Una pagesia dividida: diferències jurídiques i desigualtats econòmiques

Poc després de l’any mil, l’antiga frontera que separava l’home lliure de l’esclau, pròpia dels temps antics i de l’alta edat mitjana, donà pas a una nova divisió social que enfrontava senyors i camperols, les dues noves classes socials característiques de la societat feudal. El canvi social trobà ben aviat expressió i legitimació ideològica en la teoria dels tres ordres, una divisió tripartida i trifuncional de la societat elaborada pels intel·lectuals i teòrics del nou sistema, per als quals la gran majoria de la població es confonia en l’ordre obscur i a penes diferenciat dels laboratores.

Treball dels pagesos, les Geòrgiques, P.Virgili, segle XV.

BUV / G.C.

Les desigualtats internes, la diversitat de les masses rurals, resultaven imperceptibles, o almenys escassament rellevants, en comparació amb els trets comuns que compartien, als ulls d’aquests ideòlegs del feudalisme, molt més preocupats per la justificació teòrica de l’ordre d’estaments que per l’anàlisi social. Els historiadors també han tendit a accentuar més els contorns exteriors del camperolat, la seva fesomia genèrica i unitària que el diferencia dels altres grups socials, i particularment del grup antagònic dels senyors, que no pas els seus contrastos interns, els desnivells de fortuna o de condició jurídica que el fraccionen i l’estratifiquen. I no són pocs els antropòlegs i sociòlegs que, a més de destacar els seus trets arquetípics i de presentar-lo com una classe essencialment homogènia, arriben a descobrir-hi constants que es repeteixen invariablement al llarg del temps i al marge dels sistemes socials. Tanmateix, el camperolat ni és una categoria atemporal, situada fora de la història, ni és una classe compacta i estable. Nombroses diferències internes el travessen: jurídiques i econòmiques en primer lloc, però també socials, ètniques i culturals i, encara, les que imposen la geografia i la cronologia, molt importants.

Una aproximació al camperolat català en l’edat mitjana exigeix, doncs, tenir en compte tant les distintes fases de desenvolupament del sistema feudal, les seves etapes de creixement i de crisi, que afecten de manera diferent la condició i el comportament de la pagesia, com les divergències regionals, no sols entre el Principat, el País Valencià i les Illes, sinó també entre el pla i la muntanya, entre les terres del rei i les de senyoria, entre les d’ocupació més antiga i les de colonització més recent. Disparitat territorial que és, alhora, la seva primera característica i la primera dificultat per al seu estudi conjunt. I a la qual s’afegeix, també, l’heterogeneïtat de la producció bibliogràfica existent, el desigual nivell de coneixement d’unes comarques i altres, i les diferències de tractament i d’èmfasi per part dels mateixos historiadors.

Certament, ja es disposa d’un bon nombre de monografies locals que alternen encara, però, amb importants zones d’ombra; i, d’altra banda, mentre que els historiadors del Principat han insistit més en els aspectes jurídics, en l’estatut legal de la pagesia i l’oposició entre llibertat i servitud, els valencians i mallorquins han prestat major atenció als indicadors econòmics i demogràfics, que permeten reconstruir la jerarquia de les fortunes i quantificar l’estratificació interna. I així, mentre la qüestió remença ha estat un tema hegemònic i gairebé exclusiu per als primers, atès el seu caràcter central en la societat medieval tardana a Catalunya, la condició jurídica del camperol a penes ha ocupat espai al País Valencià i a les Illes, on existia un marc legal de llibertat, fruit de la necessitat d’atreure pobladors a la nova frontera. Les diferències regionals no són, doncs, únicament historiogràfiques, sinó que tenen el seu origen en la conquesta i colonització dels nous territoris incorporats a la Corona durant la primera meitat del segle XIII, i en les conseqüències que també van tenir a les zones de procedència dels repobladors, especialment a Catalunya.

Lliures i servils: l’estatut jurídic del camperol

En efecte, mentre que en terres valencianes i mallorquines, tot just ocupades, l’establiment del règim feudal instal·lat pels conqueridors anà acompanyat de la concessió de nombroses franqueses i exempcions, individuals i col·lectives, a fi de facilitar l’assentament de colons, a les comarques més antigues de Catalunya, per contra, els senyors restringiren la llibertat de moviment dels seus vassalls i imposaren la seva subjecció a la terra, per tal, justament, d’evitar-ne la fugida o l’emigració cap al sud, cap als regnes de Mallorca i de València, on les condicions eren més favorables. No es tractava, però, de cap fenomen nou. La mateixa situació s’havia registrat abans a Catalunya, al compàs de l’expansió feudal i de l’ocupació i colonització dels nous espais guanyats a l’islam.

Les cartes de poblament i franquícia atorgades a les noves comunitats que venien a assentar-se a la frontera contrastaven amb el progressiu deteriorament de la situació dels camperols a les terres d’ocupació més antiga, al nord i al centre del país. I, així, mentre l’enfranquiment s’estenia en unes comarques, l’asserviment avançava en d’altres, en un doble i contradictori procés que tenia l’origen en la continuació de la conquesta i les necessitats de la repoblació, i que accentuava l’oposició, primer entre les dues Catalunyes, la Vella i la Nova, i, més tard, amb el País Valencià i les Illes.

L’avanç cap al sud, la progressiva annexió i colonització del Šarq al-Andalus, va constituir no solament el punt de partida, sinó també l’accelerador d’aquesta diferenciació regional que afectava, en primer lloc, la situació jurídica del camperol, les formes que el vinculaven a la terra i al senyor. La pagesia catalana era encara majoritàriament lliure al segle XII, però ja al final de la centúria els indicis de servitud començaren a multiplicar-se, especialment les restriccions a la llibertat de moviment. Restriccions que foren definides i codificades legalment en les successives corts del segle XIII, del 1202 al 1283, aprofitant la debilitat conjuntural de la monarquia. Amb elles, i especialment amb la remença, els senyors tractaven d’evitar la fugida dels seus vassalls cap al sud, cap a una frontera en moviment i necessitada d’homes.

