Torre de la Minyona, castell de Cardona, segle XI.
R.M.
El castell de Cardona (Bages) va ser, des de la conquesta carolíngia, una d’aquelles places estratègiques en la lluita contra els musulmans. Els primers intents de restaurar la fortalesa i d’instal·lar-hi un contingent de defensors correspongueren al rei Lluís I d’Aquitània (798) i al comte Guifré el Pelós (880). Aquestes iniciatives, tanmateix, no tindrien gaire èxit. Tan sols al final del segle X, després de les desastroses incursions d’Almansor, s’assolí l’establiment a Cardona d’un grup d’habitants a partir de la concessió d’una carta de franquesa.
El 23 d’abril de l’any 986 el comte Borrell II de Barcelona concedia als habitants que s’instal·lessin al castell de Cardona la lliure disposició de les terres del castell i també d’aquelles que conquerissin en el futur: “manem que sigui guardat, que des del dia d’avui i data assenyalada, tothom que volgués viure aquí o desitgi residir en aquest lloc, o en els seus termes que hi hagué des del començament, i els que avui té, i els que ha de tenir, i els que amb l’ajuda de Déu els seus habitants poguessin guanyar en tots els llocs, ja sigui als cristians, ja sigui als pagans, ja sigui a l’erm, ja sigui al conreu o bé als llocs deserts, ho tinguin i posseeixin amb pacífic dret, tal com ja hem dit abans, sense cap destorb, ni exigència, ni requeriment i sense cap dubte de cap home, sincerament i amb seguretat, perpètuament.” A canvi d’aquestes i altres concessions, el comte exigia als habitants de Cardona una sèrie d’obligacions de caràcter militar que afectaven col·lectivament els homes d’aquest castell situat a la frontera amb les terres dominades pels musulmans: “fareu, així mateix, un dia de cada setmana les obres al castell, és a dir, les torres, les muralles, els edificis i les fosses que cavareu ben fondes, que això us servirà per a defensar les vostres ànimes tant dels pagans com dels mals cristians. I si us sobrevingués algun gros perill, tots vosaltres disposareu amb bona voluntat, segons vegeu com us és necessari, per defensar-vos dels vostres enemics”.
La defensa col·lectiva del castell contra l’amenaça exterior obligava tothom i no perdonava els remisos: “si algun home maligne s’aixequés irat a lluitar i guerrejar contra vosaltres, alceu-vos tots contra d’ell per combatre’l i derrotar-lo amb tot el vostre poder i amb l’ajut de Déu. Però, si algun de vosaltres no fes res o volgués tornar-se enrere, sigui exclòs d’entre tots vosaltres i del vostre consell, i manem que de la comunitat de la santa Església de Déu sigui excomunicat i que perdi tots els béns que posseeixi en aquest lloc”. De la mateixa manera que havien de defensar els seus propis interessos, també havien de fer-ho amb els del sobirà: “contra tots els nostres adversaris, sigueu els primers a alçar-vos per a combatre’ls i derrotar-los amb tot el vostre poder”. L’efectivitat de la defensa col·lectiva estava, tanmateix, condicionada a la cohesió dels habitants del castell de Cardona. Per a assolir aquesta cohesió calia eliminar d’entrada els possibles conflictes: “si per la vostra bona voluntat féssiu algun bon servei al vostre senyor, o a un amic vostre, i acudíssiu a ell amb alguna cosa dels vostres béns, o els rebéssiu a les vostres cases, tal com ha estat sempre bon costum de fer, des del començament, pels homes bons, i ho és i ho serà sempre des d’ara, o bé si féssiu per vostra bona voluntat algun servei, o bé ajudéssiu algú en les seves necessitats, tot això no ho compti cap home per cap cens, i ni per cap mal precedent, ni per cap mal vici. Però si, amb tot, algun home maligne, ja sigui un senyor maligne o un amic maligne, volgués tenir això per un cens, o volgués amb alguna mala astúcia engrossir un mal cens, perquè quedi com a mal ús, no ho pugui fer de cap manera, sinó que miri amb els seus ulls aquests escrits, escolti amb la seva oïda i senti amb el seu cor i llenci la seva mala presumpció per tal que no sigui exclòs del regne de Déu. I si, ni tan solament fos temerós de Déu i volgués continuar amb la seva malícia, i no volgués extirpar aquests mals del seu cor, sigui exclòs del regne de Déu, i pel dany temporal no deixi de satisfer set vegades el que per un mal cens o bé per un mal vici volgué tenir i després no podrà reivindicar això que malament havia volgut tenir i incrementar”. Es rebutgen aquí tots els intents de sotmetre els habitants de Cardona: convertir un donatiu en dret de percebre un cens, i convertir una invitació en dret d’exigir l’alberg es proclamaren actes de maldat.
Es tractava, en definitiva, d’evitar una senyorialització de la microsocietat de Cardona, de bloquejar una concreció de relacions que haurien significat la subordinació i l’explotació dels habitants del castell de Cardona per part d’un home poderós. Sembla evident que les suspicàcies es dirigien sobretot contra les autoritats —el vescomte, el vicari— que el comte instituïa com a caps del castell. El perill que aquests s’extralimitessin en les seves funcions se sentia, doncs, com una possibilitat real. Però la crida contra l’eventual prepotència dels potentes implicava més que una mesura preventiva. S’ha de llegir en relació amb una veritable declaració de principis en favor de l’igualitarisme entre els homes de Cardona: “si algú vol tenir-se per més gran entre vosaltres, sigui tingut com el més petit”. Ningú no podria destacar sobre els altres, i si ho intentava seria rebaixat a la condició de la resta dels habitants: tots aquests configuraven un col·lectiu d’homes lliures i iguals, i com a tals decidien tot el que afectava la seva comunitat al seu consell (concilium).
Les normes que havien de regular la convivència d’aquests homes quedaven fixades de la manera següent: “complireu, amb l’amor de Déu, la llei recta i la justícia dreta, en tot el que pugueu, conforme el cànon i les lleis dels gots”. Pierre Bonnassie ha escrit que “el que crida l’atenció d’aquestes primeres comunitats d’homes lliures és la seva desconfiança envers tota autoritat, inclosa aquella emanada del seu propi si. Mai delegació de poders: tot és assumpte de tots. L’accessió a la llibertat s’acompanya d’una exigència radical d’igualtat”. Aquests homes lliures i iguals no sols s’administraven ells mateixos, sinó que a més portaven el gruix de les tasques militars de defensa. El comte era sens dubte conscient que aquestes tasques solament podien ser assumides en condicions òptimes per uns homes a qui es garantia la plenitud dels seus drets. Foren aquests homes els que van permetre a la potestat comtal exercir la seva funció com a cap de la guerra.