Insurrecte de la guerra de Cuba, s.d.
BNM
Si davant la denominada guerra del Marroc del 1859-60, tota la població catalana es manifestà públicament a favor de la lluita, la darrera guerra colonial, la generada per la revolta de Cuba, provocà reaccions contraposades, no només enfrontant les diferents ideologies, sinó produint també, cosa que resulta més simptomàtica, una divisió de parers a l’interior d’algunes de les grans famílies polítiques, sobretot entre els republicans i els catalanistes, amb alguna excepció carlina (el carlí Josep de Miró i Argenter fou general d’estat major d’Antonio Maceo). En canvi, els liberals i els conservadors foren els propagandistes constants del més descarat patrioterisme espanyol, i per fomentar-lo no s’estaven de tergiversar cínicament la realitat de la manera més barroera, sobretot presentant l’exèrcit nord-americà com a ridícul i feble, sense punt de comparació amb la hipotètica força de l’espanyol. El rebuig popular de la guerra, sobretot del fet de participar-hi, és un precedent del malestar que havia de provocar, davant la guerra del Marroc, la Setmana Tràgica del 1909.
El suport a l’independentisme cubà, com una forma de debilitar l’Estat espanyol i posar fi a l’explotació d’un poble per un altre, fou present a totes les publicacions anarquistes. Així, Josep Prat atiava la revolta com una mostra més de la lluita antiburgesa o Pere Esteve propugnava la conversió de la guerra en revolució, convençut que la victòria dels revoltats els generaria tal allau de contradiccions, a causa de la seva heterogeneïtat, que molt aviat sorgiria un període d’agitació favorable “a nuestro redentor ideal”. La revista “El Productor”, publicada a Gràcia, afirmava el 1896, en evident apologia de l’opció independentista, que “los que profesan y propagan el ideal de la Emancipación desean el bien humano y son justos por naturaleza”, contraposant aquesta noció al patrioterisme que començava a infectar alguns nuclis obrers.
Dins la maçoneria es manifestaren de forma oberta dues grans línies. La Gran Lògia Simbòlica Regional Catalano Balear, influïda pel federalisme, s’enfrontà als seguidors del Gran Orient Espanyol, de clara adscripció centralista i contrari a la concessió de qualsevol mena de reconeixement autonomista a l’illa. El darrer, en la seva bel·ligerància, va escriure a les lògies americanes tot recordant-los que el problema colonial afectava només Espanya i Cuba, i demanant-los que fessin campanya antiintervencionista als Estats Units. En canvi, la Gran Lògia Simbòlica, que des de la seva fundació el 1886 defensava la conversió de Catalunya en un Estat sobirà i autònom per a federar-se amb les altres repúbliques ibèriques i tenia el català com a llengua oficial, defensà el dret de l’autodeterminació de Cuba des del 1893, amb un article de Josep Maria Vallès i Ribot.
A la reunió d’entitats republicanes del novembre del 1895, promoguda per Baldomer Lostau i Prats, al Centre Republicà Nacional, es mostraren actituds antiautonomistes, sobretot per part de Joan Sol i Ortega i Eusebi Corominas i Cornell, que no s’estigueren de demanar mà dura contra els insurrectes cubans, i el diari “La Publicidad” donà ple suport a la política repressiva del general Valerià Weyler i Nicolau. En canvi, els republicans d’esquerra establiren diferències entre el preu humà a pagar a través de les lleves, segons la classe social, un dels principals arguments antibel·licistes. Els federals s’adheriren a actes en contra de les mobilitzacions, afavoriren les desercions dels qui es negaven a anar a la guerra i participaren en campanyes a favor de la independència de Cuba, més per evitar el vessament de sang, que per una autèntica convicció política. Els dirigents republicans confiaven, a més, que el desastre colonial provocaria la caiguda del règim.
Als nuclis catalanistes foren nombroses les reaccions de solidaritat amb els cubans, de rebuig a les quintes i de protesta per la delmació que patien els soldats. En general, tots coincidien a refusar el patrioterisme espanyol i l’ús de la violència per part dels revoltats, alhora que compartien la defensa del seu dret a l’autonomia, no pas com una gràcia, sinó com un acte de justícia. La solidaritat derivava del fet de veure en la solució final del problema cubà un precedent de la que esperaven obtenir després per a Catalunya. Tanmateix, la proposta feta el 1897 per Francesc Cambó i Batlle perquè la Unió Catalanista fes una declaració favorable a l’autonomia de Cuba, sense excloure la independència, només va rebre el suport de Lluís Marsans, tot i que en ser-li concedida l’autonomia, al novembre d’aquell any, la Unió Catalanista adreçà un telegrama de felicitació a la reina regent. La derrota de Cavite donà lloc al manifest “Als Catalans”, redactat per Enric Prat de la Riba i Sarrà, que no es pogué fer públic fins al juny del 1898, en el qual es propugnava l’adopció d’una via política evolutiva.
“La Nació Catalana”, portaveu de l’Associació Popular Catalanista, denunciava a l’abril del 1898 que “altre vegada tenim en campanya la turba patriotera. Las notas fastigosas del ridícol himne de sarsuela tornan a fernos mal a la aurella”, mentre els promotors dels escarafalls “se contentan ab moure escàndol, sense estar en disposició de donar ni la sanch de las sevas venas, ni’ls diners de la pròpia butxaca”, i quinze dies després afegia, en una comparació prou clara, “l’esclau que conserva sa dignitat d’home lliure s’alegra de las desgracias del amo y no sols no li dóna de bon grat son ausili en los moments de perill, sinó que procura (…) debilitar la forsa del qui li detenta sa indiscutible llivertat”.
A “La Renaixença”, portaveu oficiós de la Unió Catalanista, el 1893 Pere M. Corbell ja hi sostenia “que en lo camp científich no pot negarse que es raonable y justa la causa autonomista de Cuba”. El 1895 s’hi esgrimia l’exemple anglès per demostrar la possibilitat de mantenir un vincle federatiu amb les antigues colònies. Per als seus redactors era innegociable que l’autonomia garantís el respecte als interessos econòmics dels peninsulars i aspiraven que assegurés també els privilegis comercials que afavorien la indústria catalana. El diari fou suspès al maig del 1897. “La Veu de Catalunya” mantingué una postura més distant, manifestant-se bàsicament pacifista en nom de l’ordre moral i del cost ruïnós de la guerra. Més vacil·lant fou el posicionament adoptat per “La Veu del Montserrat”, publicada a Vic, que passà de defensar totes les actuacions que caiguessin per a mantenir el domini espanyol —“la pèrdua d’aquella hermosíssima illa seria una punyalada de mort, la pitjor que podia rebre pel comers de Catalunya. Tot sacrifici per retenirla d’Espanya serà poc y tota oració a aquest fi és necessària”— a acostar-se, a mesura que avançava el conflicte, a les postures sustentades per “La Renaixença”.