La persistència de l’associacionisme

Les dictadures toleren amb dificultat l’organització dels ciutadans. Cridades a ser règims polítics que es basen en un intens control social, reserven un paper essencial —al marge o confós amb les institucions— al partit únic. En conseqüència, en règims inspirats en les doctrines feixistes, el paper del món associatiu modern és força reduït. Durant el franquisme, als Països Catalans calia afegir a aquesta qüestió prèvia el fet que els referents cultural-nacionals autòctons s’havien sustentat gairebé sempre en estructures associatives independents i en bona part alternatives a l’estructura de l’Estat. Per això, la implantació del franquisme a la nostra àrea va tenir una especial incidència en el món associatiu, amb la desaparició, tant quantitativament com qualitativament, d’una part notable d’aquest, i amb nombrosos problemes per a la subsistència de les entitats que foren permeses.

Control, repressió associativa i nou marc legal

El decret d’unificació de l’abril del 1937, origen de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), ja concedia a aquesta organització un control absolut sobre la xarxa associativa. I posteriorment aquest principi de control estricte es va desenvolupar amb una llei d’associacions del gener del 1941, encara que ara sota la jurisdicció del ministeri de la Governació. En el mateix sentit, la llei de creació del Frente de Juventudes, de desembre del 1940, deixava la resta d’entitats juvenils automàticament fora de la llei. Cal recordar, d’altra banda, que la legislació sindical-laboral també establia la fusió en el nou sindicat vertical de totes les associacions patronals, gremis d’oficis i cooperatives de consum o de treball.

Però la realitat, prou més complexa que les doctrines, va provocar que la relació entre l’Estat franquista i l’estructura associativa del territori de llengua catalana fos tensa i alhora diversa. Diversos factors ho expliquen. En primer lloc, la mateixa feblesa de Falange Española. El partit únic, que havia de monopolitzar la representativitat de la societat, precisament demostrava la seva ineficàcia en l’enquadrament de la població. Això es feia palès en la manca de dinamització de les diverses branques de què s’havia dotat l’organització del partit. A més, també cal considerar que s’actuava sobre una societat que en les darreres dècades havia demostrat una notable capacitat autoorganitzativa. I en tercer lloc, el fet que el paper sociopolÍtic de Falange Española limitava amb una altra institució, l’Església, que també mantenia una situació de privilegi, però que a més gaudia d’un gran arrelament i tenia una notable experiència per a establir els seus cercles de sociabilitat. Les dues darreres variables esmentades van donar lloc a múltiples enfrontaments, especialment durant els primers anys del nou règim. Al marge de la lluita entre el Frente de Juventudes i els joves enquadrats en diverses associacions eclesials o protegides per l’Església, molt especialment l’escoltisme, es produïren incidents com l’intent de control per part del Frente de Juventudes d’entitats com l’Ateneu Barcelonès o l’enfrontament entre la Delegació Diocesana d’Esports i la Delegación Nacional de Deportes de FET, entre d’altres.

Tanmateix, el Frente de Juventudes no era l’única organització de la FET y de las JONS en conflicte amb el món associatiu, però el seu enfrontament va ser el més sorollós precisament perquè a l’altra banda se situava, directament o indirectament, l’Església, i també perquè fou l’organisme falangista més doctrinari i amb més voluntat d’enquadrament i proselitisme. Educación y Descanso, dependent de la Central Nacional-Sindicalista, teòricament havia d’organitzar l’oci dels treballadors, però en realitat fou un dels fracassos més clamorosos del nou règim. Malgrat que nominalment organitzava algunes activitats en diversos indrets, normalment l’ús del seu nom no era altra cosa que la cobertura legal a grups organitzats ben al marge del doctrinarisme falangista o bé una teòrica adscripció d’una entitat, per tal de salvar el procés de depuració. Finalment, el que sí que va condicionar enormement un sector associatiu va ser el rígid enquadrament al qual va ser sotmès l’esport, l’activitat més reglamentada i jerarquitzada. Es va crear una estructura dirigida per la Delegación Nacional de Deportes-Comité Olímpico Español, comandada pel tinent general José Moscardó. Des d’aquesta delegació es bastí l’organigrama federatiu, que amb una estructura vertical controlava fortament els clubs. Tots els jugadors, afeccionats inclosos, havien de presentar una declaració jurada adreçada al COE-DND i avalada per dos militants de la FET y de las JONS, en què havien d’informar de la seva participació en activitats esportives anteriors al 1936, especialment si es tractava de competicions “patrocinadas o autorizadas pollos organismos afectos al Frente Popular”. Els estatuts dels clubs esportius no eren autoritzats pel govern civil sense un informe de la Delegación Nacional de Deportes, que invariablement reclamava que s’hi afegís un article en què es reconegués explícitament la seva submissió a les normes de la DND. Aquesta submissió es palesava mitjançant l’afiliació a tantes federacions com esports volguessin practicar, encara que es tractés d’organitzacions esportives d’Acció Catòlica. La Delegación Nacional de Deportes va crear, sota la seva dependència, dos nivells competitius, el que es bastia a través de les federacions i l’anomenat de Deportes del Movimiento; és a dir, l’activitat esportiva realitzada a través d’Educación y Descanso i la Sección Femenina, divisió que anys després creà diversos problemes.

