L’any 1232, Jaume I concloïa les operacions de conquesta de Mallorca en obtenir la submissió d’un grup de musulmans refugiats a les muntanyes. A partir d’aleshores, les Balears oferiren un panorama sociopolític peculiar. El rei detingué el domini feudal sobre l’arxipèlag i va lliurar privilegis que afectaren les Illes, tot i que la seva sobirania es trobava mediatitzada per la concessió de Mallorca a l’infant de Portugal, pel tractat de vassallatge de Menorca (ambdós del 1231) i perquè Eivissa es mantenia sota control musulmà. En resum, doncs, Jaume I governava un territori amb una població majoritàriament musulmana i, a Mallorca, aquesta fou sotmesa a un procés de desarrelament. El 1235, Eivissa fou conquerida per Guillem de Montgrí, Pere de Portugal i Nunó Sanç. I, finalment, el 1287 Alfons el Liberal va ocupar Menorca, el darrer enclavament musulmà de les Illes.
Sarraí, taula de Sant Jordi, P.Niçard-R.Moger, c.1468.
MDM / J.G.
Aquesta primera fase que cobreix gairebé tot el segle XIII té, per consegüent, unes característiques pròpies, que són més ben conegudes pel que fa a Mallorca. La raó és òbvia. La conquesta de l’Illa més gran posseeix un relat puntual, la Crònica Reial o Llibre dels Feits, de totes les operacions. El Llibre del Repartiment dona fe de les prolixes negociacions entre el rei i els nobles sobre la distribució de la propietat i anota les donacions immobiliàries de forma particularitzada. Finalment, una relativament abundant documentació complementària permet el seguiment, amb certs límits, de la problemàtica musulmana durant aquest període.
Com a premissa general, la població musulmana fou expropiada i sotmesa a servatge. Les operacions d’ocupació provocaren reaccions diferents en els sectors socials illencs: un primer grup era format pels seguidors d’Aben Abet, que es convertiren en col·laboradors de Jaume I durant el setge de Madïnat Mayürqa; el segon grup, l’integraven els capturats després de l’assaltament de la ciutat, que eren bàsicament homes d’armes, ja que gran part de la població de la ciutat abandonà l’urbs quan s’estava produint l’assalt cristià; un tercer contingent, d’uns cinc mil individus, era el dirigit per Xuaip, el qual decidí de capitular el 1231, i, finalment, el darrer reducte de resistents, format per uns dotze mil homes refugiats a les muntanyes, es rendí sense condicions a mitjan 1232.
El segon i el darrer grup passaren a integrar la categoria d’esclaus, bé assentats a les propietats dels nous conqueridors o bé venuts fora de l’illa. Només una petita minoria, la formada per la família del darrer valí, va poder obtenir un estatut privilegiat. Jaume, fill del valí Abü Yahyà, va ser dotat l’any 1250 amb el castell i la vila de Gotor. En el primer i el tercer grups es donaren més variacions de status. El dels seguidors d’Aben Abet hagué de pactar la seva situació amb el rei, tot i que conservà la seva llibertat, que potser utilitzà per a sortir de l’illa o per a ingressar, en alguns casos, en els circuits de la propietat o del domini útil, ja que el mercat immobiliari tingué una gran fluïdesa en els primers temps de la repoblació. Per la seva banda, el pacte (“pleit”) amb Xuaip tenia en compte tres situacions diferents: la del propi Xuaip i un grup reduït de familiars, que conservaren la seva llibertat i a qui el rei va prometre de dotar (“heretàssem”); la d’un grup de seguidors, als quals es va permetre de “poblar en la terra” i, finalment, el grup de disconformes amb el pacte assolit, que quedaren a la mercè del rei (“a nostra volentat”).
Sarraïns, retaule de Sant Nicolau, Santa Clara i Sant Antoni, mestres de Castellitx, del bisbe Galiana i de Santa Margarida, segle XIV.
MMca / J.G.
Tot això determinà la consolidació de tres estatuts diferenciats: el dels esclaus o captius, el dels sotmesos a situacions més o menys rigoroses de servatge o “casatos”, i el dels lliures, bé de procedència esclava, els “alforros”, o que conservaven una condició anterior de lliures, els “arrom”. A aquestes categories s’afegí aviat la religiosa (“baptizati”), arran de la qual cosa cristal·litzaren dues comunitats, la dels mudèjars i la dels moriscos. Com que ambdues es trobaven majoritàriament en situació de servatge i, per consegüent, de privació més o menys rigorosa de drets personals, quedà descartada la formació d’una moreria. Els senyals d’identitat del col·lectiu musulmà illenc quedaren, a més, ofegats pel tràfic d’esclaus. Cal tenir en compte que, després de la conquesta, Mallorca es convertí en un important mercat d’esclaus capturats en operacions corsàries. Entre els anys 1240-43 i i el 1247 consta la formalització de més d’un centenar de contractes de compravenda de captius d’origen musulmà. Així mateix, la conquesta d’Eivissa, el 1235, i la de Menorca, el 1287, determinaren l’afluència a l’Illa més gran d’un contingent important d’esclaus musulmans de les mencionades procedències. El cas de Menorca es troba més ben documentat, ja que es disposa de la capitulació signada entre el moixerif Abü ‘Umar i Alfons III en aquella data. La capitulació afectava no tots els habitants de l’Illa, sinó solament els qui s’havien refugiat al castell de Maó. Segons això, el moixerif, els seus familiars i un seguici de fins a 200 persones van ser traslladats a Ceuta. La resta dels qui capitularen havien d’abonar set dobles i mitja en concepte de rescat personal i de dret a sortir de l’illa, cosa que només assoliren d’acomplir la meitat d’ells (306 individus). Els qui no pogueren satisfer el pagament, uns altres 300 individus, i la resta d’habitants de l’Illa que no formalitzaren capitulació amb el comte rei, van ser fets esclaus.
Amb això finalitzava el cicle de la conquesta de l’arxipèlag. Al llarg d’aquest, la població musulmana autòctona va ser sotmesa a un intens procés d’erosió i desestructuració. Als morts a les operacions militars, se sumà l’èxode dels qui van poder emigrar i dels qui van ser venuts com a esclaus fora de les Illes. La resta, reduïda a servatge, passà a integrar una classe treballadora i disciplinada. Cap indici, cap moviment de resistència, tal com va passar a València, no es detectà a les Illes a partir del 1232.
El procés d’alliberament d’esclaus, la captura de musulmans de països veïns, les visites de familiars o procuradors per tal de rescatar-los i la presència de comerciants i artesans musulmans a les illes determinaren l’entrada a l’escena de taxes i impostos que, a manera de capa de protecció i salvaguarda reial, afectaren els sarraïns de condició lliure o lliberta. Es tractava del dret d’estada, impost personal que s’havia de pagar per cicles anuals; el dret d’eixida que afectava els qui s’absentaven de les Illes, i finalment, l’albarà o salconduit, de tràmit i pagament forçós per al mateix supòsit. Pel que fa al període de 1311-20, segons aquestes fonts fiscals, hi ha documentats 1 200 musulmans lliures a Mallorca.
Però a partir d’aquestes dates va cedir el predomini musulmà a la mà d’obra esclava de les Illes, ja que s’inseriren altres col·lectius com els grecs (durant el segle XIV), els russos, els tàrtars i els turcs (durant el segle XV). A les illes Balears havia cristal·litzat una societat de base esclavista, el disseny inicial de la qual corresponia al modus expugnandi efectuat durant el segle XIII. Dades de l’any 1428 permeten d’aventurar que la població esclava, només a Mallorca, se situava entre cinc i sis mil individus.