L’obrerisme als Països Catalans tingué, entre el 1860 i el 1900, dues característiques. La primera, una estreta relació amb el republicanisme, amb períodes de desigual convivència. Ambdós corrents incidiren en les classes treballadores i populars i el societarisme obrer col·laborà, en algunes ocasions, amb el republicanisme i, en d’altres, lluità contra el seu arrelament ideològic i polític. De fet, a les Balears i al Rosselló, el republicanisme no fou desplaçat ni pel bakuninisme, ni pel socialisme marxista. La segona característica fou la continuïtat d’un moviment sindical que, a partir del cooperativisme i de les societats de resistència, arribà a integrar-se, en part, a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT i a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) o al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i a la Unió General de Treballadors (UGT), i que intentà contínuament mantenir una línia de reivindicació laboral, de vegades al marge dels criteris socialistes col·lectivistes o comunistes.
Estendard de la secció coral de la Cooperativa de Teixidors a mà de Gràcia, s.d.
CTMG / R.M.
En la dècada del 1860, a les ciutats industrials i a diverses localitats agrícoles, l’obrerisme es manifestà a través de les cooperatives i les societats de resistència al capital i d’ajuda mútua, que facilitaven assistència mèdica, ajut econòmic als invàlids i als malalts i petites indemnitzacions a les vídues de socis morts. El cooperativisme, concebut pels sectors del republicanisme reformista —Fernando Garrido y Tortosa, Josep Roca Galés— com a mitjà d’alliberament social de les classes treballadores, també preveia activitats d’instrucció, educació i diversió. Fomentà els principis del treball i de l’estalvi i promogué la generalització de la propietat privada, més que la seva abolició.
Malgrat les disposicions del govern de Ramón María Narváez Campos que prohibien les associacions obreres (abril del 1857), aquestes tornaren a actuar públicament el 1860, fet que motivà, un any després, una nova disposició governativa contra les seves activitats i la corresponent protesta escrita de quinze mil obrers enviada al Congrés dels Diputats. Les societats obreres van continuar oficialment prohibides fins a la revolució del 1868, però, de fet, funcionaren més o menys públicament segons la tolerància de les autoritats. El cooperativisme, amb entitat els anys seixanta, es va difondre a través de periòdics barcelonins com “El Obrero” (fundat el 1864) i “La Asociación” (1866), dirigits per Antoni Gusart i Vila i Roca Galés, respectivament, i el quinzenari valencià “La Asociación” (1870). Precisament “El Obrero” fou l’ànima del Congrés Obrer de Barcelona (desembre del 1865) que acordà formar una federació entre societats per a la mútua protecció dels associats i facilitar el consum mutu dels articles que respectivament elaboressin, tot mantenint l’autonomia social de tots els seus membres. Avançada la dècada del 1860, encara es van constituir a Catalunya cooperatives de producció de filats i teixits com La Obrera Mataronense (Mataró, 1864, amb 267 socis), La Obrera (Sabadell, 1873) i alguna altra a les conques del Ter i del Freser, i les de consum La Económica Palafrugellense (Palafrugell, 1867), La Vilanovesa (Vilanova i la Geltrú, 1871), La Unión Obrera (Sants, 1873, amb 1 200 socis), La Bienhechora (Barcelona) o El Porvenir (Cornellà, 1874). Al País Valencià, les cooperatives arribaren al seu zenit el 1869. Aquest any se’n crearen catorze, totes a la comarca valenciana de l’Horta, de les quals onze eren de producció del tèxtil (seda), una de producció i consum, una de consum i una d’ajuda mútua.
Composició que presideix la sala de juntes de la Societat Cooperativa de Teixidors a mà de Gràcia, s.d.
CTMG / R.M.
L’eufòria sorgida amb la Revolució de Setembre del 1868 i la irrupció de l’AIT en l’obrerisme provocaren la davallada de l’hegemonia cooperativista, malgrat la defensa que en feren Roca Galés i Farga Pagès en el segon Congrés Obrer de Barcelona (1870). Des d’aleshores, el creixement de les cooperatives avançà molt lentament, però cal destacar la creació de la Societat Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia (1876 amb 250 socis), La Fraternidad o La Andresense (1879) i algunes en les conques del Ter i del Llobregat. Al País Valencià, per exemple, solament se’n constituïren cinc l’any 1870, totes a l’Horta, i a partir del 1871 el ritme va ser de dues o tres per any, estenent-se per l’Alacantí, la Safor, la Plana Alta i l’Alcoià.
La necessitat d’articular les diverses cooperatives entre si va néixer després del congrés internacional cooperativista de París (1896). El promotor d’aquest moviment federatiu a Catalunya fou un grup d’homes encapçalat per Joan Salas i Anton, que a partir d’una assemblea en la cooperativa La Bienhechora de Badalona (novembre del 1898) acordà publicar la “Revista Cooperativa Catalana” i organitzà el primer congrés a Barcelona (juny del 1899), amb l’adhesió de prop de cent societats, la majoria de Barcelona i de les comarques barcelonines, tot i que n’hi havia un bon nombre de gironines (Llagostera, Caçà de la Selva, Palamós i d’altres), i la de Paz y Trabajo, El Porvenir del Obrero i La Lealtad, de Maó, i La Obrera, de Ciutadella. La revista es declarà socialista i constituí la Cámara Regional de Cooperativas de Cataluña y Baleares, presidida pel mateix Salas i Anton. Les cooperatives s’estengueren per Palma els anys següents, malgrat els intents dels internacionalistes d’arrabassar els obrers de la influència republicana. Així, per exemple, el Consell Local de Societats Obreres tendí a transformar, durant els anys 1870-73, els conflictes en projectes cooperatius. D’aquesta manera, s’organitzaren tallers cooperatius d’esparters, forners, fusters i sabaters (1870) i de vidriers (1872). En la mateixa tradició mutualista es creà La Protectora (març del 1866) a Llucmajor i, sempre presidida per republicans, arribà a tenir 449 socis el 1886; la societat de picapedrers Unión de Canteros de Llucmajor (1870) —que passà a denominar-se La Fe (1873)—, la de treballadors del camp La Felicidad (1874) o la societat d’estalvis La Confianza (1881). A mitjan dècada del vuitanta es produí una renovació de postulats sota la direcció de la Unión Obrera Llucmayorense (1884) que, adherida a la Unió Obrera Balear i amb uns 300 socis dos anys després, afavorí indirectament la difusió del catolicisme social a Mallorca.