El mite Kubala

La vida quotidiana i el lleure de postguerra es definien, evidentment, pel gran predicament que assolí l’esport en general, i més particularment, el futbol. Les dècades dels quaranta i els cinquanta van confirmar plenament aquest paper estel·lar del futbol com l’esport rei, en un procés en el qual intervingueren tant les dificultats per a altres possibilitats d’oci com el poder d’atracció de nous jugadors convertits en ídols, que la premsa amplificà convenientment.

Entre aquests nous ídols, sens dubte destacà per sobre de tots Ladislau Kubala Stecz, el popular Laszi. En la creació del veritable mite de Kubala, hi participaren diverses circumstàncies. En primer lloc, el seu crèdit com a brillant i joveníssim jugador internacional, que a 17 anys ja jugava en un equip prestigiós com era el Ferencvaros de Budapest, la seva ciutat nadiua, i també en la selecció nacional hongaresa. Després de jugar a Hongria es va traslladar a Txecoslovàquia, on va jugar en el Bratislava, equip que entrenava Ferran Daucik.

També contribuí a la creació del mite una vida atzarosa motivada pels Fets polítics de la guerra freda. El 1948 s’exilià a l’Oest per reunir-se amb la seva dona i el seu fill, però no podia jugar, perquè la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA) ho impedia a requeriment de la federació hongaresa.

Aquest conjunt de circumstàncies, en què es barrejaven sentiments humans i personals, tensió política, persecució futbolisticoinstitucional i la brillantor d’un jove futbolista, es produïren en el mateix moment que el Futbol Club Barcelona, sota la presidència d’Agustí Mon tal pare, va tancar el fitxatge del jugador, el 15 de juny de 1950, quan Kubala només tenia 23 anys. La impossibilitat de disputar competicions oficials va contribuir a augmentar l’expectació per l’hipotètic rendiment del jove hongarès. El primer partit que va jugar vestint la samarreta blaugrana va ser contra l’Osasuna, el 12 d’octubre de 1950, però encara va haver de passar mig any abans que no pogués disputar un partit oficial. Mentrestant, el club no va parar de fer gestions, especialment davant la FIFA, comesa en la qual s’aprofitaren molts contactes d’un altre ídol blaugrana, el llavors tècnic Josep Samitier i Vilalta.

Finalment, el 29 d’abril de 1951 Kubala va debutar en partit de la Copa del Generalísimo a Sevilla, on el Barça va guanyar. S’obrí pas així a la superació de les diverses eliminatòries fins a arribar a la final, amb victòria blaugrana en una bona part gràcies als bons oficis del nou jugador.

El vell camp de les Corts, quan faltava poc perquè complís trenta anys de la seva construcció, es va quedar petit a partir de la temporada següent, la tan recordada de les Cinc Copes, en què el club va aconseguir cinc importants trofeus, entre els quals la lliga, la Copa del Generalísimo i la Copa Llatina.

El joc de Kubala marcà un autèntic trencament, com ara amb la pilota parada, tant en el llançament de faltes amb paràbola —sobretot les que es produïen prop de l’àrea i que dirigia cap a l’escaire de la porteria— com en l’execució de penals, realitzada amb una enorme sang freda. Tanmateix, combinava aquesta sang freda amb la precisió de les passades llargues i l’habilitat en el domini de la pilota, en el qual era un autèntic malabarista. En aquesta línia, les dues primeres temporades al Barça foren extraordinàries, amb una mitjana de gairebé un gol i mig per partit. El caràcter excepcional del jugador va quedar reforçat per la rapidesa amb què va superar els contratemps de salut que va patir. Com a mostra, el primer ensurt: es tractava d’una afecció tuberculosa detectada al final del 1952, que saldà el primer dia de la ràpida reincorporació amb una victòria del Barça davant el Saragossa per 8-0. Posteriorment, va patir una ruptura de lligaments del genoll (1953), una ruptura de clavícula (1955) i després encara una lesió de pubis el 1957. Els onze anys de Kubala com a jugador del FC Barcelona van representar al club la consecució de cinc copes, quatre lligues, una Copa Llatina i dues copes de Fires, títols que justificaven de sobres l’atenció pública que voltà l’ídol. Aquest esdevingué protagonista de dues biografies dels periodistes Alfred Rueda i Manuel Ibáñez Escofet, a més d’una pel·lícula titulada Los ases buscan la paz, o de cançons de cantautora com Joan Manuel Serrat.