L’intent d’invasió de la Vall d’Aran

L’eufòria provocada, a l’estiu del 1944, per la decisiva participació dels exiliats espanyols en la resistència antinazi al nord dels Pirineus mogué la direcció de la Unió Nacional Espanyola (UNE) —organisme controlat pel Partit Comunista d’Espanya (PCE)—, a França, a projectar una ambiciosa acció militar contra el règim franquista que tingué la Vall d’Aran com a principal objectiu. Aquest intent d’invasió, conegut com a Operació Reconquesta d’Espanya, fou l’intent més espectacular d’enderrocar per les armes el règim del general Franco al llarg dels quaranta anys de dictadura.

Cal tenir en compte que els maquis espanyols, que des del maig del 1944 s’havien enquadrat en l’Agrupació de Guerrillers Espanyols (AGE), i que gaudien d’una notable autonomia dins la resistència francesa, tenien una informació força deficient sobre la situació política a Espanya. Per als exiliats, l’alliberament de França no havia estat més que cl preludi de l’imminent derrocament de la dictadura franquista, atès que el poble espanyol estava disposat a llançar-se de manera immediata a la lluita contra el règim.

En aquest context, s’explica que la direcció del PCE a França projectés aquesta operació, consistent a establir un govern provisional de l’Espanya alliberada en una petita franja de territori, que provoqués un aixecament popular contra el règim i forcés la intervenció aliada. Per aquest motiu, les forces que atacaren la Vall d’Aran actuaren més com a exèrcit regular que com a guerrilla i presentaren combat obert a les tropes franquistes, fet que representà un important canvi tàctic respecte a les anteriors accions armades de la resistència. D’altra banda, l’elecció de la Vall d’Aran com a punt central de l’operació fou deguda al fet que es tractava de l’única zona del Pirineu espanyol que estava més ben comunicada amb França que amb Espanya, la qual cosa facilitava la possibilitat d’establir, amb poques forces defensives, un govern republicà que demanés ajuda als aliats. La missió fou encomanada a la divisió 204 de l’AGE, amb uns quatre mil guerrillers comandats per Vicente López Tovar.

Al començament d’octubre del 1944, es dugueren a terme els primers atacs, realitzats al llarg de tot el Pirineu —especialment a les zones del Roncal i Canfranc—, amb l’objectiu de dispersar les forces franquistes i penetrar a l’interior del territori espanyol per crear nuclis de resistència o enllaçar amb grups guerrillers locals per ajudar la insurrecció general. Aquestes accions, encomanades a les brigades 3, 21, 402 i 468, se saldaren en general de manera satisfactòria.

L’expedició central s’inicià a la Vall d’Aran la matinada del 19 d’octubre i en una primera fase obtingué un èxit considerable. Els guerrillers, ben armats, sorprengueren les escasses forces governamentals i ocuparen sense excessives dificultats diverses poblacions del baix Aran, com Bossòst, les Bordes i Lés, però es trobaren amb una forta resistència a l’alt Aran i no aconseguiren apoderar-se dels principals punts estratègics de la Vall. En general, els guerrillers tingueren un comportament correcte amb la població civil, però no n’obtingueren el grau de col·laboració esperat.

Les veritables dificultats de l’operació, però, foren paleses en arribar a les portes de Viella, la capital de la Vall. Des del 20 d’octubre, s’hi concentraren importants reforços militars franquistes, incloent-hi diversos batallons de caçadors de muntanya, el tercer batalló de la divisió 41 Provisional —traslladat des d’Àfrica— i l’Arapiles número 3, a més d’algunes unitats artilleres. La fortificació de la vila, els errors logístics de l’operació, les adverses condicions climatològiques i les primeres evidències de la passivitat de la població civil davant l’acció, portaren López Tovar a renunciar a l’atac immediat a la capital aranesa —la presa de la qual havia esdevingut gairebé impossible—, tot esperant ordres. Entre el 20 i el 26 d’octubre gairebé no es produïren enfrontaments, però el 27 hi hagué un atac de l’artilleria governamental sobre els assetjadors de Viella.

En aquest context, el representant del buró polític del PCE, Santiago Carrillo, arribà a Bossost —on hi havia el comandament guerriller— i ordenà la retirada de les forces invasores. Aquesta es dugué a terme en les primeres hores del 28 d’octubre, sense excessius problemes. De fet, quan l’endemà les tropes franquistes passaren a l’atac, quasi totes les unitats de l’AGE ja havien travessat la frontera. De tota manera, algunes partides guerrilleres quedaren aïllades i al llarg dels mesos de novembre i desembre hi hagué operacions de persecució de grups dispersos, la majoria pertanyents a les unitats que havien participat en accions secundàries. Només uns 200 guerrillers aconseguiren penetrar a l’interior de la Península.

Resulta força complicat calcular les baixes produïdes en ambdós bàndols en el conjunt de l’operació. Daniel Arasa, autor del principal estudi publicat sobre el tema, considera que entre els guerrillers hi va haver uns 200 morts i uns 800 presoners, els quals foren tancats a Barcelona i Saragossa i, més tard, a València. Alguns d’ells, en la majoria dels casos acusats d’haver comès delictes de sang durant la Guerra Civil, foren afusellats. Per la seva banda, les forces de Franco van tenir una trentena de morts i van caure presoners un bon nombre de soldats i guàrdies civils —tal vegada uns 300—, la majoria dels quals van poder retornar poc després a Espanya.

El fracàs de l’Operació Reconquesta d’Espanya va ser degut tant a causes polítiques com militars. Entre aquelles, cal destacar la manca de suport popular a l’acció i la inhibició de les potències aliades, mentre que entre les causes militars cal esmentar errors com la insuficiència numèrica de les forces atacants, la manca de subministrament i de municions, i la indisciplina d’algunes unitats. Sens dubte, les forces atacants, que havien demostrat la seva vàlua en la lluita guerrillera contra els alemanys, no eren les més adequades per a presentar una batalla frontal contra un exèrcit regular.

D’altra banda, la derrota dels guerrillers va tenir unes importants conseqüències polítiques a l’Estat espanyol. Malgrat la infiltració de petits grups de guerrillers a l’interior, el règim franquista va sortir reforçat de l’intent d’invasió. A més, el PCE inicià un procés de depuracions internes: la direcció del partit es distancià de l’operació i responsabilitzà del fracàs dirigents de l’organització a França i Espanya, com Jesús Monzón i Gabriel León Trilla. Els comunistes —que aviat abandonaren la política d’unió nacional— renunciaren a la possibilitat de dur endavant una nova invasió i optaren per reforçar el moviment guerriller mitjançant penetracions menors.