“En nom de Déu. Sigui conegut a tothom, presents i futurs, com jo, Arnau, per la gràcia de Déu bisbe d’Urgell, i Bertran de Vallferosa, a causa de la malícia dels homes depravats, els quals destruïen els masos de Santa Maria i també els masos de Bertran de Vallferosa, que eren al pla de Tiurana, per acord i voluntat mútues elegim un lloc al susdit pla, que és al terme de Vilaplana, per congregar aquells masos, agrupant-los en un lloc i edificar una vila, fortificant aquesta amb murs i valls, perquè [els seus habitants] segurs poguessin viure-hi i conservar els seus béns. Tal acord i pacte convenim entre nosaltres que l’església de Santa Maria de la Seu tot temps tingués i posseís lliure i pacíficament, sense cap contestació de qualsevol home o dona, per alou propi i franc, les seves cases i el seu celler, les cases del batlle i les cases dels seus pagesos, amb les eixides i entrades, amb totes les seves pertinences, i el seu propi barri, de la mateixa manera com ho solia tenir en els llocs on tenia els masos. I Bertran de Vallferosa i els seus no hi tindran cap domini ni destret ni manament, però els senyors del castell de la Clua tindran el dret que tenien en els susdits masos en tant que havien estat fundats en el terme de la Clua. De la mateixa manera Bertran de Vallferosa tindrà en la susdita vila els seus masos i tot el que és seu, lliure i pacíficament, sense cap domini i destret del bisbe d’Urgell ni dels seus successors ni dels clergues de la seu d’Urgell. Però en el cas (que no arribi a produir-se) que alguna controvèrsia sorgeixi entre el bisbe d’Urgell i els canonges de la seu d’Urgell i Bertran de Vallferosa o els seus successors, el bisbe i els seus canonges i els seus homes no faran cap traïció ni cap mal a Bertran i als seus en la vila novament edificada. De la mateixa manera Bertran de Vallferosa i els seus mai en cap temps, iradament o pacíficament, no faran cap traïció ni cap mal al bisbe i als canonges i als homes i els seus béns en la susdita vila. De la manera que estiguessin fora de perill i segurs tots els béns que tingués cadascú [dels habitants] com a propis, i que cadascú d’aquests mantingués i defensés la susdita vila de bona fe i sense mal enginy.
Això fou fet el vuit dels idus de maig, l’any milè centè setantè primer de l’Encarnació del Senyor. Signa Arnau bisbe d’Urgell, signa Guillem sagristà, signa Berenguer ardiaca, signa R. ardiaca, signa Ponç ardiaca, signa R. ardiaca, signa G. prior, signa G. cantor, signa Bertran de Vallferosa, signa Sança, la seva mare, signa Berenguera, la seva dona, signa Berenguera, la seva germana, signa Dolça, la seva germana, signa Bertran de Preixens, signa G. de Cluella, signa Porcel, signa Bertran de Vilalta, signa Arnau de Guardiola, signa Pere Arnau de Garriga, signa Ponç de Lledó, nosaltres que aquesta convinença confirmem i firmem i als testimonis preguem firmar. Signa Artau de Peramola. Ramon, diaca, ho escriví i aquest signe trací el dia i l’any susdits”.
Aquest document, redactat el vuit de maig de l’any 1171, relata la configuració, al sud-est dels contraforts del Montsec, d’un nou nucli d’hàbitat agrupat a Vilaplana (Noguera), al marge dret del Segre, a uns tres quilòmetres al nord de Tiurana. L’interès del document rau en el fet que mostra el nexe existent entre violències i reorganització del poblament. Les violències comeses per malfactors, no anomenats, obligaren el bisbe Arnau d’Urgell i Bertran de Vallferosa, membre d’una família procedent d’una localitat situada a l’est de la serra de Pinós (Solsonès), a replantejar-se el tipus de poblament que havien promogut al territori de Vilaplana. Els masos dispersos sobre un territori com aquest estaven més exposats a ser víctimes de les violències exercides pels “homes depravats” als quals al·ludeix el document. Això és un fet que s’observa repetidament en les fonts contemporànies.
MD’A-ECSA / G.L.
Les exaccions es dirigiren específicament contra els masos —contra els seus habitants, les seves cases i els seus béns—, i eren els que produïren els conflictes entre els senyors. Arribava un moment que aquesta forma de poblament, que era al mateix temps una forma d’organitzar la senyoria, ja no es considerava viable per part del senyor. L’alternativa era, en aquests casos, dissoldre els masos i agrupar les famílies que els habitaven en un únic nucli de poblament. Això és el que va succeir a Vilaplana. Per incrementar la seguretat de la vila es construïren al seu voltant una muralla i un vall o fossat. La vila semblava tenir dos barris: l’un pertanyent a Bertran de Vallferosa i l’altre al bisbe i a la seu d’Urgell. En aquest últim, hi residien els homes dels antics masos del bisbe i el seu batlle. També hi era localitzat el celler pertanyent al bisbe i a la seu, és a dir, l’edificació on es recollien els censos i agrers deguts pels habitants, els quals, per altra part, continuaren treballant les terres que havien estat vinculades anteriorment als seus masos. Tant el bisbe com Arnau exerciren lliurement la seva senyoria sobre el barri respectiu, i en el document ambdós s’asseguraven fidelitat i es comprometeren a no interferir en la senyoria de l’altre.
La configuració d’aquesta consenyoria no sembla haver afectat l’estatus dels pagesos. Aquests continuaren estant subjectes als senyors que els havien cedit els masos. En el document no hi ha cap referència a eventuals concessions fetes als habitants de la vila. Aquests, en canvi, quedaren obligats a contribuir-hi en el manteniment i la defensa. Molt probablement això incloïa els treballs de construcció de la muralla i del fossat, com també els serveis de vigilància. La reorganització local del poblament que es produí al territori de Vilaplana s’intentà assegurar, finalment, amb el consens dels poderosos de les contrades veïnes. En primer lloc es resguardaren els drets que havien tingut els senyors del castell de la Clua (Alt Urgell) sobre els masos detenidors d’un castell situat a uns dos quilòmetres al sud-est de Vilaplana i que pertanyia a la seu d’Urgell. En segon lloc, es féu confirmar el document fundacional de la vila amb les signatures dels aristòcrates locals (Peramola, Guardiola, Preixens, Vilalta...), inclosos aquells que detenien el castell de la Clua.