Associacionisme agrari al final del segle XIX.
Les organitzacions anarquistes i socialistes van trobar dificultats per a implantar-se al camp, entre d’altres coses, a causa de les diverses condicions interregionals del camperolat, els distints règims de propietat i les diferències entre les relacions contractuals. I també en l’àmbit rural van tenir major difusió les idees favorables a la generalització i al repartiment de la propietat que les dirigides a abolir-la, que defensaven els col·lectivistes (anarquistes i socialistes). En aquest sentit cal tenir en compte també l’hegemonia, en moltes regions, del republicanisme federal i radical que proposava l’accés dels camperols a la propietat privada de la terra, i la difusió del paternalisme catòlic.
L’anàlisi dels internacionalistes sobre la propietat de la terra es basà durant molt de temps en el dictamen presentat pel belga Cèsar de Paepe i l’alemany Rittinghausen al congrés de l’AIT de Basilea (1869). Amb una minoria cooperativista, la majoria col·lectivista es dividí en qüestions com la de la planificació en les activitats agrícoles, la del pagament de la renda de la terra pels agricultors a la col·lectivitat i la del conreu individual. Finalment, el Congrés aprovà —amb els vots favorables de Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón— que la societat tenia el dret d’abolir la propietat individual de la terra i de convertir-la en propietat col·lectiva.
De tota manera, l’organització política sindical al camp català no sorgí de la Internacional, sinó de treballadors agrícoles vinculats a la Federació Regional Espanyola de l’AIT (FRE) que acudiren a les federacions obreres urbanes en busca d’informació. Els internacionalistes intentaren atreure el proletariat agrícola i el conjunt de la pagesia pobra, conscients de la varietat de situacions i de les diferències interregionals. Cap a aquesta posició s’orientà el grup de Sants, organitzador de la Unió de Treballadors del Camp (UTC) —en el marc de la FRE—, en les circulars dirigides a unir els jornalers, els petits propietaris que conreaven la seva terra i els arrendataris de les propietats dels senyors. La UTC obtingué un suport més ampli entre els parcers, masovers i rabassaires de les comarques prelitorals catalanes i es mantingué pròxima a la Internacional fins que en el seu Segon Congrés (maig del 1873) decidí ingressar-hi. Poc després, però, la UTC començà a perdre influència a causa de la tercera guerra Carlina i, sobretot, quan la Internacional allunyà els camperols de la possibilitat d’accedir a la propietat de la terra que treballaven, en criticar el reformisme del govern republicà.
Des d’aquell moment els anarquistes solament representaren les reivindicacions del camperolat de forma ocasional, com en el cas de Catalunya durant els anys 1892-93. A partir de la Conferència dels Treballadors del Camp (Barcelona, maig del 1893), intentaren constituir una federació d’agricultors que agrupés els nuclis propis i els organitzats per la nova FTRE, temptativa que es frustrà per la repressió posterior a l’atemptat contra Arsenio Martínez de Campos.
Al final d’octubre del 1893, els federals afavoriren la constitució de la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola (FTARE), al marge dels anarquistes, que aplegà 54 societats i uns 26 000 agricultors. En el seu primer congrés, celebrat a Vilanova i la Geltrú, s’acordà actuar en el marc de la legalitat, donar suport als partits radicals i sol·licitar als diputats republicans federalistes la defensa de la seva petició de prescripció del contracte de rabassa morta. Les diverses seccions assumiren funcions reivindicatives, assistencials, cooperatives i també instructives i recreatives. Però de nou la repressió, en aquesta ocasió arran de les bombes del Liceu, a Barcelona, limità la seva activitat a mítings electorals (Igualada, Sabadell) i hagueren de concentrar els seus esforços al Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, mentre es desorganitzaven, de fet, les seccions de les comarques barcelonines.
Pel febrer del 1895, la FTARE celebrà el segon congrés al Vendrell —amb delegats de 46 seccions—, ingressà al Partit Republicà Democràtic Federal i es manifestà solidària amb el socialisme, a causa de la seva convicció que la propaganda i la perseverancia en evolucions successives donarien el poder polític al proletariat. Mesos després, la Federació va endurir la seva política de classe, si bé va perdre el control del mercat del vi —a partir del 1895-96—, després dels efectes de la fil·loxera, de la pèrdua de militància federal i dels canvis tecnològics introduïts pels propietaris.
Pel gener del 1896 se celebrà el Tercer Congrés al Vendrell, amb 74 delegats de 42 seccions, que al costat de reivindicacions relacionades amb la jornada de treball i els contractes de cessió de terres ratificà la seva adhesió al federalisme de Francesc Pi i Margall. De fet, els 5 600 membres federats al corrent de la quota, la seva majoria del Penedès, es convertiren en propagandistes de les candidatures republicanes a diputat per Vilafranca, el Vendrell, Sabadell, Valls, Figueres, Mataró, i altres. Poc després, les conseqüències de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona (juny del 1896) colpejaren la Federació, en ser empresonats més de 70 militants del Maresme, de Barcelona i del Penedès, entre ells els dirigents Ignasi Bo i Singla, Baldomer Lostau i Prats i Saumell.