Recol·lecció de fruita, s.d.

G.C.

El jurista Pere Albert va ser el primer, a mitjan segle XIII, a advertir les diferències que separaven els pagesos de la Catalunya Nova, lliures d’abandonar les seves tinences i lliures també de qualsevol dependència hereditària, dels de la Catalunya Vella, sotmesos no solament a l’adscripció a la terra, sinó també a l’extensió dels anomenats “mals usos”. Però, tot i que la imatge ha fet fortuna entre els historiadors, l’oposició no era tan nítida: hi havia remences, i també pagesos lliures, a les dues Catalunyes. I comunitats sotmeses a una forta dependència senyorial podien ser veïnes d’altres que gaudien d’un règim més benigne. És el cas, per exemple, de la Guàrdia dels Prats, on la nòmina de càrregues servils era bastant extensa; a més de la jova, la tragina i la batuda, incloïa també els mals usos. En canvi, l’Espluga, situada a la mateixa comarca de la Conca de Barberà, gaudia de privilegis i franqueses que l’eximien d’aquestes i d’altres prestacions. Un altre exemple és la Plana de Vic, on les dures condicions dels pagesos dels masos enclavats a les senyories laiques contrastaven amb els privilegis i les llibertats acumulats pels habitants de les sagreres, en terres del bisbe i del capítol.

També la cronologia és molt important: comarques que més tard, al segle XV, van ser majoritàriament terres de remença, coneixien encara, al segle XIII, la persistència d’alous lliures al costat de les tinences emfitèutiques i de les servils. A la Plana de Vic, els petits alous continuaren sent abundants fins a la meitat del tres-cents, i a la pabordia d’Aro, la remença i els mals usos no són detectats fins a l’últim terç del doscents. El procés d’asserviment estava lluny encara d’haver triomfat.

Pertot arreu, doncs, regnava encara la diversitat. En les tipologies construïdes pels historiadors per classificar la promíscua condició jurídica del camperol i la seva terra, la gradació pot reunir fins a cinc nivells distints, del petit propietari aloer al remença sotmès als mals usos, passant pel tinent lliure que pagava censos, el que estava subjecte a dependència personal i el que estava adscrit a la terra.

La situació no era tan complexa al País Valencià i a les Illes, on hi havia una homogeneïtat interna més gran, a causa de la rapidesa amb què s’havia produït la conquesta i la immediata constitució dels dos nous regnes, i on, d’altra banda, els repobladors havien estat dotats d’importants franqueses i privilegis, recollits en les cartes de població, a fi de garantir-ne l’afluència i l’assentament. Entre els camperols valencians i mallorquins no s’observen, doncs, traces de servitud, de dependència jurídica, i les diferències que els separaven afectaven més les seves heretats, que podien ser alodials o sotmeses al pagament de censos, que el seu estatut personal. És cert que alguns establiments incloïen l’obligació per part del beneficiari de fer-hi residència personal, però aquesta, que no comportava cap rescat, es reduïa a uns pocs anys i el seu incompliment es punia només amb la pèrdua de la donació. I les prestacions de treball, com ara les “dos joves, dos batudes i V tragins” que exigia l’orde de l’Hospital als veïns de Cervera del Maestrat, al nord valencià, eren bastant rares en el conjunt del país. En general, les obligacions imposades als pagesos eren de naturalesa econòmica —partició de fruits i censos en metàl·lic— i la tipologia jurídica del camperolat només distingia, en aquestes terres noves, entre petits propietaris d’alous i tinents emfitèutics, i encara, en alguns llocs, ambdues condicions podien ser simultànies.

Les diferències eren més acusades entre el camperolat cristià i el musulmà. Sotmesa al nou règim feudal, la població islàmica, que al País Valencià continuà sent majoritària almenys fins al segle XIV, va experimentar una degradació progressiva de la seva situació, amb restriccions a la capacitat de moviment i la imposició de sofres o prestacions de treball, i, en el cas de Mallorca, amb la seva esclavització. Molt més importants que les jurídiques, les diferències ètniques i culturals eren les veritables barreres que escindien el camperolat valencià o el mallorquí i en dificultaven la unitat i l’acció comuna contra els senyors.

D’altra banda, la condició jurídica del camperol o de la seva heretat era independent del mapa jurisdiccional del país: hi havia emfiteutes i parcers en terres del rei i propietaris aloers en terres de senyoria. Però, proporcionalment, els primers eren majoritaris als dominis senyorials i els segons al reialenc. Al Principat, dels 470 000 habitants estimats per als anys 1365-70, el 39% residia en llocs de jurisdicció nobiliària, el 26% en terres de l’Església i el 35% en terres del rei. Els vassalls de senyoria, doncs, eren més nombrosos que els del rei. També ho eren al regne de València, on la proporció, però, era distinta: el 45% en senyoria laica, el 12% en senyoria eclesiàstica i el 43% en el reialenc, si s’extrapolen percentatges de dades posteriors. Aquesta destacada presència del reial patrimoni, tot i la seva contínua erosió a causa de les vendes i alienacions forçades per les urgències pecuniàries de la corona, constitueix una peculiaritat valenciana que es remuntava a la conquesta i el repartiment del territori, i a la creació mateixa del regne com una entitat diferenciada i un espai més propici per a l’actuació de la monarquia. En conseqüència, el percentatge dels petits propietaris lliures serà, com també a Mallorca, major que al Principat.