El control no s’exercia només des de les instàncies de Falange. Els governs civils tenien un paper fonamental, encara que molles vegades les autoritzacions i les denegacions d’associacions responien de fet al que indicaven els ajuntaments, que en definitiva gairebé sempre eren la font d’informació primària que ajudava a prendre les decisions en altres nivells. A banda de les prohibicions i el control, des dels ajuntaments es van produir processos de municipalització de l’activitat civil. Potser un dels casos més evidents és la quasi municipalització de l’organització de les falles valencianes a partir del 1939 a través de la Junta Central Fallera. Un representant municipal n’exercia la presidència, i el 1944 s’elaborà un reglament fuller que havia de servir precisament per a controlar i, si calia, censurar l’activitat de les comissions falleres de carrers i barris.

Un altre exemple del País Valencià il·lustra perfectament l’extrema intromissió del poder polític en la vida associativa, alhora que mostra el desconeixement de les autoritats foranes sobre les diverses realitats locals i regionals. Es tracta de l’intent per part del governador civil de València d’unificar les dues bandes de música de la ciutat de Llíria, que tradicionalment representaven dos cercles de sociabilitat que generaven adhesions contradictòries entre si.

Però en aquesta dialèctica entre l’Estat franquista i la societat dels Països Catalans hi hagué un altre factor condicionant important, la riquesa de l’associacionisme propi, l’actor sense cl qual no podria explicar-se la societat catalana del segle XX. Intentar suprimir, ras i curt, aquesta xarxa representava anul·lar qualsevol possibilitat d’intentar donar una sensació de normalitat, circumstància necessària pera aconseguir sumar adhesions al règim. Per això l’estratègia franquista no podia ser única i radical, perquè suprimir totes les entitats que haguessin vinculat a la seva activitat el catalanisme o nocions de catalanitat hauria significat l’eliminació de gairebé tot l’entramat associatiu.

La forma més evident de la repressió sobre l’associacionisme era la desaparició pura i simple d’un munt d’entitats. Sobretot d’ateneus populars, sindicals, associacions culturals, comissions de festes, etc., que estaven més o menys vinculats a una tradició progressista i d’esquerres, i també aquelles entitats que apostaven decididament per la reconstrucció nacional de l’àmbit català, i que de cop van convertir-se en “separatistas”. En aquest segon cas la repressió es dirigí a entitats nacionalistes que no podien compensar aquest caràcter amb una identificació conservadora. Pel que fa a les primeres, els exemples són innombrables. Com a emblemàtiques es pot esmentar la desaparició total dels ateneus llibertaris, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona o de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, suplantat en part per l’entitat Centro Nacional. Pel que fa a les segones, es poden esmentar els casos de Palestra, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o de la seva homònima al País Valencià.

Les formes associatives que no pertanyien a cap d’aquests dos sectors, o que no incloïen almenys entre els seus associats “caídos por el Glorioso Movimiento Nacional”, no tenien, tanmateix, un camí planer. En aquests casos es posava en marxa un important mecanisme de control i a vegades de desvirtuació i adaptació als nous temps. El control no s’exercia només sobre les activitats, sinó que començava per posar en qüestió l’existència mateixa de les entitats. Per això s’instruïa un procés de depuració d’associacions, en què calia demostrar el bon currículum de l’entitat en qüeslió.

A més, això es complementava amb la depuració de tols els membres que es proposaven per a formar part de les noves juntes directives, per a la qual cosa era molt favorable tenir-hi diversos afiliats a Falange. Hi havia algun cas en què aquesta conveniència es convertia estatutàriament en obligació, fins i tot per a ser-ne simplement soci, com el cas del Casino Nacional de l’Hospitalet de Llobregat, un antic centre adherit a la Lliga Regionalista. Al llarg cúmul de dificultats calia afegir un control similar en la formació de noves entitats, que es convertia en impossibilitat en alguns camps d’activitat, com ara els centres excursionistes. A més, també es produïa l’apetència d’algunes instàncies del Movimiento, que a més d’haver confiscat locals d’entitats suprimides, volien aconseguir el control d’entitats conservadores.

Un nou obstacle afegit era la prohibició, en alguns casos, del fet que les entitats poguessin rebre donatius dels seus associats o cobrar per la celebració d’espectacles; és a dir, calia disminuir-ne tant com fos possible l’autonomia financera.

Finalment, si s’havien superat lots aquells esculls, el règim es reservava un altre nivell d’intervenció: l’obligació de fer continuadament manifestacions d’adhesió al règim per tal de continuar fent la viu-viu. Això conduïa a un procés de desnaturalització, si no d’oberta contrició respecte al passat, de moltes societats. Un cas ben evident és el del Futbol Club Barcelona, obligat per les autoritats federatives a celebrar al juny del 1939 un acte de desgreuge públic a partir del qual quedés clara l’adhesió del club blaugrana als principis del Movimiento. La cerimònia va consistir en els discursos de l’escriptor Giménez Caballero i del policia Bravo Montero, i va acabar amb crits de “Viva el Barcelona” i “Viva España”. Però aquesta “incorporació” a la nova Espanya nacional de l’emblemàtic equip barceloní encara no era prou completa i així va haver d’espanyolitzar el seu nom, substituint la denominació de Futbol Club, jutjada com a estrangeritzant, per Club de Futbol, a més de reduir les quatre barres del seu escut a dues. D’altra banda, cal recordar també el paper dels militars com a dirigents d’associacions, especialment esportives. A part el ja esmentat tinent general Moscardó, al capdavant de la Delegación Nacional de Deportes, la primera junta del Barça fou presidida per un general, el marquès de la Mesa de Asta, que fou substituït per un altre militar, el coronel Vendrell. De la mateixa manera, el València fou dirigit de primer pel comandant en cap de Recuperación de Automóviles, Alfredo Giménez, fins que el substituí Lluís Casanova, que es mantingué en el càrrec del 1940 al 1959.

