Activistes i resistents (1939-1950)

El context

L’anàlisi de la lluita antifranquista als Països Catalans durant la immediata postguerra no es pot fer prescindint de l’enorme impacte que per a les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerra tingué la repressió sistemàtica duta a terme pels vencedors de la Guerra Civil al llarg dels primers anys de la dictadura. El caràcter repressiu del Nuevo Estado anà especialment adreçat contra els partits polítics i les agrupacions del Front Popular, prohibits des del 13 de setembre de 1936, i contra els sindicats obrers. Aquest fet ha de ser inscrit dins el context de lluita de classes que va tenir la Guerra Civil. No es pot oblidar, però, que a Catalunya i, en menor mesura, al País Valencià i a les illes Balears, les forces guanyadores del conflicte civil tingueren com un dels seus objectius principals esborrar la personalitat col·lectiva d’aquests pobles. Tot plegat explica que al llarg dels anys quaranta la resistència política al franquisme tingués, almenys a Catalunya, un doble caràcter de lluita obrera i lluita nacional, al contrari del que passà en altres zones de l’Estat espanyol.

El final de la Guerra Civil: una oposició desfeta (1939-1943)

Diverses dades són d’importància fonamental per a explicar les dificultats de l’oposició per a reorganitzar-se després del 1939. Josep Maria Solé i Sabaté ha establert que a Catalunya foren executades quasi 4 000 persones després del conflicte bèl·lic, i Vicent Gabarda ha donat la xifra de 4 714 afusellats per al País Valencià. A Menorca, sembla que el nombre de morts per la repressió franquista fou de 158. A la resta de les Balears, on la repressió tingué lloc des del 1936 mateix, no es disposen de dades tan precises, però estudis com els de Llorenç Capellà i Fornés o Josep Massot i Muntaner situen com a mínim en el miler les víctimes de la violència dels vencedors. Aquestes xifres esfereeixen, si es té en compte que, almenys en teoria, les figures polítiques més destacades de la majoria dels Països Catalans tingueren l’ocasió de partir cap a l’exili, i que, per tant, la repressió hi fou exercida principalment sobre persones que en principi no temien per la seva vida. L’enorme abast que tingué la repressió exercida pel règim franquista contra els vençuts només es pot entendre si es té present el seu caràcter planificat i sistemàtic. Per consolidar el nou estat de coses calia castigar els “crims” comesos pels vençuts i, a més, paralitzar de por tota possible oposició organitzada.

Les forces polítiques que integraven el bàndol republicà arribaren al 1939 en una situació caracteritzada per la desorientació i la desorganització. La majoria dels quadres polítics i militants de base havien mort en combat o havien estat executats, eren a la presó o havien partit cap a l’exili. La resta estaven sotmesos a un control ferri per part de les autoritats, les quals disposaven d’uns detalladíssims fitxers que els permetien controlar els moviments dels sectors de la població considerats com a desafectes. A més a més, cal tenir en compte la divisió existent entre els diversos partits i sindicats per causa dels enfrontaments esdevinguts durant la guerra. D’altra banda, la majoria de les organitzacions havien estat incapaces d’aprofitar els últims mesos de la guerra per a preparar grups que poguessin afrontar la lluita clandestina amb un mínim de garanties.

Els primers intents de reorganització: POUM, comunistes i cnt

No és gens sorprenent que fins els primers anys quaranta la principal activitat dels militants dels grups antifranquistes fos l’organització de xarxes d’ajuda als presos i les seves famílies, l’existència de les quals —aviat sota la denominació tradicional de Socors Roig Internacional— es troba documentada a Catalunya, al País Valencià i a les illes Balears. A més, calia amagar o facilitar el pas de la frontera als militants perseguits.

No obstant això, ja els primers mesos del 1939 existien a Catalunya grups armats integrats per joves procedents de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i de les Joventuts Llibertàries (JL), els quals constituïren al febrer la Unió de Joves Antifeixistes (UJA). Poc després, un grup de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) exiliats a França foren enviats al Principat per estructurar l’organització a l’interior. Així mateix, sembla que al País Valencià a les acaballes del 1939 hi hagué un primer intent de reorganitzar les JL. No cal dir que l’acció d’aquests primers grups, ràpidament desfets per la policia franquista, fou extremament limitada.

És conegut que els comunistes tingueren un paper central en la resistència política al franquisme. Cal dir, però, que durant aquest període l’actitud d’inhibició davant la Segona Guerra Mundial propugnada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com a conseqüència del pacte germanosoviètic, determinà el seu aïllament respecte a la resta de l’oposició antifranquista.

Quant al PSUC —que al juny del 1939 havia estat reconegut com a secció catalana de la Internacional Comunista i havia iniciat un procés de bolxevització—, es reorganitzà a l’interior el 1940 a partir d’antics militants de les JSUC. En el cas de l’organització comunista, l’acció de la policia franquista va ser brutalment efectiva: els principals dirigents foren detinguts i executats en pocs mesos. El 1942, un nou comitè enviat per la direcció del partit a França aconseguí de refer de nou l’organització a Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, fins a la seva detenció pel maig del 1943. Durant aquest període gairebé no hi va haver cap mena de premsa clandestina comunista elaborada a l’interior, excepte algun exemplar de “Treball” confeccionat a la presó.

