Contractes agraris i tinença de la terra

“Nós, Guillem, abat de Santa Cecília de Montserrat, amb la resta de germans us donem, a tu Pere de Bacardit, a la teva muller Berenguera i als teus descendents, les terres franques i lliures anomenades Serra d’Arnall que ens pervingueren per dret del cenobi.

Estan situades al comtat de Manresa, al terme de Castelltallat, al lloc anomenat Serra d’Arnall.

[Segueixen les afrontacions]

Tot el que aquestes afrontacions comprenen us ho donem, a vós i als vostres descendents, això és, a aquells que tinguin la casa de Bacardit, amb la condició que en elles edifiqueu un mas, que construïu cases en el mateix lloc on foren abans i que hi fiqueu un home que hi estigui sempre i que treballi bé, edifiqui i conreï les terres. Cada any per Nadal donareu al cenobi una perna semblant a les altres pernes d’aquest castell o dos sous de moneda corrent de Barcelona, una mitgera de civada per cens, i fidelment el delme o la primícia de totes les coses de les quals es dóna delme. No proclamareu cap altre senyor o batlle que no sigui nós i els nostres successors.

Això ha estat fet setze dies abans de les calendes de juny de l’any trenta-sis del regnat de Lluís el Jove [17 de maig de 1173].

[Segueixen les signatures]”

[Trasllat del 29 d’abril de 1314: ACA, Monacals, pergs. Santa Cecília de Montserrat, carp. 5, s.n. Signatura antiga: Arxiu de Montserrat, caixa 10, llig. 29, núm. 10]

“Jo, Pere de Bacardit, i la meva muller Berenguera, us donem, a tu, Pere de Soler, i a la teva muller, Ermessenda, el mas que tenim a la Serra d’Arnall per acapta de Santa Cecília amb el pacte que el conreeu, edifiqueu i planteu bé, que hi feu cases i que en elles estigueu, vosaltres i els vostres, per sempre més. Per les cases fareu cada any un cens d’un parell de gallines i un parell de fogasses. Tindreu una barquera d’una mitgera de blat de sembradura i de la resta de l’alou donareu la novena mesura del blat i la cinquena part del vi, i el delme i la primícia de Santa Cecília.

Tot això és al comtat de Manresa, al terme de Castelltallat.

[Segueixen les afrontacions]

Us donem tot el que comprenen aquestes afrontacions, amb les seves entrades i sortides, excepte el que ja hem donat a Pere de Bovet i a Berenguer de Vila. No elegireu cap altre senyor tret de mi i dels meus descendents, als quals donareu cada any fidelment la part dels esplets fixada més amunt.

Aquesta carta ha estat feta sis dies abans de les calendes de juny de l’any trenta-vuit del regnat de Lluís el Jove [27 de maig de 1175].

[Segueixen les signatures]”

[ACA, Monacals, pergs. Santa Cecília de Montserrat, carp. 5, s.n. Signatura antiga: Arxiu de Montserrat, caixa 10, llig. 29, núm. 11].

Els contractes agraris que regulaven les relacions de tinença de la terra entre els senyors i els tinents que havien d’assegurar-ne l’explotació eren en principi orals i fixats pel costum. Alguns d’aquests contractes figuren ja entre la primera documentació catalana dels segles X-XI, però no fou fins als segles XII i XIII que se’n generalitzà la formalització per escrit. Coneguts amb el nom de carta precària, aquests documents constitueixen els precedents dels establiments emfitèutics de la baixa edat mitjana.

Tot i que el terme emfiteusi, introduït pel dret comú, no va aparèixer de manera sistemàtica fins a la segona meitat del segle XIII, des del segon terç del segle XII un nombre creixent de contractes ja presentava un caràcter emfitèutic. Consistien essencialment en la cessió d’un bé a un individu o a una parella, als seus fills i a tots els seus descendents, a perpetuïtat i de manera indivisible, a canvi del pagament d’un cens anual i/o de rendes diverses. També des de mitjan segle XII els contractes consideraven el dret del tinent de vendre, empenyorar o alienar el bé als seus consemblants, i la reserva d’un termini de trenta dies que el senyor tenia per a adquirir-lo, que es coneix com a dret de fadiga.

Camperols, portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll, s.XII.