Una altra manera de desvirtuar l’origen de moltes entitats novament autoritzades va ser la seva renúncia al passat en una forma ben expeditiva: el canvi de nom. Això succeí amb multitud d’associacions, que no solament traduïen al castellà les seves denominacions, sinó que canviaven completament el nom. Per exemple, l’orfeó L’Eco de Catalunya, del barri barceloní de Sant Andreu, va passar a anomenar-se Orfeón Atlántida, o el club de futbol de Reus Catalunya Nova, que va haver d’encunyar la denominació de Club de Futbol Reddis. Però aquests canvis no solament es produïen en el cas que la denominació originària incorporés el mot Catalunya o algun derivat; també passava en altres casos, com el Casino Llagosterenc, convertit en Casino Nacional, un adjectiu aquest amb molt d’èxit aleshores. De fet, el canvi de nom fou un dels cavalls de batalla en el procés d’autorització de l’Orfeó Català, condició considerada indispensable pel governador civil per a accedir a la legalització. La junta de l’Orfeó s’hi va resistir fins que al final va proposar el nom de Coral Millet, però aleshores la desaparició temporal de l’Orfeó era ja una decisió presa, que no es va modificar fins al nomenament del monàrquic Baeza Alegria al Govern Civil de Barcelona. Baeza va intentar encetar una etapa més permissiva i va permetre’n la legalització a l’octubre del 1945, fet que va motivar una polèmica notable a l’exili sobre la qüestió del col·laboracionisme.

Tanmateix, cal tenir present que el procés repressiu no es va reduir a autoritzar o no l’existència d’associacions i que les actuacions dels governants no van ser sempre homogènies. Especialment, pel que fa a les entitats culturals i folklòriques, els continguts no es valoraven igual si es proposaven a Catalunya que al País Valencià o les Illes, on tenien connotacions diferents, especialment el fet lingüístic.

De fet, la legalització d’entitats no va quedar establerta definitivament en finalitzar la Guerra Civil. Si bé hi havia casos molt nítids, hi havia situacions que no eren tan ben delimitades, on el temps va jugar generalment en favor del manteniment d’algunes entitats, com demostra l’exemple de l’Orfeó Català. Eren molt importants les figures dels promotors, que podien facilitar o dificultar la gestió davant les autoritats. Per això se cercava entre els associats rellevants alguna de les noves autoritats o algú que hi estigués molt ben relacionat. Aquestes circumstàncies van permetre que durant la dècada dels quaranta es reobrissin, lentament, algunes associacions: Societat Castellonenca de Cultura (1943), Centre de Lectura de Reus (1948), Ateneu Mercantil de València (1950), Ateneu Científic i Literari de Maó (1958), entre d’altres.

La lenta represa

Les associacions autoritzades després de la guerra foren realment poques. A la província de Barcelona les dades oscil·len entre el 5 i el 27% de les que existien el 1936, depenent de les comarques. Les més poblades, el Barcelonès i els dos Vallès, donen xifres de l’11 i el 16% respectivament de permissivitat. Però no es tractava només d’una repressió sobre la xarxa associativa tradicional, sinó que òbviament les condicions descrites feien difícil que sorgissin noves iniciatives. Malgrat la manca d’estudis quantitatius globals, les xifres que aporta Pere Solà per a la província de Barcelona són molt significatives. En aquest territori, a la dècada dels anys vint es van crear 4 038 entitats, a la dècada dels trenta 3 599, i a la dècada dels quaranta només 466, xifra que augmentà a la dècada següent, amb 1 036 entitats inscrites. Les dades de la ciutat de Barcelona indiquen més o menys el mateix. Els anys vint s’havien inscrit 2 264 entitats, els trenta 2 143, i els quaranta només 256, a les quals caldria afegir 293 associacions anteriors que van ser autoritzades. Al País Valencià, les dades que aporta Josepa Cucó permeten saber que entre el 1936 i el 1964 només es van legalitzar 290 associacions, dades que fan dir a l’esmentada autora que “l’anorreament de la nostra xarxa associativa és gairebé complet”.

