La complexitat de les poblacions urbanes

El procés d’organització de les societats urbanes va trobar un reflex fidel en el dens i sinuós procediment de configuració institucional que van protagonitzar els municipis medievals. Des dels orígens, les comunitats urbanes van procurar obtenir sempre major autonomia jurisdiccional i la màxima representativitat estamental, tot i la diversitat de la geografia política catalana, balear o valenciana. La inacabable successió de reformes sòcio-institucionals que tingué lloc entre els segles XIII i XV afectà els enclavaments de població més destacats i tingué per objecte consolidar una estructura política estable, emancipada de la sobirania reial directa i coactiva. El resultat d’aquesta prorrogada i lenta metamorfosi fou la vertebració dels diferents estats de la Corona d’Aragó a partir de l’ordenació administrativa del territori i la construcció d’un país legal, alhora que prenia cada vegada més força política la societat civil.

Els temps d’expansió i crisi també es feren perceptibles a les efímeres i reiteratives mutacions que afectaren la concepció del poder local. Les fórmules institucionals que s’assajaren, la possible representació estamental del conjunt de la comunitat veïnal, i els procediments de constitució i renovació de la mateixa estructura política van variar segons els condicionants polítics. Una multitud de privilegis d’inequívoc caràcter reformista va enquadrar un ampli període cronològic que comprenia des de la concessió de les primeres i puntuals delegacions del poder monàrquic a l’incipient braç reial, fins a la completa subjecció de la societat urbana a l’autoritarisme centralista de l’estat modern. Malgrat tot, el municipi havia cristal·litzat jurídicament i es mantingué immutable.

La configuració de les institucions urbanes

Les estructures bàsiques de l’organització social i política es remuntaven als orígens de les embrionàries i rudimentàries institucions premunicipals. Les poblacions de major activitat mercantil que gaudien de la protecció dels comtes reis van començar a designar cònsols des de les acaballes del segle XII. L’origen d’aquest moviment consular reproduïa tímidament els esquemes polítics i administratius heretats de les civitates romanes. La revitalització econòmica afavorida per la primera expansió comercial d’Occident va fer possible la recreació del moviment comunal amb les formes organitzatives supervivents i amb el record de la tradició urbana de l’antiguitat.

A Girona, Cervera, Perpinyà o Lleida les associacions de cives et burguenses van tenir múltiples i solidàries raons d’existència. L’aprofitament dels recursos materials, el repartiment de les contribucions fiscals, la defensa armada i els interessos comercials enfront de les exigències senyorials o l’autoritat episcopal, van ser alguns dels elements indicatius de la coordinació i de la proporció adquirides per la puixant i pròspera vida urbana. La genèrica i incondicional defensa de les constitucions de pau i treva, arbitrades per una monarquia disposada a recuperar els seus poders sobirans, emmarcaren el naixement de les institucions municipals i les dotaren del primer impuls.

La introducció i la reutilització del dret romà com a element racionalitzador del poder monàrquic durant el regnat de Jaume I afavorí l’inici d’una genuïna política municipalista d’ampli abast i de profund caràcter renovador. Les cartes de franquesa atorgades a Lleida i Tortosa el 1149 durant la repoblació de la Catalunya Nova, inspiraren noves experiències organitzatives a Mallorca i València. L’impuls bèl·lic i polític de la reialesa aragonesa, que es fomentà a les terres del sud, pretenia des d’un principi consolidar el poder monàrquic davant dels interessos privatius de l’aristocràcia feudal. El projecte va gaudir d’un extraordinari èxit com a model repoblador, immediatament després de la conquesta militar.

Els actes de govern del rudimentari estat anaren regulant les atribucions i les competències del primer municipi. Molt aviat l’embrionària fraternitat veïnal i mercantil donà peu a la constitució de col·legis orgànics de prohoms com a receptors i beneficiaris naturals dels privilegis reials. També des del primer moment, els notables locals, a qui se suposava d’una qualitat moral superior, van ser facultats per a col·laborar amb els representants directes del poder monàrquic en funcions arbitrals i conciliatòries. L’ordre públic i la justícia constituïren el punt de coincidència on convergien els interessos de l’autoritat sobirana i els de la comunitat local. D’aquesta manera, la constitució i la renovació dels quadres directius previstos per l’administració ciutadana quedà garantida per la construcció d’una estructura de govern local i independent, encara que subordinada en darrera instància a l’autoritat reial. Resulta simptomàtic que els primers magistrats locals de Barcelona o de València fossin homes de confiança del cercle més proper a Jaume I, consellers a les seves empreses de conquesta o membres destacats de la seva cancelleria.