Al País Valencià, la reorganització comunista fou encara més immediata. Així, ja durant la primavera del 1939 l’agent de la Internacional Comunista Heriberto Quiñones, que acabava de sortir del camp de concentració d’Albatera —on hi havia nombrosos militants del PCE—, creà a la ciutat de València una mínima infraestructura amb l’objectiu de facilitar la sortida de militants d’aquest partit cap a l’exterior. Alhora, es constituí un primer comitè de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), aviat desarticulada. El 1940 aparegué un grup conegut per Los Galileos, els membres del qual foren detinguts al novembre per la policia. Cap al 1942, aparegué a València un butlletí mecanografiat elaborat per militants comunistes com Carles Llorens Castillo. També a Alacant, des del 1939, es constituí un comitè provincial encapçalat per Àngel Cardin. El 1941, establí contacte amb la Comissió Central Reorganitzadora del partit, amb seu a Madrid, i impulsà la formació de la JSU. Al juliol del 1941 i al gener del 1942 es produïren importants detencions que deixaren pràcticament desarticulada l’organització comunista alacantina.

Així mateix, durant els primers anys quaranta existien comitès clandestins del PCE a la presó de les dones de Palma —dirigit per Matilde Landa Vaz— i a la colònia penitenciària de Formentera —encapçalat per Bartomeu Amorós i Amorós—. Aquest darrer nucli fou la base per a la posterior reorganització del PCE a Mallorca, a partir del 1943.

Per diversos motius, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) tingué una presència molt reduïda en la lluita antifranquista als Països Catalans. La presència del PSUC i la indefinició dels socialistes espanyols respecte al fet nacional català expliquen les dificultats per a organitzar una federació catalana del PSOE al llarg de tot aquest període. Al País Valencià, en canvi, Carlos i José Martínez Cobo i Benito Sanz han explicat l’existència de comitès socialistes a València, Alacant, Elx i Alcoi entre el 1940 i el 1943, el primer dels’ quals aparegué al Reformatori d’Alacant —utilitzat com a presó— el 1940. D’altra banda, sembla que a la presó de Formentera també s’organitzà un grup socialista durant els primers anys quaranta. A partir d’aquest grup, a l’estiu del 1941 es reconstituïren a Mallorca petits nuclis de la Federació Socialista Balear (FSB), integrats principalment per antics militants de les Joventuts Socialistes com Antoni Gil i Julià.

“L’Espurna”, portaveu del Moviment Socialista de Catalunya, 1-11-1946.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Carme Molinero i Pere Ysàs han posat en relleu que la primera força que es reorganitzà a l’interior de Catalunya fou el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Dirigit des de la presó de Barcelona per Daniel Rebull —David Rey—, i ben connectat amb l’organització del partit a l’exili, des del 1941 tingué una presència considerable. Durant aquests anys, el POUM publicà els fulls clandestins “L’Espurna” —aparegut amb motiu de l’afusellament de Lluís Companys, i que ha estat considerada com la primera revista clandestina catalana de la postguerra— que el 1945 passà al Moviment Socialista de Catalunya, “Força” i “Front de la Llibertat”. Aquest darrer periòdic, editat des del 1942, es presentava com a òrgan d’expressió de la plataforma del mateix nom, la qual es definia com a moviment de resistència dels Països Catalans. Aquest fet té una especial significació, atès que es tracta de la primera instància política interior que durant la postguerra abastà de manera explícita i exclusiva les terres de parla catalana.

Per la seva banda, el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), constituït a París al febrer del 1939, i que agrupava les diverses organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes, tingué a Catalunya el seu principal nucli. Els intents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de dotar-se d’una organització estable a Catalunya fracassaren de manera reiterada per l’extrema persecució a què es va veure sotmesa. Únicament a Barcelona disposà d’una estructura mínimament desenvolupada. La constant caiguda de comitès nacionals i regionals cenatistes es veié, en ocasions, facilitada per la presència d’infiltrats dins l’organització. D’altra banda, els jerarques dels sindicats verticals franquistes posaren especial esment a aconseguir la captació d’antics militants anarcosindicalistes, en ocasions amb èxit.

Al País Valencià, Esteve Pallarais impulsà amb altres militants llibertaris refugiats a València la formació d’una Junta Nacional del Moviment Llibertari, que poc després es transformà en el primer Comitè Nacional de la CNT clandestina. La seva principal tasca va ser facilitar, mitjançant la falsificació de documents, l’evasió de presos llibertaris tancats a Albatera, els quals després eren traslladats a Barcelona, des d’on se’ls facilitava el pas de la frontera francesa. D’altra banda, sembla que a l’entorn del 1942 es publicaven a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis els butlletins clandestins “CNT” i “FIJL” i també es rebia premsa procedent de l’exterior.

