La desarticulació del gremialisme tradicional al segle XIX fou un fenomen complex que cal abordar en les seves diferents facetes. La rotunditat de les afirmacions legals que establiren l’abolició del sistema gremial, cal completar-la amb la permanència d’organitzacions d’oficis que, reacomodant-se al nou marc legal, s’han d’entendre com a estratègies específiques dels petits productors per a la defensa dels seus interessos sectorials. Per a la comprensió adequada d’aquest moviment, cal destacar el fet de l’important retard en la promulgació d’una llei general d’associacions a Espanya. Aquest retard generà un buit legal que afectà especialment la defensa col·lectiva dels interessos, tant dels obrers com dels petits productors, una vegada es desmantellà la cobertura legal que els proporcionava el règim gremial.
La desarticulació del sistema gremial tenia els seus precedents en les mesures restrictives dels privilegis d’aquests organismes decretades al darrer quart del segle XVIII. Dins el paquet de mesures desactivadores del que es considerava que encotillava l’organització del treball i de la producció, destacaven l’obertura dels gremis als artesans forans; la llibertat per a utilitzar el treball femení en les produccions agremiades; la llibertat de venda dels productes privatius de cada ofici; la llibertat de fabricació de tèxtils, i la substitució de la regulació del temps obligat d’aprenentatge i d’exercici de l’ofici com a oficial per un ràpid examen. Aquestes mesures generals es completaren amb la primera abolició, el 1793, d’un gremi, el dels torcedors de seda, que tanta importància havia assolit en la sederia valenciana.
La definitiva escomesa contra el sistema gremial es produí en el marc de les transformacions liberals de la dècada dels anys trenta del segle XIX. El 1834 es decretà la llibertat de contractació de treball com a desenvolupament del principi general de llibertat contractual. La norma eliminava la capacitat de les associacions gremials per a establir importants restriccions a la lliure circulació i disposició de mà d’obra com a mesura de privilegi que afavoria els mestres dels oficis agremiats. Igualment, derogava aquelles normes reglamentàries que eren contràries a la llibertat de fabricació o a la “concurrencia indefinida del trabajo y de los capitales”. El decret era important, ja que establia alguns dels requisits inexcusables als quals havia d’atenir-se l’actitud permissiva dels diferents governs del regnat d’Isabel II enfront de l’associacionisme dels petits productors. Finalment, l’admissió amb serioses reserves de les institucions gremials que establia el decret del 1834 donà pas, el 1836, a la seva definitiva supressió. Cal subratllar que aquesta supressió significava eliminar el gremi com a institucionalització de l’organització dels oficis artesanals. Abolida la carcassa legal que regulava els oficis, aquests conservaren, durant un llarg període, els referents del seu passat privilegiat, la tradició de la comunitat d’ofici i una cultura artesana amb valors laborals i de socialització específics.
Taula del gremi dels sabaters de Barcelona, 1793.
MHCB / AF/AHC-J.C.-R.F.
L’exemple valencià permet de detectar, a partir d’aquesta data, una recrudescència de la lluita de les corporacions d’oficis per mantenir alguns dels principis més conspicus de la regulació gremial del treball i de la producció. Aquesta regulació se centrava en la permanència de la submissió d’aprenents i oficials a l’ordre laboral jeràrquic que establien les ordenances tradicionals; en la preservació de la vigència del requisit d’incorporació a l’ofici per a poder exercir-lo, i, també, en l’intent de frenar el procés mitjançant el qual un nombre creixent de productors de diferents oficis els exercissin sense acomplir la condició de tenir el beneplàcit del gremi per al seu desenvolupament. Els gremis més tradicionals reaccionaren davant les mesures abolicionistes, en un primer moment, amb l’intent de preservar aquells principis més conspicus de la seva organització tradicional, com ara el mercat de treball reservat i algun control sobre la venda de les seves produccions que facilités la protecció contra la competència. Tanmateix, aquests objectius no solament xocaven amb l’esperit i la lletra de la legislació vigent, sinó que pretenien posar fre a una realitat, tant en matèria d’organització del treball i de la producció com en pèrdua real de vigència d’aquestes mateixes normatives restrictives, que els sobrepassava àmpliament. L’erosió de la institució gremial afectava, especialment, aquelles fabricacions que presentaven un major dinamisme i que estaven sotmeses, des de la segona meitat del set-cents, a unes transformacions que limitaven seriosament, a la pràctica, l’aplicació i l’efectivitat de les restriccions que obraven en les ordenances. El cas dels gremis de la sederia valenciana fou, en aquest sentit, un cas exemplar.
Entre els antics gremis es pot detectar una progressiva i divergent reacomodació a les noves condicions, més tardana del que es podia esperar. Entre els anys 1847 i 1860 es produí la reconversió gremial, en la qual s’establien dues modalitats principals que es poden definir pels objectius que perseguien. No obstant això, en totes dues s’apuntava un tret comú determinat per les pròpies insuficiències de la regulació de l’associacionisme vigent, concretament el buit pel que fa a la regulació de les associacions d’industrials. Aquesta mancança afectava, especialment, els petits productors, si bé creava molts menys problemes a les associacions de grans fabricants. L’opció minoritària derivà cap a la reconversió del gremialisme en associacions de socors mutus, com fou el cas del gremi de sastres de València el 1847, o d’una part del gremi de sabaters el 1859. L’opció majoritària buscà l’acomodació a l’estret marc de la legislació vigent per tal d’aconseguir algun dels objectius següents: la defensa dels interessos generals dels mestres associats; unes majors oportunitats per al proveïment de primeres matèries o, encara, per a la renovació tècnica del procés de fabricació, cosa que facilitava la capitalització; el benefici econòmic de l’ús comú de les instal·lacions per realitzar algunes tasques, i, en darrer lloc, la preservació i el gaudi del patrimoni que es conservava de l’antic gremi. En aquesta segona modalitat de les noves corporacions d’ofici, s’incorporà un toc assistencial que, en gairebé tots els casos, es reduïa a la dispensa casual d’almoines als associats empobrits, sense variar, en aquest sentit, el que ja era norma en el vell gremialisme. Cal considerar aquest toc assistencial i el fet que aquest tipus d’associacions, sortides de l’àmbit gremial, s’anomenessin societats filantròpiques, com una mera formalitat que facilitava l’emparament d’un dret d’associació que només tenia en compte les associacions per als socors mutus.