La comunió veïnal, la universitas o universitat, organitzada i constituïda al concilium o consell, quedava juramentada sota eterna fidelitat al monarca. L’homenatge que s’oferia fou renovat amb assiduïtat davant els oficials del rei que residiren perdurablement a la ciutat. El batlle, el cort, el governador o el veguer vigilaven i mediatitzaven l’autonomia administrativa, política i jurisdiccional originalment concedida a les comunitats locals en les franqueses. La monarquia, mitjançant diversos òrgans, es reservà l’autoritat judicial i una participació indirecta a la provisió de llocs a l’executiu ciutadà. Un grup reduït de prohoms, investits d’autoritat sobre el veïnat i instituïts com a jurats, consellers, cònsols o paers, configuraren un restringit executiu municipal des del 1245 a València, des del 1246 a Montpeller, i des del 1249 a Barcelona o Mallorca. Els poders executius d’aquest petit gabinet es complementaren des del principi amb una àmplia i difusa representació del conjunt de notables locals, que fou elegit per acomplir les funcions de govern durant un temps determinat. Tanmateix, es va crear molt aviat un altre canal, el consell, per tal de regular l’àmplia participació numèrica en el pla deliberatiu o consultiu; la seva funció era assessorar la tasca de govern encomanada a l’executiu. Així doncs, el consell acollí la representació d’un grup de prohoms, al mateix temps que va saber conservar les primitives prerrogatives en matèria judicial pel que fa als oficials reials. La seva presència i el seu consens continuaren essent imprescindibles a l’hora de sentenciar els plets plantejats en els tribunals ciutadans.

Els dos pilars bàsics de l’organització político-institucional dels municipis catalans quedaren així esbossats, malgrat que aquesta organització estigué sempre subjecta a peculiaritats locals i al pas del temps. L’organigrama es completà, entre el final del dos-cents i el del tres-cents, amb la incorporació dels més diversos oficials municipals, tals com el clavari, l’obrer, el mostassaf, el síndic o el racional, que tingueren encomanades tasques específiques davant la complexitat que anava assolint la realitat urbana medieval tardana. Les seves tasques representatives, comptables o fiscalitzadores, es van fer necessàries a cada centre d’acord amb el creixement experimentat en el pla demogràfic, administratiu, urbanístic i econòmic.

La consolidació definitiva del municipi data del regnat de Pere III. Les imperatives necessitats bèl·liques del monarca l’obligaren a sufragar i premiar la fidelitat i el suport que li oferien els seus súbdits amb importants privilegis. La conquesta de Sicília el 1282 va provocar l’entredit pontifici de Martí IV i l’oferiment de la Corona de Pere III a Carles de Valois, fill de Felip III de França, el qual, amb un gran exèrcit croat, va traspassar els Pirineus. La insistència del braç reial en la defensa de la Catalunya Vella donà peu providencialment a un reguitzell de privilegis municipals entre el 1283 i el 1284. El Privilegi General d’Aragó, el Privilegium Magnum de València i el Recognoverunt Proceres de Barcelona reorganitzaren i consagraren les institucions municipals en tots els regnes. L’ocupació de Mallorca el 1285 per Alfons el Liberal va reproduir l’eclosió del municipi sota la fórmula del consolat a les Balears.

Així i tot, encara van ser més transcendents les mesures adoptades a la cort de Barcelona del 1283, on es ratificaren i confirmaren totes les institucions i els organismes establerts a les ciutats reials. Aquesta fou la primera disposició oficial de caràcter públic i d’aplicació general que reconeixia un règim propi a les ciutats i viles, i els atorgava definitivament una expressa consideració legal i una existència constitucional. D’altra banda, la incorporació de la institució municipal a la vida pública va coincidir amb el naixement de les mateixes corts com a òrgan representatiu de tots els estaments, ja que des d’aleshores gaudiren de la representació dels tres braços. A partir d’aquell moment, juntament amb l’Església i la noblesa, el braç reial o popular de les ciutats va veure confirmada la seva ineludible presència a les successives convocatòries, i en van participar totes les poblacions reials instituïdes en municipi per privilegi reial. Tanmateix, aquestes mesures només beneficiaren les oligarquies nobiliàries i burgeses que donaren suport financer a la monarquia i que dominaven les principals capitals. És simptomàtic, pel que fa al cas, la coincidència entre la revolta de Berenguer Oller el 1282 amb el suport menestral de Barcelona; la desqualificació de dues mans de la juraderia de València el 1283 sota l’acusació de disturbis problemàtics derivats de la convivència política; i, per descomptat, la legalització dels interessos polítics aragonesos en una unió o lliga aristocràtica. El fenomen va trobar un cert paral·lelisme amb la revisió de les franqueses i llibertats de Mallorca per Jaume III, el 1298.