El Front Nacional de Catalunya

Un fet important d’aquesta primera etapa de la resistència antifranquista fou el sorgiment d’una nova organització política al Principat, el Front Nacional de Catalunya (FNC). Aquest grup, que ha estat estudiat per Daniel Díaz Esculies, fou creat per antics militants del sector minoritari d’Estat Català i altres partits nacionalistes. El seu objectiu era la formació d’una plataforma unitària que agrupés totes les organitzacions nacionalistes catalanes i que superés les velles formacions catalanistes anteriors a la guerra.

J. Cornudella, al centre amb un diari a la mà esquerra, amb militants del Front Nacional de Catalunya, Sant Just Desvern, anys quaranta.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Malgrat la seva indefinició ideològica, assolí una considerable implantació, sobretot a l’exili, on, a causa de la seva orientació independentista, aconseguí d’atreure’s sectors nacionalistes radicals, crítics amb les limitacions de la via estatutària del 1932. Així mateix, l’FNC estigué ben connectat amb els serveis secrets britànics, per als quals practicà l’espionatge, i muntà una xarxa d’evasió per la frontera pirinenca, molt utilitzada per presoners aliats. A més, disposà d’una branca militar que realitzà accions de sabotatge a l’interior de Catalunya, i confeccionà i distribuí diverses publicacions. El 1941 ja tenia una important estructura organizativa, amb nuclis comarcals a Barcelona, Baix Llobregat, Vallès i Maresme. El seu màxim organisme era un consell nacional, encapçalat per Joan Cornudella. Com les altres forces polítiques clandestines, va conèixer importants caigudes de militants el 1941 —amb un centenar de detencions— i el 1942.

Els anys de l’esperança. Intents de coordinació i tensions

Des del 1944, el canvi de signe produït en la Segona Guerra Mundial obrí una etapa d’eufòria dins l’oposició antifranquista. Com han posat en relleu Pere Ysàs i Carme Molinero, davant el convenciment de la imminència de la caiguda de la dictadura, durant aquests anys es produí un ràpid desenvolupament de l’oposició, no solament d’organitzacions obreres, sinó també de la petita burgesia nacionalista. Les accions opositores es feren més intrèpides que a l’etapa anterior; es distribuí abundant propaganda clandestina i la lluita armada experimentà un notable desenvolupament.

La inseguretat davant el futur del règim franquista era també palesa entre els grups que li donaven suport. Així, s’inicià un procés de desafiliació al partit oficial, augmentà el distanciament del carlisme i sorgí una oposició de dretes partidària de la restauració monàrquica. A més, la inseguretat es manifestà en la passivitat dels sectors socials privilegiats, que en bona part es van mostrar partidaris del triomf de les potències aliades com a preludi d’un canvi polític controlat.

Les difícils condicions de vida de la classe treballadora van provocar, alhora, un important moviment de lluites espontànies, amb vagues i altres accions de protesta. En general, però, tenien un caràcter eminentment defensiu i individual, i estaven desconnectades de les activitats dels grups clandestins. Entre el 1946 i el 1947, van tenir lloc importants conflictes laborals a Catalunya, cl més important dels quals es produí a Manresa al gener del 1946.

El Consell Nacional de la Democràcia Catalana als catalans de dins i de fora de Catalunya, juliol del 1947.

Col·l. R. Surroca / G.S.

En aquest període tingueren lloc diversos intents, no gaire reeixits, de coordinar les diverses forces d’oposició al règim. Així, el 1944 es constituí a Barcelona un comitè d’enllaç integrat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Acció Catalana Republicana (ACR) i un sector del POUM. Per la seva banda, els comunistes promocionaren arreu de l’Estat la Junta Suprema d’Unió Nacional (JSUN), organisme unitari que pretenia agrupar totes les forces antifranquistes sense distinció. A les Balears, el PCE aconseguí la formació d’una Junta Provincial d’Unió Nacional, mentre que a Catalunya el PSUC impulsà, amb els mateixos objectius, una Aliança Nacional Catalana. Altres iniciatives unitàries foren el Consell Nacional de la Democràcia Catalana —Comitè Pou i Pagès—, integrada principalment per partits republicans, i, sobretot, l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Aquest darrer organisme, que en altres zones de l’Estat assolí una presència considerable, no aconseguí de reeixir a Catalunya, on l’element fonamental va ser la CNT. L’ANFD també fou constituïda al País Valencià i a les illes Balears on edità la publicació “Alianza”— i, des del 1946, hi participaren els respectius comitès provincials del PCE.

De tota manera, les tensions entre les forces opositores foren constants en aquest període. La desconnexió existent entre els missatges dels grups resistents i la pràctica quotidiana de les classes populars explica en part que la incidència que assoliren aquests grups fos relativament reduïda, si es tenen en compte les enormes possibilitats que els brindava l’excepcional conjuntura internacional.

La revifalla de la CNT i l’expansió comunista i socialista

Per al moviment llibertari, aquest va ser el període de més gran expansió al llarg de tota la postguerra, però també el més agitat. La divisió existent dins el moviment llibertari entre els partidaris de mantenir la política de col·laboració amb la resta de les forces antifeixistes, majoritaris a l’interior, i els defensors de l’apoliticisme i de la lluita armada, especialment forts a l’exili, donà lloc a l’escissió de l’MLE-CNT.

