombre de castells. Freqüentment deixaren de titular-se segons el comtat del qual els havia estat encomanada l’administració, i adoptaven el nom d’un dels seus castells. Els vescomtes d’Empúries passaren així a ser vescomtes de Rocabertí, i els de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera; els vescomtes de Castellbò i els de Bas eren, respectivament, els descendents dels antics vescomtes d’Urgell i Besalú. La mateixa supervivència i permanència en el poder de l’antiga aristocràcia es torna a trobar, finalment, en el cas dels comtores o comdors. Amb aquests termes es designava, des de la segona meitat del segle XI, aquells personatges que formaven part de la cort comtal i que rebien els seus feus de mans del comte (comtoria). Es tractava, en bona part, dels descendents d’aquells vicaris que havien pogut acaparar terres i castells gràcies a la liberalitat dels comtes. Heus aquí el veritable origen de famílies poderoses com els Caboet, els Cervelló o els Gurb.

Enfront del manteniment d’una alta aristocràcia que tenia el seu origen en època carolíngia o carolíngia tardana, es configurà una altra aristocràcia, l’ascensió de la qual es produí gràcies als serveis, sobretot militars, que prestava a les grans famílies. Entre aquests nouvinguts es distingien els varvassors (vasvessores) i els milites. Ambdós grups formaven els nivells inferiors de l’aristocràcia, i integraven aquells que, sense ser titulars d’una senyoria castral, treballaven per compte del senyor.

Amb el terme varvessors es designaven els castlans, és a dir, aquells que rebien la custòdia d’un castell, i que per al comte eren vassalls de vassalls (d’aquí el terme que els qualificava). Socialment eren reclutats entre els més capaços o els més benestants dels milites. Aquest milites, per altra part, eren, en conjunt, homes de recursos modestos: posseïen algunes terres, alguns ingressos monetaris, en general uns recursos suficients per a mantenir un cavall i finançar el seu equipament militar. El terme milites era, doncs, sinònim de cavaller. Tots dos designaven aquells especialistes de la guerra, descendents dels camperols benestants que havien participat amb el seu cavall en les expedicions militars del comte. Certament, n’hi ha alguns que són difícilment distingibles d’un simple camperol soldat, d’un guerrer ocasional que no renunciava a llaurar les seves terres. Però els milites pròpiament dits eren els guerrers professionals, vinculats com a vassalls a un senyor del qual rebien un feu, i integrants d’un seguici comandat pel castlà. En definitiva, eren els milites castri els qui representaven el poder armat del senyor.

Hi va haver, doncs, amb la multiplicació dels especialistes de la guerra al servei dels magnats, una incorporació massiva de nous elements a l’estrat aristocràtic. Això no podia sinó portar a una redefinició d’aquest estrat. Al segle X s’havia definit la nobilitas com a atribut de l’aristocràcia curial: era nobilis el qui servia com a “persona pública” el comte. Es pot calcular que aquest estrat no devia representar més de quinze o vint famílies per comtat. Ara, però, al mateix temps que el tradicional sentit de nobilitas es perdia, l’aparició dels milites quintuplicava, potser fins i tot decuplicava, els efectius humans de l’aristocràcia catalana. Aquest increment dels efectius aristocràtics plantejava a les antigues famílies un greu dilema. D’una banda, hi va haver la resistència d’aquestes a acceptar com a iguals aquests homes de baixa condició i de caràcter violent, als quals l’Església no dubtava a qualificar de fures, raptores o rapaces. De l’altra, resultava evident que els milites castri acomplien un paper massa important per a negar-los el reconeixement social a què aspiraven: eren els castlans i cavallers els qui donaven a aquestes grans famílies el poder militar per a competir entre elles i per a sotmetre els pagesos que es resistirien al seu domini. Conscients d’aquestes circumstàncies les famílies antigues no van tenir, a la llarga, altra alternativa que admetre socialment els arribistes. No obstant això, abans del segle XII, res no indica la integració dels diversos graons de l’aristocràcia en un grup social coherent amb normes de conducta compartides. Els comtes, els vescomtes i els comdors marcaren nítidament la distància que els separava dels castlans i els cavallers. Si aquests arribaren a diferenciar-se dels rusticos va ser, sobretot, acceptant una posició subalterna com a homes al servei dels poderosos.