Tanmateix, no s’ha de entendre la supervivència associativa únicament en termes de resistència o allunyament respecte del nou poder. Precisament el caràcter del nou règim afavoria l’existència d’entitats de notables, formades per persones que poguessin aplegar-se sota el nom de “gent d’ordre”, i disposades a intervenir —dins els límits de la legalitat i dels interessos governamentals— en el món oficial. En aquest grup d’entitats considerades addictes al règim, n’hi hagué que tenien com a funció organitzar un grup de notables que, orgànicament al marge de les instàncies oficials, serien en realitat el centre del poder en un territori concret. Tal fou el cas del Caliu Ilerdenc de Lleida, fundat el 1940 com una entitat literària i gastronòmica, que estatutàriament limitava el nombre dels seus socis a vint, els quals es reunien al xalet d’Eduard Aunós, i dels quals va dependre una bona part de la vida política, social i cultural de les tenes de Ponent durant el franquisme. En l’àmbit d’una gran ciutat, es pot fer referència al paper que va tenir Lo Rat-Penat a la València dels anys quaranta; autoritzada a actuar el mateix 1939, agrupava part del valencianisme conservador de preguerra i era absolutament sotmesa a les noves autoritats, en el que Alfons Cucó ha qualificat com una forma de “petainisme”. I si es parla d’una ciutat mitjana es pot esmentar el paper del Casino Nacional a l’Hospitalet de Llobregat.

Enllaçant amb aquest tipus d’entitats, el món de l’“alta cultura” va viure també un enorme control per part del poder. D’una banda, entitats com l’Ateneu Barcelonès van passar sota control de sectors que abans de la guerra eren molt minoritaris en la vida de l’entitat. El primer president fou el general Ignasi de Despujol, però el qui realment condicionà la vida de la casa va ser Luys Santamarina, un dels pocs militants de la Falange barcelonina d’abans del juliol del 1936. Aquest va ser president entre el 1939 i el 1952 d’una entitat absolutament despersonalitzada, buida de contingut i que no aconseguí recuperar el nombre de socis anterior al 1936. Una opció en un sentit diferent de la de l’Ateneu va ser la que va seguir el Centre de Lectura de Reus, que un cop superats els problemes per no ser definitivament suspès va iniciar un procés força dinàmic, que té diversos indicadors. Un dels més evidents fou el creixement de socis, que passaren dels 600 del moment de reconstitució (1948) als 1 400 dos anys després, la mateixa xifra d’abans de la guerra. Però la vitalitat d’aquest centre de lectura es pot copsar també pels grups que s’hi associaren. Entre el 1949 i el 1951, ho feren els Amics de la Poesia, l’Esbart Montserrat, el Lingua Club i l’Associació d’Estudis Reusencs.

Des del poder s’impulsà la creació d’institucions culturals que havien d’oficialitzar encara més l’activitat d’aquesta mena d’associacions. Aquesta tasca es va fer especialment des de les diputacions, amb la fundació de seccions com ara l’Institut d’Estudis Ilerdencs (1942), l’Institut d’Estudis Gironins (1946) o l’Institut Alfons et Magnànim de València (1947). El contrapunt, des de la clandestinitat, l’intentava donar l’Institut d’Estudis Catalans (1942).

En aquest grup destacà la xarxa associativa dels centres catòlics, alguns amb un ampli ventall d’activitats, que depenien directament de l’Església, però que de fet tenien una funció i un tipus d’organització que els homologaven a la resta d’associacions.

Societats afiliades a la Federació de Cors de Clavé de Catalunya. 1956.

Un dels moviments que es va reconstruir amb més facilitat durant la postguerra va ser el dels Cors de Clavé. Tot i que és molt difícil fixar amb exactitud la cronologia pel que fa als primers anys, el cert és que en el moment en què es va constituir la Federació de Cors de Clavé, el 1950, s’hi van inscriure ràpidament moltíssimes entitats. La primera relació publicada a “La Aurora de Clavé” conté 76 societats adherides, de les quals el 35% eren a la ciutat de Barcelona, el 60% a les comarques barcelonines i només el 5% a la resta de Catalunya. Però, a més, en cada número d’aquest butlletí s’afegiren petites llistes complementàries, de manera que les dades corresponents al 1953 mencionaven 200 masses corals, de les quals 40 eren localitzades a Barcelona i agrupaven 27 000 cantaires, que juntament amb socis i protectors sumaven fins a 40 000 claverians. A més, aquest sector tenia una gran capacitat de mobilització, com ho demostrà la celebració del primer aplec a Montserrat, al setembre del 1951, on van aplegar-se 7 000 persones que representaven 73 estendards; o el viatge a Madrid del 1953, on van comissionar 2 000 cantaires de 96 entitats.