Després d’una primera etapa de consolidació els anys 1943-44, entre el 1944 i el 1946 la CNT reconstruí el Comitè Regional a Catalunya, el qual incloïa els comitès provincials de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i les Balears. Entre els seus principals dirigents es trobaven Fèlix Carrasquer, Marià Pascual i Marià Casasús. Els nuclis més potents eren els de Barcelona —on hi havia catorze sindicats organitzats—, Badalona, Terrassa i Sabadell. L’organització estava estructurada en comitès d’empresa, cada un dels quals comptava amb un delegat que el representava a la junta del sindicat. Existia una forta relació amb el Comitè Nacional de la CNT, amb seu a Madrid. Segons el testimoni d’un dirigent cenatista, cap al 1946 l’organització tenia 20 000 afiliats a tot Catalunya, i “Solidaridad Obrera” feia un tiratge de 15 000 exemplars. La repressió, encara que inferior a la de l’etapa anterior, també afectà força els anarcosindicalistes, així com la introducció de confidents policíacs dins l’organització.

D’altra banda, el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i Balears, reconstituït al final del 1945, esdevingué un feu del sector anticol·laboracionista del moviment llibertari i mantingué aferrissades polèmiques amb l’organització regional de la CNT. Des del juny del 1946, edità la publicació “Ruta”, que es distribuí a Catalunya i Mallorca.

Segons Hartmut Heine, durant aquest període la federació del País Valencià de la CNT disposava de la millor infraestructura i d’una de les principals organitzacions de l’interior. No debades, la direcció estatal d’aquesta confederació residí a València, des d’on s’editava l’òrgan regional de la CNT “Fragua Social”, el de les Joventuts Llibertàries “Acción Juvenil” i l’òrgan estatal “CNT”. També el valencià Sigfrido Català va ser el secretari general del comitè nacional de l’organització entre el 1944 i el 1945. Sembla que al País Valencià la captació d’anarcosindicalistes per la CNS tingué més efecte que en altres zones. Josep Picó ha explicat que després del 1945 es produí la pràctica desaparició de la CNT clandestina valenciana.

La Unió General de Treballadors (UGT), en canvi, no va assolir gaire incidència als Països Catalans durant aquests anys. A Catalunya, el sindicat socialista va ser impulsat, sense gaire èxit i amb organitzacions separades, per militants del PSUC —que editaven el butlletí clandestí “Las Noticias”— i del POUM. A Mallorca, així mateix, el 1946 el PSOE i el PCE reconstituïren formalment la central ugetista, encapçalada per Rafel Rigo, i s’establiren, com al Principat, contactes per a unificar-la amb la CNT. Al País Valencià, finalment, la UGT es reorganitzà el 1945 sota la direcció de Just Martínez Amutio, però pel maig d’aquest mateix any foren detinguts cinquanta-nou militants i el grup es dissolgué.

Els comunistes, per la seva banda, conegueren un període d’important expansió sota la consigna de la política d’unió nacional, afavorits per una nova conjuntura internacional que els va permetre contrarestar la marginació dels primers anys de la postguerra.

Des de l’estiu del 1943, Josep Serradell, dit Roman, i Margarida Abril impulsaren, amb unes normes de seguretat molt estrictes, la reorganització del PSUC. Aquesta estava centrada a Barcelona, encara que també hi havia nuclis del partit a Tarragona, Girona i Lleida, i a totes les capitals comarcals. Segons dades del PCE, el 1946 el PSUC tenia 2 335 militants. Des del 1945 es reprengué l’edició, amb periodicitat quinzenal, de “Treball”, i el 1946 aparegueren “Combat”, “Lluita” i “Ejército y Democracia”, a més de “Juliol”, òrgan de les JSUC, les quals publicaren també a Girona “Avant”. D’altra banda, el PSUC es mostrà partidari de la lluita armada.

Durant aquest període, els comunistes valencians i balears també experimentaren una considerable expansió. Almenys des del 1944, s’organitzà un Comitè Regional de Llevant del PCE, encapçalat per Demetri Rodríguez Cepera —Centenera—, que incloïa el País Valencià, les illes Balears, Múrcia i Albacete. Segons un informe intern, el 1946 aquest comitè tenia 5 330 militants i l’organització era especialment forta a la província de València, on hi havia 2 200 militants agrupats en divuit comitès comarcals, sense comptar-hi la capital. L’organització valenciana del PCE disposava d’un important aparell de propaganda clandestina, amb periòdics com l’edició regional de “Mundo Obrero” i “El Palleter”, publicats a València, “Alerta” i “Antorcha”, publicats a Alacant, i “Elche Rojo” i “El Día”, a Elx. A més, estava molt connectada amb l’Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). D’altra banda, es va veure sotmesa a periòdiques caigudes de militants, com ara els 800 que foren detinguts pel maig del 1945.

A les Balears, el Comitè Provincial del PCE es reorganitzà el 1943 sota la direcció d’Antoni Martínez i Juliana i assolí, així mateix, una força ben considerable, amb presència a Mallorca, Menorca i Eivissa. L’informe abans esmentat ofereix la xifra de 900 militants el 1946. Almenys des d’aquest any, els comunistes mallorquins reiniciaren l’edició del seu òrgan tradicional “Nuestra Palabra”. Com a Catalunya i al País Valencià, els comunistes impulsaren a les Illes la reorganització de les JSU, les quals editaren el full “Juventud”. El 1945 es produïren importants detencions de militants del PCE a Mallorca i a Menorca.

