El Primer de Maig a Catalunya
La darrera sessió del Congrés Internacional Socialista, celebrat a París del 14 al 20 de juliol de 1889, instituí el Primer de Maig com a jornada de combat del proletariat internacional. L’objectiu era concentrar en un sol dia la lluita contra el capital per la reivindicació immediata de la jornada laboral de vuit hores i, a llarg termini, per convertir en socialista la societat capitalista. La data fou escollida com a homenatge a la diada de protesta de Chicago del 1886, que havia acabat amb l’execució política de diversos dirigents obrers nord-americans. La proposta de la festa del Primer de Maig tingué un acolliment immediat a tot el món occidental.
A Catalunya, des de començament del 1890, es feu evident la voluntat d’organitzar la jornada reivindicativa, tot i que la campanya propagandística no s’endegà de debò fins el mes d’abril. La tasca informativa es va veure afavorida pel constant increment del preu dels productes de subsistència i per l’existència de diversos conflictes laborals, sobretot les vagues de solidaritat amb els treballadors tèxtils de Manresa, impulsades pel sindicat conegut com Federació de les Tres Classes de Vapor, que afectaven més de 50 000 obrers, i la incidència de les quals es va veure limitada per l’oposició dels nuclis anarquistes. La vaga s’acabà el 12 d’abril, quan els obrers aconseguiren la reducció de la setmana laboral diürna a 70 hores, 12 els cinc primers dies i 10 els dissabtes, mentre la nocturna es limitava a 52 hores. L’acord fou considerat un èxit en tots els nuclis propers al socialisme.
La propaganda per la protesta que els socialistes preparaven per al Primer de Maig —els anarquistes promovien la vaga general indefinida fins a la consecució de la jornada laboral de vuit hores— era feta d’acord amb els manifestos internacionals i incloïa, entre d’altres reivindicacions, la jornada de vuit hores per als adults, la de sis per als obrers d’entre 14 i 18 anys, la prohibició de treballar als menors de 14, la limitació del treball nocturn (que es reservava als homes de més de 18 anys) a les indústries que no podien interrompre la producció, la concessió de trenta-sis hores seguides de descans la setmana i la prohibició dels pagaments en espècie. O com resumia el periòdic àcrata “La Tramuntana”, “vuit hores de treball, vuit hores d’instrucció i esbarjo i vuit hores de descans. Aquesta és la fórmula de la unió que el dia Primer de Maig ressonarà en totes les nacions, pronunciada en tots els idiomes de la civilització, que aixecarà d’entusiasme a milions de treballadors”.
El Primer de Maig a Barcelona, plaça de Catalunya, 1890.
AHC / G.C.
Des del primer moment, l’activitat propagandística fou àmplia arreu del territori català, amb l’aparició de nuclis promotors de la vaga i de la manifestació en diverses localitats. La publicitat, molt intensa, es feu a través dels periòdics i de fulls volants, però l’esforç informatiu es concentrà sobretot en la preparació de mítings, tant pel major poder de convicció de la comunicació oral, com per superar els entrebancs generats pels notables índexs d’analfabetisme. Des de final d’abril, el govern manifestà indirectament el seu temor dels bons resultats de la crida amb diversos moviments de tropes, que foren concentrades o dutes als llocs considerats més perillosos —Barcelona, Granollers o Manresa—, i amb l’ordre de restar aquarterades i a punt d’actuar des del 30 d’abril fins al 8 de maig.
Els actes programats en les diverses localitats per al Primer de Maig, que era dijous, seguiren una pauta comuna: celebració d’un míting al matí i, un cop finalitzat, sortida dels assistents en manifestació, per anar a lliurar un document amb les reivindicacions obreres a les autoritats provincials o municipals; després d’això, la concentració s’havia de dissoldre. Els únics distintius admesos eren les pancartes al·lusives a la jornada de vuit hores i les banderes vermelles. Malgrat la imatge de calma i prudència que intentaven presentar els dirigents socialistes, els portaveus burgesos reaccionaren amb grandiloqüents mostres d’alarma, tot intentant crear un clima de nerviosisme i preocupació entre els seus lectors, per tal d’incitar les autoritats a impedir la celebració de la jornada. En canvi “La Renaixença” afirmava que “l’alarma que s’ha demostrat per part d’alguns particulars preveient desordres que poden ocórrer, no és gens justificada”. Però segons Joan Maragall i Gorina, “los últims dies d’abril se va estendre un pànic horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns conpraven vint o trenta pans (...), los altres feien forrar les portes i compraven armes i altres fugien sense saber on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar tropa”.
El primer Primer de Maig fou un gran èxit. Maragall ho resumia així: “avui és el dia més transcendent de la humanitat de la nostra generació”. A Barcelona, amb tots els establiments tancats, el míting es feu al teatre Tívoli, ple de gom a gom, i a la manifestació hi participaren al voltant de vint-i-cinc mil persones. Les contramanifestacions anarquistes, molt menys nombroses, generaren força incidents. També es produïren grans manifestacions a Olot (amb més de 2 500 manifestants), a Sallent (amb 2 000), a Reus —amb una concentració massiva i un notable protagonisme femení—, a Mataró (més de 5 000 manifestants), Manresa, Vilanova i la Geltrú (uns 4 000), Valls, Granollers, Vic, Taradell, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Portbou, la Jonquera, Figueres, Palafrugell, Calonge, Ripoll, Vidreres o Palamós, mentre que a Girona la manifestació fou dissolta per la policia. A Tarragona, en canvi, s’ajornà fins al diumenge dia 4, acord compartit amb València, on malgrat tot s’inicià una vaga general, i Palma de Mallorca. Al País Valencià se celebrà una important concentració a Xàtiva, mentre a Castelló es feien diverses trobades a l’aire lliure.
Auca de la vaga de l’1 de maig de 1890, “La Tramontana”, Barcelona, 30-4-1890.
AHC / G.C.
La influència anarquista aconseguí de convertir la vaga general del Primer de Maig en indefinida. A Barcelona, Reus i bona part de Catalunya, també a València, Castelló i Alcoi, l’aturada es prolongà diversos dies, cosa que facilità la proclamació de l’estat de guerra (a Barcelona es declarà el dia 2 i obligà a ajornar la celebració dels Jocs Florals) i la contundent actuació repressiva de les forces anomenades d’ordre públic. Les vagues duraren fins als volts del dia 14. Malgrat el fracàs en el plantejament de les reivindicacions, el primer Primer de Maig va servir per a impulsar la reactivació del moviment obrer i facilitar un increment de la sensibilització de la població davant la qüestió social.