El Dau al Set

L’àmbit de les arts plàstiques sofrí, com tots els altres, les conseqüències de la guerra i del daltabaix del 1939. D’una banda —a més del fet que el col·lectiu de pintors i escultors es veié també afectat per l’exili—, el panorama general va continuar dominat per alguns dels artistes més prestigiosos dels anys anteriors. N’hi hagué que s’arrengleraren amb el nou règim. Aquest va ser el cas de Pere Pruna. D’altra banda, el marc polític i social dels primers anys quaranta va afavorir l’auge del col·leccionisme i, alhora, va fer possible la brostada d’un tipus de producte artístic poc exigent que, tanmateix, satisfeia l’increment de la demanda. Aquest increment requeria cobrir peremptòriament unes necessitats ornamentals, fins i tot al marge de l’obra dels que treballaven honorablement en la línia de la tradició, que de vegades es veieren forçats a rebaixar el llistó per tal de poder competir en el mercat amb artífexs poc escrupulosos. Els pompiers subministraren una producció pseudoartística que més endavant fou designada com a “art de l’estraperlo”.

A banda d’aquest fenomen, els artistes catalans tingueren diverses plataformes de projecció. El cercle Maillol, per exemple, vinculat a l’Institut Francès i fundat a Barcelona l’any 1946, facilitava beques i formes de promoció, tot prenent com a emblema l’artista rossellonès que, a més, havia mort feia poc. També a través de l’Institut Francès, els elements joves i inquiets podien establir contactes o tenir coneixement de realitats culturals i ideològiques que la baluerna imperant al país els tenia vedats. El 1942 s’inaugurà la sala Argos —en la qual va treballar Carles Soldevila— amb una magnífica exposició de Manolo Hugué, i el 1943 se’n celebrà una altra a la sala Reig amb obres, entre d’altres, de Ramon Rogent. El grup Els Vuit —amb pintors com Albert Ràfols Casamada i Maria Girona— exposà a la galeria Pictòria.

A l’octubre del 1948, tingué lloc el primer Saló d’Octubre, a les Galeries Laietanes de Barcelona, dirigides per Josep Gudiol i Juan Antonio Gaya Ñuño. Antoni Tàpies ha recordat com per primera vegada hi exposà en públic una obra seva, un collage i una pintura amb grattage de la sèrie del 1947. Les edicions successives dels salons d’octubre reuniren també aportacions de joves creadors, tot i que sembla que a vegades provocaven reaccions irades de forces i grups vinculats al poder. Així mateix, també a través de les exposicions anuals que organitzava Eugeni d’Ors a Madrid amb el nom de Salón de los Once —això és, onze artistes— es difongueren fora de Catalunya obres de pintors joves i rupturistes.

El 1946, presentats per J.V. Foix, al Centre Excursionista els Blaus de Sarrià exposaren, entre altres, Joan Ponç i August Puig, l’obra dels quals va impressionar, per exemple, Tàpies, en uns moments en què, com ell mateix ha escrit, “l’art no acadèmic semblava delictuós”. De fet, els joves creadors, plàstics, poetes i teòrics —amb Joan Brossa com a element molt destacat— es posaren en contacte amb Foix i Joan Prats —i, a través d’aquest, amb Joan Miró— i van connectar així amb una tradició rica i atractiva, la de l’avantguarda d’abans del 1936.

Se situaven en la línia d’uns models íntegres i suggeridors que, durant els anys de la República —també a través d’ADLAN, Amics de l’Art Nou—, havien canalitzat unes propostes sòlides que podien enlluernar-los en uns moments en els quals la situació de tancament del país impedia que es manifestessin com a corrents dominants, mentre que, uns anys abans, el 1937, al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París s’havien reunit i exhibit quadres i peces d’una categoria molt alta com, per exemple, els de Picasso, Miró i Calder.

La creació d’un àmbit de llibertat i de recerca per part dels joves es materialitzà en algunes iniciatives com ara la publicació, el 1947, del quadern “Algol”, en el qual intervingueren, entre altres, Joan Brossa, Joan Ponç i Arnau Puig. En sortí un sol número, editat per Enric Tormo. Alguns d’ells passaren aviat a formar part d’un grup que, el 1948, començà una revista batejada per Brossa amb el nom de “Dau al Set”. També el Club Cobalto 49 —en el qual intervenia Rafael Santos Torroella, que publicava la revista “Cobalto”— promogué les relacions i donà suport als contactes entre els joves i la gent de les generacions més grans com el mateix Joan Prats, que també formava part del que després s’anomenà Club 49.

