Retrat de J.M. Cruzet, s.d.
ECSA
Després del 1939, Josep Maria Cruzet i Sanfeliu, amb una bona experiència a l’editorial Catalònia abans de la Guerra Civil, va treballar com a editor, sota la marca d’Ediciones Selectas, i també com a llibreter a l’obligatòriament rebatejada Casa del Libro. Paral·lelament a aquestes activitats, es va proposar de publicar en llengua catalana i, a la primavera del 1941, va demanar permís per a editar les obres completes de Jacint Verdaguer, amb la mediació d’Ignasi Agustí. La censura, en aquells moments sota l’alta responsabilitat d’Antoni Tovar, li concedí l’autorització a l’abril d’aquell mateix any. Ara bé, li imposava la condició que s’havien d’imprimir “con la ortografía de la época”. Cruzet, que segur que era molt conscient del sentit de la clàusula, no s’afanyà pas a llançar el llibre al carrer en aquelles condicions i no va treure el volum de Verdaguer fins el 1943. Malgrat la disfressa prefabriana, sembla que l’edició tingué molt bona recepció per part dels compradors, tal com indicaven les enquestes entre els editors i els llibreters.
Portadella de L’Atlántida, J. Verdaguer, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1944.
BCES
Des dels primers anys quaranta, doncs, Josep Maria Cruzet es va proposar oferir al lector lletra impresa en català i va començar a provar de cobrir-li unes mínimes necessitats. Tanmateix, l’objectiu de mínims no el va poder realitzar fins cinc anys més tard, però de moment decidí de treballar dins els límits del possibilisme més estricte, just per a deixar constància que l’activitat editorial en llengua catalana era encara practicable en el marc de la legalitat vigent. S’estrenava amb un autor segur i, encara el 1944, tornava a obtenir permís per a altres textos verdaguerians, Canigó, L’Atlàntida i Montserrat, aquesta vegada en volumets solts. Optava, doncs, en uns anys en què no hi havia pràcticament cap llibre nou en el mercat català normal, d’àmplia difusió, per una cultura de circulació pública, migrada i escanyada, però visible. Aspirava a disposar d’un espai legal per als textos catalans i s’avingué a editar llibres no homologables, des del punt de vista ortogràfic, per tal d’obtenir-lo.
La situació no es modificà fins el 1946, en què el règim decidí canviar de tàctica. A la primavera d’aquell any, Cruzet va ser un dels primers que es va mobilitzar per aconseguir autoritzacions que anessin més enllà de llibres esporàdics i es proposà de treure uns quants títols al mercat, com a part d’una col·lecció, la “Biblioteca Selecta”, que de fet ja havia començat amb el volums de Verdaguer. El 1946, engegava amb La Ben Plantada i Gualba, la de mil veus, d’Eugeni d’Ors. Eren peces clàssiques d’un antic pes pesant de la cultura catalana, des de feia anys naturalitzat en el món castellà i molt ben situat dins el franquisme. És evident que el currículum de l’autor facilitava les coses, però també és cert que el franquisme ja tenia decidit revisar els seus criteris i no s’aturà pas a llegir el contingut de les obres —sobretot el de la segona—, que foren autoritzades i impreses tot seguit. Tanmateix, la reedició d’aquesta causà la fúria de la censura eclesiàstica.
Moment musical, C. Soldevila, Editorial Selecta, Barcelona, 1949.
Col·l. part. / G.S.
Gairebé simultàniament, entre l’abril i el maig del 1946, Cruzet també aconseguí permís —tot aprofitant la ratxa favorable de la dispensa que el règim començava a atorgar— per a la publicació d’obres de Santiago Rusiñol i Josep Pin i Soler, entre d’altres, i també de Fanny, de Carles Soldevila. És evident que aquesta novel·la es beneficià d’aquella bona disposició oficial després de l’indult, a més d’anar acotxada per les altres obres que podien constituir, tal com va dir Joaquim Molas en referir-se als primers llibres de la Selecta, una autèntica línia Maginot davant les bateries del règim.