Al País Valencià, a més de les diverses modalitats del cooperativisme, es desenvoluparen també les caixes rurals, amb dues variants, la de Friedrich Wilhelm Raiffesen i la de Schultze-Delitzsch. La primera consistia en una societat mixta amb socis capitalistes i petits contribuents (els agricultors). La segona era una associació exclusivament obrera, amb capital aportat mitjançant quota establerta amb anterioritat pels treballadors agricultors, com la Societat Agrícola de Sant Isidre a l’Horta (València) fundada per iniciativa d’Eduardo Pérez Pujol el 1890.
Amb anterioritat ja s’havia produït una de les mobilitzacions més importants del camperolat arran del conflicte entre propietaris de la terra i arrendataris que es prolongà durant més d’un any, amb particular duresa al llarg dels mesos de maig i juny del 1878 i els d’agost i setembre del 1879, quan els masovers es negaren, de forma violenta, a pagar l’arrendament de la terra als terratinents en els venciments acostumats de l’estiu i l’hivern (juny i Nadal). L’agitació s’anuncià pel mes de febrer del 1878, quan va tenir lloc un dels periòdics enfrontaments entre l’Horta i la ciutat de València pels impostos sobre els consums. Els enfrontaments s’agreujaren a causa dels criteris de distribució de l’aigua i el sistema de regs i, a partir del juny del 1878, el foc a les collites i la violència es convertiren en element quotidià a l’Horta valenciana i provocaren una gran commoció a la capital. La revolta dels llauradors comptà amb la solidaritat massiva de tots els camperols, però va restar al marge de la Internacional, que no disposava de cap secció entre els agricultors de l’Horta. Precisament la convocatòria d’un tercer congrés de la Unió de Treballadors del Camp a València tingué com a objectiu estendre’n l’organització en aquella agitada zona. Finalment, la resistència dels arrendataris fou vençuda a partir de la deportació de més de 60 llauradors a Maó, cosa que creà una situació que fou aprofitada pels cacics en les següents eleccions posteriors.
Per la seva banda, el catolicisme obrerista sorgí un cop ja consolidada la restauració. Entre el 1875 i el 1878, l’Institut Català d’Artesans i Obrers (1875) i la Societat d’Amics dels Obrers (1878), fundats a Barcelona pels bisbes Joaquim Lluch i Garriga i José Maria de Urquinaona y Bidot respectivament, fracassaren. Tampoc no tingué gaire èxit el Cercle d’Obrers Catòlics de Palma de Mallorca (1877), que en el marc mutualista donà lloc a una societat de socors, una borsa de treball i una escola (1878).
La difusió del catolicisme social i paternalista es produí entre el 1880 i el 1893 sota la direcció del jesuïta castellonenc Antoni Vicent i Tolz, que importà les idees dels cercles catòlics d’obrers fundats per Albert de Mun i René a França. La seva activitat se centrà al País Valencià, estengué la seva influència de Tortosa a Múrcia i consolidà la seva seu a la ciutat de València.
El Cercle fundat per Antoni Vicent agrupà socis numeraris (obrers) i socis protectors (patrons) que participaven, almenys teòricament, en l’administració i el govern de l’entitat. En el seu programa es preveien activitats de protecció i educació dels obrers mitjançant escoles, biblioteques, mutualitats, cooperatives, caixes d’estalvi i exercicis espirituals. De totes maneres, cap al 1893 la majoria dels cercles solament disposaven d’escoles i mutualitats d’ajut per als associats.
La presentació oficial dels cercles es realitzà a l’Assemblea d’Associacions Catòliques de la diòcesi de Tortosa (1887), que es convertí —pel seu contingut i dimensions— en un precedent dels congressos nacionals catòlics més que en una reunió obrerista. L’expansió d’aquesta obra paternalista i l’impuls de l’encíclica pontifícia Rerum Novarum afavoriren la reunió de representants dels diversos cercles en l’Assemblea General de València, realitzada pel maig del 1893, amb la presència de 98 cercles de 88 poblacions. De l’Assemblea, en sorgí el Consell Nacional de les Corporacions Catòliques d’Obrers com a organisme directiu que s’establí a València fins al seu trasllat a Madrid (1898). Entre els actes organitzats per l’esmentada Assemblea cal assenyalar la peregrinació a Roma finançada pel marquès de Comillas.
El 1895, València continuava sent la pedrera fonamental d’aquests cercles catòlics, amb quasi una tercera part del total dels seus efectius (uns 39 000 associats). Establerta una primera xarxa, el pare Vicent intentà l’organització professional dels seus socis basada en la col·laboració entre patrons i obrers. Ara bé, com que la majoria dels seus membres eren camperols, artesans i obrers de petits tallers, es trobà abocat a crear associacions de camperols i a reinventar els gremis i les corporacions medievals. Enfront de la resistència a ressuscitar una organització gremial, els cercles obrers desaparegueren a partir del 1897 i el pare Vicent orientà la seva activitat vers la fundació d’associacions camperoles i de caixes rurals que van tenir una certa influència posterior.