Les oligarquies patrícies

Aquesta estructura municipal derivà de manera inevitable fins a la configuració d’un consell restringit, en virtut dels interessos i de les necessitats polítiques imposades per les oligarquies que controlaven les ciutats. El desplaçament del consell consultiu —on tenien cabuda totes les representacions estamentals— al darrer pla en l’òrbita del poder fou complet. Els arguments que s’utilitzaren van ser, d’una banda, la dificultat de reunió d’una concentració humana tan gran i, de l’altra, les inacabables discussions que engendraven amb les seves convocatòries. De la mateixa manera l’executiu, mitjançant l’adjudicació de delegacions, ambaixades i sindicatures a alguns representants del consell, només facultava els estaments més prestigiosos per a assessorar tasques concretes de govern, i desqualificava per endavant la resta de consellers.

El Consell de Barcelona, que inicialment es va constituir amb dos-cents jurats, va veure reduït poc després el nombre dels seus membres a cent, i, encara l’any 1325, pràcticament fou substituït per una comissió permanent de vint-i-cinc o trenta persones. A Mallorca, el Gran i General Consell delegava les seves funcions de manera habitual a un reduït gabinet que constava de trenta membres elegits pels diferents estaments, però que era integrat majoritàriament per mercaders i ciutadans honrats. Finalment, a València, el 1418 es va introduir el Consell Secret: els sis jurats, el racional, el síndic, els advocats pensionats de la ciutat i l’escrivà del Consell van executar totes les tasques de govern al municipi. Encara més, fins i tot designaren directament els integrants de les tres mans que formaven un nombrós Consell, encara que de caràcter formal i cerimonial, mancat de tota capacitat política.

La fórmula de constitució i reproducció anual de l’estructura municipal fou des de la seva fundació el sistema de cooptació. Els magistrats que abandonaven el consell ciutadà després d’un any d’ocupació designaven els substituts discrecionalment. Una vegada juramentat el càrrec, els successors nomenaven els integrants del consell deliberatiu entre el conjunt de notables, segons el seu exclusiu judici. Aquest únic mètode, argüit per a la provisió i la renovació de les magistratures, fou assajat el 1245 per primera vegada a València i va trobar ressò gairebé universal —excepte en alguns matisos— en tots els municipis. El seu èxit i la seva difusió foren notables, i si bé València l’eradicà el 1283, després d’una experiència relativament curta, Perpinyà el va mantenir fins al 1346, Mallorca fins al 1373, i Barcelona fins al 1479.

Des de mitjan segle XIII, doncs, es va poder constatar la consagració d’un poder oligàrquic com a resultat de la utilització del sistema de cooptació per a la renovació de l’aparell de govern municipal. Un reduït grup de llinatges ciutadans, vinculats entre si en virtut de fèrries solidaritats, es va perpetuar en les magistratures. Aquesta circumstància va consolidar l’ineludible domini patrici sobre totes les ciutats, al mateix temps que afavoria l’aparició dels primers problemes polítics i socials. La introducció de sistemes sortejats o d’atzar per a la provisió de les sinecures o càrrecs a l’administració es produí en dates molt diferents a les principals ciutats, però sempre estigué en relació amb l’aparent temptativa de frenar els interessos monopolístics de l’oligarquia.

Un reduït nombre de llinatges, encapçalats pels seus membres més prestigiosos, coparen els càrrecs en l’administració municipal i es perpetuaren en el poder mitjançant autèntiques estratègies electorals, de manera que passaven de regentar una magistratura a detenir-ne una altra a les successives anualitats. Els Descatlar i Llucmajor de Mallorca, els Torró i Destorrent de Barcelona o els Suau i els Marrades de València, constituïren algunes de les famílies més significatives del patriciat que s’enquistaren al municipi. Cadascuna d’elles desenvolupà una complexa xarxa d’aliances polítiques i matrimonials amb altres llinatges de ciutadans i cavallers fins a constituir un grup d’interessos, una facció solidària, una parcialitat coaligada o un partit medieval enfront d’una altra federació de llinatges. L’administració municipal i el servei reial els catapultà dins l’escala social fins als estaments més alts, quan la seva trajectòria culminà en èxit. L’equiparació política amb la noblesa menor es produí aviat a València, on els cavallers coparticipaven en el regiment de les magistratures més rellevants des del 1329. A Mallorca, els ciutadans honrats i els cavallers foren homologats com un mateix estament el 1398, mentre que a Barcelona els cavallers estigueren exclosos del govern municipal fins a la reforma de Ferran el Catòlic, el 1498.

