Corrua de personatges satírics, G.Bouttats, Anvers, 1699.
BC
Sovint s’accepta l’axioma que repeteixen bona part dels manuals literaris i que afirma que, fins a arribar al tractat dels Pirineus el 1659, la història de la literatura rossellonesa es confon amb la catalana. Quan Josep Sebastià Pons publicà el 1929 la seva tesi doctoral sobre La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIIIe siècles, la parcel·là en tres àmbits que permeten acotar la pràctica teatral al Rosselló: la lluita lingüística, els místics rossellonesos i els goigs. No cal dir que l’escena religiosa, la part més visible d’aquest teatre, era hereva de la mística que divulgaren els ordes conventuals i els teòlegs catalans del vell Estudi General. Moltes d’aquestes obres religioses també escenificaven l’ideari dels goigs, els relats hagiogràfics de centenars de vides de sants arrelats en l’imaginari del poble rossellonès. Més endavant, el teatre català del segle XVIII, amb la influència de la tragèdia francesa, permet veure millor el procés d’afrancesament d’aquesta societat.
Durant el segle XVII, l’escena rossellonesa traduí totes les tensions d’una societat sotmesa a grans trasbalsos sociopolítics. D’una banda, en l’aparat oficial es manifestà la supremacia del castellà. De l’altra, s’observa també, per múltiples raons, una davallada de l’ús social del català, la llengua del carrer, fet ja denunciat pel jurisconsult Andreu Bosc. Així mateix, a partir de la segona meitat del segle XVII, es manifestà una lenta puixança del francès. Durant el segle XVII coexistiren, doncs, al Rosselló tres llengües i tres cultures que foren testimoni de diverses mentalitats i usos teatrals. El castellà cedí la seva influència al francès mentre que el català abandonà la plana i es refugià a la muntanya, on la francesització fou més lenta i gradual.
Perpinyà era una zona de frontera, fet que exigia la presència d’una administració civil i militar forta, en mans d’oficials, soldats i funcionaris castellans que treballaven en el perfeccionament i la difusió del castellà, i que consumien oci en la seva llengua. L’activitat de la impremta rossellonesa no desmenteix aquesta hispanització de la província quan s’afeblí la pressió de Barcelona, la seva capital natural. El poeta i dramaturg Félix Lope de Vega y Carpio inserí en el llibre IV d’El peregrino en su patria (1604) la representació moral del Hijo Pródigo, que segons afirma en el pròleg de l’obra fou interpretada a Perpinyà el dia de Sant Jaume, per actors vinguts de Barcelona, en ocasió d’una festa que els soldats castellans feren en honor del patró d’Espanya.
L’annexió dels comtats del nord a les terres de França no tingué efectes immediats. L’afebliment dels lligams amb el sud no trencà el gust dels rossellonesos pel teatre català i castellà del Barroc. Les obres conservades són totes manuscrites, de factura arcaica i conservadora. En notícies d’arxiu i dietaris de l’època, s’hi troben referències a nombroses festes de palau, torneigs, entrades reials, que constitueixen la punta d’un iceberg, una petita part d’allò que devia ser un context molt productiu. Així, l’any 1646, amb motiu d’una ambaixada que la ciutat de Barcelona va enviar a Perpinyà per donar la benvinguda a la virreina, “hi hagué en palacio sarao (...) y donaren fi a dit sarao ab lo ball del candelera.
El més important fou potser el teatre de la passió, seguit del profà. De fet, es pot dir, sense exagerar, que la religió salvà la llengua. Moltes d’aquestes celebracions anaven lligades a la literatura popular, a les festivitats pasquals o a festes patronals que glorificaven la vida del sant patró. Les expressions teatrals de la societat civil tenien lloc per Carnaval, amb la presència de companyies castellanes que creuaven el Rosselló. També sovintejaven les festes de carrer, organitzades pels gremis, els cònsols de la vila o la universitat, amb motiu d’una celebració extraordinària, en les quals intervenien totes les forces vives del país.
El 1587, es fundà, al carrer de la Mà de Ferro, la Casa de Comèdies de Perpinyà, segons un privilegi atorgat per Felip II. En aquest document s’acordava que no es podia representar cap comèdia sense que prèviament hagués estat sotmesa a la censura del comissari general de la Inquisició. Malauradament, però, es desconeixen els títols de les obres que s’hi representaren. L’hospital de Sant Joan es va vendre la Casa de Comèdies el 1654 i sembla que, vuit anys després, aquesta deixà de funcionar com a teatre estable.
Del 1631 al 1637, diverses companyies de teatre castellà actuaren en aquest recinte. El 1628, per exemple, se sap que un representant de la companyia de Pinello actuà en aquesta vila, i el 1631 aquest establiment va rebre les companyies teatrals de Pedro Baldés i de Matheo de Hiervas, que anaven camí de París per presentar-se davant del rei de França.
