L’arquitectura catalana de la baixa edat mitjana (segles XIII-XV) configura una de les etapes constructives més genuïnes, personals i importants de tota la història dels Països Catalans. Creix paral·lelament a la creació d’una progressiva consciència nacional i, al seu torn, és l’oferta arquitectònica més estesa i acceptada entre els nous regnes creats, sobretot el de Mallorca i el de València. Difícilment es produirà un altre moment històric de tanta amplitud geogràfica, amb signe català, amplitud que d’altra banda és consensuada per una adhesió, coherència i militància social absolutament desconeguda —o si més no desacostumada—, en tota la història dels països de cultura catalana.
Foren tan personals i genuïnes aquestes expressions constructives, sempre de signe gòtic, que Alexandre Cirici arribà a plantejar-les com a antigòtiques, amb el benentès de subratllar-ne les diferències respecte del gòtic del nord de França o de Centreeuropa, que era i és acceptat com a oficial entre la major part dels especialistes.
No podem parlar d’una única coherència pel que fa a la trama urbanística imperant, pel simple fet que aquesta ja ens és donada per una doble i, alhora, ambivalent herència cristiana (a la Catalunya vella) i musulmana (a la resta dels Països Catalans). Aquesta herència s’ha conformat habitualment per una pura expansió orgànica i funcional dels nuclis urbans, sovint tortuosa, i quasi mai amb creacions noves de caire racional. I consti que tota població catalana medieval, gran o menuda, és el resultat d’una mínima formulació urbana. Urbanisme que és delimitat i configurat pels grans i petits edificis, civils o religiosos, protagonistes al capdavall d’una vitalitat col·lectiva, cívica, jurídica, sanitària, política, mercantil i social, font i motor de les noves ciutats burgeses de la baixa edat mitjana i fins i tot de la nova modernitat del Renaixement.
Pla de Vila-real, Plana Baixa, Jaume I, 1274.
A grans trets, moltes estan fetes “per moros a llur costuma estreta i mesquina, amb molts carrers estrets, voltats e altres deformitats”, però també es coneixen exemples d’una trama més ortogonal (Vila-real, Nules, Almenara i Castelló, per exemple), afins sens dubte als plantejaments teòrics que Eiximenis va formular en el seu Dotzè de Lo Crestià (1384-85). Aquest s’aculi a la tradició clàssica dels grecs i proposa “que tota ciutat devia esser quadrata (…), car ret (recta) seu pus bella e pus ordenada”. A més, Eiximenis, teòric excel·lent que en moltes coses s’avança més de cent anys al gran Leon Battista Alberti, es preocupà per la consecució d’una certa estètica ciutadana, en apuntar que “la composició de la ciutat requer bella forma e figura, e bell tall e esguart”. Ciutats que han de conèixer, controlar i dirigir els vents, que s’han d’ordenar amb una òbvia distribució segons la jerarquia social dels seus veïns, i que sobretot han de ser belles, ordenades, pràctiques i funcionals; la ciutat d’Eiximenis ha de ser, en darrera instància, figura de la perfecta i ordenada “celestial ciutat”.
Cimbori del monestir de Vallbona de les Monges, segle XIV.
R.M.
Fins al segle XIII l’arquitectura catalana fou de tradició romànica, amb els ulls principalment posats a Narbona; el sud romania vedat. S’imposà a partir d’aleshores l’austeritat —-sovint ben refinada— del Cister (monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i en part les catedrals de Tarragona i de Lleida), però aviat van aparèixer altres influxos, com per exemple el tan decisiu dels ordes mendicants (franciscans i dominicans) generadors en part de noves concepcions espacials, tant pel que fa a qüestions tècnico-constructives com també morfològiques.
Començaren a aparèixer els peculiars arcs de diafragma i els sostres amb embigats de fusta (per exemple a l’església del convent de Sant Francesc, Montblanc, segle XIII), que configuraven essencialment l’espai d’una sola nau que tant van propugnar els esmentats ordes mendicants, especialment els dominics. Aquests, amb tota raó, han estat considerats els veritables i conscienciats predicadors de la paraula sagrada dels cristians en espais gòtics.
Prosseguiren —i cohabitaren— les solucions amb les famoses voltes de creueria, les quals poden configurar també temples i espais d’una sola nau, com també d’altres de tres naus, amb plantes rectangulars o de creu llatina, generalment amb cimbori al bell mig del creuer. Els exemples (Santa Maria del Mar, a Barcelona, n’és un de paradigmàtic) s’estenen des del migdia francès fins al sud del País Valencià, bé que es ramificaven fins a Sardenya, Nàpols i Sicília.
No es tracta, per tant, d’una creació exnovo del Principat, sinó que entronca amb el tarannà constructiu i espacial del gòtic meridional francès (del Llenguadoc i de la Provença fonamentalment). Cal no oblidar que des del 1065 fins a la desfeta de Muret el 1213 (període clau en la configuració de l’especificitat feudal del món occitano-català), els comtats de Carcassona, Rasès, Millau, Gavaldà, Carladès —o Carlat— i Provença van restar catalans tant des del punt de vista polític com jurisdicional. S’explica així, potser (és a dir, a causa d’aquesta especificitat feudal), el fet que Émile Male arribés a escriure, en L’architecture gothique du Midi de la France (1926), aquest bell i eloqüent text:
“En veure les esglésies gòtiques del migdia francès, venint del nord, hom sent que s’entra en una altra França, i en retrobar-les passant els Pirineus, s’endevina entre la Catalunya medieval i les províncies meridionals de França, afinitats de civilització i de gust.”
Així mateix ho van reconèixer els estudiosos P. Lavedan, A. Florensa, E. Tormo, J. Puig i Cadafalch, F. Garín i A. Cirici, entre molts altres, sens dubte perquè es tracta d’un fet indiscutible. En efecte, els Països Catalans de l’època gòtica triaren l’espai net, sobri, horitzontal, racional i pla de la cultura mediterrània, occitano-catalana per ser més exactes, entre altres coses perquè aquesta conforma un autèntic segell històric amb personalitat pròpia. Una cultura catalana que fins i tot quan parla “enraona” (i no “faula” com a Castella), tot servint-se, sempre que pot, de la raó.
Són abundants els exemples arquitectònics d’aquesta unitat lingüística (que mai no s’ha de confondre amb un únic contrafaïment insuls i barroer) entre els quals es podrien destacar els bells exemples d’una sola nau (amb capelles laterals aprofitant els contraforts interns) de l’església de Santa Maria del Pi i del monestir de Pedralbes, a Barcelona, la col·legiata de Gandia i el convent de Franciscans a Mallorca. Quant als edificis civils, orgànics i de majestuosa amplitud, només quatre noms eximeixen de més comentaris: el palau Bellomo a Siracusa, el de la Generalitat a Barcelona i les sublims i excepcionals llotges de Mallorca i de València; la primera de Guillem Sagrera (c. 1420-51) i la segona fonamentalment de Pere Comte (c. 1483-1506).