La reafirmació del Principat

El destí que esperava l’autoritat comtal havia de ser diferent segons els comtats. Hi havia, d’una banda, els petits comtats de l’àrea pirinenca (Pallars, Cerdanya, Urgell), on els comtes no arribaren a disposar sinó de recursos militars i financers mediocres. Allà la debilitat de l’autoritat comtal es va perpetuar després de les primeres revoltes. Els comtats de Pallars, per exemple, van ser l’escenari d’unes guerres cruentes entre els comtes de Pallars Jussà, Pallars Sobirà i d’Urgell. Basculant entre els fronts, els magnats assoliren una posició de poder formidable. Un home com el vicari Arnau Mir de Tost arribà a edificar un extens domini, centrat en la conca de Tremp i els vessants de la serra del Montsec. El seu poder (fonamentat en la detenció de més de trenta castells) va ser tal que el comte no gosà mai exigir-li fidelitat. Fou aquest poder el que va permetre al magnat crear el vescomtat d’Àger, una entitat que limitava notablement l’autoritat comtal. D’altra banda, aquesta autoritat comtal limitada tan sols s’havia pogut mantenir, en el cas del Pallars, gràcies al suport militar que proporcionaven els musulmans al comte Ramon IV de Pallars Jussà, enfront del comte Artau I Miró de Pallars Sobirà i els seus aliats. El que posava en evidència aquest fet era la incapacitat de l’autoritat comtal de reafirmar-se per les seves forces i amb els seus mitjans.

El destí dels comtats regits per Ramon Berenguer I de Barcelona va ser del tot diferent. Aquest comte fou un dels grans representants d’aquella casa comtal, la qual aconseguí consolidar l’hegemonia política que havia imposat a les altres cases comtals en el curs del segle X. Governant com a comes et marchio primer, després com a dux i, finalment, com a princeps, l’evolució de la titulatura dels comtes de Barcelona reflecteix fidelment l’aspiració d’aquests a ser considerats com els primers entre els comtes catalans. Evidentment, aquesta hegemonia exterior no hauria estat possible sense una reafirmació interior de l’autoritat comtal, que es manifestà concretament en el triomf sobre la rebel·lió de Mir Geribert (1059). Per a explicar aquesta reafirmació, però, havia estat primordial l’èxit aconseguit a l’hora d’imposar l’adhesió d’una bona part de l’aristocràcia a la persona del comte, i a l’hora de reforçar l’aliança amb l’Església, concretament amb els bisbes.

L’adhesió de l’aristocràcia es va assolir gràcies, entre altres, al reinici de les expedicions contra els musulmans sota el govern de Ramon Berenguer I. Aquesta política agressiva es va dirigir especialment contra la taifa de l’emir al-Muqtadir de Saragossa (1058-62). Amb Lleida i Tortosa, en canvi, es procurà mantenir la pau. Això no obstant, tant aquí com allà es va imposar a les taifes un règim de tributs (parias de Ispania), el pagament dels quals va representar per als comtes una notable font de riqueses. Pierre Bonnassie ha calculat que a la dècada 1050-60 els caps de les taifes de Tortosa, Lleida i Saragossa arribaren a pagar als comtes una quantitat mínima de 9 000 mancusos d’or anuals.

Així, el comte no sols recuperava el seu paper com a cap a la guerra, sinó que també es convertia, com a principal beneficiari de les entrades d’or musulmà, en un home que disposava d’un important tresor. Això li donava la possibilitat de distribuir riqueses, recompensar fidelitats i incrementar el nombre d’aliats (per exemple, mitjançant el recurs sistemàtic al feu renda). Però també li donava l’oportunitat de renovar el seu exèrcit finançant la contractació de mercenaris (milites locati) i arquers (ballistarii) o l’adquisició de tecnologia militar (màquines de guerra: gossa, fonèvol, gata).

