Albert Einstein a Barcelona

Albert Einstein a l’Escola Industrial de Barcelona.

Font: ETSEIB, UPC

Quan Albert Einstein arribà a la ciutat al final del mes de febrer del 1923 culminava un esforç, pel cap baix de tres anys, per a convidar-lo. El fenomen Einstein acabava d’esclatar, esperonat entre altres coses pel fet que l’observació de l’eclipsi de sol del maig del 1919 confirmà aspectes de la teoria general de la relativitat, i que, el 1921, el físic alemany havia rebut el premi Nobel pel seu treball sobre l’efecte fotoelèctric. L’onada de passió einsteiniana que es desfermà a tot el món des d’aquella època fou un esdeveniment social sense precedents.

Durant el segle XIX, la ciència havia estat directament involucrada en les fortes tensions ideològiques i socials que havien recorregut l’estat. La polèmica entorn del darwinisme pot il·lustrar adequadament la situació. S’ha dit que la crisi del 1898 serví de catalitzador perquè diversos sectors coincidissin a impulsar la recerca. I la teoria de la relativitat acabà essent un mitjà adequat per a aconseguir aquest consens, a causa del seu escàs compromís ideològic. Catòlics moderats, com l’enginyer i físic Esteve Tetradas i Illa, i lliurepensadors, com l’enginyer Rafael Campalans i Puig, defensaren plegats una teoria que, segons ells, les matemàtiques i els experiments donaven com a bona. Pràcticament, només quedaren fora alguns integristes acèrrims que confonien la relativitat amb el relativisme filosòfic i algun personatge com Josep Comas i Solà que, tot i ser un destacat partidari del discurs civil de la ciència, estava més preocupat per la seva fama científica que per estudiar física matemàtica.

La presència d’Einstein a Barcelona, el 1923, representà un triomf del sector que apostava per una Catalunya renovada amb l’ajut de la ciència i de la tecnologia i que havia optat per fer ús de tots els recursos disponibles davant la gravíssima crisi social i política.

Amb el desig d’escoltar Einstein en persona, els catalans mostraren, doncs, la seva coincidència amb ciutadans dels cinc continents. Tanmateix, la recerca catalana passava per un moment especial. El 1914 havia estat constituïda la Mancomunitat de Catalunya, però fins al 1920 no havia aconseguit d’assumir les competències de les quatre diputacions. A partir d’aquest moment fou possible de materialitzar molts projectes anteriors i començà un període d’efervescència en les iniciatives científiques. És sabut que el pla d’acció científica i cultural del catalanisme polític se centrava en l’ensenyament, sobretot en la formació d’obrers especialitzats i de tècnics. Les escoles industrials de Badalona, Barcelona, Canet, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa i Vilanova, eren objecte de la màxima atenció. Ara bé: en les primeres dècades del segle XX, ja era prou clar que un desenvolupament tècnic sense una base científica sòlida no tenia sentit. Probablement per aquesta raó, els dirigents catalanistes també impulsaren l’alta cultura científica.

En el camp de la física —una de les ciències més vinculades amb la tecnologia— es desenvolupà particularment l’interès per la física matemàtica, clau d’interpretació de camps tan diversos com el disseny de ponts i túnels, la sustentació dels aeroplans o la ràdio. Esteve Terradas personalitzà aquestes noves tendències. Catedràtic de física superior de la facultat de ciències de Barcelona, a partir del 1908 esdevingué un dels principals divulgadors de la teoria quàntica i de les teories de la relativitat. Entre el 1921 i el 1923 tingueren lloc els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi, en els quals participaren diversos físics matemàtics europeus, tots ells convocats per Terradas. Cal destacar la presència de Tullio Levi-Civita i Jacques Hadamard, el 1921; d’Arnold Sommerfeld i Hermann Weyl, el 1922 i d’Albert Einstein i B. de Kerékjarto, el 1923.

Cap dels cursos tingué l’impacte popular de la visita d’Einstein, les conferències del qual, com solia passar a tot arreu, ompliren de gom a gom els locals de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Ciències. El gran físic també tingué una gran acollida quan visità la Universitat, l’Escola Industrial o el Sindicat de Distribució de la CNT. L’expectació envers la teoria de la relativitat s’havia manifestat ja uns anys abans: Terradas li havia dedicat un curs de 30 lliçons entre el desembre del 1920 i l’abril del 1921, que tingué 81 inscripcions de metges, astrònoms, filòsofs, arquitectes, matemàtics, enginyers, advocats, periodistes i, per descomptat, de físics. Com succeïa arreu, la visita d’Einstein estigué presidida per la idea de la dificultat per a comprendre’n les teories. La convicció que la nova física tenia repercussions epistemològiques i socials importants, incloses les derivacions tecnològiques —llavors encara en el terreny de les especulacions—, portava a pensar que els aspectes tècnics de la teoria havien de ser entesos més enllà dels cercles dels especialistes. No fou fins més tard que quedà definida la diferència entre la comprensió d’una teoria científica i el fet de dominar-ne la part matemàtica. En aquell moment foren significatives les reaccions que expressaren els articles de l’enginyer Ferran Tallada i les cròniques del filòsof Joaquim Xirau i Palau. Ambdues coincidiren a lamentar la poca cultura científica dels seus contemporanis. Tot i que el to utilitzat traslluïa un cert provincianisme —com si les dificultats d’accedir a la física moderna fossin més a Catalunya que a Europa— cal veurehi una denúncia oportuna de l’endarreriment científic del país.