Gaziel

“Res no ha quedat en peu del que era nostre: Ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana.” Així expressava Agustí Calvet i Pasqual, Gaziel, el seu estat d’ànim l’any 1944. Durant la Pasqua d’aquell any, va redactar el discurs que poc després va pronunciar als Jocs Florals celebrats en la clandestinitat. No es tractava pas d’un discurs floralesc, sinó, segons l’autor, d’una “mena d’examen de consciència o de meditació dolorosa”. Hi volia manifestar, “amb tota serenitat, però amb tota cruesa”, allò que portava damunt el seu esperit “d’ençà del final de la guerra civil”. Un final que —continuava confessant— alguns, “després d’haver-lo previst i anunciat a bastament, haguérem de presenciar en la més gran impotència”.

L’actitud que reflecteixen els mots inicials és ben coherent si es té en compte la trajectòria anterior de l’autor, tant la més llunyana com la més immediata, durant els anys de la República i la guerra. Gaziel, com a director de “La Vanguardia”, havia tingut un paper molt rellevant en la formació d’opinió entre la burgesia del país. Des dels anys vint fins al juliol del 1936, tant a través dels seus articles com des de la direcció del diari, havia maldat per difondre un missatge liberal. No havia deixat de lluitar per un model de societat que havia estat moltes vegades greument amenaçat, que s’ensorrà amb la insurrecció militar i que quedà liquidat l’any 1939. Gaziel es mantingué a “La Vanguardia” fins uns dies després de l’Alzamiento, però ben aviat s’hagué d’exiliar.

Durant els anys de la guerra, Calvet col·laborà en alguns dels projectes subvencionats per Francesc Cambó des de fora; a l’octubre del 1936 signà el manifest de suport als militars revoltats que havia promogut el líder de la Lliga, i ho va fer com a “director de ‘La Vanguardia’”. Ell mateix recordava que, entre el 1936 i el 1939, es trobà amb Cambó moltes vegades, a París, a Montreux, a Brussel·les, i que fou Cambó qui li allargà “una mà generosa” quan s’havia vist “expulsat de Barcelona, amb la família a coll, miserablement abandonat per qui tenia” —deia referint-se al propietari de l’empresa periodística la qual havia servit— “una obligació elemental” d’emparar-lo.

En tornar de l’exili, al final de l’any 1940, no va poder ocupar, dins el món cultural i periodístic, un lloc equivalent al que havia tingut fins el moment d’esclatar la guerra. Ben al contrari, quan encara era a Brussel·les —on treballava amb l’ambaixador espanyol Eduard Aunós i d’on hagué de fugir empès per la invasió nazi— se li va obrir, pel febrer del 1940, un expedient de responsabilitats polítiques. Se l’acusava, entre altres coses, de militància a la Lliga, d’haver estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, de “catalanismo exagerado”, d’“ideoíogía contraria a las tradiciones españolas” i d’haver-se manifestat contrari als “elementos militares levantados para salvar a España” a través de dos editorials de “La Vanguardia” que se li atribuïen i que havien aparegut al final del juliol del 1936. Declararen contra Gaziel Carlos de Godo i Luis M. de Galinsoga; aquest darrer subratllava l’actuació de Gaziel, “notoriamente roja y separatista” i destacava “el gravísimo estrago que su influencia como director de ‘La Vanguardia’ produjo en la conciencia colectiva catalana”. Calvet es va haver d’enfrontar també a un consell de guerra, tot i que la causa fou sobreseguda. S’instal·là a Madrid, on l’havia llançat —deia— “la ressaca de la tempesta passada”. Hi dirigí una empresa editorial i provà de tirar endavant algun projecte periodístic que finalment no va reeixir.

Començaren així uns llargs anys de silenci, de voluntari silenci, com digué ell mateix, quan “abans de 1936 no callava mai, igual que un predicador tossut per bé que dissortat”. El sentiment de fracàs era el dominant en la majoria dels seus textos d’aquells anys i amarava, d’una manera molt especial, aquell discurs dels Jocs Florals del 1944, titulat significativament El desconhort. Gaziel considerava que ell i els que l’envoltaven eren uns “supervivents d’aquella generació de catalans entusiastes, que, tot volent enaltir Catalunya i regenerar Espanya a començaments del segle XX, acabà el 1936 naufragant en un mar de llot, de sang i de llàgrimes”.

En altres moments del discurs que, com el que hem citat al començament, hagueren de ser eliminats de l’edició de les seves obres completes, Gaziel continuava reflexionant sobre la sort de la gent de la seva generació: “És una generació que ja ha passat a la Història. La flor dels seus homes han estat, i són encara, escampats i perseguits. Hem sofert una desfeta integral: els qui volíem guanyar tantes coses les hem perdudes totes”. I després de la constatació de mancança total i de tenir, com a única possessió, la “vençuda terra catalana”, afegia: “Ens queden ella i la nostra consciència. Aquesta és, per tant, l’hora propícia per a provar de veure com ha estat possible de caure d’una alçada semblant a una misèria tan fonda”. Era l’hora propícia per fer “una serena i lúcida meditació”. De fet, aquesta va ser l’ocupació de Gaziel durant els anys quaranta i cinquanta: lliurar-se a una lúcida meditació sobre la seva vida, sobre la història del país i sobre les relacions entre els pobles ibèrics.

És clar que aquell sentiment de fracàs i desconhort que es troba el 1944 prengué encara una nova dimensió després del 1945 quan Gaziel, com tants altres demòcrates espanyols, constatà que “la Democràcia traí i renegà, de faisó infame, els seus amics d’Espanya”. Precisament el 1946 començà les anotacions del dietari que després foren publicades sota el títol de Meditacions en el desert i que —escrites “durant set anys i mig llargs, interminables”— acabaven en una altra data històricament remarcable: 1953.

Segons l’autor, en el anys en què travessava sol el seu desert “només seguit per la pròpia ombra”, tenia, “com a guiatge únic”, un senyal que l’orientava: “la fe ingènua, profunda, en les promeses solemnes que tantes vegades ens havien fet els representants de les altes democràcies del món”. Aquells que havia considerat amics “acollien de casa nostra la mateixa gent que els havia combatuts a mort (i els tornaria a combatre igualment, mil vegades, així que fos possible); mentre a nosaltres, els ingenus i pobres fidels de la causa triomfant, ens deixaven fora, més desemparats i tristos que mai”. Tot i que afirmava que aquelles meditacions no eren “el llibre d’un vençut, un perjudicat o un ressentit”, insistia també en el fet que eren una obra “de dolor i lucidesa”, alhora que constatava:”Q”.

El 1947, publicà clandestinament la traducció de l’obra de Paul Valéry Cementiri marí, feta amb el seu amic Miquel Forteza. Poc després, provà d’aconseguir de censura el permís per a editar una altra traducció també de Valéry, Ébauche d’un serpent, que es proposava editar donant el text original i la versió catalana. Esbós d’un serpent, en un tiratge de 200 exemplars. El projecte li fou reiteradament prohibit. Hi havia redactat un pròleg —que devia irritar les autoritats— on feia una abrandada defensa de les possibilitats expressives de la llengua literària catalana. Unes possibilitats que ell va treballar i explotar de manera molt reeixida durant aquells anys i que foren conegudes pel públic a la dècada dels cinquanta.