Cap als anys vuitanta del segle passat, l’evolució demogràfica i el ritme de la industrialització van crear, sobretot a les grans ciutats, unes condicions de vida molt dures. Aquestes produïren problemes higiènics de gran envergadura i unes situacions de tensió social extrema que no semblava que els poders públics volguessin suavitzar.
Fou en aquestes condicions que es produí l’inici de l’exercici professional d’uns quants metges i higienistes als quals preocuparen les deplorables condicions sòcio-sanitàries de la població de Barcelona. Començaren a treballar a l’Institut Municipal d’Higiene Urbana i al Laboratori Microbiològic (del qual Ramon Turró fou nomenat director el 1906) fundat a Barcelona pel doctor Ferran. Aquests homes intentaren de fer possible el desenvolupament de l’epidemiologia i la seva evolució cap a un concepte de profilaxi sanitària, no coneguda fins aleshores.
Entre aquests metges destacaren Jaume Pi i Sunyer i Ramon Turró. A ells es deu la introducció —no sempre valorada en el que en realitat significà— de la fisiologia moderna a Catalunya; en concret, de les teories de la fisiologia bioquímica inspirades en Claude Bernard.
Ramon Turró, Institut d’Estudis Catalans, 1935.
R.B.
Ramon Turró i Darder (Girona, 1854-Barcelona, 1926) va iniciar-se en la pràctica de la microbiologia empès per una innegable preocupació social. En els darrers anys de la seva vida, però, va haver de suportar grans crítiques, menyspreus i incomprensions per part de la societat barcelonina, que es mostrava immergida en actituds clarament hedonistes. Les crítiques, els buits i els enfrontaments amb les autoritats van acompanyar habitualment les campanyes de denúncia de manca de centres sanitaris o contra l’escandalosa contaminació i adulteració dels aliments i les aigües. Ramon Turró sobresortí sempre en aquestes campanyes.
Des d’un punt de vista científic, Turró va convertir el seu pensament immunitari en un cos doctrinal consistent. Va interessar-se per la psicologia humana i per l’origen del coneixement, pel tema de la fam, pel de l’anafilaxi, per les bacteriolisines naturals i per les propietats bacteriolítiques dels teixits. Dintre d’aquest vast camp d’interessos no es pot oblidar la preocupació de Turró per la filosofia. En aquest sentit, hom pot dir que va establir un cert vincle entre filosofia i ciències de la vida, tot partint d’una visió particular de la vida psíquica, que combinava perfectament amb la pràctica de la recerca purament científica.
Laboratori microbiològic, Barcelona, “La Ilustració Catalana”, 25-11-1906.
M.M.
Ramon Turró va lluitar amb entusiasme contra la marginació social i cultural en què eren mantinguts els sectors populars catalans, amb la clara intenció d’assolir una plena normalitat a l’àrea catalana. D’acord amb això, no va dubtar a combatre les principals tendències que formaven l’ambient intel·lectual barceloní: l’aigualit materialisme dels positivistes i l’idealisme ferotge dels neokantians. Ell es decantà per la utilització d’un mètode on es combinaven la tradició filosòfica local amb les aportacions de la filosofia realista.
En aquesta cruïlla metodològica, per a Ramon Turró el coneixement del món exterior sovint quedava supeditat a les superiors determinants tròfiques o alimentàries (La base tròfica de la intel·ligència, 1917). Per a ell, l’experiència només esdevenia real a partir de l’associació de les sensacions externes i de la memòria. En el seu discurs “La Disciplina Mental” (1924) no va dubtar a elogiar la filosofia realista experimental, tot indicant la conveniència d’assolir un cert grau d’uniformitat en el pensament, que permetés d’evitar el desordre al qual havia portat l’individualisme. Sovint posà com a model la idea de serenitat atribuïble a Goethe.
La indubtable originalitat de les idees de Ramon Turró, en un moment de gran conflictivitat social i política, i també d’indubtable crisi cultural, va contribuir a desdibuixar la contundència de les seves propostes. Tot i això, va ajudar molt a normalitzar una estructura psico-fisiològica nova.