D’altra banda, als països de llengua catalana els comunistes van impulsar la formació de l’Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola (AFA-RE), integrada per antics oficials i soldats de l’exèrcit popular. L’organització només va assolir una certa presència a Catalunya, on quedà pràcticament desmantellada després de la detenció d’uns setanta col·laboradors el 1945.

Així mateix, entre el 1943 i el 1946 es produí una revitalització del POUM. El 1943 a Catalunya hi havia uns tres-cents militants d’aquest partit, organitzats a Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Manresa, Igualada i Valls. Al novembre d’aquest any celebrà la primera conferència nacional, a partir de la qual el partit s’organitzà mitjançant cèl·lules, organitzacions de districte i sectors, i impulsà la formació dels Grups d’Unitat Obrera Socialista (GUOS), plataforma de grups socialistes, que edità el periòdic “Unitat”. Des del 1944 —després de la celebració de la segona conferència— es reprengué l’edició de “La Batalla” i al gener del 1946 sortí el primer número del seu òrgan en català “Catalunya Socialista”. Quant a l’extensió territorial de l’organització, cal destacar que el 1945 el partit tenia, a més d’una presència considerable al Principat, comitès provincials o locals a València i a Castelló, i també un nucli de militants a Mallorca. D’altra banda, fins el 1945 el Front de la Llibertat assolí el màxim apogeu i, a diferència del que passà en altres zones de l’Estat, el POUM fou acceptat i tingué una important participació en l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques de Catalunya (ANFDC). Les caigudes de militants a Catalunya i a Mallorca afectaren també l’organització del partit el 1945 i el 1946.

Quan, pel gener del 1945, un important sector dels militants exiliats va abandonar el POUM i va fundar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) (concebut com a plataforma de reagrupament dels socialistes catalans de diverses procedències), la majoria de l’organització interior rebutjà l’escissió i restà fidel al partit. De tota manera, el sector pro-MSC tingué petits nuclis en algunes poblacions catalanes i edità la publicació “Endavant”.

Finalment, tant al País Valencià com a les illes Balears, el PSOE disposà d’una modesta organització clandestina que feia part de l’ANFD. Segons Benito Sanz, els socialistes es reorganitzaren el 1944 a Elx i el 1946 a València. A Mallorca tingueren nuclis als barris obrers de Palma i en alguns pobles. La seva principal activitat fou l’edició del full clandestí “Contacto”.

Nacionalistes i republicans

Com en el cas d’altres organitzacions, aquest període és el de màxima activitat de l’FNC. Després d’una primera etapa d’expansió entre el 1943 i el 1944 —tallada en part per la caiguda del novembre del 1943—, des del 1945 va conèixer un important creixement, fins a arribar a tenir uns 2 500 simpatitzants el 1946. El grup va destacar per una important xarxa de distribució de les seves publicacions “Per Catalunya” —quinzenal— (1945-47), “Horitzons” i “Butlletí Interior d’Informació”, per disposar d’una petita secció universitària, i, sobretot, pels intents de dotar-se d’un aparell militar que dugués a terme atemptats. A l’abril del 1946 celebrà al Maresme la seva primera conferència. La detenció del juny del 1946, amb la consegüent confiscació d’armament i explosius i de l’aparell de propaganda, deixà pràcticament desarticulat el Front.

“Resistència”, portaveu d’ERC. Barcelona, 30-1-1946.

Col·l. R.Surroca / G.S.

El 1944 reaparegué Esquerra Republicana de Catalunya —ERC— a l’interior, després d’un primer intent de reorganització el 1941 frustrat en part pel pas de nombrosos militants a l’FNC. Fortament dependent de l’organització del partit a l’exili, ERC conegué durant aquest període una important polèmica interna. Així, a mitjan 1945 s’escindí un sector encapçalat per Esquer, contrari a la política d’enteniment amb el partit a França practicada pel consell directiu que presidia Jaume Serra i Gasulla. Des del començament del 1946, el partit conegué una reactivació, amb cinc federacions: la de la ciutat de Barcelona i les quatre províncies. No obstant això, pel maig del 1946 foren detinguts alguns destacats dirigents. Les principals activitats d’ERC foren l’edició de “La Humanitat” (fins el 1947), del “Butlletí d’Informació d’ERC” (1946) i de “Resistència”, òrgan del sector minoritari del partit. A la tardor del 1945 s’organitzaren les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JEREC).

Estat Català també va veure molt limitada la seva influència per la presència de l’FNC. El 1944 conegué un cert reforçament amb l’arribada a Catalunya del secretari general Vicenç Borell. Durant aquests anys publicà “Circular”, “Diari de Catalunya”, “EC”, “Catalunya” i “Almogàvers”. També hi havia unes joventuts del partit.

