Les dones en la baixa edat mitjana

La marginació històrica de les dones a les societats patriarcals —com la catalana o les de la resta de l’Europa cristiana— és de caràcter estructural. És a dir, resulta necessària per a la reproducció de la societat i, al mateix temps, travessa barreres i desigualtats de classe, tot i que no té el mateix caràcter ni la mateixa intensitat en totes les classes socials o èpoques històriques. Indicadors significatius de la mesura de la marginació de les dones dins d’una formació social i època determinades poden ser, en l’Europa cristiana, les seves possibilitats d’accés als recursos existents, el nivell de risc de resultar víctima de violència sexuada (agressivitat difusa contra les dones, no necessàriament sexual), i la importància dels espais de dicibilitat (expressió) del propi sexe que elles assoleixin d’ocupar mitjançant l’acció i la paraula públiques. L’anàlisi dels continguts i de l’evolució dels dos primers indicadors permet d’escriure la història de les relacions socials entre els sexes; una història que opera dintre dels contextos simbòlics definits pel sistema de gèneres vigent en la societat objecte d’estudi i en la del subjecte que estudiï el fragment del passat. L’anàlisi del tercer indicador permet de traçar la història “de-generada” (desmarcada dels models de gènere) de la diferència femenina; una història el referent de la qual no és la marginació per raó de sexe, sinó un projecte històric de llibertat femenina en la reconstrucció del qual entra en joc el caràcter de subjecte polític femení de la historiadora que escriu, que fa eloqüents les fonts del passat, moguda per la seva pròpia necessitat d’existència dins la història.

S’ha suggerit que en la història de les relacions socials entre els sexes es dona una tendència secular al desequilibri compassat; un desequilibri que tindria per resultat l’avenç d’un sexe i el retrocés simultani de l’altre. Un desequilibri, el referent del qual és sempre, en les societats patriarcals, la subordinació de les dones que es deriva de la vigència del contracte sexual que estructura els sistemes de parentiu. Dins la història de la Catalunya baix-medieval, les dones que van ajustar la seva vida als comportaments que el sistema de gèneres definia com a femenins —és a dir, fonamentalment les que van formar una família— van tenir escasses possibilitats de participar de manera directa en les brillants campanyes que donaren vida a la gran expansió del segle XIII: aquestes dones no van poder anar a la guerra si no era com a personal encarregat dels serveis menys rendibles o més degradats; la seva intervenció en les empreses comercials posteriors a les guerres de conquesta fou també molt minsa. La participació de les dones en les institucions civils, grans i petites, que van regular la gestió del poder econòmic, cultural i polític, i que van experimentar un brillant desenvolupament a partir del segle XIII, fou prohibida pel dret. Les dones no pogueren parlar en els debats de les corts ni escoltar-los, no van intervenir en el govern de les comunitats camperoles, ni pogueren formar-se en l’estudi general. No foren presents ni en les corts ni en la gestió de les comunitats camperoles, perquè no van disposar ni de la categoria de “ciutadà” ni de la de “veí”; és a dir, mancaren de drets polítics. A partir de la segona meitat del segle XIII se’ls va prohibir l’exercici de professions com la medicina i totes les relacionades amb l’aplicació del dret. De la progressiva suplantació de les metgesses pels metges, n’és un exemple —cèlebre pel fet que ella era famosa, però representatiu d’altres casos— el procés inquisitorial seguit entre el 1304 i el 1330 contra na Gueraula de Codines, sanadora de Subirats (Alt Penedès). Finalment, la institució familiar, que condensa i transmet els canvis que es produeixen dins l’evolució general de la societat, sembla reduir al segle XIII el dret de les filles dels feudals a l’herència.

La història de les paraules i de les accions de dones que donen significat a la diferència sexual femenina s’articula per criteris distints que els de la que tracta de l’evolució de les relacions socials entre els sexes. Sembla que els segles XII i XIII van ser a l’Europa cristiana una etapa de força i d’afirmació pública de dones que s’apartaren de les seves obligacions de gènere que els eren assignades i es donaren la llibertat de proclamar que el món també era d’elles. L’espai en què es definiren aquests grans projectes fou l’espiritualitat. És l’època en què Angela de Foligno —les Revelacions de la qual van ser traduïdes al català al segle XV— va escriure que “de Déu és al linatge de fembre trespassada la prophecia”. A Catalunya, les albigeses van provar formes heterodoxes d’estar amb el seu cos femení en els mons de la carn i de l’esperit: formes que els llibres d’història descriuen de manera confusa en termes alhora de rebuig de la sexualitat i de promiscuïtat. Hi hagué dones que van escriure sobre temes de l’esperit: Blanca d’Anglesola al segle XIII, Ramoneta Oller abans del 1372, data en què la Inquisició tenia els seus llibres entre les mans. Desafortunadament, la pèrdua progressiva de la memòria de les autores catalanes que probablement van existir impedeix de moment donar més detalls.

Sembla que el segle XIV, segle d’enduriment de la literatura misògina i misògama, va viure la repressió d’aquests espais femenins de força. A partir del 1400, tanmateix, hi hagué dones “de-generades” que reaccionaren fent servir la pròpia Querella de les dones, transformada, per a fer-se sentir. Es perfilen dues tendències: la iniciada per Christine de Pizan, que va privilegiar els espais de relació femenina per reflexionar sobre el món, i la que representà, per exemple, Laura Cereta, que veia una via d’alliberament per a les dones en l’accés a la cultura humanística. Amb la primera ha estat relacionada Isabel de Villena, escriptora educada en la cort de Maria de Castella, publicada per iniciativa d’Isabel I i molt llegida per María de Jesús de Agreda. Amb la segona es pot relacionar la pensadora i mecenes Beatriu de Pinós.