Barcelona va conservar el sistema de la cooptació fins que la Busca es feu amb el poder el 1455, i, poc després, la Biga tornà a reintroduir-lo fins a la imposició de la insaculació al darrer quart del segle XV. Tot i així, aquestes circumstàncies no van impedir que el 1386 l’oposició s’organitzés extramunicipalment, que pretengués l’inequívoc objectiu de reformar l’estructura i el funcionament intern de la municipalitat, i que gaudís fins i tot de l’autorització reial. Mentrestant, Mallorca hagué de patir una ininterrompuda substitució de mecanismes electorals per tal de conjugar amb les mínimes reticències possibles la constitució del Gran i General Consell. La representació institucional enfrontava la capital i els municipis forans en un antagonisme ancestral. Per contra, València va assajar set reorganitzacions consecutives del sistema previst per constituir el govern municipal, en el període comprès entre la fi de la cooptació i la introducció de la cèdula reial el 1426. La justificació de les múltiples alteracions i sorteigs constituïts per quallar l’organització política del Consell pretengué regular els interessos divergents entre els electors i els elegibles.

La multiplicitat de canvis i reformes no feu més que reproduir i consagrar el poder del patriciat. En la majoria d’ocasions, les dràstiques mesures adoptades pretenien trobar un equilibri de poder entre els principals llinatges i els diferents estaments ciutadans, de manera que s’eradiqués i impedís la perpetuació de l’oligarquia i es posés fi a les dissensions. Però la representació social d’aquestes institucions locals mai no havia estat equitativa, ja que sempre consagrava i reproduïa en el poder un reduït nombre de famílies patrícies, i deixava al marge la participació política activa d’altres sectors socials.

Els estaments ciutadans

La jerarquització de la societat urbana havia aflorat des de la constitució dels mateixos municipis. La divisió de la població urbana en mans o estaments socials d’acord amb les diferents activitats professionals, el nivell de riquesa i l’honorabilitat o qualitat moral, fou molt diferent en cada àmbit. En essència, els estaments ciutadans van ser tres, segons glossava Francesc Eiximenis en el seu Regiment de la cosa pública, encara que a causa de la diversitat geopolítica dels municipis catalans era possible una certa reinterpretació local.

Així, a Mallorca o València, la mà major era configurada per cavallers, generosos i ciutadans honrats; la mà mitjana per ciutadans i mercaders, i, finalment, els menestrals constituïen la mà menor. A Barcelona, tanmateix, la noblesa es trobava completament exclosa del regiment municipal i, per tant, no figurava en l’organització estamental ciutadana. De la mateixa manera, els artistes i les arts majors es diferenciaven dels simples oficis dins de la mà menor. Per contra, a València, la mà menor només comprenia les corporacions d’oficis, mentre que els més prestigiosos membres de les arts majors quedaven inclosos a la mà mitjana, a través de la representació parroquial que organitzava els ciutadans al consell.

La dificultat de destriar amb precisió les diferents categories estamentals contrastava amb l’assignació d’un nivell fiscal, amb el benefici d’un privilegi jurídic i, sobretot, amb la capacitat de participar en la vida pública local. Tal com es desprenia de la legislació règia, cada estament gaudia d’unes prerrogatives polítiques que comprenien des de la més ínfima i usual, com la mera representació consultiva al consell, fins a la més excepcional i sobresortint, com la possessió de places fixes a l’executiu ciutadà. En tot cas, els estaments mai no tingueren una participació equitativa, efectiva, duradora i simultània en l’exercici del poder municipal.

La divisió política dels prohoms en mans o estaments per administrar la ciutat datava a Perpinyà del 1262, però només des del 1346 les tres mans van participar en l’elecció dels magistrats. A Mallorca, Alfons el Liberal va adjudicar equitativament les sis places de cònsols entre les tres mans el 1287 i, més tard, el 1351, Pere el Cerimoniós va fer el mateix amb les places de jurats entre els quatre estaments de Ciutat de Mallorca. En ambdós casos, les reformes van ser massa efímeres, ja que la representació estamental va quedar relegada sempre en darrera instància al consell deliberatiu, i fou desqualificada a l’executiu. La solució s’arbitrà el 1373, en què s’optà per mantenir una representació descompensada per a cavallers i menestrals, i una altra de prepotent per a ciutadans i mercaders. A València, les tres mans només van accedir equitativament a la juraderia durant el breu període comprès entre el 1278 i el 1283. Des d’aleshores, la mà menor va estar mancada de jurats i va quedar relegada al consell, encara que amb una representació quantitativament elevada. A Barcelona, els menestrals no van accedir als càrrecs més elevats fins al 1455, malgrat que des del 1386 s’havia previst la seva introducció després d’una reforma municipal que seguia l’exemple de Lleida.