MSMR-ECSA / F.T.

Amb tot, des d’aquest moment, la carta precària s’utilitzà per a la cessió de béns d’entitat molt diversa i no sempre homologable a la unitat d’explotació agrària: peces de terra, vinyes, molins, masos, etc. D’altra banda, regulava relacions a diferents nivells i no sempre, tal com fins fa poc s’havia cregut erròniament, entre els senyors de la terra i els pagesos explotadors. Dos contractes sorgits de l’administració del cenobi benedictí de Santa Cecília de Montserrat (Bages) referents a uns mateixos béns i separats per un espai de tan sols dos anys il·lustren amb una claredat insòlita la multiplicitat d’usos de la qual era objecte una mateixa figura jurídica.

El primer document és una precària atorgada l’any 1173 per l’abat Guillem a Pere de Bacardit i Berenguera, senyors de la casa de Bacardit, i als seus descendents, d’unes terres situades a la serra d’Arnall del terme de Castelltallat (Bages), amb la condició que hi edifiquessin un mas, que hi construïssin cases i que hi instal·lessin un home que hi fes estada permanent i que en conreés les terres. El contracte estipula, a canvi, el pagament anual d’una perna equivalent dos sous per Nadal, d’una mitgera de civada i del delme i la primícia.

Tot just dos anys després, Pere de Bacardit i Berenguera concedien a Pere de Soler i Ermessenda i a tots els seus descendents un mas situat al mateix indret amb la condició que el conreessin, que hi fessin cases i que hi romanguessin sempre. El document exceptua de la donació el que els Bacardit ja havien establert a Pere de Bovet i a Berenguer de Vila. El mas comprenia, per tant, una part, potser la més gran, de les terres que els Bacardit havien rebut de Santa Cecília.

Aquest segon contracte constitueix de fet el compliment de les condicions fixades en la precària atorgada per l’abat als Bacardit: la fundació d’un mas i l’establiment d’un tinent que l’explotés i hi tingués residència permanent. L’obligació de refer les cases allà mateix on eren abans, l’obligació que els Bacardit transferissin als nous tinents en el segon establiment, indica que no era la primera vegada que el lloc s’habitava i que, per tant, era explotat. És possible que ambdós contractes obeïssin a la voluntat de l’abat de posar novament en conreu unes terres, l’explotació de les quals hauria conegut una solució de continuïtat. En tot cas, el que sí sembla nou és la constitució del mas, aquesta unitat jurídica que vincula unes determinades terres a la unitat d’hàbitat i que s’erigeix com a unitat de percepció de rendes.

El mas de la serra d’Arnau apareix subdividit en dues grans unitats: la barquera, una petita extensió de terra franca, que el document pren cura de fixar amb precisió, destinada a garantir la subsistència dels tinents, i la resta de terres. Aquesta distinció es correspon amb un règim rendal diferenciat. Mentre que per la barquera Pere de Soler i Ermessenda no havien de donar cap cens, per la resta de terres en explotació haurien de lliurar la novena part de la collita de cereals i la cinquena part del vi, a més de les rendes eclesiàstiques, el delme i la primícia, que els Bacardit transferiren a Santa Cecília. El caràcter onerós d’aquestes rendes parciàries contrasta amb els pagaments fixos que els Bacardit havien de satisfer al monestir per les mateixes terres.

Els Bacardit apareixen, doncs, com a tinents respecte a l’abat de Santa Cecília i com a senyors amb relació a Pere Soleri Ermessenda, dels quals obtenien una part important de les rendes satisfetes. A través dels contractes de precària se situaven en una posició intermèdia entre el senyor de la terra i aquells que suposadament n’eren els veritables explotadors. Tot i que ambdós documents, força lacònics, no estipulaven pagaments d’entrada ni feien referència als drets d’alienació de la tinença, el segon contracte no exclou la possibilitat que els Soler subestablissin les terres del mas a altres pagesos, tot convertint-se al seu torn en rendistes. A la segona meitat del segle XII, però, quan el pagament dels lluïsmes tot just havia començat a imposar-se, aquest tercer nivell de relacions de tinença de la terra, que probablement ja era una realitat en el moment mateix de la constitució del mas, no constituïa, encara, l’objecte habitual de la pràctica jurídica dels contractes de precària.