A partir d’aquesta base financera i militar sense equivalent, el comte de Barcelona podia iniciar, amb l’aliança de determinades grans famílies (com els Montcada) i de bona part dels bisbes i abats, una política de força envers l’aristocràcia contestatària. L’aspecte més decisiu va ser la consecució de la pau a l’interior dels seus comtats. Per a arribar-hi el comte procurà recuperar el control sobre els castells de les seves terres, una bona part de les quals s’havien convertit en alous dels diferents magnats.

Una primera línia d’actuació comtal fou la compra (sencera o parcial) de castells i torres. Pierre Bonnassie ha estimat en 3 200 unces d’or la suma pagada pel comte en l’adquisició de castells arreu de les terres catalanes. Significativament la major part d’aquestes fortificacions se situaven en la franja fronterera on s’havia iniciat la rebel·lió de Mir Geribert (Copons, Grevalosa, Santa Perpètua, Montclar, Pontons, Castellet...).

La posició de força que assolí Ramon Berenguer I amb la compra d’aquests castells, li permeté, en un segon moment, afrontar el problema dels nombrosos castells que els magnats continuaven retenint com a alodium proprium. Per al comte es tractava bàsicament de guanyar el control sobre els centres de poder aristocràtic, i, per tant, es podia acontentar amb el reconeixement de la seva autoritat per part dels propietaris, que van ser forçats a cedir els seus castells al comte. Per a poder reprendre’ls en feu, les convinences pactades estipulaven tan sols dues condicions: que juressin fidelitat al comte i que es comprometessin a garantir a aquest, o als seus nuncis, el lliure accés als castells (potestatem). Mitjançant aquests affidaments, doncs, els senyors dels castells esdevingueren vassalls comtals. Simultàniament, i per a reforçar el control sobre els castells, la vinculació d’aquests senyors es va doblar amb la vinculació d’aquells que guardaven els castells, és a dir, els castlans. També aquests quedaren obligats a prestar homenatge al comte. D’això resultà que cada castlà quedava sotmès a una doble fidelitat: envers el seu senyor i envers el comte, tot i que, com a senyor del seu senyor, el comte exigí al castlà una fidelitat superior, exigència que condicionava la instal·lació d’aquest al castell.

El comte acabà, doncs, integrant-se en la xarxa de fidelitats, però amb una finalitat molt precisa: aprofitar aquesta xarxa per tal de vincular a la seva persona el conjunt de l’aristocràcia, des dels castlans fins als grans magnats, propietària de nombrosos castells. Per això no pot sorprendre el seu esforç a difondre els pactes feudovassallàtics, observable, sobretot, en les nombroses convinences que Ramon Berenguer I imposà sistemàticament als magnats dels seus comtats. “A partir d’aproximadament el 1060, la utilització deliberada del sistema feudovassallàtic com a manera de governar per part dels comtes de Barcelona va tenir com a efecte estendre el camp d’aplicació d’aquestes regles, d’uniformitzar-les en certa mesura, i d’oficialitzar-les mitjançant la codificació dels primers Usatges” diu Pierre Bonnassie. Coincidint amb la pèrdua de les antigues competències polítiques, militars, fiscals i judicials, el desenvolupament de les relacions feudovassallàtiques arribà a un moment culminant. Tanmateix, fou precisament en aquest moment que aquestes experimentaren una radical transformació. Així, la política del comte consistí a aprofitar el poder militar i financer que havia assolit per crear una xarxa jeràrquica de fidelitats al cap de la qual se situava la seva persona. El recurs sistemàtic a la solidantia constituí un aspecte essencial per a assegurar-se aquestes fidelitats. Al segle XII, el comte passà a ser l’únic a qui es podia prestar l’homenatge soliu.

En definitiva, el conjunt complex de vincles personals que crearen el feu i el vassallatge no era, en mans del príncep, més que un instrument per a imposarse com a cap per damunt d’una aristocràcia i assolir la recuperació d’una autoritat que havia estat contestada violentament pels qui controlaven els castells.

L’aliança amb els bisbes

Un important factor en la restauració del poder comtal fou l’aliança que es va establir entre aquest i l’Església, concretament amb els bisbes. El fruit més rellevant d’aquesta aliança va ser la implantació de la pau i treva als comtats catalans, fet que acabà imposant uns límits certament estrictes a les violències que va comportar la instal·lació de la senyoria castral.