Esquerra Republicana i Estat Català van impulsar la formació d’una Unió de Republicans Catalans amb altres organitzacions gairebé inexistents, com Acció Catalana Republicana, Estat Català, Unió de Rabassaires i Unió Democràtica de Catalunya. Altres grups nacionalistes amb presència a Catalunya durant aquests anys foren l’Organització de Resistència Nacional —Grup Bandera—, el Bloc Escolar Nacionalista i el Moviment de Resistència de Catalunya.

Encara menys incidència tingué, a Mallorca, la reorganització del partit germà d’ERC, Esquerra Republicana Balear (ERB), el qual participà en el comitè provincial de les Balears de l’ANFD. També tenien representació en aquest organisme els minúsculs nuclis mallorquins del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i d’Unió Republicana (UR).

L’oposició monàrquica i carlina

Des del començament del 1943, militants procedents de la Lliga Catalana, de la Dreta de Catalunya i del mateix règim mantingueren una certa activitat en defensa de la restauració monàrquica. Entre el 1945 i el 1946, editaren la revista “El Poble Català”.

Finalment, un sector cada vegada més important dels carlins dels Països Catalans es distancià del franquisme des dels primers anys quaranta. Tant a Catalunya com a Mallorca, on el decret d’unificació del 1937 havia estat rebut amb moltes reticències pels tradicionalistes, es registraren enfrontaments entre falangistes i carlins antifranquistes durant aquest decenni i la policia franquista vigilà les activitats dels carlins.

Una lluita armada inoperant

Activitat guerrillera del maquis a Catalunya. 1939-1959.

És conegut que, des de l’estiu del 1944, l’ambient d’eufòria existent per l’activa participació de nombrosos antifeixistes espanyols en l’alliberament de França impulsà les organitzacions antifranquistes a plantejar-se la possibilitat d’enderrocar per les armes la dictadura. El moviment guerriller tingué una desigual incidència als Països Catalans: reduïda a Catalunya, màxima al País Valencià, i nul·la a les Balears.

L’estratègia del moviment guerriller consistia a iniciar la lluita armada contra les forces franquistes, partint de la base que la majoria de la població espanyola se’ls uniria, i això forçaria la intervenció de les potències aliades i l’enfonsament del règim. Es tractava, com després es pogué comprovar, d’un plantejament força erroni, atesa la desmobilització popular existent, i la por dels vencedors en la Segona Guerra Mundial davant la hipotètica implantació d’un règim revolucionari a l’Estat espanyol. A més, la resposta repressiva del règim no es va fer esperar: tant a Catalunya com al País Valencià el nombre d’execucions s’incrementà força des del final del 1944.

Com ja s’ha dit, la intensitat de la lluita guerrillera va ser relativament baixa a Catalunya. La causa era la seva consideració com a zona fronterera, en la qual una excessiva activitat armada hauria provocat una concentració al Principat de les forces franquistes, amb el consegüent perjudici per al pas lliure dels contingents del maquis cap a altres zones de l’Estat. De tota manera, en algunes zones rurals de Catalunya, com les comarques del Pallars i la Garrotxa, i també a la ciutat de Barcelona, les accions guerrilleres van tenir un impacte considerable.

El PSUC impulsà des del 1944 la formació de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya o Exèrcit Guerriller de Catalunya, el qual practicà accions armades a Barcelona i a la zona de Prades, i també en altres indrets. A l’abril del 1945, es produïren importants detencions de membres d’aquest grup, però aviat l’Agrupació Guerrillera de Catalunya aconseguí de reestructurar-se i realitzà importants accions armades al llarg del 1946.

De tota manera, la principal activitat desenvolupada pel maquis comunista fou l’intent d’invasió de la Vall d’Aran realitzat a l’octubre del 1944 per iniciativa del PCE. Malgrat que el contingent de guerrillers era bastant nombrós i anava ben equipat, els errors organitzatius, la manca de suport popular i la important resposta militar franquista —prop de 40 000 soldats i guàrdies civils es van concentrar a la zona de lluita— van obligar els infiltrats a retirar-se, amb nombroses baixes, al final del mateix mes. Es va tractar, sens dubte, de l’operació militar més ambiciosa al llarg de tota la història de la resistència antifranquista, i de la seva més gran desfeta.

Quant a la guerrilla llibertària, aquesta fou impulsada pel sector apolític del moviment, oposat, per tant, a l’organització interior de la CNT. Durant aquest període, l’MLE-CNT envià diversos grups armats a l’interior, un dels quals —encapçalat per Francesc, dit Quico, Sabater— s’enfrontà a Banyoles, a l’abril del 1946 a la Guàrdia Civil. La detenció de Josep Lluís i Facerías a l’agost del mateix any va suspendre momentàniament, però, el projecte de constitució d’un Moviment Llibertari de Resistència (MLR).

