La frontera de la província de Girona: masies desafectas i Guàrdia Civil el 1946.
L’estricte control policíac fou un dels elements més representatius del nou Estat franquista. Un control que s’establí amb finalitats repressives, defensives i d’ordre públic. El vessant repressiu s’acarnissà amb aquelles persones que havien mantingut una actitud contrària al moviment franquista. L’acció defensiva es va encarregar de tenir a ratlla els guerrillers espanyols exiliats a França al final de la Guerra Civil enmig d’un context internacional delicat, i l’ordre públic es va concretar en una tasca violentament dissuasiva, el control de la població i l’actuació sobre temes concrets com el del contraban.El control de la població va ser molt més estricte a la frontera que a l’interior del país. La frontera era una zona d’alt risc, especialment a partir del final del 1943, en què la balança de la Segona Guerra Mundial va començar a decantar-se en favor dels aliats. La victòria aliada plantejava la possibilitat d’una intervenció armada contra Franco que presumiblement es realitzaria a través de la frontera amb França. El viratge que va experimentar la posició espanyola dins el seu enquadrament internacional es va concretar en dos aspectes: d’una banda, va jugar la doble carta de suport a les forces aliades i a la causa germànica, i de l’altra, va establir un estricte control de la població interior i de les incursions guerrilleres a Espanya. Aquestes actuaciones pretenien evitar l’esclat que pogués donar peu a una insurrecció general. S’aplicaren de manera molt estricta per a tot el territori espanyol les mesures generals d’inspecció, com ara la intervenció de cartes privades, la incitació a la delació, les dificultats per a desplaçar-se d’un lloc a l’altre, les tortures, les bufetades, les humiliacions i la lluita contra els murmuris. A la zona fronterera, però, s’adoptaren mesures excepcionals.
Per a qualsevol tipus de desplaçament es necessitava un salconduit, encara que només fos per a desplaçar-se d’un municipi a un altre; si aquest desplaçament s’havia de fer prop de la frontera era imprescindible, a més, tenir un certificat de bona conducta i antecedents. L’emigració vers les zones frontereres estava subjecta a estrictes controls.
Els desterraments foren una pràctica molt utilitzada a la zona de frontera durant els anys quaranta. Es poden dividir en dues categories. Els desterraments definitius s’aplicaven a persones que havien tingut una actuació destacada durant la Guerra Civil, a contrabandistes destacats, als acusats d’auxili a la rebel·lió i als qui exercien alguna mena de col·laboració amb elements de l’altra banda de frontera. Solien ser persones que vivien en poblacions molt properes a la frontera (la Jonquera, Portbou, Sant Llorenç de la Muga, Figueres, la Vajol, Puigcerdà…) i eren confinades a poblacions de l’interior com Madrid, València, Valladolid i Castelló de la Plana. Els desterraments transitoris es portaren a terme en moments d’especial efervescència fronterera (especialment a partir de la segona mitat del 1944 i fins al 1946 i en períodes clau, com davant la invasió de la Vall d’Aran i cap al terme de la Segona Guerra Mundial). Aquests desterraments transitoris es concretaven a partir de les informacions que els serveis d’espionatge a França transmetien en referència a possibles atacs a gran escala per part de guerrillers espanyols. El seu lloc de confinament podia ser qualsevol població que estigués fora de la zona fronterera (a partir de Flaçà aproximadament).
Durant el període 1940-47 la frontera fou l’escenari d’un abundant trànsit clandestí de persones. Persones que es traslladaven d’Espanya a França i persones d’altres nacionalitats que tractaven d’escapar de la Guerra Mundial a través d’Espanya. Molts espanyols tractaven d’assolir la frontera francesa per a reunir-se amb els seus familiars que s’havien vist obligats a exiliar-se després de la victòria franquista. Els qui venien de l’interior de la Península es dirigien a França per a quedar-s’hi definitivament, però els habitants dels pobles propers a la frontera que tenien parents al país veí solien reunir-s’hi freqüentment. Moltes dones que tenien els seus marits al país gal els anaven a visitar en dates assenyalades. Sempre resultava menys compromès, davant la possibilitat de ser detingut, que la trajectòria fos d’Espanya a França que no pas al contrari. Els exiliats que entraven a Espanya, fos pel motiu que fos, eren considerats com a enemics polítics de primer ordre i s’hi prenien mesures molt dràstiques. La misèria també era un motiu suficient per a prendre la determinació d’intentar creuar la frontera clandestinament. Aquesta emigració provenia de les zones més miserables d’Espanya i de vegades era realitzada per famílies senceres. Malgrat tot, l’emigració més abundant era deguda a causes polítiques. Espanyols que no havien pogut fugir al final de la guerra i que intentaven en anys posteriors arribar a França clandestinament; espanyols a França que tornaven voluntàriament a Espanya cansats de l’exili; partides de guerrillers que creuaven la frontera en l’intent de desequilibrar el règim; persones que a l’inici de la Segona Guerra Mundial fugien del domini nazi a Europa i altres que a partir de l’any 1944 fugiren de l’avanç aliat. Durant tota la Guerra Mundial, l’emigració d’estrangers de totes les nacionalitats europees a Espanya va ser molt abundant, especialment de francesos, anglesos, alemanys i centreeuropeus, molts dels quals eren detinguts i confinats en camps de concentració. Finalment, també el contraban va provocar el pas clandestí per la frontera. Hi havia des de les persones que anaven a la recerca d’aliments de primera necessitat fins a complicades xarxes que passaven tota mena de productes.