Un fenomen associatiu ben singular fou el de les comissions fal·leres. Malgrat que la seva tasca girés al voltant d’una gran celebració anual, la vida social valenciana es movia a redós d’aquest fenomen i de la seva organització. El 1939 es creà, a iniciativa municipal, un nou organisme, la Junta Central Fallera, fortament centralitzada i amb una missió clarament controladora; de la mateixa manera, en altres municipis valencians els comitès fallers d’abans de la guerra foren substituïts per juntes locals fal·leres, molt municipalitzades. Els anys quaranta les falles ja van anar engolint altres activitats del calendari festiu i social de la capital del Túria. Per això, l’activitat de les comissions era encara més important. La represa en la constitució de comissions falleres va ser molt ràpida i d’un gran abast. Cap a la meitat de la dècada dels quaranta ja n’existien prop de 200, amb una mitjana de 25 persones i un total aproximat de 4 500 membres actius de les comissions a la ciutat de València, que s’elevaren a uns 5 600 (amb 38 individus de mitjana) al començament dels anys cinquanta. Davant el fet social que això representava, l’ajuntament de València va estrènyer el control sobre la Junta Central Fallera, nomenant a perpetuïtat com a president d’aquest organisme el regidor de Fires i Festes. A més, va instituir un reglament faller, que accentuava el control que la junta tenia sobre les comissions de barris i carrers. La majoria de les comissions eren integrades per membres de les classes populars, però a partir del 1942 la burgesia mitjana i alta del centre de la ciutat s’hi va incorporar, creant, això sí, festes particulars i elitistes. Els sectors socials privilegiats es trobaven als òrgans de la Junta Central Fallera, però en canvi en poques comissions de carrer. Segons Gil Manuel Hernández, la presència de persones de classes altes a les juntes directives de les comissions era d’un 8%, que contrastava amb el 28% que representaven a la Junta Central Fallera. Des de l’organisme central, que s’anava burocratitzant (dels 43 membres del 1945 va passar a 76 el 1952), es controlaren les comissions, i fins i tol es produïren sancions i dissolucions. La mateixa Junta Central era la que tramitava els permisos oficials de les comissions, i des del 1944 emetia regularment instruccions i normes. A més, aquesta junta va introduir la col·laboració de diversos centres oficials, com Educación y Descanso, el Sindical Vertical o el ministeri d’Informació i Turisme.

Campament de la XXI Marxa de Regularitat de Catalunya, organitzada pel Centro Excursionista Pirenaico de Barcelona, J. Prades, 9/10-6-1957.

AHS / J.C.L.

A banda de les entitats populars més associades a la difusió d’idees esquerranes, altres sectors associatius també van patir amb força la repressió dels anys quaranta. Potser el més paradigmàtic fou el dels centres excursionistes. De les 236 entitats que hi havia a Catalunya el 1936, el 1942 només n’hi havia 20, que augmentaren a 46 el 1949, amb 11 267 socis, i a 50 l’any següent, amb 13 475 socis. Les traves per a crear grups excursionistes eren molt notòries, i finalment una de les poques sortides va ser crear delegacions d’alguna entitat que hagués pogut superar la depuració. Aquest fel explica en bona part el creixement de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) en aquells anys i els següents, ja que tant servia de cobertura per a noves entitats com per a possibilitar-ne la supervivència d’alguna de prohibida, com és el cas del Centre Excursionista Rafael Casanova de la barriada barcelonina de Gràcia, que es va convertir en una delegació de la UEC. Al País Valencià es pol destacar la fundació, el 1945, del Centre Excursionista de València i, el 1950, la del Centre Excursionista d’Alcoi.

Els agrupaments escoltes representaren un dels sectors associatius amb més dificultats per a sobreviure, en una situació realment de clandestinitat. Els primers caus utilitzaven cases particulars, i van encetar les activitats el 1940, però la primera reunió del consell general dels Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya no es va produir fins el 1945, presidida pel comissari nacional Alexandre Pinyol, que acabava de sortir de la presó. Els escoltes, a més, vivien moll intensament el problema afegit de l’exili, ja que el seu principal líder, Josep Maria Balista i Roca, havia de residir forçosament a Londres, des d’on el 1946 adreçà ja un primer missatge a l’escoltisme català de l’interior. La persecució dels escoltes feia molt difícil la seva reconstitució, i així van haver d’utilitzar com a seus els locals de centres excursionistes. Tot plegat va determinar que el 1948, any en què Amadeu Serch i Gelambí va accedir al càrrec de comissari, només existissin a Catalunya dotze agrupaments, deu dels quals eren a Barcelona, on s’acollien 453 infants i joves. En canvi, l’any 1953 els agrupaments catalans s’havien triplicat. Aquest creixement havia estat especialment important a les comarques, on ja hi havia la meitat dels agrupaments, tot i que a ciutats com Girona no fou fins el 1951 que va renéixer l’escoltisme. Ben segur que, en aquesta dinàmica, hi influí el fet que el congrés d’Acció Catòlica del 1947 adoptés un informe favorable a incloure l’escoltisme en els rengles d’aquesta institució eclesiàstica. Tanmateix, cal matisar aquest creixement amb el nombre absolut d’infants i joves que passaven pels caus. Els divuit agrupaments barcelonins d’aquest any n’acollien només 1 197, que representaven el 62% del total del Principal. Al País Valencià el gran impulsor de l’escoltisme fou Emili Beüt i Belenguer, que va tenir un important protagonisme en els primers intents federatius. A les Illes, el moviment no s’hi va començar a implantar fins el 1954, amb motiu del trasllat d’Eladi Homs a Mallorca.

Aquest creixement alertà les autoritats, que en iniciar-se la dècada dels cinquanta van accentuar l’actuació punitiva. Es van realitzar inspeccions als agrupaments, es va prohibir la realització de campaments no inspeccionats pel Frente de Juventudes, i el governador civil va convocar també els presidents dels centres excursionistes i el mateix Amadeu Serch. Unes actuacions, això no obstant, que no van semblar suficients a alguns elements del Frente de Juventudes, i que finalment van donar lloc als fets del Montnegre, el 1953, en què un nombrós grup de falangistes van prendre les camises i les insígnies dels caps escoltes acampats en aquell indret.

