El políptic de Sant Pere de Vilamajor

Els políptics eren uns documents privats que feien referència a l’administració del domini; es tractava d’una mena d’inventaris de les propietats i dels censos que es pagaven per posseir-ne el domini útil. Van ser el precedent immediat dels capbreus i quaderns de censos, propis del règim emfitèutic de la terra.

El políptic de Sant Pere de Vilamajor, al Vallès Oriental, va ser redactat en un full de pergamí gruixut i de color torrat de 523 mm de llarg per 94/99 d’ample, en diverses etapes entre el 950 i el 1060. Escrit per les dues cares, el document conté, a la primera (recto) una requesta feta pel levita Ervigi, cap al 950, dels béns donats a la parròquia, amb motiu de la consagració del primer temple conegut, i, a l’altra cara (verso), un inventari de censos del segle XI.

L’excepcionalitat d’aquest document administratiu deriva del fet de ser l’únic d’aquestes característiques trobat a Catalunya, i és de gran importància per a conèixer la composició i l’explotació del patrimoni de parròquies catalanes, com és el cas de la de Sant Pere de Vilamajor.

La requesta del 950 presenta una gran precisió a nivell informatiu que no té res a envejar a la que aporta en els documents públics. Mostra els distints components que formen el domini (vinyes, llinars i peces de terra) i n’indica la situació, dins i fora del terme de Vilamajor: in Parietes (Parets), in Palacio (Palau), in Valle Serena (Vallserena, dins el terme de Sant Pere), a Cavallar, és a dir, cap a la muntanya de Sant Elies, al nord de Sant Pere, etc. L’inventari indica, també, la naturalesa del bé donat (vinya, camp, llinar, etc) i també el nom del donant: “Longobard i Alaric van donar a la capella de Sant Miquel (altar de l’església de Sant Pere) una pecia de vinya que es trobava a villa Brugarias (al nord de Sant Pere)”. Generalment hi falten, però, mesures de superfície que permetin precisar millor l’extensió del domini inicial de la parròquia. Excepcionalment hi ha quinze casos en què el levita Ervigi va anotar, a més del tipus de parcel·la, la superfície en mujades (mesura agrària que a Barcelona, posteriorment, equivalia a 4 896,5 m², probablement el tros de terra que podia llaurar una parella de bous en un dia); es tracta d’onze vinyes que, en conjunt, fan 8 mujades, i de quatre terres que fan 3,5 mujades. En aquesta primera part destaquen la varietat dels termes utilitzats per a designar les parcel·les; amb relació a la vinya sovintegen els mots modiata, semodiata, sors, mentre que per a les terres s’usen els termes pecia i fexa. Cal notar que, d’aquestes concessions, són majoritàries les vinyes, seguides dels llinars, per comparació a les donacions de peces de terra, molt més reduïdes.