Grassos i miserables: les desigualtats patrimonials

Però no hauríem de confondre els aspectes jurídics i els econòmics: la condició o el status personal no determinava el nivell de les respectives fortunes. I si alguns historiadors tendeixen a pensar que és impossible conciliar la riquesa amb la servitud, són ja moltes les monografies que demostren l’existència de pagesos benestants, fins i tot entre els mateixos remences. Més que la condició jurídica, més que la major o menor presència de pagesos lliures o de pagesos servils, cal tenir en compte la grandària i qualitat de les explotacions, i també les altres fonts d’ingressos de la família camperola, com a veritables indicadors de l’estratificació interna.

Llibre del Repartiment de València, 1237-52.

ARV / G.C.

Al País Valencià i a les Illes, aquesta estratificació es pot detectar ja en els orígens mateixos de la repoblació. En algunes comarques, com la Ribera del Xúquer o l’Horta de València, els establiments atorgats als nous colons entre el 1238 i el 1249, registrats en el Llibre del Repartiment o recollits en les cartes de població, havien configurat unes explotacions bastant homogènies entorn de les nou hectàrees, una extensió que tendia a assegurar l’autosuficiència de la família camperola. Però la igualtat de les heretats —relativa, perquè al costat d’aquesta mitjana hi havia hagut també donacions superiors i inferiors a les 9 ha— no sembla haver-se mantingut gaire temps, com a conseqüència del sistema d’herència i de l’acció del mercat. Aquests dos mecanismes feren acte de presència ben aviat, com testimonia l’exemple d’Alcoi, al sud del país. Ací, com també a Múrcia més tard, les donacions havien estat ja jerarquitzades en tres categories distintes: cavalleria, peonia i tros, segons la condició del repoblador. I la desigualtat inicial es va veure reforçada i ampliada, ja en la mateixa segona meitat del segle XIII, per la pràctica d’un règim d’herència divisible i el precoç funcionament del mercat de la terra, animat pel caràcter mòbil i inestable de la població colonitzadora. En efecte, les transmissions intrafamiliars només representaren el 34% de les parcel·les en moviment, enfront del 44,5% a què ascendien les redistribuïdes pel mercat; i, a més, es tractava fonamentalment de terra franca, alodial: només el 4% de les parcel·les estaven sotmeses a algun tipus de cens. D’una banda, doncs, hi havia una gran relació entre propietat i explotació, però, de l’altra, la intensa activitat del mercat fundiari dificultava la identificació entre la terra i el grup familiar. I, sobretot, contribuïa al desenvolupament de l’estratificació interna de la comunitat, amb la concentració de les parcel·les a les mans de les grans famílies pageses. Però la fortuna de les elits locals, a Alcoi i en altres poblacions Valenciànes, no es fonamentava solament en la terra, en la possessió de grans explotacions, sinó també en la seva capacitat de comercialitzar els excedents, en la inversió en crèdits i préstecs usuraris, i en la participació en els ingressos fiscals mitjançant l’exercici de càrrecs en l’administració reial o senyorial.

A Mallorca es registrà també una precoç jerarquització interna, des de l’endemà mateix de la conquesta, afavorida per l’esglaonament de nivells de subordinació i dependència que permetia el sistema emfitèutic. Del senyor al colon que treballava la terra, s’han pogut identificar a Pollença fins a sis nivells diferents d’establiments i subestabliments emfitèutics, un eixam de posseïdors intermedis que anaven absorbint l’un darrere l’altre l’excedent generat pel productor directe. I era en el segon nivell, immediatament darrere del senyor, on se situava l’elit local, unes 20 famílies de les 320 censades a la comunitat al final del segle XIII, amb tendència a constituir-se en un grup tancat i cohesionat. En una posició intermèdia semblant trobem també els repobladors de l’alqueria de Deià, que hi havien estat establerts pel magnat Nunó Sanç i que, al seu torn, van subestablir a tercers parcel·les de les seves tinences, carregant-les amb censos més elevats i erigint-se en “senyors mitjans” entre el pagès que treballava la terra i el “senyor major”.

Tot i que també hi havia diversos nivells de subestabliments al Principat, l’estratificació interna del camperolat es va veure estimulada en bona mesura pel desenvolupament del mercat i la penetració urbana en el món rural. En la Plana de Vic, per exemple, el mercat de la terra registra, al segle XIII, una intensa activitat —compres, vendes, traspassos, tant de terra franca com censal—, que es reflectí també en l’augment del nombre de notaries i en la seva extensió de la ciutat al camp, al costat mateix d’on s’efectuaven les transaccions. Els seus principals beneficiaris continuaren sent, però, els inversors ciutadans, que compraren les terres i heretats dels petits pagesos lliures, forçats a nodrir les files de la masoveria rural. A més de contribuir a l’erosió de la petita propietat alodial, la presència urbana s’estenia també a l’esfera del crèdit, reforçant la dependència del camperol i augmentant el drenatge de recursos rurals que eren absorbits per la ciutat. Però l’oposició no era sols entre camp i ciutat, sinó també entre els mateixos camperols: una jerarquització basada en la possessió de terra i les disponibilitats financeres. A la mateixa comarca de Vic es produïa, ja al segle XIV, una clara separació entre els pagesos rics de la sagrera, capaços de prestar diners i cereals en els llargs mesos de soldadura, i la massa endeutada de la parròquia. Les diferències eren econòmiques, basades en la desigualtat dels patrimonis i independents de la condició jurídica. De fet, alguns d’aquests pagesos benestants eren de condició servil i era la seva fortuna la que els permetia alliberar-se de la remença. Altres disposaven de suficients recursos per a arrendar els drets senyorials: per exemple, Elisenda de Costa, de la parròquia de Taradell, que el 1327 comprà totes les rendes de Sant Pere de Rodes al comtat d’Osona per 380 sous, o Pere i Guillema de Costa, que en el mateix any adquiriren els ingressos d’aquest mateix monestir al bisbat de Barcelona per 260 sous. La prosperitat econòmica obria les portes a l’ascensió social, que alguns tractaven de culminar col·locant un o més fills entre la clerecia, mentre que d’altres s’introduïen en els quadres de l’administració senyorial, com a batlles o lloctinents.