El desig de participació igualitària dels estaments al consell i a l’executiu ciutadà, i l’arbitri d’un sistema equitatiu de renovació de càrrecs que impossibilités monopolis i manipulacions, van constituir l’origen de la majoria dels conflictes urbans. Les inacabables lluites de bàndols i de faccions a Tarragona, Girona, Barcelona, València, Mallorca, etc., reflectien un fenomen endèmic de totes les societats urbanes medievals tardanes. A Perpinyà una sentència arbitral de la reina Maria, datada el 1449, va posar fi a la lluita de bàndols amb la introducció de la insaculació, un innovador i singular mètode que permetia renovar les magistratures ciutadanes a partir d’una nòmina d’elegibles establerta prèviament. En realitat, aquest sistema ja havia estat arbitrat per Alfons el Magnànim per a Xàtiva el 1427 i per a Menorca el 1429. Mallorca el va emprar des del 1447, Girona des del 1457, Lleida des del 1499, i des del començament del cinccents es va estendre a gairebé tots els municipis.

La insaculació o sistema de sac i sort deixava totalment a l’atzar la responsabilitat de l’elecció de magistrats. Al mateix temps, eliminava les nominacions i propostes prèvies de candidats que acostumaven a realitzar els notables locals. La matrícula d’elegibles havia estat elaborada i revisada amb antelació pels oficials del rei i, en general, quedava tancada a tota innovació excepte per a la simple renovació generacional. Les faccions i els partits que rivalitzaven per controlar el govern ciutadà, privats dels mecanismes electorals que permetien la seva reproducció al poder, quedaren desmantellats i, des d’aleshores, les tradicionals i cruentes lluites de bàndols van perdre bel·ligerància i gran part del contingut polític. En molts casos, quedaren reduïdes a simples querelles d’honor i a enemistats heretades entre llinatges honorables.

En contrapartida, l’autonomia de les municipalitats medievals va quedar totalment controlada per un estat monàrquic cada vegada més autoritari i centralista. L’estricte control regi va acabar amb la guerra de partits i va reafirmar l’autoritat monàrquica i la sobirania reial, al mateix temps que va introduir les noves fórmules de govern de l’estat modern. La insaculació fou introduïda amb èxit a Barcelona el 1479 i, poc després, el 1498, fou completada en la seva normativa i el seu procediment. Al contrari, a València només es va introduir des del 1633, i gairebé immediatament, el 1648 i el 1653, fou reformada i perfeccionada. Però, de fet, des de l’any 1426 la ingerència reial a les eleccions ja era completa; el monarca o el seu home de confiança en l’administració municipal, el racional, confeccionava una llista o cèdula on quedaven inscrits els cavallers i ciutadans habilitats per a participar al sorteig. Ratificada per Ferran el Catòlic a la Cort d’Oriola del 1487, l’ús d’aquesta fórmula va gaudir d’una dilatada continuïtat. Malgrat la reiterada sol·licitud per introduir el 1482 la insaculació, la imposició de la cèdula reial es mantingué encara molt de temps, i va gestar una vivaç qüestió política encara reivindicada a la revolta agermanada.

Les burgesies urbanes

A les ciutats medievals tardanes es percebia un clima de mobilitat entre els grups intermedis de la piràmide social. A cavall entre el mercat, l’administració i els negocis públics, les classes mitjanes urbanes eixamplaven cada vegada més la seva presència social. La mà major i la mà mitjana monopolitzaren els llocs de consellers i de jurats en tots els municipis, perquè l’insigne apel·latiu de ciutadà atorgava als titulars la capacitat política necessària per a participar al cos directiu. Un grup ampli i heterogeni reunia dins d’aquesta ciutadania professions liberals i graduats universitaris, però els jerarquitzava en dos estaments diferents. La qualificació d’honrat atorgava un rang superior a l’elit que havia adquirit la condició de rendista, de màxima riquesa i honorabilitat. Els prohoms més honrats entre els ciutadans s’integraven en la mà major, malgrat que mancaven de l’estatut militar. Els drapers, canviadors, juristes, notaris, mercaders, etc., formaven part tant de la mà mitjana com de la major, encara que el seu nivell de fortuna els adjudicava una categoria precisa entre els grans o entre els mitjans.