A l’àrea compresa entre les províncies de Castelló, València, Terol i Conca es va desenvolupar durant els anys quaranta el principal moviment guerriller a tot l’Estat espanyol. Fernanda Romeu ha explicat que la zona presentava unes condicions naturals molt propícies per a constituir un poderós nucli guerriller, i que la població era majoritàriament antifranquista, fet que va permetre l’existència d’una important xarxa d’enllaços i punts de suport. A l’octubre del 1944, un grup de militants comunistes sortí de França i poc després s’establí al nord del País Valencià, on entrà en contacte amb altres nuclis guerrillers i inicià les primeres accions. Al començament del 1945, l’agrupació es reestructurà i centrà la seva activitat a València. La primavera del 1946 l’Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) es fundà formalment i eixamplà la seva implantació geogràfica. L’AGL s’organitzà com un autèntic exèrcit: tenia un estat major, una escola de formació de guerrillers i era dividida en tres sectors, que més tard foren ampliats a quatre. A més, editava un periòdic, “El Guerrillero”, del qual s’arribaren a imprimir 5 000 exemplars. Fernanda Romeu ha destacat l’ampli suport que part de la població camperola, en particular les dones, prestà a la guerrilla valenciana. Quant al tipus d’activitats desenvolupades per l’AGL durant aquest període, se centraren principalment en accions econòmiques, com les requisicions de diners, aliments i roba, encara que també es col·locaren artefactes explosius en línies de ferrocarril.

Finalment, a les illes Balears no hi hagué cap mena d’activitat guerrillera, encara que tant els comunistes com els anarcosindicalistes mallorquins disposaven d’algun armament, més aviat amb un objectiu defensiu.

L’inici de la guerra freda i la intensificació de la repressió (1947-1950)

El 4 de març de 1946, els governs de França, Gran Bretanya i els Estats Units van fer pública una nota en la qual, encara que condemnaven el règim franquista, deixaven ben clar que el seu suport al restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol era simplement moral, i que no intervindrien en l’enderrocament de la dictadura. Aquesta famosa Nota Tripartida era força premonitòria de l’actitud que a partir dels anys següents adoptaren els francesos i els anglosaxons davant la situació espanyola.

De fet, des del 1947 la posició internacional del govern de Franco es va reforçar considerablement. L’inici de la guerra freda va revalorar el paper de la dictadura anticomunista espanyola en la correlació de forces mundial. Així, les pressions internacionals contra el règim franquista s’afebliren notablement. A partir d’aquest moment, semblà clar que la Guerra Civil era definitivament acabada, i que l’enderrocament del règim no es produiria a curt termini. D’altra banda, el règim, molt més segur, accentuà les seves accions repressores.

Aquesta situació va incidir notablement en la dinàmica de les organitzacions franquistes de l’interior, la majoria de les quals es van veure incapaces d’adaptar-se a la nova realitat. No obstant això, altres forces opositores es van replantejar del tot les estratègies de lluita i van aconseguir, així, d’arribar als anys cinquanta amb un nou enfortiment.

Crisi i canvi tàctic dels comunistes

ANC-Fons PSUC / J.F.

Els comunistes foren durant aquests anys un dels principals objectius de l’aparell repressiu franquista, que en destrossà les seves sòlides organitzacions del període anterior. Alhora, van conèixer una nova etapa d’aïllament, com a conseqüència de la guerra freda. De tota manera, el PCE i el PSUC van tenir l’encert d’analitzar correctament la nova situació política i d’iniciar un profund canvi tàctic, decidit en una reunió del buró polític del PCE a l’octubre del 1948. Davant la constatació que la victòria aliada no implicava la caiguda del règim franquista, els comunistes optaren per bandejar la lluita armada i el paper dels sindicats clandestins. Al mateix temps, decidiren treballar en la reconstrucció del moviment obrer a partir de la penetració en les organitzacions de masses, i molt especialment en la CNS. Almenys a Catalunya, l’aplicació d’aquesta nova política va permetre als comunistes arribar al decenni dels cinquanta en millors condicions que la resta de les forces polítiques antifeixistes.

El PSUC va conèixer durant aquest període greus conflictes dins l’organització a l’exili, els quals han estat estudiats amb detall per Miquel Caminal. El 1949, el secretari general del partit, Joan Comorera i Soler, defensor de la independència del partit enfront del PCE, va ser expulsat. A l’interior, la potent organització del PSUC fou pràcticament desarticulada a l’abril del 1947, amb la detenció d’un centenar de militants, alguns dels quals foren executats. Josep Serradell fou substituït en la direcció del partit pel membre del secretariat de les JSUC Gregori López Raimundo, que aconseguí reconstruir de manera força efectiva l’organització. A més de mantenir l’estructura organitzativa en comitès, el PSUC va iniciar la implantació en algunes empreses. L’aparell de propaganda experimentà un reforçament espectacular: “Treball” arribà a fer tiratges de 10 000 exemplars en alguns números.

Al País Valencià, l’organització regional del PCE va estar cada vegada més vinculada a l’AGL. El 1947 i el 1948, es produïren importants caigudes de militants a València i Alacant, alguns dels quals foren afusellats. A les illes Balears, el comitè provincial, encapçalat per Joan Albertí, publicà regularment des d’octubre del 1946 l’edició local de “Mundo Obrero”. El 1948, el PCE tenia uns 400 militants i simpatitzants a Mallorca, i tenia organització als principals pobles de l’illa. Al març del 1948, van ser detinguts uns vuitanta militants del PCE, JSU i AFARE, i aquestes organitzacions quedaren totalment desarticulades a Mallorca.