Tots els indicis coincideixen, doncs, a assenyalar fortes desigualtats en l’interior de la pagesia, abans fins i tot que esclatés la crisi de mitjan tres-cents. El volum de terres posseïdes i declarades en els capbreus ordenats pels senyors permeten quantificar aquestes desigualtats patrimonials i també la distinta apropiació del territori cultivat per part dels diferents estrats camperols. A la pabordia d’Aro, els pagesos que el 1343, cinc anys abans de la pesta, tenien menys de 6,5 ha de patrimoni representaven el 52% del total, però la terra que posseïen no arribava al 12% de la superfície conreada; i encara, el 37%, estava per sota de les 4 ha, amb només el 3% de les terres declarades. Per contra, els qui tenien més de 20 ha, el 13%, posseïen el 38,5% de les terres. Enmig, les explotacions entre 6,5 i 20 ha representaven poc més d’un terç (el 35%) i abastaven pràcticament la meitat del territori (el 49%). A la polarització entre ambdós extrems, s’oposava encara, doncs, una forta presència dels estrats mitjans. D’altra banda, si bé de les 112 tinences capbrevades només 45 es declaraven remences, gairebé tots els masos, 33 de 34, i també les explotacions més extenses reconeixien aquesta condició. En conjunt, hi havia més tinents lliures (el 60%), però eren els remences els qui posseïen la majoria de la terra (el 65,5%) i també les tinences més extenses: llevat d’un, tots els pagesos amb més de 20 ha, és a dir, els qui ocupaven l’esglaó més elevat de la comunitat, eren remenees. Rics en terres, els remenees subestabliren parcel·les a d’altres camperols i en perceberen les rendes, més oneroses a mesura que augmentaven els intermediaris. Com a Mallorca, a la pabordia d’Aro s’acumularen els nivells emfitèutics sobre un mateix tros de terra: fins a cinc en un cas excepcional, quatre en 15 i tres en 145.

Totes les grans heretats s’articulaven, a la pabordia d’Aro, entorn del mas, una unitat d’explotació característica del paisatge agrari català que comprenia, a més de la casa pagesa i les construccions annexes (corts, magatzems, quadres), el conjunt de les terres de labor, dividit sovint en unitats de conreu disperses, i, de vegades, una part de bosc i d’espais no cultivats. La seva extensió oscil·lava entre les 17 i les 38 ha, per bé que en algunes comarques podia arribar a les 70, i la seva possessió estava generalment en les mans de pagesos de remença, constrets a drets jurisdiccionals i a prestacions de treball, a més del pagament dels censos emfitèutics. Aquest fet ha dut alguns historiadors a relacionar l’extensió de la servitud amb la consolidació del mas com a cèl·lula organitzativa bàsica impulsada pels senyors; altres han destacat els obstacles que la fixació al mas i l’obligació de preservar-ne la integritat posaven en la pràctica d’activitats econòmiques alternatives, ja que el pagès no podia arriscar, ni tan sols com a aval, cap element de la masada, inclosa la seva mateixa persona. Però les limitacions jurídiques no semblen haver estat un obstacle econòmic: els remenees se situen entre els estrats superiors del camperolat i els masos esdevenen les explotacions més extenses i estables; i, d’altra banda, l’acumulació de parcel·les establertes de vegades per senyors diferents relaxava la submissió directa del pagès, enredada en una teranyina de dependències múltiples.

Tampoc no se n’hauria d’exagerar l’abast: en tot cas, no abans del 1348. En l’exemple anterior, al cor de la Catalunya Vella, només una quarta part de les explotacions van arribar a configurar-se en masos, si bé eren les heretats més extenses i ocupaven més de la meitat de la superfície cultivada. Però la superioritat numèrica, ací com també al camp valencià i al mallorquí, corresponia a la petita explotació, atomitzada, dispersa i inestable, gestionada per famílies nuclears agrupades en comunitats veïnals. El castell, l’església, el cementiri, i també factors tècnics i estratègics, estaven en l’origen d’aquest poblament concentrat, present pertot arreu, que permetia desenvolupar vincles de veïnatge i solidaritat, però també covar tensions i conflictivitat. Al Regne de València, la concentració era imposada, a més, per l’escassesa de repobladors cristians en un país encara de majoria islàmica; però l’avanç de la colonització i el control del territori afavoriren, ja al segle XIV, una certa dispersió de l’hàbitat, no solament a l’interior castellonenc, poblat de masos, sinó també a les comarques centrals, amb la recuperació d’antigues alqueries islàmiques i la seva transformació en unitats compactes de conreu treballades per parcers.

La producció agrícola a la rodalia de Lleida al segle XV

La producció agrícola a la rodalia de Lleida al segle XV.

Al segle XV, les partides que componien el terme de la ciutat de Lleida presentaven una producció agrícola variada. Els tipus de conreu depenien de la proximitat de la partida a la ciutat, de qui fossin els possessors de la terra i, sobretot, de si eren o no regades per les diverses sèquies que, des de l’època musulmana, solcaven el terme.

