Les característiques de cada indústria determinaven assignacions diferents dels factors de producció (capital fix, treball, primeres matèries). En la indústria paperera, per exemple, el capital fix tenia un pes molt rellevant i el procés productiu imposava la concentració de la força de treball en el molí. En canvi, el capital fix era molt menys decisiu en les indústries tèxtils i el cicle productiu es podia fraccionar en un ventall molt ampli d’unitats de producció, predominantment domèstiques. Per tant, la plasmació de cada indústria en el territori havia de ser diferent. D’altra banda, i especialment en el context d’una economia tradicional, l’oferta de determinats factors productius, sobretot de mà d’obra, estava condicionada pel desenvolupament de l’agricultura. Així, les agricultures intensives en treball, com l’agricultura de regadiu valenciana o la viticultura catalana, limitaven clarament el desenvolupament de la indústria rural dispersa. En canvi, l’oferta de mà d’obra per a la indústria rural era més gran a les àrees amb una agricultura més pobra o menys intensiva en treball, tot i que l’aprofitament d’aquest recurs depenia, en darrera instància, de la rellevància de la tradició industrial local. Finalment, no s’ha de perdre de vista que l’especialització productiva de determinades àrees s’articulava en un procés de desenvolupament de les economies regionals i d’inserció creixent d’aquestes en els circuits comercials exteriors.
La sederia es caracteritzava per una localització preferentment urbana. L’elevat cost de la primera matèria i també l’alt preu que comportaven les substraccions, la qualitat del producte final i la complexitat del procés productiu, que requerien una mà d’obra molt qualificada, eren alguns dels factors determinants de la localització tant en els Països Catalans com en altres zones d’Europa. A més, des de mitjan segle XVIII, la importació de primera matèria de València i d’Aragó havia quedat limitada als nuclis urbans especialitzats de Catalunya (Barcelona, Mataró, Manresa, Reus, Tarragona i Tortosa). Si hi havia indústria sedera en alguna població rural es tractava d’una activitat subordinada a un nucli urbà veí, com ho exemplifica, a la fi del set-cents, el cas de Santpedor en relació amb Manresa.
Teler seder valencià amb màquina Jacquard, s.d.
MTI / G.S.
El predomini de la concentració sedera a la ciutat de València era aclaparador: vers la fi de la dècada del 1760, els telers d’altres poblacions no arribaven al 10% dels que estaven en funcionament a la ciutat. A més, l’extensió del domini del Col·legi de l’Art Major de la Seda a tot el país contribuí a la subordinació, no sense resistències, dels col·lectius seders d’altres localitats. Fora de València, l’activitat sedera, preferentment de passamaneria i de menuderies, es localitzava a ciutats i viles de dimensions considerables (Oriola, Xàtiva, Gandia...). La ruralització de la sederia des de l’inici del segle XIX, com ho exemplifica Lió, fou un exponent de la modernització de la indústria. Als Països Catalans, una sederia en plena crisi no pogué avançar per aquest camí.
A mitjan segle XVIII la indústria tèxtil llanera catalana es localitzava clarament a la Catalunya central. Dos terços de les localitats amb tissatge i el 90% dels telers es concentraven a les comarques del Baix Llobregat, l’Anoia, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Bages, el Berguedà, Osona, el Ripollès i la Garrotxa. Aquesta concentració s’accentua si es té en compte que les dues viles llaneres principals del Vallès Oriental (Castellterçol i Sant Feliu de Codines) formaven part de l’altiplà central i que les localitats llaneres del Baix Llobregat se situaven al nord de la comarca.
Aquesta concentració tenia unes arrels clares en el desenvolupament de la indústria rural als segles anteriors. Però, com molt bé ha assenyalat Jaume Torras, no es pot deslligar del procés d’especialització agrícola i de declivi de l’activitat tèxtil llanera en altres comarques. L’aglomeració tèxtil llanera de l’altiplà central tenia molt a veure amb les dificultats de l’agricultura d’aquestes àrees per a especialitzar-se en els conreus més remuneradors i intensius en treball. Bona part de les localitats llaneres se situaven per damunt del límit septentrional de la vinya i de l’olivera, i en la major part dels casos la qualitat del sòl frenava el creixement agrícola. Mancades d’aquestes possibilitats de desenvolupament, mentre que s’incrementaven les explotacions agràries precàries, el creixement industrial, a partir d’unes bases tradicionals existents, s’hi configurà com una resposta possible. La demanda de les zones amb agricultura més reeixida estimulava el creixement industrial i aquest proporcionava la part principal dels ingressos de les viles de l’altiplà central. La indústria esdevingué la clau del creixement d’aquestes àrees al set-cents.
Al País Valencià, la indústria llanera se situava a les àrees de l’interior, on l’escassetat de sòl cultivable i els baixos rendiments agrícoles contrastaven amb la rica agricultura del litoral. La localització dels cinc nuclis llaners principals o de les 43 poblacions amb activitat llanera que relaciona Antoni Josep Cabanilles, no ofereix cap dubte en aquest sentit. A més, algunes de les localitats llaneres més importants es caracteritzaven per estructures socials agràries que havien afavorit la distribució desigual de la propietat i l’increment de la població sense terra. La indústria llanera esdevingué en algunes d’aquestes àrees una activitat alternativa a la pobresa dels recursos agraris.
Batans d’un molí paperer, s.d.
MCCB / G.S.
Les principals concentracions de la indústria paperera tradicional de Catalunya se situaven a les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès i l’Alt Camp. En aquests casos és apropiat parlar de districtes industrials. El de Capellades reunia les localitats de la Pobla de Claramunt, Carme i Capellades a l’entorn del riu Anoia i de la riera de Carme. El de Sant Pere de Riudebitlles agrupava els molins d’aquesta vila, de Sant Quintí de Mediona, de Torrelavit i de Monistrol d’Anoia al llarg del curs del riu de Bitlles o riera de Mediona. L’aglomeració manufacturera d’aquests dos districtes concentrava més de la meitat dels molins i de les tines de Catalunya. Una altra quarta part es trobava al districte del municipi de la Riba, en la confluència dels rius Francolí i Brugent. La proximitat del camí ral de Barcelona a Saragossa i Madrid i la disponibilitat de les carnasses de les adoberies igualadines degueren afavorir els dos primers districtes. El de la Riba, més mal connectat amb el mercat interior, tenia un accés més directe al tràfic marítim i als mercats, sobretot el colonial, on aquesta connexió era imprescindible. La quarta part restant de molins i de tines es distribuïa de manera més dispersa en altres àrees de Catalunya: cursos del Llobregat, el Ripoll i el Besòs a l’àrea de Barcelona; del Ter i el Fluvià a l’àrea de Vic i de Girona. La menor concentració paperera allí on els recursos hídrics eren més abundants palesa que els factors de localització tenien més a veure amb l’accés a la demanda i a les primeres matèries i, per tant, amb les xarxes comercials que sostenien aquests intercanvis.
Al País Valencià, els districtes d’Alcoi (Alcoi, Cocentaina, Benilloba i Alquería d’Asnar) i d’Ontinyent-Bocairent concentraven, a mitjan segle XIX, el 45% de les fàbriques i més de dos terços de les tines. A molta distància se situaven la dotzena de fàbriques de la Foia de Bunyol (16 tines) i la desena de l’Alt Palància (10 tines). Els trets més essencials de la localització de la indústria paperera valenciana no havien canviat des de la configuració i consolidació del districte alcoià al set-cents. En aquest cas, la possibilitat de transformació d’infraestructures preexistents i les facilitats d’accés als mercats interior i colonial des del port d’Alacant semblen haver estat decisives.