Les seves activitats professionals, el benestar econòmic i els mitjans de vida han portat a identificar aquesta ciutadania amb la burgesia medieval. Malgrat la seva jerarquització interna, el col·lectiu s’atribuïa uns interessos i un estatut diferencial enfront de l’aristocràcia, tot i que paradoxalment l’eterna aspiració dels ciutadans honrats era accedir a l’estament militar, o almenys emparentar amb la noblesa menor. La identitat d’aquesta burgesia medieval es fonamentava en el seu ideari de clar signe mercantilista, on l’activitat comercial es considerava la principal font de prosperitat i riquesa. Aquest poderós grup, econòmicament pròsper i políticament ambiciós, amb unes pautes de comportament social ben diferenciades de la cavalleria o de la menestralia, va saber deixar una fonda petjada en l’arquitectura urbana i en les institucions, mitjançant les despeses sumptuàries, els projectes polítics i els testaments piadosos.

El nucli més ric i poderós dels ciutadans era format per l’oligarquia patrícia, sòlidament emparentada entre si. No obstant això, també estigué vinculada amb la resta de ciutadans de menor condició i, fins i tot, amb els cavallers, mitjançant una xarxa d’aliances matrimonials, de solidaritats polítiques i de subordinacions de partit. La perpetuació al govern ciutadà quedava garantida a través del control dels nomenaments de candidats que proporcionaven aquelles filiacions durant les eleccions i, de la mateixa manera, encapçalaven les lluites de faccions que enfrontaven aquests clans familiars pel control polític del municipi.

La fortuna d’aquesta oligarquia havia estat reunida de diferents maneres. Comprenia des del servei a la monarquia, mitjançant el govern d’oficialies reials o la perpetuació a l’administració municipal, fins a la pràctica comercial o financera més avançada de l’època. Els ciutadans honrats eren propietaris de finques urbanes, de ravals perifèrics, d’alqueries a les hortes pròximes i, fins i tot, de senyories. Van ser els màxims posseïdors de sòl i, al mateix temps, urbanitzadors d’aquest a les principals capitals. També eren senyors eminents d’obradors, forns, molins, banys i taules als mercats, que en deixaven l’explotació a mans de tercers. L’arrendament dels ingressos de la hisenda reial o municipal, l’explotació de monopolis, la compra-venda de deute censal, la percepció d’elevats salaris per a l’exercici de magistratures i l’especulació amb el proveïment de gra constituïen una sèrie de negocis públics sobre els quals exerciren una especial dedicació.

Però aquest grup rendista que vivia en l’oci polític formava una selecta minoria. La puixança econòmica de les ciutats baix-medievals, sostinguda per la producció, la distribució i la comercialització de mercaderies, havia de satisfer la demanda d’una ingent concentració demogràfica i industrial. L’hàbit de consum de productes de qualitat s’havia estès a tots els nivells de la població urbana, i possibilitava la diversificació de l’artesanat i el desenvolupament d’una economia de mercat. El sector secundari havia de satisfer la demanda de mercats regionals o comarcals, especialment l’ampli àmbit rural d’influència ciutadana i, fins i tot, les petites ciutats satèl·lit de la rodalia dels grans centres productius. Alhora, el sector tèxtil, el tràfic de vitualles i el comerç de productes agraris estigueren connectats a gran escala amb els circuits mercantils internacionals de la Mediterrània, des del començament del tres-cents. En aquestes circumstàncies i com a conseqüència d’aquesta efervescència comercial i productora, la figura del mercader es convertí en l’exponent indispensable i privilegiat de les viles. La seva riquesa li va permetre d’accedir també als càrrecs municipals, però l’intricat món dels negocis li impossibilitava una dedicació política. La preferència mercantil per la inversió en comandes i en societats, per la fabricació i venda de teixits, pel nòlit de naus i la participació en empreses navilieres, assegurances marítimes o complexes operacions de crèdit, tingueren per objectiu maximitzar beneficis i reunir grans fortunes. Aquests homes de negocis tampoc no descartaren la inversió fundiària, la capitalització d’empreses amb finalitats especulatives o el finançament de la política municipal, sempre portats per la necessitat de prestigi social i per l’oportunitat d’obtenir beneficis més segurs. De tota manera, la interacció del capital mercantil i el món feudal fou completa.

Casa d’un negociant del carrer de Mercaders, Barcelona, segles XIV-XV.