Pertot arreu també, al mas o a la parròquia, als dominis senyorials o a l’horta periurbana, la forma més estesa de conducció de la terra era l’emfiteusi, nom que s’imposà en les fórmules notarials, en el trànsit del segle XIII al XIV, per a identificar els establiments que s’havien anat practicant d’abans, des de la mateixa conquesta i repoblació en els casos de Mallorca i València. La difusió de l’emfiteusi, per mitjà de les cartes de població o d’establiments individuals, era justament un dels estímuls per a atreure repobladors. De fet, l’emfiteusi atorgava al camperol una àmplia autonomia productiva i la facultat de cedir, vendre o fins i tot subestablir el domini útil de les terres, a canvi d’una part de la collita o d’un cens en metàl·lic. Això facilitava la mobilitat de la terra, sotmesa a menys restriccions, i també l’increment de les distàncies en el si del camperolat, amb l’emergència d’una capa d’emfiteutes benestants que acumulava parcel·les o les subestablia a tercers. Per contra, la propietat franca reculà: a penes es va mantenir a l’interior de les senyories i només resistí amb força a les terres del rei, a la rodalia de viles i ciutats, on va coincidir amb d’altres formes contractuals, com l’arrendament a curt termini o la parceria, i amb el treball assalariat.

Propietaris aloers, emfiteutes, arrendataris, mitgers, mossos, jornalers: la diversitat del camperolat era gran, però també la seva unitat com a classe lligada a la terra —a la seva possessió i al seu treball— i dependent del senyor: del noble, el bisbe o el rei. En tot cas, les principals diferències, més que no pas pel règim de propietat o tinença de les terres, estaven marcades pels desnivells patrimonials: la riquesa, com bé sabien els taxadors fiscals, es mesurava per la quantitat i la qualitat de les vessanes o fanecades posseïdes. I aquests desnivells s’havien accentuat al llarg dels segles de l’expansió agrària. Entre mitjan segle XII i mitjan segle XIV, l’augment demogràfic repercutí en una reducció de la superfície de les explotacions, fragmentades per successives particions, mentre que el desenvolupament del mercat de la terra, afavorit per l’extensió del règim emfitèutic, contribuí tant al reequilibri i la recomposició de les heretats com també a l’avanç de l’estratificació.

Poblet, un centre de poder senyorial i un model d’explotació agrària

L’explotació agrària del monestir de Poblet, Vimbodí, Conca de Barberà, ssegle XII-XIV.

Poblet, un monestir fundat el 1151 en la mateixa frontera, en el territori tot just conquerit als musulmans, constituí ben aviat un centre de poder senyorial i un model d’explotació agrària. Incrementat amb successives donacions, reials i particulars, el domini territorial del monestir es dividia en dues parts: les terres que explotaven directament els monjos i les establertes en emfiteusi als pagesos. Les primeres comprenien les terres més pròximes, les que voltaven el monestir, mentre que les granges, unitats agràries més allunyades, eren dirigides per un convers i treballades per jornalers, camperols dependents i esclaus. Aquestes granges, creació típicament cistercenca, s’organitzaven al voltant de la casa o mas on vivien els conversos i, a més de l’habitació i les terres de labor, incloïen graners, estables i, en alguns casos, també un molí. Explotades directament als segles XII i XIII, les granges passaren a ser arrendades al XIV fins que, ja al XV, foren fragmentades en parcel·les individuals. Les altres terres, les que no formaven part de la reserva senyorial, eren treballades per pagesos que satisfeien al monestir una part de la collita o un cens en metàl·lic.

Els efectes de la conjuntura: la crisi dels segles XIV i XV

Però el creixement es va aturar al llindar del tres-cents i tot el sistema va entrar en crisi cap a la meitat de la centúria. Els primers símptomes s’adverteixen ja al final del segle XIII i el començament del XIV, amb l’esgotament de les terres, l’aturament de la colonització i la successió de caresties i fams.

La resposta dels senyors, que veien baixar el volum de les rendes, va ser contradictòria: unes vegades s’avingueren a redimir els censos o a renegociar en termes més favorables els contractes agraris, i altres, per contra, extremaren la pressió sobre el camperol en augmentar el cànon de la partició de fruits, elevar el preu de l’entrada de l’establiment, estendre la remença i alguns mals usos o, fins i tot, com a Colisacabra, exigir prestacions de treball com a paga o contrapartida dels deutes pendents. La crisi, ja encetada, s’aguditzà amb les grans mortaldats de la segona meitat del segle, causades per la irrupció de la Pesta Negra el 1348 i la seva reiteració cíclica. Les conseqüències més immediates en foren una disminució dràstica de la població, l’abandonament de pobles i masos, i l’emigració a la ciutat. I també una transformació de l’estructura social del camp català. Tot i que la reducció del nombre d’homes augmentava la quantitat de terra disponible i, per tant, posava en millors condicions els supervivents, la crisi tingué una incidència desigual sobre el conjunt del camperolat. Els pagesos rics saberen aprofitar la conjuntura per a incorporar noves terres a les seves explotacions, apropiar-se dels masos abandonats o rònecs i, en alguns casos, redimir-se de censos o de servituds. Per contra, els petits foren els primers i els més afectats per la reacció senyorial. Una reacció que tractava de corregir, per vies diverses o successives en el temps, l’alarmant descens de les rendes provocat per la caiguda de la població i, amb aquesta, de la producció. D’una banda, i per tal d’estimular la reocupació de les terres i els masos abandonats, els senyors rebaixaven el nivell de les exaccions o condonaven algunes servituds oneroses, però de l’altra, imposaven majors restriccions a la llibertat de moviment del pagès, a fi d’evitar-ne l’emigració o la fugida. El camperolat millorava d’aquesta manera les seves condicions econòmiques, però al preu d’una major subjecció i d’una degradació del seu status personal.