El trànsit fronterer provocà una intensificació dels efectius policíacs (Guàrdia Civil, exèrcit i policia armada), però fou especialment la lluita contra els guerrillers espanyols el que motivà el major desplegament a la zona fronterera. A França existia un nombrós grup d’informadors que permetia a la policia espanyola estar advertida de moltes de les seves accions. A causa d’aquests agents, la incursió de la Vall d’Aran del 16 d’octubre de 1944 era coneguda per les autoritats espanyoles des del final de setembre, ja que els informadors detectaren el moviment i la concentració de guerrillers a la zona francesa propera a la vall. Dies abans de la incursió, el ministre de la Governació va ordenar la detenció de persones considerades perilloses pels seus antecedents i va informar de la conveniència de retirar els ramats de la zona fronterera.
Dels informes que enviaven els espies es desprenen abundants notícies sobre les activitats dels guerrillers a França. Molts d’ells col·laboraren activament amb el maquis francès. Constituïen un estat a la zona del sud de França, posseïen una estructura jerarquitzada i un servei de policia propi que col·laborava amb la policia francesa. Quan el sud de França fou alliberat, l’actitud general cap a ells fou hostil i es procedí a desarmar-los, encara que no s’aconseguí totalment. L’activitat de la guerrilla caigué en picat l’any 1947 davant la falta de suport de les forces aliades vencedores de la Segona Guerra Mundial.
A l’interior, la lluita contra la guerrilla es basà en bona mesura en el control de les masies properes a la frontera. S’exhortà les autoritats locals i la població a col·laborar amb les forces de l’exèrcit i de l’ordre públic. Al setembre del 1944, el govern civil de Girona va ordenar que els habitants majors de setze anys de les masies comuniquessin a les autoritats o la policia el trànsit d’individus sospitosos; que col·laboressin de manera activa servint de guies o prestant els mitjans de locomoció per a perseguir els guerrillers, i que proporcionessin a les forces esmentades allotjament, queviures i tot el que necessitessin. Aquells qui tinguessin escopetes legalment autoritzades estaven també obligats a presentar-se, quan calgués, a l’ajuntament, amb la finalitat de formar partides que cooperessin amb la força pública. D’altra banda, als individus desafectes o als qui tenien familiars fugits a França, se’ls havia de prohibir la sortida del poble o de les seves cases des del moment en què es produís l’alarma. A més es dictaren mesures que prohibien l’exercici de la caça, la circulació camp a través des de les 20 fins a les 7 hores, facilitar allotjament, menjar, vestit o informació a individus sospitosos i s’imposà l’obligació que a partir de les 22 hores quedessin apagats els llums i extingits els focs perceptibles des de l’exterior a totes les masies. Aquestes mesures contribuïren a crear un clima poc favorable vers les partides de guerrillers, ja que la contravenció d’algunes de les disposicions anteriors provocava un arrest governatiu i una multa en el millor dels casos.
Malgrat les mesures preses, moltes masies, segons la policia, col·laboraven activament amb els guerrillers que s’introduïen a Espanya per la frontera amb la finalitat de realitzar atemptats, repartir propaganda i establir contactes amb persones de l’interior. A causa d’això, el 1946 el governador civil de Girona va ordenar a la Guàrdia Civil que confeccionés una relació de totes les masies de la província perquè, en un moment donat, es pogués portar a terme una ràpida intervenció contra aquestes i altres punts sospitosos.
Encara que es coneixien certes masies que podien donar suport als guerrillers espanyols, aquestes tan sols representaven el 3,43% de les existents i més de la meitat d’aquest tant per cent estaven habitades per individus que es dedicaven al contraban i no col·laboraven amb els guerrillers espanyols.
El règim franquista va congelar les aspiracions polítiques de tots els grups, però sobretot va col·laborar en la desmobilització general de la població. Per a la classe política moderada de Catalunya, el franquisme va ser un mal menor comparat amb els excessos produïts pels grups d’esquerres durant la República i la Guerra Civil. Eradicada per la força, la por i el desterrament l’opció reformista, tan sols existia una ingent massa d’apolítics i desconcertats que, amb un silenci imposat, acabaren col·laborant amb el règim.