El creixement econòmic va comportar una major complexitat social de la mà d’una ciutadania per a la qual els negocis i el control polític de la ciutat eren la mateixa cosa. La configuració de les institucions i organismes per al control i l’administració de les ciutats va comportar l’increment de l’aparell burocràtic, sobretot quan havien de conjugar-se en un mateix centre les jurisdiccions dels diferents poders constituïts. La cort del batlle, el capítol catedralici, el bisbe, el governador, el veguer, el justícia o el mateix consell formaven un món enrevessat on se superposaven competències i procediments. D’altra banda, el mateix desenvolupament econòmic va conduir a la multiplicació de les escriptures, en les quals s’estipulaven tota mena de tractes entre les persones. Negocis, herències, plets, etc., juntament amb la mateixa necessitat d’entrar en contacte directe amb l’administració per part de la població analfabeta, van fer imprescindible un nou sector social estratègicament situat també entre les classes mitjanes de la burgesia ciutadana.

La vida administrativa desenvolupà la professió de notaris i escrivans. De la mateixa manera, els juristes i lletrats van ser els únics capaços de conduir les decisions polítiques mitjançant l’intricat món de les formulacions legals. Els requisits burocràtics per a l’exercici del poder exigien cada vegada més temps, i un grup de professionals, els gestors de la memòria administrativa, van constituir l’engranatge imprescindible del qual depenia l’eficàcia mateixa del poder. La demanda creixent dels juristes per part de la societat tingué importants repercussions per a la rendibilització de la seva activitat, que aprofitaren tant per a progressar socialment com per a enriquir-se. El prestigi del grup augmentà gràcies a la seva identificació amb la classe dirigent i, també, per constituir un canal de promoció dins de la societat urbana. Els estudis universitaris es convertiren, així, en el primer graó de l’ascens social. Tanmateix, només els fills de mercaders, ciutadans i notaris tingueren al seu abast les llicenciatures i els doctorats.

Menestrals i corporacions d’ofici

La major part de la població que residia a les ciutats constituïa la menestralia, la població laboral que participava en la indústria medieval a través de diferents oficis. L’habilitat manual en el domini de les eines era el requisit imprescindible que fonamentava l’extraordinària diversificació professional del treball, ja que la qualificació i la destresa havien de suplir les deficiències imposades per la precarietat energètica i per l’escàs nivell tecnològic.

La manufactura tèxtil i la del cuir concentraven la major quantitat d’especialitats en el procés productiu, a causa de l’elevada divisió del treball. La cooperació de diversos oficis independents era imprescindible per a culminar un procés, sempre dominat pel taller familiar. La successió d’operacions necessitava una nodrida cadena de petites cèl·lules de producció: drapers, paraires, bruneters, teixidors i tintorers, tots els quals participaven en la fabricació de draps de qualitat mitjana, de preu assequible i de gran consum; i blanquers, pellissers, aluders, assaonadors i sabaters se succeïen, amb intervencions precises, en el tractament i l’elaboració de manufactures de cuir.

Les associacions corporatives d’oficis i les “arts e mesters” eren originàriament difícils de diferenciar de les confraries o almoines, de les habituals fórmules de pietat i de solidaritat religiosa i assistencial. L’organització dels oficis, la defensa dels seus interessos econòmics en una pràctica laboral puntual i la disciplina professional i col·lectiva en l’exercici del treball, coexistiren amb la previsió social, els socors mutus i la pràctica religiosa a les primeres organitzacions independents dels menestrals. Tot i així, aquestes corporacions estigueren des del començament doblement subordinades, tant a les institucions urbanes que legislaven la reglamentació professional a partir de les ordenances municipals, com al capital mercantil que organitzava la producció i dominava els mercats internacionals. La redacció del primer establiment sobre l’obratge de draps fou encarregada el 1315 pels jurats de Mallorca a l’estament mercantil, amb la finalitat de coordinar les feines de paraires, teixidors i tintorers. L’ordenança més antiga elaborada pel consell com a guia de la seva política econòmica respecte a la nova draperia datava del 1308 a Barcelona, i del 1311 a València.

Les corporacions d’oficis reproduïren les condicions de dependència, jerarquització, monopoli i exclusivisme propis del món feudal. Cada ofici gaudia dels seus privilegis particulars, de manera que la seva interpretació engendrava múltiples conflictes i friccions, en interferir en les activitats professionals col·laterals i afins. Qüestions de competència, jurisdicció, elaboració o acabat sobre primeres matèries, productes i processos productius, enfrontaren els oficis en inacabables processos davant els tribunals ciutadans, i s’arribaren a sostenir cruentes lluites de bàndols.