El procés d’asserviment s’accelerà, en efecte, en la segona meitat del trescents. La remença amplià la seva geografia i, també, la seva proporció entre els camperols. En moltes comunitats del centre i nord del Principat, els percentatges s’equilibraren: el 1354, el 56% dels pagesos de Vilassar eren lliures, però a Argentona, també a la comarca del Maresme, els remences representaven el 53%. I en el conjunt del país, segons els càlculs proposats, una quarta part de la pagesia era de remença. Lluny de constituir un bloc homogeni, la crisi va accentuar les seves diferències econòmiques, i va dissociar també els seus objectius de lluita. Els “pagesos grassos”, que ampliaren les seves explotacions amb les terres abandonades durant la crisi, s’enfrontaren als intents senyorials de recuperar els masos rònecs i tornar-los a establir; i, d’altra banda, situats en el cim de la jerarquia pagesa, pugnaren per alliberar-se d’una servitud humiliant que incloïa, a més de la remença, els mals usos i el ius maletractandi. Els camperols pobres, amb menys i pitjors terres, carregats de censos i servituds, lluitaren per l’abolició del règim senyorial.

Amb la crisi, les oposicions regionals es feren més nítides. No solament entre el nord i el sud de l’Ebre, frontera de l’expansió remença, sinó també entre els distints regnes de la Corona. La incidència de les catàstrofes i calamitats del tres-cents no podia ser la mateixa al Principat, on l’expansió s’havia aturat ja al final del segle XIII o el començament del XIV, que al País Valencià o a les Illes, territoris de colonització més recent i immersos encara en un procés de creixement. Per això, tot i la magnitud de les pèrdues immediates, la capacitat de recuperació va ser ací major, sustentada en la disponibilitat de terres i en una immigració constant. Així ho testimonien, almenys per a les comarques valencianes, els índexs demogràfics i econòmics, encara elevats al final del tres-cents, però ja descendents amb el canvi de centúria i clarament regressius a mitjan segle XV. La perifèria —i el País Valencià, als límits de l’Europa feudal, ho era— no defugi la crisi, la qual era una crisi del sistema, tan sols l’ajornà, la retardà. Tingué la seva pròpia cronologia i els seus propis ritmes, graduals de nord a sud del país. I es manifestà en un retrocés demogràfic, en la paralització de l’expansió agrària, en la caiguda de les rendes i en la disminució de les explotacions més petites, en benefici de les mitjanes i de les grans. Els efectes foren semblants al camp mallorquí, on, des de la segona meitat del tres-cents, la crisi havia fomentat la concentració de petites propietats en grans explotacions, en mans de camperols rics i de ciutadans.

Els masos rònecs

La imatge mostra el mapa dels masos rònecs a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent al segle XV.

Com a la resta de contrades sacsejades per les crisis de mortaldat, a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent foren abandonades moltes explotacions pageses. Naturalment, les que van quedar desertes eren més fàcilment les que estaven més isolades —masos, bordes, masoveries— que foren anomenades masos rònecs. Al segle XV, una bona part dels masos rònecs havien passat a dependre dels pagesos dels masos que romanien habitats, i s’havia anat establint una complexa xarxa de relacions socials i econòmiques.

Grans i petites explotacions: la concentració de la terra

La crisi havia afectat més durament les explotacions més menudes, fent desaparèixer les d’extensió més ínfima i elevant, en conseqüència, el percentatge de les mitjanes. La recuperació —-amb ritmes cronològics i d’intensitat igualment heterogenis, afavorida ací i allà per reconversions agràries, per l’extensió i la intensificació del regadiu, per la difusió de conreus comercials que contrastaven l’hegemonia cerealícola, i per una major integració econòmica comarcal i regional— va invertir la tendència i erosionà l’estrat intermedi en favor d’un major increment dels extrems: de les petites i de les grans explotacions.

L’explotació de la terra a la pabordia d’Aro.

Es pot veure a Sueca, on els “menuts”, que l’any 1453 representaven el 17% de la comunitat i posseïen un escàs 2,6% de la riquesa total, han passat a ser, el 1509, el 25%, sense que haja variat el percentatge de la terra posseïda; igualment els “grans” han augmentat el seu percentatge, del 13 al 18%, però també, i de manera més significativa, la quantitat de terra posseïda: del 36,5 al 46,3%; per contra, ha descendit el nombre dels “mitjans”, del 70 al 58%, i el volum de les seves possessions, del 61 a poc més del 50%. Tot i el retrocés en benefici dels extrems, el grup intermedi continuava sent hegemònic i aplegava més de la meitat dels veïns i, també, més de la meitat de la superfície cultivada. El procés de diferenciació estava més avançat a Guadassuar, Carcaixent i altres comunitats del terme d’Alzira on, el 1474, les explotacions mitjanes, entre 5 i 9 ha, a penes representaven un terç del total i només posseïen una quarta part de l’espai agrícola, mentre que les petites, per sota de les 5 ha, pujaven a més de la meitat, amb menys del 15% de les terres. I encara, el 40% a Guadassuar i el 32% a Carcaixent eren inferiors a les 3 ha. A la Ribera, però també a l’Horta, a la Plana o a la Safor, la gran majoria de les explotacions eren petites, i gran part no arribaven a les 3 ha, però la majoria de la terra era ocupada per les grans heretats (el 47% a Guadassuar i el 63% a Carcaixent).