De fet, tol aquest període de represa va estar marcat per diversos incidents que demostraven que els sectors més ortodoxos del règim (ja fos des de les institucions públiques o des de Falange) es resistien a anar cedint terreny a certa mena d’associacions. En aquest sentit, l’excursionisme i l’escoltisme foren els sectors més afectats. El 1944 s’havia produït l’assalt al local de la UEC del carrer Santa Anna, que fou seguit de la destitució del president del consell general de la UEC i del president de la delegació esmentada. Uns fets similars es van repetir amb l’Agrupació Excursionista Pedraforca, i van arribar fins al tancament en el cas del Centre Excursionista Vilafranquí el 1950.

La constitució de societats corals també va ser molt lenta. El 1948 n’hi havia trenta-dues, i fins el 1956 no van arribar a ser-ne quaranta-cinc. En aquests anys n’aparegueren de vinculades a altres entitats, com la Coral Núria de la UEC de Gràcia i la Coral Elisard Sala de la UEC de Collblanc. Hi hagué, a més, noves iniciatives de qualitat, com la Coral Sant Jordi (1947), o propostes molt lligades a l’ambient cultural valencianista, com la Coral Polifònica Valenciana (1942) i l’Orfeó Universitari de València (1947). Però, pel que fa al món coral, l’entitat emblemàtica era l’Orfeó Català. Ja s’ha esmentat la seva tardana legalització, el 1945. El concert de reaparició va tenir lloc el 1946, i l’any següent es va recuperar la tradició del concert de Sant Esteve, quan ja havia assolit 3 000 socis. El 1951, amb la celebració del seixantè aniversari i la presidència de Fèlix Millet, l’etapa més difícil d’aquesta entitat semblava ja tancada.

Un cas singular però representatiu de la recuperació associativa de la societat catalana del moment és el del FC Barcelona, que va passar de 3 500 socis el 1939 a 26 000 el 1946. Aquest any va assolir la presidència Agustí Montal, que en el seu discurs de presa de possessió reclamà que fossin els socis els qui escollissin les noves juntes directives, no pas el nomenament governatiu. Dos anys després el club aconseguí l’autorització per a celebrar assemblees de socis, però reduïdes a una convocatòria de representants que fossin menys de l’1% dels associats. Alhora, la junta presidida per Agustí Montal inicià els treballs amb vista a comprar els terrenys per a construir un nou estadi, tota una mostra de revifament, i celebrà dignament el cinquantè aniversari del club. L’efemèride es va aprofitar per a mostrar la tradicional relació del club amb el món sociocultural català, tol celebrant sardanes al camp de les Corts i organitzant actes al Teatre Romea i al Palau de la Música.

El lent recobrament associatiu també es copsa a través d’un altre indicatiu: la constitució de les primeres federacions d’entitats. Això significava d’alguna manera superar un primer estadi de pura subsistència i multiplicar els intercanvis i les relacions, condició important per a fer possible un creixement i una expansió veritables. Aquest moment, cal situar-lo al final dels anys quaranta, quan es constituïren la Federació Ibèrica d’Escoltisme (1947), el Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA) (1949) i la Federació de Cors de Clavé (1950), entre d’altres. També es van constituir les delegacions catalana, valenciana i balear de la Federación Española de Montañismo, que, tot i la seva vinculació directa amb el món federatiu oficial, van possibilitar la realització d’activitats conjuntes de les entitats de cada territori. Encara que ben diferent, també cal tenir presents els grups estables que van sorgir gràcies a l’empenta de seccions locals de la comissió Abat Oliba, de gran implantació, el 1947.

La Federació Ibèrica d’Escoltisme va ser presidida pel valencià Emili Beüt, que havia estat reconegut com a interlocutor per a Espanya pel Buró Internacional de Londres. Beüt presentà un projecte federal espanyol al comissari dels Minyons de Muntanya, que van acceptar aquesta organització, i van exercir la presidència de la federació, a partir del 1951, en la persona d’Amadeu Serch. Ultra la coordinació inherent a tota federació, la d’escoltisme va viure una primera etapa important des de la seva creació fins al 1953, amb l’organització de tres camps federals a Altafulla (1950), Sagunt (1951) i Poblet (1953), on el tema fonamental que es tractava va ser el de la unitat dels Països Catalans.

El malmès món del cant coral va anar organitzant-se molt lentament. No fou fins al març del 1947 que es va crear l’Oficina Tècnica de Cors i Orfeons de Catalunya, que agrupava poques associacions, i no va tenir un àmbit català fins el 1951, integrant cors i orfeons.

El 1949 es va crear FESTA, dependent formalment de l’Església, que pretenia facilitar la difusió d’un teatre popular d’inspiració cristiana, tasca en la qual va tenir un destacat paper el seu butlletí “Scena”, que va començar a publicar-se a la darreria d’aquell mateix any. D’alguna manera, FESTA intentava de ser la continuació de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, encara que la nova inspiració catòlica la diferenciava de la seva antecessora. En els primers cinc anys d’actuació va aconseguir 500 associats, amb 200 centres teatrals adherits. Organitzava concursos teatrals, tant referents a obres com a cienes, i va celebrar una I Jornada d’Estudis Teatrals al novembre del 1950.