L’enfonsament de la CNT, del POUM i dels nacionalistes

Un dels fenòmens més espectaculars d’aquesta etapa de la resistència antifranquista als Països Catalans fou la completa ensorrada de la potent CNT catalana. La repressió policíaca dels anys 1946-47 suposà la detenció del Comitè Regional, dels comitès provincials de Barcelona i Girona, i d’altres organismes menors i la pèrdua de la base sindical de l’organització. Aquest fet, juntament amb l’esmentada divisió interna del moviment llibertari, deixà la CNT de Catalunya reduïda, des del 1948, a petits nuclis desvinculats entre ells. L’organització cenatista illenca, dependent orgànicament de la catalana, també desaparegué al final de la dècada dels quaranta.

Per la seva banda, les febles organitzacions del PSOE i la UGT a Catalunya, al País Valencià i a les Illes es varen veure afectades per les tensions existents amb les direccions a l’exili, les quals desconfiaven del possible control del sindicat per uns altres partits polítics. Des del 1948, aquests grups tingueren una existència purament testimonial.

Mentrestant, el POUM patí una accentuació dels enfrontaments interns, alhora que conegué una sèrie de detencions continuades des del 1946. L’organització s’anà afeblint de manera evident des del 1947. El 1948 es deixà de publicar “La Batalla”. El 1952 es produí la caiguda dels principals dirigents i el partit desaparegué a Catalunya. Paradoxalment, l’MSC no es va veure tan afectat per la desfeta general de l’antifranquisme i va aconseguir, en canvi, mantenir les seves febles estructures.

L’FNC no es va poder recuperar dels terribles efectes de les detencions del 1946 i la seva activitat a partir d’aquest any fou pràcticament inexistent, centrant-se en el contacte amb les institucions exiliades i la realització d’accions simbòliques. Molts militants clandestins passaren a l’exili. ERC, així mateix, va desaparèixer, incapaç de fer front a la nova onada repressiva del règim. No cal dir que els inoperants grups polítics republicans de les Balears cessaren tota activitat des del 1948.

Reorganització i desaparició de l’activitat guerrillera

La guerrilla comunista es mantingué encara força activa durant el període 1947-48, sobretot al País Valencià. L’envergadura de les accions de l’AGL el 1947, que arribà a alliberar diversos pobles durant un dia o dos, motivà la resposta contundent del govern. Al juliol del 1947 va ser creada a Terol una zona de domini de la Guàrdia Civil i es van endurir les mesures contra la població camperola. Des d’aquest moment, la guerrilla valenciana inicià el seu declivi. Pel març i el maig del 1948, el govern llançà una gran ofensiva contra els guerrillers. El ja esmentat viratge tàctic del PCE a l’octubre del 1948 preveia que les unitats guerrilleres passessin a exercir una funció de protecció de determinats comitès del partit que treballaven a les zones rurals. De fet, l’AGL assumí des d’aleshores el paper de comitè regional del PCE. Des del 1949, l’AGL s’ensulsià en un panorama marcat per les tensions internes, la desorientació i les desercions. Finalment, a l’estiu del 1952 l’Agrupació fou evacuada.

Quant a la guerrilla llibertària, des del 1947 inicià accions desenvolupades per grups petits tant a les zones rurals com a les ciutats, i centrades normalment en assalts a bancs, atacs contra fàbriques i atemptats contra policies, autoritats i confidents. Al febrer del 1948, la policia aconseguí desarticular l’MLR, i a partir d’aleshores la lluita armada anarquista quedà reduïda a grups d’acció que actuaven de manera individual, com ara Los Maños, i que intentaren diverses vegades assassinar Franco. Alguns mítics guerrillers, com Quico Sabaté i Llopart, Josep Lluís i Facerías i Ramon Vila, dit Caracremada, continuaren operant, pràcticament tots sols, durant els anys cinquanta.

Una oposició aïllada

És corrent atribuir la consolidació del franquisme a partir dels anys cinquanta al suport atorgat per les potències occidentals al règim des del final del decenni anterior. De tota manera, alguns autors com Hartmut Heine, Pere Ysàs i Carme Molinero han cridat l’atenció sobre les pròpies responsabilitats de la primera oposició antifranquista en el fracàs del seu intent per enderrocar el franquisme.

D’una banda, les divisions internes dels vençuts en la Guerra Civil van impedir que poguessin oferir una alternativa unitària al règim. A més, la mirada dels grups antifranquistes estava dirigida pels esdeveniments mundials, sense tenir en compte els canvis que es produïen al país. Els partits antifeixistes no van saber copsar l’estat d’ànim d’una població sotmesa a una pressió brutal per part de l’Estat i a unes duríssimes condicions de vida que l’obligaven a centrar els esforços quotidians en la supervivència. Els resistents antifranquistes catalans basaren el seu discurs polític durant els anys quaranta en la lluita feixisme-antifeixisme, ben allunyat de la pràctica quotidiana de les classes populars. Finalment, la necessitat d’actuar en la més estricta clandestinitat explica la manca de difusió dels seus missatges, sobretot a les zones del país on van tenir una presència més reduïda, com a les illes Balears i una part del País Valencià.