Els pocs estudis disponibles per al Principat semblen mostrar una tendència similar: a la pabordia d’Aro, els pagesos rics, amb més de 20 ha, que el 1343, com s’ha vist abans, posseïen el 38% de la terra, en controlaven, el 1567, el 72%, mentre que les petites explotacions, per sota de les 6,5 ha, passen del 12 al 7% de la superfície cultivada, i les mitjanes cauen del 49 al 20%. La crisi agrària dels segles XIV i XV s’havia resolt, doncs, amb la concentració de la terra en les mans dels pagesos benestants, bé a través de la incorporació de masos rònecs, bé amb la compra de parcel·les, en detriment dels camperols més pobres o fins i tot dels mitjans. La polarització es trobava fins i tot més avançada que en els exemples valencians, però la data correspon ja a ben entrats els temps moderns.

A tot arreu, doncs, la terra es concentra en poques mans, en grans explotacions que ocupen gairebé la meitat de l’espai agrícola; però l’acumulació no era encara estable i es veia amenaçada per la fragmentació de l’heretat a la mort del pagès.

El pagesos remences a la pabordia d’Aro.

Al Principat, l’adopció del sistema d’hereu únic evità la dispersió dels patrimonis i en garantí la transmissió íntegra de generació en generació. Per contra, al sud, el repartiment igualitari de l’herència, amb la sola exclusió de les filles dotades, atomitzà les explotacions i en reduí progressivament la grandària, a força de successives particions. Però aquest esmicolament es va produir només en part, atenuat o frenat per mecanismes de correcció econòmics i demogràfics. D’una banda, el camperol podia millorar un dels fills, facultat que li concedia la legislació foral valenciana, tant en el moment de l’herència com en anteriors donacions inter vivos; o també podia, com es donava en bastants casos, recompondre la tinença paterna comprant als germans la seva petita i inviable porció; el mercat esdevenia, així, un regulador natural. De l’altra, la taxa de mortalitat era molt elevada i eren pocs els fills que sobrevivien al pare i que aquest mencionava en el seu testament. A la Plana de Vic, la mitjana, encara alta, se situava al segle XIII entorn de 2,6 fills per família. Un segle després, a la Ribera del Xúquer, només un fill o dos per família arribava a succeir al pare, xifra que davallà en menys d’un cap a la fi del segle XV i al començament del XVI. També, ja en el trànsit als temps moderns, a la veïna comarca de la Valldigna, la meitat de les famílies — tant islàmiques com cristianes— tenia menys de dos fills. Les mitjanes, però, amaguen fecunditats diverses i contradictòries: les taxes baixes de la Ribera es devien a l’elevat percentatge, superior al 40%, de famílies sense descendència, que coincidia amb el de les que tenien un o dos fills, mentre que la resta es mostrava més prolífica, amb una progenitura de tres a vuit fills, cosa que representava una unitat domèstica de cinc a deu membres, als quals s’afegien eventualment altres parents i servidors de la casa.

Camperols, Super Balneis Puteol, R.Vilanova, s.d..

BUV / G.C.

Fet social i no solament demogràfic, la tipologia familiar reproduïa els desnivells patrimonials del camperolat. Els grups domèstics amplis, nombrosos, eren més freqüents entre els estrats més benestants, dotats d’explotacions majors que no sols integraven la força de treball familiar, sinó que ocupaven també mà d’obra auxiliar, permanent o temporal. El seu grau de cohesió era superior i, fins i tot, es podia prolongar més enllà del matrimoni, amb la coresidència i la cooperació laboral de pares i fills casats. També era major la seva estabilitat i el seu arrelament en la comunitat, la qual cosa explica la longevitat, de vegades plurisecular, d’alguns llinatges. Continuïtat en el temps que els havia permès desenvolupar uns vincles, familiars i veïnals, més amplis i sòlids i enlairar-se en la jerarquia de les fortunes i del poder local. Per contra, les petites explotacions tenien una estructura familiar més fràgil i inestable, incapaç d’integrar tots els seus membres, que es veien forçats a abandonar ben aviat la llar: uns incorporant-se, com a mossos o domèstics, a les grans explotacions veïnes o entrant, com a aprenents, en l’obrador d’un menestral, i altres emprenent el camí més incert i llunyà de l’emigració. En moltes comunitats valencianes, la renovació periòdica dels cognoms —gairebé la meitat en menys de cinquanta anys— palesa les dificultats de les explotacions més modestes per a sostenir més de dues generacions i, com a conseqüència, l’elevada mobilitat de la població, testimoniada també pels llibres d’aveïnaments de viles i ciutats.

Per la seva banda, la mobilitat de la població animava el mercat de la terra, en posar en circulació les parcel·les de les famílies que marxaven de la comunitat. La circulació s’estenia també a les altres parcel·les, juxtaposant-se a la transmissió intrafamiliar o, fins i tot, superant-la. De fet, tot i les restriccions que en limitaven encara el funcionament, el mercat redistribuïa constantment la titularitat de les parcel·les i contribuïa a reequilibrar la grandària de les explotacions, fragmentades a cada generació pel repartiment del patrimoni familiar. Però, al costat d’aquesta funció reguladora, de recomposició d’heretats viables, el mercat era també un instrument al servei de l’acumulació, en dissoldre els lligams entre el grup familiar i la terra, i facilitar la seva concentració en grans explotacions.

