Membres del Centre Excursionista de Catalunya al cim d’Aneto, 26-7-1955.
CEC
L’evolució del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) durant la postguerra ofereix una bona mostra dels elements entre els quals discorria la vida associativa catalana d’aquesta etapa. D’una banda, nomenaments directius des de dalt, incorporació a estructures estatals de control; però, de l’altra, la innegable tradició de l’entitat, la lenta però efectiva represa de les activitats, especialment en algunes seccions, es copsen fàcilment resseguint la trajectòria del centre en aquells anys. En definitiva, el que es podria anomenar com una mena d’esquizofrènia entre tots els gestos necessaris per a mantenir la legalitat i la realitat social que el CEC representava, tant més que provenia d’una entitat anomenada no casualment Associació Catalanista d’Excursions Científiques. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que el CEC fos una de les poques entitats que van conservar el mot Catalunya en la seva denominació.
Durant la llarga postguerra, doncs, el CEC va ser una associació especialment controlada per les estructures oficials pel seu caràcter emblemàtic. També va ser el centre excursionista on, pel seu prestigi, s’afiliaren més membres del Frente de Juventudes, en clar contrast, per exemple, amb la Unió Excursionista de Catalunya o altres clubs petits, molts dels quals eren veritables objectius dels activistes falangistes. Davant de fets concrets, com la col·locació d’una bandera catalana a Montserrat el 1949 per socis del Centre Acadèmic d’Escalada (CADE), la reacció del CEC va ser sempre més cautelosa que la d’altres directives de centres excursionistes, com documenta Estanislau Torres en el seu llibre Excursionisme i Franquisme.
El CEC, fou, per tant, més “oficialista”. Tot i això, en virtut de l’equilibri entre un poder i una base social amb sensibilitats oposades, sempre s’afegí a actes reivindicatius del lligam entre l’excursionisme i el país, com el frustrat homenatge dels excursionistes a Jacint Verdaguer el 1952. Potser poden ajudar a entendre aquesta situació uns mots escrits per un protagonista d’aquesta etapa, Josep Iglésies i Fort, que el 1962 valorava així la trajectòria de l’excursionisme d’aquests anys en general: “Fou destre a mantenir-se i saber esperar. Unes vegades, li calgué forçar situacions per inhibir-se, es comprometé potser d’altres en aventures que no li són pròpies, emmalaltí fins i tot, però demostrà tenir prou reserves d’energia vital per superar la crisi i acabar per emprendre una nova embranzida”.
En l’aspecte organitzatiu, l’entitat va passar a dependre per a tot de la Delegación Nacional de Deportes, que era la que nomenava els càrrecs directius. Pel maig del 1939, aquesta va ratificar com a president Josep M. Blanc Romeu, que ocupava el càrrec el 1936. Però el president amb un mandat més llarg va ser Lluís de Quadres i Feliu, nomenat al maig del 1940, que va ocupar la presidència durant vint anys. En aquesta llarga etapa, el CEC va mantenir un difícil equilibri entre l’acatament a les jerarquies esportives del règim, que volien convertir l’excursionisme en muntanyisme —és a dir, una pràctica únicament esportiva—, i una dinàmica pròpia de l’entitat, que traspuava pertot arreu la seva inspiració en el catalanisme socialment moderat. Per això va ser més fàcil reprendre les activitats que es poden anomenar esportives, que havien reorganitzat les seccions pròpies el 1941.
La dificultat per a fundar noves entitats excursionistes va facilitar la creació de delegacions del CEC en diversos indrets de Catalunya. En concret, se’n van obrir a Lleida (1943), Olot (1943), Vall d’Aran, Ribes, Alp i Badalona (tots ells el 1948).
L’activitat muntanyenca es va reprendre el mateix 1939, i d’ençà del 1942 es van començar a organitzar campaments d’alta muntanya als Pirineus durant l’estiu, i des del 1950 campaments hivernals. Des del 1943 s’organitzaren cursets d’iniciació excursionista i el 1951 es va iniciar la publicació d’itineraris dels Pirineus. Alhora, de la Secció de Muntanya nasqué, el 1947, el Club Càmping de Catalunya.
També va reprendre l’activitat de la Secció d’Esquí, que va iniciar les competicions la temporada 1939-40. Un salt qualitatiu notable es va produir amb la I Setmana Internacional de l’Esquí, celebrada a la Molina el 1946. El 1951 es va convocar el primer curs d’iniciació a l’esquí de muntanya.
Però el veritable pas endavant en la incorporació de noves tècniques i l’esportivització es va produir amb la fundació del CADE, creat com a subsecció de la Secció de Muntanya, i que introduïa una jerarquització entre els practicants, ja que per a ser-ne membre actiu calia haver fet almenys cinc escalades de màxima dificultat. Els aspirants havien de superar un curs d’escalada. Durant els anys quaranta, els membres del CADE van efectuar moltes primeres escalades al Pedraforca, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i els Pirineus, i els seus membres s’encarregaren d’organitzar els cursos d’escalada de la Federación Española.
Com a activitats artístiques directament derivades de la pràctica excursionista, el 1941 es va començar a treballar en cinema amateur, el mateix any es creà la Coral de la Secció de Muntanya i el 1944 s’iniciaren els salons anuals de fotografia de muntanya.
La incorporació d’estudis a les activitats del CEC es va anar reprenent a poc a poc. Des del 1943 s’introduïren els estudis botànics dins els cursos d’iniciació excursionista. Però no fou fins el 1947 que es van començar a organitzar les seccions culturals. Es crearen la de geografia i geologia, i la de ciències, que agrupava les d’arqueologia i folklore i d’arquitectura. La secció de geografia i geologia organitzava cursos d’aquestes matèries i cicles de conferències on participaven estudiosos com el ja esmentat Josep Iglésies, l’historiador Joan Mercader i Riba, el geògraf Lluís Solé i Sabarís, Ramon Margalef i López, Agustí Duran i Sanpere, Pius Font i Quer, Francesc Maspons i Anglasell i altres.
En part derivat d’aquest interès científic, el 1955 es constituí l’Equip de Recerques Espeleològiques (ERE).
La secció de ciències i arts es creà pel maig del 1947, i també va oferir la possibilitat d’expressar-se a un bon nombre de científics i intel·lectuals que havien de sobreviure en el trist panorama cultural de l’època. El primer any d’existència ja organitzà un curset d’història de l’art a Catalunya de la mà, entre d’altres, de Lluís Pericot i Garcia, Joan Maluquer de Motes, Josep Puig i Cadafalch i Eduard Junyent i Subirà. Des del 1955 es feien sessions literàries, dedicades a autors com Narcís Oller, Àngel Guimerà, Víctor Català… El 1951 aquesta secció publicà una revista trimestral, redactada en català. I un any abans aparegué la primera guia de la sèrie dedicada als Pirineus, en concret la d’Agustí Jolis i Maria Antònia Simó sobre l’Alt Berguedà i el Cardener.
Pel que fa a publicacions, cal afegir que al març del 1948 veié la llum el “Boletín de la Sección de Montaña y CADE”, primer noticiari de l’entitat, que el 1952 es va convertir en la revista “Montaña”, la qual anys després es va catalanitzar.