Un any després es creà la Federació de Cors de Clavé, amb una enorme capacitat de convocatòria, com ja s’ha esmentat.

Les activitats

Representació teatral de Ponç Pilat de F. Forrellad a càrrec del Cuadro Escénico de la Purísima Concepción, Sabadell, 1955.

Col·l. S.Fité / G.S.

En aquest marc repressiu i controlador és fàcil d’imaginar les dificultats amb què es produïa el dia a dia associatiu. La supervivència com a objectiu immediat no podia afavorir evidentment cap procés renovador. Tot al contrari, la sociabilitat permesa únicament podia intentar parar el cop i mirar d’anar fent la viu-viu utilitzant un argument que agradava al franquisme: la tradició. És lògic, doncs, que a força d’utilitzar aquesta tesi s’afavorís l’estancament en les propostes i una folklorització subordinada, perquè com deia l’editorial d’un diari barceloní el 1939 “la España de Franco no viene a destruir ni pretende aniquilar nuestras instituciones ejemplares y nuestra obra de cultura y nuestro bello y riquísimo folklore. No. ¿Por qué? ¡¡Si todo ello es español!!”.

El valor tradició s’imposava en tots els terrenys. Fou aquest el que va salvar, per exemple, la continuïtat de les sardanes, que es presentaven com una sana tradició catalana aliena a tol esperit reivindicatiu, espanyolíssimes i conservadores. Espanyolíssimes, com queda patent en el programa de l’aplec de Torelló del 1945, que no fa sinó reflectir una argumentacció prou repetida: “La sardana he aquí fa danza que junta con sus hermanas las demás danzas españolas, proporciona la verdadera alegría al corazón sin dejar en él resabios amargos de las pasiones enervantes, porque es amiga del sol y del aire y aborrece el lodazal, hervidero de podredumbre, porqué ella es toda española, toda nuestra, sin la más pequeña inmiscuición de extranjerismo, es toda española y por ende bella, culta, alegre, sensata y limpia como la sonrisa de nuestros mozos y doncellas unidos por las anillas prodigiosas de nuestra danza: la sardana que alegra, que une, que eleva”. Però, a més, una sardana tambe podia tenir connotacions conservadores. De fet, la gent d’ordre que les organitzaven en un barri identificat amb l’anarquisme com la Torrassa de l’Hospitalet es vantaven que el barri “haya logrado situarse en tan elevado estrado y que desde todos los rincones sea conocida ahora por sus sardanas como lo fue en tres lustros atrás por hechos de los que no debemos consentir ya ni el recuerdo”. De la mateixa manera, les falles passaven a ser el resum d’un sà sentiment de valencianisme, i els cors de Clavé serien la quinta essència de l’amor dels obrers pel treball, que expressarien en un lleure ben organitzat i allunyat dels vicis, però també de les reivindicacions superades per la germanor de les corals. En definitiva, es trobava en aquestes formes de lleure i sociabilitat la resposta a un món modern perillós, que es considerava que estava en la base de la crisi política que havia conduït a la Guerra Civil.

El recurs a la tradició omplia les ciutats d’un neoruralisme recalcitrant, com quedava palès en les manifestacions literàries organitzades per entitats com Lo Rat-Penat o el Caliu Ilerdens: els Jocs Florals, prohibits encara a Barcelona, eren una constant crida als valors de la terra i el record de la societat del tombant de segle. De la literatura al teatre només hi ha un pas. Les programacions dels centres catòlics i de les associacions en general retornaren als escenaris els repertoris més tradicionals, especialment les peces vuitcentistes, tot tractant temàtiques ben alienes a les preocupacions dels potencials espectadors, encara que amb un èxit notable. S’hi afegien un mínim de representacions en castellà, que en ocasions “trepitjaven” els intèrprets afeccionats. El mateix 1939 es reprengué la representació dels miracles a València.

De tota manera, és clar que els petits intents de sortir-se d’aquest marc toparen ràpidament amb una censura omnipresent. Havien de sotmetre-s’hi tant les obres de teatre (hi havia llistes d’autors i obres prohibides) com les lletres de les cançons que cantaven les corals, les més o menys satíriques que s’interpretaven amb motiu de les caramelles, els llibrets de les falles, etc. Només un parell de dades il·lustren l’acció censuradora: 15 000 volums separats de la biblioteca de l’Aleneu Barcelonès, i un 32% de falles censurades de les proposades entre el 1940 i el 1959.

A més, l’Estat franquista s’encarregava de dificultar moltes activitats circumscrivint enormement les possibilitats de cada entitat, de manera que els presidents passaven a ser agents de l’autoritat i responsables de tol el que ultrapassés la finalitat social estricta de l’entitat. Per això la utilització d’entitats tapadora, encara que es feia en algunes circumstàncies, era força perillosa.