La requesta de censos del segle XI (~1057-65) fa referència a prestacions censals fixes que segurament eren el conjunt de rendes que l’Església percebia anualment, probablement d’aquelles terres inventariades al segle X i potser d’algunes més. De la relació de censos i censataris es desprèn que la part més important dels censos era pagada en cereals (Seniofred de Vila-rasa estava obligat a satisfer 1 mitgera d’ordi i 1 de forment, Mir Seniofred 1 mitgera d’ordi i 1 de forment, Sendred de Brugueres 1 mitgera de forment, Guillem Sendred 1/2 quartera de forment, Bernat Geribert 1 quartera de forment i 1 d’ordi, etc.) i lleguminoses (Jofred... 1 quartera d’ordi i 1/2 quartera de faves, Ramon Trasver 1/2 quartera de forment i 1/2 de faves, etc). Els censos en vi ocupaven un lloc més secundari (Bonuci Frexaneda... 1 aimina de vi i 1 quartera de pèsols, Sendred de Brugueres... 1 sester de vi, etc.). Aquestes dades il·lustren sobre els hàbits alimentaris en el medi rural i sobre el sistema d’explotació dels petits dominis eclesiàstics. És interessant també preguntar-se per quin dret l’Església percebia aquests censos. En principi es podria pensar que en concepte de delme, pel fet que aquest tribut gravava, arreu, la totalitat de la producció agrícola, generalment en profit de l’Església. Però també és cert que el delme tenia, en origen, un caràcter públic i col·lectiu, i en aquest inventari sembla tractar-se de prestacions personals o familiars. Per un document posterior, de 25 de febrer de 1151, se sap que Bertran de Castellet manà fer una requesta on es deia que a Vilamajor el comte tenia la meitat del delme, però es desconeix qui rebia l’altra meitat. A tall d’hipòtesi es podria pensar que aquests censos haurien estat creats en un primer moment pels pagesos mateixos i assignats per ells a l’Església, si bé també seria possible que fossin part dels ingressos que Sant Pere obtenia de l’explotació del seu domini, o, el que és més probable encara, que fos la simbiosi de les dues situacions. En aquest sentit, seria interessant de poder establir una relació entre les parcel·les consignades pel levita Ervigi l’any 950 i els censos registrats cent anys després. El problema que es planteja, de bon començament, és el tipus únic d’imposició recollit en el document, que és el de les rendes fixes en producte, ignorant altres formes usuals en les relacions dominicals d’aquella època, com, per exemple, el pagament de la tasca, equivalent a l’onzena part de la collita. Amb tot, això seria explicable seguint la lògica donació-explotació: si els pagesos de la requesta d’Ervigi declaraven les terres, vinyes i llinars de l’Església, amb el tàcit reconeixement de domini directe d’aquesta última sobre uns béns que ells mateixos havien lliurat, segurament amb reserva d’usdefruit, amb el compromís de pagar un cens, seria lògic pensar que, en l’acte de donar retenint o després, s’haguessin autoimposat uns censos fixos, poc feixucs.

El component social dels censataris és diversa, ja que de la requesta del segle XI destaca, al costat de simples pagesos, un tal Seniofred de Vila-rasa, que devia ser un petit senyor local o un pagès notable, que figura, com a marmessor, en un testament sacramental de l’any 1002 i que bé podria ser descendent d’un homònim que figura entre els principals donadors de la requesta d’Ervigi de vers el 950. Socialment, això no és contradictori, ja que es poden pagar censos sense treballar directament la terra, que pot estar en mans de pagesos sotsestablerts. En l’inventari del segle XI, s’hi troben matrimonis, representats per ambdós cònjuges, i també prenoms i sobrenoms repetits, que fan pensar en famílies pertanyents a un tronc comú. Tenint en compte que en aquesta època dels orígens del sistema antroponímic occidental a dos noms, el sobrenom, si no tenia valor toponímic, podia representar la filiació —el nom del pare—, es podrien identificar i agrupar els membres d’algunes famílies de Vilamajor, així Seniofred o Senfred de Vila-rasa podria ser el pare de Mir Senfred, Sendred de Brugueres de Guillem Sendred, Geribert de Vila-rasa de Bernat Geribert, etc. Finalment, per a aquells pagesos, els censos que satisfeien a Sant Pere devien tenir un valor religiós, d’ajut o garantia per a la salvació.

Als segles X i XI es formà el patrimoni terrer bàsic de l’església de Sant Pere de Vilamajor, a la vegada que s’organitzava un sistema d’explotació basat en la cessió en usdefruit d’aquestes terres a famílies pageses del terme a canvi de rendes anuals fixes en cereals, vi i llegums. La dotació del patrimoni de l’església per part dels pagesos i la seva explotació hauria creat una xarxa de vincles socials i espirituals entre la comunitat i els seus clergues, reforçats, si cal, pel mateix origen local de molts sacerdots de la parròquia, fills segons de famílies de Vilamajor.