De tota manera, Cruzet i la Selecta, malgrat la seva extrema cautela, van topar amb moltes més dificultats de les que l’examen del seu catàleg podria fer suposar. Perquè no s’ha de perdre de vista que, per al franquisme, allò que per damunt de tot importava era limitar al màxim l’edició i impedir que aquesta arribés més enllà d’un cercle restringit. Per això, fora d’algunes llicències inicials que afavoriren la Selecta en la mateixa mesura que els altres editors, les propostes de Cruzet s’enfrontaren a la censura perquè es proposaven un objectiu que aquesta no estava disposada a tolerar.
Tot i les diferències entre la “Biblioteca Selecta”, que era la més assequible, i la “Biblioteca Perenne” i la “Biblioteca Excelsa”, que responien al model d’obres completes en edicions cares, la presentació i l’orientació de les seves col·leccions s’ajustaven a una idea de biblioteca bàsica, per bé que el nom de la primera feia entendre que hi dominava la intenció de tria, de selecció. Ara bé, les autoritats no admetien que, sota aquella aparença, es difongués lliurement un patrimoni literari que pogués arribar a ser un corpus i servir de referent a un públic lector que, segons els designis franquistes, havia de consumir els productes normals exclusivament en espanyol. Era per aquesta raó que, per inofensiu que fos un autor des del punt de vista ideològic o d’allò que en deien “moral”, si es tractava d’un clàssic o d’un valor consagrat que podia arrossegar públic, era perillós als ulls de la censura, que no s’hi podia negar amb els arguments habituals, però que el considerava una amenaça a la política que amb tanta eficàcia havia emprès el 1939. En conseqüència, Cruzet veié prohibides, d’entrada, les Obres completes d’Emili Vilanova, per exemple. Malgrat que aquest cop, després de lluitar força, n’aconseguí el permís, la seva tenacitat —que era molt respectable— no sempre reeixia i arribava a vèncer la negativa oficial, com en el cas de l’edició de Prudenci Bertrana.
Dins la “Biblioteca Selecta”, hi introduí una gran diversitat de seccions, amb la qual cosa, sempre dins la unitat general, mirava de donar una idea de varietat. Malgrat que no va dissenyar un programa adreçat a un públic popular —cosa que mai no li hauria estat admesa—, sí que va pensar a llançar una col·lecció a preus més assequibles, en uns moments d’una certa eufòria, en què l’actitud més permissiva de les autoritats ho feia possible i la reacció dels lectors no havia estat passiva. Perquè l’apatia d’aquests era una inèrcia que calia combatre.
Certament, allò que sí que va fer Cruzet amb la màxima constància va ser desplegar una sèrie d’estratègies de difusió dels seus fons. A més de donar-ne a conèixer l’existència a través de la publicitat regular en la premsa, assajava de propagar-los mitjançant uns butlletins que, amb regularitat i sota el títol d’“Información bibliogràfica de Editorial Selecta”, difonien breus semblances dels autors, en reproduïen textos i en detallaven les activitats recents. En resum, miraven de cobrir la funció que sol fer alguna de les seccions de la premsa i de crear un estat d’opinió favorable a les activitats literàries. La política de premis va ser, també, un dels àmbits preferents de la seva atenció, de la mateixa manera que organitzava actes i lectures a la llibreria. Ideava formes de promoció i venda que passaven per subscripcions, pagaments a termini, ofertes de lots i obsequis de prestatgeries en fusta de bona qualitat. No desaprofitava cap ocasió. Mitjançant circulars, s’adreçava als possibles compradors oferint-los els títols que es podien relacionar amb una festa o amb un esdeveniment excepcional. Així, per exemple, a més de les habituals festes de Nadal i Reis, el 1952 va tractar d’aprofitar també la celebració del Congrés Eucarístic Internacional.
En definitiva, Cruzet intentava de vèncer la passivitat del públic i garantir, amb el suport fix d’uns subscriptors i d’uns clients fidels, la continuïtat del projecte. Calia acostumar-los novament a la presència continuada dels llibres catalans, més enllà d’uns quants títols aïllats i simbòlics. Es tractava d’imposar un conjunt voluminós que es manifestés amb regularitat i amb contundència.
Just dos anys després de l’arrencada del 1946, Soldevila valorava en la seva columna setmanal l’obra de Cruzet. Ho feia de manera entusiasta, tot posant en relleu que era “una obra de reconstrucción —una de las muchas que es preciso emprender después de los terremotos, los incendios y las guerras— y que, a pesar de la pasmosa diligencia con que se realiza, no adolece de los defectos de la improvisación ni del empobrecimiento”.