Gairebé l’endemà del tractat dels Pirineus, els jesuïtes obriren un col·legi a Perpinyà on ensenyaren als catalans els costums francesos. El 1663, el protocol signat entre la universitat de Perpinyà i els jesuïtes preveia la representació cada any d’una obra de teatre, a la qual serien convidats els cònsols. La primera que se sap que es representà a Perpinyà, en francès, fou la tragèdia Mégabize, executada el 1736 pels mateixos alumnes d’aquest col·legi.
El llibre de memòries del cirurgià Jeroni Cros (1582-1639) i el del notari Francesc Pasqual (? - 1644), juntament amb els annals de les parròquies de Sant Joan i Sant Jaume de Perpinyà forneixen molta informació sobre les festes de carrer, l’espectacle escènic o parateatral que tant de predicament tingué al Barroc. A Perpinyà hi havia una gran tradició escènica (comèdies, carros triomfals, dialègs poètics, i d’altres), sorgida a redós de les manifestacions pietoses en honor del dogma de la Immaculada Concepció (1618) o també en honor de sant Josep (1624). Les canonitzacions, per la seva banda, propiciaven l’escenificació de moments clau de la vida dels sants, i convertien l’activitat teatral en espectacle, tal com succeïa durant les festes de Santa Teresa (1625) o les celebracions en memòria dels màrtirs del Japó, canonitzats per Urbà VII (1628). El 1630, li tocà el torn a sant Andreu Corsino, i se celebrà també la festivitat de sant Homobono. Jeroni Cros relata, entre d’altres, l’esplendor de la celebració del Carnestoltes o del Corpus i el 1673 Michel Le Tellier, ministre d’estat de Lluís XIV, s’inquietava per la seguretat de la vila de Perpinyà, ja que la ciutat s’omplia de gom a gom, amb gent procedent dels pobles veïns, que anaven a la capital a gaudir del carnestoltes.
Pel que fa al teatre religiós, les notícies són molt abundoses. El 1651 es representà a Ceret la Resurrecció de Christo i Senyor Nostre. El 1668 es feia una processó “amb representació de misteris”, durant el Dijous Sant, al convent dels caputxins de Tuïr. El divendres sant del 1670, s’escenificava al cementiri de Prada de Conflent el Davallament de la creu i el 1683 el vicari de Perpinyà, Bonaventura Cabaner, regulà les processons de dijous i divendres sant i reordenà la representació del Davallament de la Creu. En la processó de la Sang, segons el testimoni de Carles Bosch de la Trinxeria, s’executava també la dansa de la mort, tal com ho feien a Verges o Rupià. També està documentada a final del segle XVII la representació de la passió al poble de Ribesaltes.
Del teatre hagiogràfic, no se n’ha conservat cap text. La Tragèdia famosa de la sang escampada per lo cel i martiri de los il·lustres princeps i martiris de Cristo, Abdon i Senén, del 1750, fou una obra, avui perduda, redactada originàriament vers el 1630 o el 1640, a partir d’un original castellà, com ho prova el fet que en el text es troben versos que ni tan sols rimen en català, però sí que ho fan si es tradueixen al castellà.
Pel que fa a les obres de teatre conservades, han arribat fins avui tres peces fragmentàries copiades en un manuscrit miscel·lani de final del segle XVII (1696), dipositat als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals de Perpinyà, que conté La relació dragmàtica de la Nativitat del Fill de Déu, una lloa per a la comèdia —Lo Desdeny ab lo Desdeny—, i una passió d’autor, incompleta, sense títol, de gran qualitat literària, que es ramificà en una quinzena de manuscrits al llarg dels segles XVIII i XIX. El text d’aquesta passió del XVII no era altra cosa que el nucli inicial de les passions medievals amb l’afegitó d’altres episodis cíclics. S’aparta, però, d’aquest model en la concepció de l’obra, en la llengua i en l’estil, que s’adaptà a la nova estètica barroca. En moltes de les seves pàgines apareix un èmfasi declamatori, un estil molt correcte i inspirat, amb la voluntat clara d’agermanar el missatge teològic donant-li un embolcall literari considerable. Està lluny, doncs, d’aquelles obres escadusseres que tenien un nul interès literari, com succeïa amb la majoria de les del segle XVIII. Per això hom pot anomenar-la obra d’autor, perquè conté l’interès i la voluntat d’un escriptor barroc, ara per ara desconegut, que pretenia dotar-la d’una expressió estilística de qualitat.
L’obra de pastorets, La Relació dragmàtica, és una peça nadalenca tradicional, encara que el seu marc estètic és deutor de la literatura bucòlica, clàssica i renaixentista. Els noms dels pastors són els mateixos que apareixen en les obres coetànies de Francesc Fontanella i Garraver. Altres coincidències en aspectes estilístics i formals permeten pensar que aquest escriptor barroc del Rosselló, ara per ara desconegut, formava part o estava en contacte amb el grup de catalans que s’exiliaren a Perpinyà el 1652.
Pel que fa a Lo Desdeny ab lo Desdeny, la lloa s’ha conservat incompleta. Anònima, la petita peça és de gran qualitat literària i d’un vigor intel·lectual conceptista. Possiblement serví de pròleg a l’obra de tema barceloní El desdén por el desdén (1654), d’Agustín Moreto, representada en aquest exili daurat, en un domicili particular.