El moviment per la pau al segle XI prolongava els esforços que havien iniciat al final del segle X els bisbes de la França meridional per propagar la pax Dei. Com a manifestació gairebé religiosa, la pax era sostinguda per una àmplia participació popular, participació que no es pot entendre sinó com a forma de resistència dels rusticos contra les violències dels tirans seculars (saecularium tyrannorum). Per altra part, és evident que les iniciatives dels bisbes tan sols feien perdurar una cultura política, la carolíngia, que havia associat els bisbes al govern i els havia encomanat determinades funcions polítiques (perseguir els criminals, excomunicar els lladres i els raptors, protegir els indefensos). La consciència d’aquestes funcions degué estar fortament arrelada en sectors de l’aristocràcia, i fou precisament en aquests sectors on es reclutaren els bisbes protagonistes de la pau i treva.

El desenvolupament inicial de la pau i treva a Catalunya es va produir en el marc diocesà. Cada bisbe proclamava en una assemblea sinodal la pax Dei per a les esglésies i el seu perímetre sagrat, per a les persones religioses (no armades), els camperols o els inermes (vídues, orfes), per als béns dels pagesos i els patrimonis eclesiàstics... Amb la treuga Dei, proclamada per primera vegada a l’assemblea celebrada a Toluges (Rosselló) el 1027, s’implantà la limitació temporal dels actes de violència. El sínode de Toluges proclamava la treva del diumenge. Les assemblees posteriors anirien allargant la treva fins a fixar-la entre el vespre del dimecres i el matí del dilluns, al temps que s’hi incorporaren tot un seguit de festes de l’any litúrgic (Pasqua, Nadal...). Durant tots aquests períodes cap cristià no havia d’atemptar violentament contra un altre.

Quant a la seva datació, poden distingir-se dues fases ben diferenciades en el moviment de pau i treva català. La primera abraça el període comprès entre el començament dels anys vint fins al principi dels anys quaranta del segle XI. Es tracta d’una fase amb un caràcter marcadament popular. L’acta de l’assemblea de Toluges del 1027 relata que en aquesta trobada —celebrada als prats de Toluges i no a la catedral d’Elna—, van assistir-hi “una multitud de fidels, no tan sols homes sinó també dones”. Les mateixes fonts recorden, a més, que el terme treuga era d’ús vulgar, utilitzat pel poble i pels rústics.

Durant la segona fase, que es desenvolupà a partir de la dècada dels anys seixanta del segle XI, tanmateix, el protagonisme del moviment de pau i treva passà a les elits de la societat: als bisbes i els abats, els comtes i els magnats, citats sempre en primer terme de cadascuna de las actes que s’anaren succeint. La iniciativa episcopal es consolidà gràcies, entre altres coses, a un notable grau de coordinació i cooperació entre les diferents seus catalanes. L’assistència dels comtes a les assemblees es convertí en una pràctica habitual: a les de Barcelona i Vic (1063), hi eren presents els comtes Ramon Berenguer I i Almodis de Barcelona; i a la segona assemblea de Toluges, celebrada entre els anys 1062-66, hi acudiren els comtes Gausfred II i Guislabert de Rosselló, Ponç I d’Empúries, Guillem II de Besalú i Ramon I de Cerdanya.

Aquesta assistència del poder comtal es va doblar de vegades amb la seva participació com a instància encarregada de reprimir els infractors de la pau i treva. Tanmateix, el pes d’aquesta repressió va correspondre a una justícia episcopal que es fixà i consolidà durant els anys seixanta del segle XI. L’excomunió i l’anatema havien estat les armes amb què l’Església catalana s’havia enfrontat en els sínodes del final del segle X i de la primera meitat de l’XI a les espoliacions i les violències dels “homes depravats i perversos”. Aquesta restricció a les penes espirituals, tanmateix, podia ser efectiva en una època en què el comte estava en condicions d’imposar la justícia pública, d’exercir com a defensor de l’Església i d’exigir la reparació de les infraccions que es cometien contra aquesta. Però la crisi política que va travessar el territori català en els decennis compresos entre el 1030 i el 1060 va produir precisament l’enfonsament de la justícia pública i, amb això, de la protecció que el comte brindava a l’Església.