També entorn del mercat —de la terra, dels productes, del treball i del crèdit— es feien paleses les diferències entre els estrats camperols. Potser les tinences mitjanes eren les que més s’aproximaven a l’ideal d’autosuficiència, en assolir un major equilibri entre la mà d’obra familiar i la grandària de l’explotació, i eludir en part la dependència del mercat. Per sota, els petits hi estaven més subordinats: les seves explotacions eren insuficients per a assegurar-los la subsistència i havien de cercar ingressos complementaris en el treball assalariat, la manufactura domèstica i el crèdit. Forçats a vendre els seus productes en temps i condicions desfavorables, a fi de retornar els préstecs obtinguts o de pagar-ne puntualment els rèdits, i a desprendre’s de les seves terres, carregades de deutes i amenaçades d’embargament, la seva participació en el mercat resultava clarament negativa. A Mallorca, on la confiscació de terres per impagament s’accelerà al final del segle XV, els pagesos espoliats de les seves heretats continuaren treballant-les, no ja com a propietaris, sinó com a majorals o jornalers, substituint la mà d’obra esclava, ja en plena regressió. Al País Valencià, en canvi, l’endeutament no comportà la despossessió del camperol, però contribuí a redoblar-ne la dependència —del senyor, dels ciutadans i dels llauradors rics: els seus creditors—, i a drenar cap a la capital del regne els recursos del país rural.

En l’altre extrem, els pagesos acomodats, que havien acumulat grans patrimonis i disposaven també de capitals, es beneficiaven de l’expansió de l’economia mercantil. Les seves explotacions estaven millor equipades tècnicament, proveïdes de bous, mules, cavalls o d’altres bèsties d’arada, i disposaven de mossos permanents o de jornalers eventuals —del país i estrangers: francesos i gascons al Principat, castellans i andalusos al País Valencià— i encara, a Mallorca, d’esclaus. Les seves heretats s’engrandien amb la compra de noves parcel·les i la seva producció s’orientava cada vegada més decididament cap al mercat, on aportaven la majoria dels excedents comercialitzables.

Paral·lelament, la seva solvència econòmica els permetia diversificar les inversions, des del deute públic o el crèdit a particulars —préstecs de diners i de grans, censals, violaris, cartes de gràcia— fins a l’arrendament dels monopolis, de les rendes reials o senyorials i dels ingressos municipals. En alguns casos, la seva trajectòria culminava amb l’aveïnament a ciutat, com els forans rics de Mallorca, els pagesos benestants del pla de Barcelona o de la rodalia de Girona, i els llauradors acomodats de l’horta de València; i, fins i tot, com els Plegamans a Barcelona i els Martorell a Gandia, amb l’ascensió social a l’estament generós.

Prohoms i comunitat: el control del poder local i la lluita antisenyorial

La majoria, però, continuaren residint a la comunitat, on es consolidaren com una elit pagesa que controlava la possessió de la terra i el govern municipal. Pertot, de Sueca a Provençana, del territori forà al país dels remences, l’estratificació econòmica es traduïa també en desigualtat política.

L’antiga assemblea veïnal que encara a mitjan segle XIII, quan la base social de la comunitat era més àmplia, aplegava tots els caps de casa en consell obert per tractar els afers comunitaris, havia estat substituïda pel poder dels prohoms, l’elit local que ocupava els òrgans representatius —el consell— i els càrrecs executius —jurats, paers, consellers— de la nova organització municipal. El poder dels prohoms, fonamentat en la seva hegemonia econòmica, els venia també de la seva condició d’intermediaris, d’interlocutors privilegiats, entre el senyor i la comunitat. Entre les seves files es reclutaven els lloctinents de la senyoria, els batlles i els veguers, els assessors del tribunal senyorial i, en adquirir personalitat jurídica la universitas, els càrrecs embrionaris de l’administració local. I entorn seu s’articulaven, també, les faccions rivals que escindien la comunitat, integrades pel conjunt de “parents, amics e valedors” i aglutinades per un tramat de fidelitats verticals i horitzontals. Però la conflictivitat i les dissensions internes cedien davant l’amenaça exterior. Llavors, la comunitat es mostrava unida i cohesionada, sota el liderat dels prohoms.

Ciutadans, retaule de Sant Pere de Púbol, B.Martorell, segles XIV-XV.

MD’A / R.M.

Ells eren també els més interessats a consolidar les posicions guanyades durant la crisi, amenaçades per la posterior reacció senyorial. Al Principat, la pressió s’havia fet sentir a partir del 1380 i durant tota la primera meitat del segle XV, amb la intensificació de la servitud i els intents per recuperar els masos rònecs. Recíprocament, la resistència pagesa s’organitzà entorn d’un doble objectiu: econòmic, amb la defensa de la integritat de les seves explotacions, i polític, amb la lluita contra la remença, els mals usos i altres servituds infamants. La revolta dels remences era certament una revolta de la prosperitat, però també de la misèria: no solament implicava els pagesos benestants, sinó també els pobres, per bé que les seves aspiracions últimes fossen diferents. La sentència arbitral de Guadalupe, celebrada com un triomf camperol, reconegué només les dels primers, les dels anomenats “moderats”, limitades al pla jurídic, però negà les dels segons, els “radicals”, que qüestionaven també l’ordre social i econòmic. A Mallorca, a la lluita antisenyorial s’afegia la tensió entre forans i ciutadans, amb successius aixecaments el 1391, el 1450 i el 1521, que foren durament reprimits i reforçaren, amb cada derrota, la preeminència de cavallers i ciutadans. I al País Valencià, finalment, la resistència camperola, que a penes havia transcendit el marc local i sovint s’havia ensolcat per via judicial, només esclatà en conflicte obert i generalitzat durant la guerra de les Germanies, una revolta d’origen i connotacions urbanes. La reacció senyorial posterior a la derrota i la nòmina dels represaliats revelen, però, els seus efectes subversius en el món rural i el protagonisme assumit per les elits pageses.

Tanmateix, a pesar del diferent balanç regional de l’enfrontament, ni la relativa victòria al Principat ni les derrotes a Mallorca i al País Valencià comportaren una substancial alteració del sistema social dominant: el feudalisme sortia reforçat de la crisi. I amb aquest, unes estructures agràries que consolidaven les diferències internes al si del camperolat. Diferències que havien d’accentuar-se encara més en els temps moderns.