El món laboral no tenia homogeneïtat, ja que incloïa sota la categoria genèrica de poble menut o, fins i tot, dintre de la concepció estamental de mà menor, els menestrals exclosos de les corporacions i de les arts majors. La mà d’obra barata sense qualificar, immigrada recentment i col·locada als treballs més pesats i mecànics, quedà vinculada amb les professions liberals amb major prestigi i dignitat dintre de la concepció medieval del treball. Tanmateix, la divisió entre arts i oficis, entre majors i menors o grossos i menuts, diferenciava de forma categòrica i, fins i tot, jurídicament, ja al quatre-cents, els mercaders, juristes, metges o apotecaris, d’un sens fi d’oficis manuals que la divisió del treball generava en plena expansió de la indústria manufacturera.

El prestigi derivat de l’antiguitat de les corporacions, l’amplitud numèrica de la seva representació, la dignitat atribuïda a cadascuna, la potencialitat econòmica dels associats, la seva participació política en les magistratures municipals i la seva representació pública enfront de la resta de la societat urbana segons la jerarquia de l’honor —detectable en l’ordre estricte de les processons festives, en la configuració de la milícia comunal, etc.—, constituïren els elements més indicatius de la situació social i professional. La diferència entre art i ofici depenia del prestigi tècnic i professional, que derivava inevitablement en la major o menor intervenció institucional i econòmica dels poders públics.

El control dels oficis s’exercia a partir de les ordenances de la municipalitat, amb l’establiment de les directrius de la política comercial, amb la reglamentació de la producció manufacturera, amb la regulació del treball i dels horaris laborals, entre d’altres. Els venedors s’encarregaven del compliment de les ordenances sobre els procediments de fabricació o l’ús de primeres matèries. Qualsevol alteració de la normativa es denunciava al mostassaf, magistrat municipal amb jurisdicció pròpia que fiscalitzava la producció i el comerç local. El control institucional mitjançant reglaments i inspeccions es justificava argumentant la imprescindible legalitat i equitat dels intercanvis. Des dels poders públics es volia evitar fraus i afavorir el desenvolupament pacífic de la vida pública, i es fonamentava aquesta protecció econòmica i, també, política, en quedar les corporacions privades de tota possibilitat en l’executiu municipal.

Només les arts i els col·legis professionals es van escapar d’un control tan ferri. Aquests es distingien de la resta pel reconeixement del seu treball des de les institucions. A diferència dels simples oficis, gaudien de privilegis reials per corregir per si mateixos i quan ho desitgessin les seves ordenances i els seus reglaments, com també per reunirse totes les vegades que volguessin sense el permís del governador i sense l’assistència d’oficials reials. El prestigi social de la seva activitat; la qualitat dels seus coneixements intel·lectuals, de la seva preparació tècnica i professional; la pretesa necessitat social de les seves feines, i el marcat interès públic de la seva existència, garantiren la configuració d’una organització pròpiament gremial. L’exempció de qualsevol tipus de control polític i econòmic municipal s’obtingué mitjançant la concessió d’un estatut, amb l’ofrena prèvia de numerari a la monarquia.

Moltes d’aquestes professions havien obtingut capacitat d’organització, autonomia interna i poders per examinar els seus membres al llarg del segle XIV. Però només consolidaren definitivament la seva situació al començament del quatre-cents, en què ratificaren jurídicament el seu exclusivisme professional en reglamentar l’accés a l’ofici i la seva pràctica, i en disciplinar la mà d’obra. A Mallorca, des del 1398, els botiguers, llibreters, cirurgians, metges, barbers, apotecaris, mariners, pescadors i notaris havien estat introduïts dins de la representació estamental dels mercaders al Consell General i es diferenciaren de la mà menor. A Barcelona els artistes gaudien d’una condició especial, almenys des del 1455, i a València la tendència a constituir col·legis i arts va seguir una cadència progressiva. Els cirurgians van obtenir el seu privilegi el 1433, els apotecaris el 1441, els paraires el 1444, els velluters el 1479 i, abans que s’acabés el segle, els llibreters i argenters també se’n beneficiaren. La constitució de col·legis i arts permetia als membres de les col·lectivitats professionals més honorables, inclosos també entre la ciutadania de les parròquies, eximir-se del control municipal. La cèdula reial del 1426 privava els ciutadans de les seves antigues prerrogatives i, des d’aleshores, les ordenances, els reglaments i els exàmens no foren elaborats pel consell sinó pel cos de mestres en cada art.