A falta de l’aliat secular, els bisbes van assumir les facultats d’imposar la pau. Un bisbe com Ot d’Urgell podia fer jurar als aristòcrates de la seva diòcesi que “d’aquesta hora enant treva et pau tenré et a mos homes tener-la mannaré, axí com lo bisbe la ha feta escriure”. Però l’eficàcia de la repressió no passava pels juraments, sinó per la imposició d’una justícia episcopal encarregada de jutjar els infractors, castigar-los i obligar-los a reparar els malfets (malefacta) que havien comès. En aquells casos en què els culpables es resistien, els bisbes amenaçaven amb l’excomunió i l’anatema. Dotat amb les atribucions decisives per a garantir el manteniment de la pau, el iudicium in sede (judici a la seu) va passar així a ser la instància per excel·lència a l’hora de jutjar i castigar els qui d’alguna manera trenquessin la pau i treva de Déu. El manteniment de la pau i treva es va materialitzar, doncs, com a atribució dels bisbes i d’un poder judicial lligat al tribunal episcopal.

És cert que els sínodes feien ressaltar el protagonisme dels bisbes. Però aquest protagonisme hauria estat impensable sense la col·laboració comtal. El fet que l’assemblea de Barcelona del 1063 es reunís per manament dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis vol dir que comtes i bisbes coincidiren, al segle XI, en la promoció de la pau i treva. El reforçament del poder dels bisbes es combinà, doncs, amb la integració d’aquests com a aliats en un projecte polític que tenia com a objectiu la pacificació dels comtats de Barcelona, Girona i Osona. El contrast amb els comtats pirinencs era important: aquí, bisbes com Ot d’Urgell no tingueren altra alternativa que assumir tots sols la imposició del pactum pacis. Dels comtes, culpables ells mateixos d’atemptar repetidament contra la pau i treva, no se’n podia esperar cap mena de col·laboració.

La pau i treva va ser, sense cap dubte, l’expressió d’unes preocupacions concretes: la resposta a totes les violències i les exaccions arbitràries que patien els qui no tenien els mitjans per a defensar-se’n. Entre aquests s’hi comptaven els mateixos membres de l’Església, amb més raó perquè l’acaparament de riqueses que havien protagonitzat en èpoques passades no podia suscitar sinó la cobdícia agressiva dels rapaces. Van ser els camperols, tanmateix, no les catedrals i els monestirs, les principals víctimes de les espoliacions. L’edificació de la senyoria castral els deixava a mercè dels magnats i, sobretot, d’aquella multitud de milites, els excessos dels quals ningú no semblava capaç de frenar. Seria preferentment contra aquests elements, desacreditats pels bisbes com a latrones i fures, que es formularia la idea de la defensio pacis.

Aquesta protecció començava per la mateixa persona del camperol: la pau i treva prohibí ferir-los o matar-los; prohibí també segrestar els camperols per obligar-los a redimir-se mitjançant el pagament d’un rescat; a més, la pau i treva exigí que ningú no robés les vestimentes als pagesos o assaltés aquells que acudien a moldre els seus grans als molins o que portaven els ramats a les pastures; que ningú no cremés les collites ni tallés les oliveres o vessés el vi que es guardava a les tones; que ningú no saquegés el bestiar o atemptés contra les bèsties de llaurar i els qui llauraven la terra; que ningú no destruís les cases, els colomars ni els pallers dels pagesos... Hi va haver, per tant, un esforç real i constant per protegir la població pagesa. Amb tot, això no va significar mai la restauració de l’antiga llibertat pagesa. La protecció dels camperols tingué els seus límits allí on començaven els drets dels senyors. En aquest sentit la pau i treva constituí un compromís que bàsicament pretenia eliminar els excessos i assolir un funcionament regular de la senyoria. La submissió dels pagesos als senyors quedava així tàcitament sancionada. Això no podia ser d’altra manera atès que, tant els comtes com els bisbes i els abats, havien assimilat l’efectivitat de la senyoria castral a l’hora de sotmetre i espoliar els camperols.