Una de les paradoxes del Barroc català és el caràcter diguem-ne antieròtic de la major part de la poesia eròtica que amb tanta força va sorgir al segle XVII. El fet contrasta amb l’ús despreocupadament festiu que es va fer de l’erotisme durant el Renaixement, i també amb l’ús maliciosament pervers que se’n va fer després.
El tema eròtic, tractat amb gran llibertat a l’edat mitjana, va anar experimentant, des de mitjan segle XVI, un procés de clandestinització que va arribar segurament a l’apogeu a la darreria del segle XIX. A l’època del Barroc, però, aquesta consciència ja era prou forta per a marginar de la impremta la literatura declaradament eròtica, que va quedar confinada d’aquesta manera als cançoners manuscrits.
Temps a venir, aquests productes van ser púdicament silenciats pels historiadors. Avui, en canvi, ja no se sabria explicar la literatura del segle XVII sense fer-hi referència. I és que la poesia eròtica es prestava molt a l’estètica que preconitzava el Barroc, amb tots els seus equívocs i jocs de mots, les metàfores, les imatges i les metonímies, les el·lipsis i els usos translaticis del llenguatge. Tot això és consubstancial tant a aquest tipus de composicions com a l’escola literària en què s’inscrivien.
En la literatura catalana d’aquell moment hi havia una evident inflació de la temàtica eròtica: l’erotisme es prodigà com mai en la poesia, i segurament que l’explicació d’això no és una de sola. Existia una especialització de la literatura catalana barroca en els temes burlescos i paròdies, ja que el castellà tendia a ocupar a Catalunya l’espai de la literatura solemne, oficial i seriosa: això afavorí una proporció més alta de literatura eròtica en català. També s’ha de tenir present l’esperit pessimista i negatiu de l’època, que va obrir de bat a bat les portes a la sàtira. La percepció de la realitat que se’n derivava amplificava la degradació dels costums, que en aquell moment devia semblar més acusada, i per això apareixien amb insistència temes que abans eren marginals, com per exemple el dels marits complaents, tal com es reflecteix en aquesta dècima inèdita i anònima dels anys trenta del segle XVII (els personatges que hi surten són reals) i que es conserva a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, entre els papers de Marià Aguiló:
A la brodadora dels Canvis
La brodadora que està
tan emmonyada a la porta,
diuen son marit comporta
les banyes que dur li fa,
perquè ell mateix consentí
ab lo alguasil Monredó
que el portàs a la presó,
perquè en lo entretant
la fornicàs lo almirant,
fent-lo cornut i cabró.
Al segle XVII es va produir l’aparició en la literatura de tota una temàtica nova: els assumptes sòrdids i truculents, que admetien un tractament retòric tan elaborat com el que fins llavors havien estat monopolitzant la bellesa i la proporció més clàssiques. D’altra banda, la poesia eròtica no podia deixar d’incorporar als temes que li eren propis tota la càrrega ideològica que comportava el moviment barroc, de manera que l’obsessió per denunciar la falsedat de les aparences, i la presència d’una actitud desenganyada i pessimista, configuraren reiteradament els arguments dels poemes eròtics. El Barroc va descobrir tot això —o ho recuperà, perquè abans ja hi havia hagut obres com l’Espill de Jaume Roig— i ho aprofità. Tot plegat es veu molt bé en un sonet, també anònim, que no es pot qualificar d’eròtic, sinó que es pot considerar rotundament obscè:
Sarna i polls cria lo cabell dorat,
lleganyes cria l’ull que és més vistós,
i en lo nas del rostro més hermós
lo moc, que és verd i negre, està encallat;
lo llavi del clavell més colorat
és pudent a vegades i asquerós,
i la mà blanca i mofla és molt forçós
que al cul de sa senyora haja arribat;
lo vas de la més linda sol pixar;
est a dos dits del cul habita i mora;
del trasero polit ix merda pura,
que, a la bellesa, fea sol deixar.
Est és lo muladar que us enamora?
Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!
Si s’analitza el contingut ideològic clarament repressiu d’aquest poema es veu com, sota una aparença provocativa i transgressora, el missatge és inequívoc: desconfieu de la bellesa, desconfieu del sexe. És clar que l’obra va destinada exclusivament a un lector masculí, que és còmplice del poeta.
Coherentment amb la mentalitat que reflecteix el sonet, en gairebé tota la poesia del Barroc la sexualitat no apareix descrita d’una manera atractiva o insinuant, sinó —en darrer terme— de manera burlesca. La raó d’aquest fenomen es troba en el pensament catòlic tradicional, que es malfia de l’amor entre home i dona (incloent aquí, naturalment, l’amor entre esposos: moralistes i predicadors tenien ben present la sentència, que ja recollia sant Jeroni, segons la qual també comet adulteri el marit que estima la seva muller amb passió, o amb massa passió).
D’acord amb les idees que es van afermant a mesura que avança l’edat moderna, a la poesia satírica del segle XVII hispànic l’enamorat és motiu de burla. Quan apareix, sovint és enganyat per l’estimada, o es converteix en víctima de les vel·leïtats, la hipocresia o l’interès pels diners i la riquesa que tòpicament caracteritzen el sexe femení. D’aquí la reiteració del tema dels amors de monges, sempre insatisfactoris per les dilacions que elles introdueixen en l’acompliment del delit sexual —emparant-se en les regles de la clausura— i la immediatesa amb què exigeixen els obsequis de l’enamorat.
La denúncia de la passió amorosa provoca un efecte pervers, perquè acaba sent motiu d’admiració aquell qui practica una sexualitat promíscua sense quedar presoner de l’enamorament. En canvi, l’enamorat sincer al final sempre fa el ridícul. El tema de l’amant callat que, quan a l’últim pot realitzar el seu desig amorós, es veu contrariat per una impotència inoportuna és prou il·lustratiu de tot això:
Per sa pròpia senyora, un majordom
estava rematat d’amor estrany,
quan ab quimeres la mitat de l’any
passa, sens oferir-se-li lo com.
Ella, que entén i vol al gentilhom,
procura dar remei a son afany,
mes lo covard, que dubta si és engany,
se glaça, i no en la beina, el com ha nom.
Deixà’l al fi per nècio al propi instant
quan allargava el morro el caragol,
vermell com una grana d’empeguit;
i jura el gentilhom li pesà tant
que se’l troba plorant de sol a sol
i el té ab caldsfreds i basques cada nit.
Com veiem, el que en realitat persegueix tota aquesta poesia de tema eròtic, malgrat la seva llibertat temàtica, és suscitar a partir d’allò que explica motius de desengany. Corregir, en definitiva, la sobrevaloració del sexe. La rigidesa en matèria sexual que, de manera cada vegada més perceptible, es manifestà a partir del concili de Trento es traduí en aquesta literatura eròtica que reflecteix una sexualitat més neuròtica que la d’abans. En el fons, el contingut ideològic d’aquesta literatura reafirma la visió del sexe com una trampa. Encara que també podia servir, és clar, com a teràpia eficaç contra una sexualitat insatisfeta: per a conjurar la libido i aconseguir el distanciament a través de l’humor.