Colles sardanistes que participen en concursos. 1946-1960.
El 1939 va marcar també un trencament pel que fa a la pràctica sardanística. Una activitat que podia semblar tan innocent com la ballada de sardanes s’havia d’enfrontar a la qualificació que en fessin els vencedors, que no va ser única sinó més aviat matisada. Tenien molt clar que es tractava d’una dansa que podia ser tractada amb connotacions diverses; bé com la dansa nacional de Catalunya, cosa que tindria com a conseqüència directa la prohibició total, bé com una activitat folklòrica tradicional que podia formar part d’un ampli folklore espanyol. De fet, durant tot aquest període els governants es debateren entre les dues opcions, si bé amb el temps s’anà imposant la segona. Els aires prohibicionistes s’expressaren sobretot durant els primers anys, però l’evidència que les ballades de sardanes eren actes populars que demanaven arreu “gent d’ordre” i, sobretot, el fet que se sol·licitaven des d’àmbits eclesiàstics, i fins i tot des de delegacions locals d’Educación y Descanso, van tòrcer aquella primera tendència.
Evidentment, la possibilitat de programar sardanes depenia també d’una doble premissa que havien d’expressar els organitzadors. D’una banda, proclamar l’espanyolitat de la dansa i, de l’altra, emfatitzar el retorn a la tradició que significava la seva exhibició. Per això, en alguna ocasió des dels governs civils es reclamà que l’espanyolitat no quedés en un artifici retòric, i així s’arribaren a condicionar permisos al fet que l’audició de sardanes formés part d’actes en què s’interpretessin altres “bailes regionales españoles”.
També cal considerar en aquesta represa la diferent valoració sobre les ballades i les audicions a Barcelona o a la resta de Catalunya. De fet, els primers mesos del 1939 ja es van celebrar ballades en diversos indrets, però a Barcelona no van ser autoritzades fins el 1943, primer als barris i després al centre de la ciutat.
Sardanes a Sant Hilari Sacalm en una visita del delegado nacional de Prensa, C. Pérez de Rozas. 2-11-1952.
AF/AHC
Una altra qüestió era tractar de definir-se sobre el teixit associatiu que es movia al voltant del sardanisme. En aquest cas la resposta era més dura. De fet, el procés en aquest camp fou lent i progressiu. Ni les entitats que formaven fins el 1936 la Lliga Sardanista ni la mateixa coordinadora no van poder reprendre inicialment les seves activitats. El que es permetia era l’organització de ballades a càrrec de mecenes particulars, empresaris de cobles, organitzadors d’Acció Catòlica, capellans que feien un aplec en una ermita, un ajuntament per una festa major, o els d’Educación y Descanso. En canvi, l’existència d’associacions sardanistes podia representar un perill, atès que era un grau d’organització en una activitat autòctona i que aplegava gent catalanista. Tanmateix, i al mateix ritme que en altres sectors associatius, al llarg dels anys quaranta, i sobretot amb la fi de la Segona Guerra Mundial, van anar obrint-se algunes escletxes.
En un primer moment prengueren relleu com a eixos articuladors no pas associacions sinó unes primeres publicacions, que sorgiren el 1945. Són “Guía del Sardanista” i “Carnet del Sardanista”, setmanaris que incloïen petits articles que descrivien aspectes diversos de tècnica sardanística, sobre compositors, etc., al costat de notícies de ballades i concursos de colles. De fet, foren aquestes publicacions les promotores d’aquests primers concursos, iniciats el 1946 amb el I Gran Concurs Sardanista de Barcelona-ciutat. En l’activitat sardanística va tenir un gran paper dinamitzador la subcomissió sardanista dins la comissió Abat Oliba, que va organitzar un aplec dins els actes de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947, i també el primer gran aplec a la plaça de toros de Tarragona. Amb la significativa data de 1947 s’iniciaren les emissions radiofòniques regulars dedicades al sardanisme, la primera de les quals a Ràdio Terrassa el 1948, seguida de Ràdio Barcelona el 1950.
En el cas de Barcelona, la represa dels nuclis associatius anteriors al 1939 va haver de fer-se desvinculant-se formalment d’aquesta tradició. Així, un nucli dels antics membres del Foment de la Sardana va crear el 1946 el Cercle Sardanista, mentre que alguns antics dirigents de l’Agrupació Sardanista de Barcelona van crear una delegació dins del Club Dinàmic el 1946, i posteriorment constituïren l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, organitzadora de les primeres ballades a la cèntrica plaça de Sant Jaume, a partir del 1951.
Un pas més en l’organització del sardanisme va ser la reconstitució d’un organisme coordinador, que va haver d’esperar fins el 1950, i encara sota una denominació que no semblés que ho era. Fou l’Obra del Ballet Popular, que presidí del 1950 al 1958 Salvador Millet i Maristany. De fet, aquesta entitat va ocupar el paper coordinador que havia desenvolupat anteriorment la Lliga Sardanista de Catalunya, i al desembre del 1950 va celebrar la seva primera reunió d’entitats adherides. L’entitat va concretar com a primera gran activitat el I Aplec de la Sardana a Montserrat el 1952, que de manera regular es va convocar anualment.