Un altre condicionament a tota aquesta activitat era l’actitud vigilant de l’Església, que incidia sobretot en els aspectes morals, amb una intensa croada contra el ball modern, que programaven molts centres regularment. Si bé aquest mai no fou prohibit de manera general, és veritat que no formava part en cap ocasió de les activitats dels àmbits controlats per l’Església, com els centres catòlics. El nacionalcatolicisme va aconseguir fins i tot introduir molts actes religiosos en els programes festius. Un dels seus èxits fou la incorporació de la multitudinària ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats a la celebració de les falles de València. En aquesta festa valenciana és on hi va haver més clarament un enorme encotillament de l’espontaneïtat popular en nom de l’elevació del to de la festa. Els responsables municipals expressaven ben clarament les noves coordenades que regien l’expressió popular: evitar crítiques polítiques, desterrar allò considerat vulgar o groller, fomentar l’art, la pulcritud i l’espiritualitat, i es va recomanar tractar temàtiques esportives, festives, artístiques, o de crítica amable. En definitiva “…satirizando sucesos cómicos, escenas de barrio y críticas de hechos que no tengan carácter político, social o internacional”.

Un dels camps d’actuació destacats promogut per la sociabilitat popular va ser el sardanisme. Emparat per la tradició i circumscrit a l’estricta noció folklòrica, va conèixer un desenvolupament prou notable des del mateix 1939, però moll més perceptible després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Fou, doncs, a partir del 1945 que les ballades van començar a agafar més cos. Així es començaren a celebrar campionats ¡ concursos arreu. Només com a mostra es pot esmentar el I Campionat de Sardanes de Barcelona (1946) —que dos anys després organitzaven conjuntament vuit entitats sardanistes—, el I Concurs Provincial de Tarragona (1947), o el de Girona del mateix any. A més, es feien grans festivals folklòrics amb motius oficials diversos, des de celebracions oficials fins a l’ajut a damnificats per alguna catàstrofe de l’època. El cas és que amb aquests motius es realitzaven grans actes en places de toros o al parc de la Ciutadella, on es combinaven les ballades de sardanes amb l’actuació d’orfeons i de ballets. El pes d’aquesta activitat, el mostra clarament l’aparició de butlletins especializats, en alguns casos de periodicitat setmanal, com el “Carnet del Sardanista” (1945), la “Guia del Sardanista” (1945) i altres de posteriors.

Les activitats dels orfeons van viure un notable increment arran de la celebració del primer aplec de Sant Esteve Sesrovires, el 1944, que el 1947 es va convertir en concurs, i que oficialment s’anomenava “Jornada de honor a la canción y la danza populares”, festival que es va veure complementat per l’aplec de l’Ametlla del Vallès (1946). Tanmateix, tampoc l’activitat orfeonística no es va deslliurar d’alguns problemes, com ara la prohibició governativa d’un dinar ofert per l’Orfeó Català als seus cantaires el 1948.

Entitats excursionistes a Catalunya. 1960.

L’excursionisme va patir fortes restriccions en les seves activitats. Entre altres, fins el 1947 hi va haver moltes dificultats per a desplaçar-se a les zones de muntanya, especialment als Pirineus, ja que hi calia dur salconduits. A més, els problemes de reorganització i la situació econòmica aturaren la construcció de refugis, amb poques excepcions, com la del refugi Lluís Estasén, al Pedraforca, el 1949. A partir del 1950 s’encetà la publicació d’una col·lecció de textos excursionistes a càrrec del valencià Emili Beüt, amb un primer volum titulat Camins d’argent, i el mateix any es va celebrar el I Campament general de Catalunya posterior a la guerra. Un any després es refermava l’element cívic de l’excursionisme amb el primer aplec al Matagalls, celebrat en homenatge a Antoni Maria Claret i a Jacint Verdaguer. No obstant això, de tant en tant l’autoritat governativa recordava qui tenia el poder, i suspenia alguna activitat, com succeí el 1952 amb el programat homenatge dels excursionistes a Verdaguer.

A més, el component de classe que havia tingut la Guerra Civil tenia enormes conseqüències, i les activitats proposades des del teixit associatiu se’n ressentiren clarament. La segregació social també fou important en les activitats associatives. En la festa, com a representació de la societat, és on va ser més explícita. Així, doncs, les festes majors es van jerarquitzar força, amb envelats on els rics feien ostentació, on se celebraven balls de gala als quals no tenia accés tothom, amb la proliferació de festes particulars. Les falles valencianes també respongueren progressivament a aquest esquema. S’afavoria una competitivitat que beneficiava els qui tenien prou diners per a seguir aquesta nova cursa, i que serien premiats amb els nous premis dels bunyols d’or i argent.

Tanmateix, hi hagué també un petit contrapunt, amb activitats que foren la llavor de futur. Per exemple, les conferències del grup Mirador als locals de la Unió Excursionista de Catalunya; la creació de la secció de literatura i filologia de Lo Rat-Penat, amb gent com Carles Salvador, Enric Valor i altres, que van iniciar els cursos de català; les sessions en cases particulars de l’Institut d’Estudis Catalans; la creació de grups sota l’aixopluc de l’Institut Francès de Barcelona, com el Cercle Manuel de Falla (1947) i el Cercle Arístides Maillol (1946); o la creació de noves entitats, com el Cercle Artístic de Girona (1947), amb preocupacions de més relleu cultural.

Amb tot, cal no oblidar que aquests foren sectors associatius minoritaris durant la primera dècada de la postguerra, marcada decisivament per la repressió, les dificultats i una desvirtuació que fou necessària per a la supervivència.