“Dau al Set” aglutinà les propostes d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Joan Brossa, Arnau Puig i Juan Eduardo Cirlot. El primer quadern de la publicació, datat al setembre del 1948 —i en el qual figuraven J.J. Tharrats com a fundador i Joan Ponç com a director—, recollia, a més d’un dibuix de Tàpies, un text d’A. Puig, titulat Hombre, historia, dos sonets de Brossa i un text en prosa d’aquest mateix autor que portava el títol Oscil·la el nombre de pergamins…. En els següents, hi havia també composicions en prosa de Brossa, l’aportació del qual es mantenia regularment amb mostres de gèneres diversos: peces dramàtiques en un acte únic, com la que titulava El crim, i d’altres com Joan Miró dels ventalls, publicat al maig del 1949 i dedicat al recull de l’obra de Miró que s’exposava a les Galeries Laietanes. “L’alt esforç de Miró, de cap a cap, esclata entre nosaltres triomfant”, deia Brossa. “Obriu totes les finestres al ple sol de l’homenatge! Pinteu les taules! Renoveu l’aire clos!”, continuava. “Aquest cap de llop udolant és un treball de bronze. Vers ell estenem els nostres llargs braços entre la multitud per la terra trencada. Lluny ja dels racons! Si es torna a cloure aquesta cortina, en art, res no rebrà la llum i tot s’enfosquirà en aquest alt nivell, entre roques!”.

Així mateix, A. Puig dedicava un breu assaig a Jean-Paul Sartre i un altre a l’art romànic, Enric Tormo feia unes anotacions sobre Gaudí, i J.V. Foix hi donava uns esplèndids Telegrames —proses de creació en forma de contranotícies periodístiques, de les quals ja havien sortit mostres a “La Publicitat”—. També Foix hi publicava l’avui molt coneguda Balada dels cinc mariners exclusius, i del timoner que era jo —incorporada amb retocs importants en un dels seus llibres—, dedicada, precisament, a Tàpies, Ponç i Cuixart. Els dibuixos d’aquests tres artistes compartien l’espai amb els textos, tot i que també es reproduïen obres d’altres autors com ara Dalí i Àngel Ferrant. En el quadern de l’estiu del 1949 s’imprimiren, en traducció de Brossa, poemes de J. Cabral de Melo, el poeta que exercia de cònsol del Brasil a Barcelona, que tingué una indubtable influència en alguns membres del grup i que havia publicat un llibre sobre Miró.

Cal destacar el fet que “Dau al Set” dediqués un número d’homenatge a Paul Klee, al juny del 1950, amb motiu —ho deien explícitament— del desè aniversari de la mort de l’artista. També aquell mateix any hi sortia un llarg estudi de J.A. Gaya Nuño titulat Medio siglo de movimientos vanguardistas en nuestra pintura. L’examen de Gaya Nuño s’il·lustrava amb reproduccions d’artistes diversos, des de Jaume i Jordi Mercadé, Ramon Rogent, Mathias Goeritz i Josep Guinovart fins als pintors de Dau al Set. El balanç subratllava el pes que, com dèiem abans, havia tingut el producte de poca volada durant els anys anteriors. Barcelona, deia, “padeció, desde 1940 a 1946, un bajón tan alarmante de calidad pictórica, una falta de criterio tan triste en el coleccionismo, una mercantilización tan sucia de la obra de arte, que los malos aficionados se erigieron en profesionales, seguros de que, vendidas sus pifias, liberábanse de la oficina y del mostrador”. Contra això havien batallat aïlladament alguns artistes, però sobretot s’havia pres consciència de la necessitat de lluitar i exhibir en grup. Va començar així una pugna contra l’opressió —continuava Gaya Nuño— de la “dictadura del paisajito vil, y así, los pintores vanguardistas se multiplicaron; quizá sólo una minoría emprendió la tarea con la honradez y la certeza del creyente, quizá otros no les acompañaron sino por snobismo, pero todos fueros útiles y necesarios a la hora del choque”. Una hora que es podia situar al primer Saló d’Octubre de les Galeries Laietanes el 1948 i, és clar, a les propostes de Dau al Set.