L’energia és un element que va indissolublement unit a l’activitat humana. Sense ella, el treball de l’home difícilment hauria produït més béns que els estrictament indispensables per a la subsistència de l’espècie. Per això, l’home sempre ha cercat l’energia suficient que li permetés de rendibilitzar al màxim el seu treball. Els animals, el vent i l’aigua han estat tradicionalment les fonts d’energia utilitzades i han proporcionat l’energia fonamental de les economies preindustrials.
Aquest tipus d’energies foren suficients mentre el treball era bàsicament manual. Però mostraren clarament les seves limitacions quan, al darrer terç del segle XVIII, les màquines començaren a transformar els sistemes productius. El treball mecànic, fonament de les societats industrials, necessitava una aportació energètica molt superior a la que podien proporcionar els motors de sang, els molins de vent o les rodes hidràuliques. La màquina de vapor, capaç de convertir la capacitat calorífica del carbó en energia, aparegué aleshores com la substituta de les energies tradicionals i esdevingué el veritable motor de la revolució industrial. Tanmateix, l’èxit d’aquesta màquina, inventada per James Watt el 1765, no fou pas immediat. Durant força temps hagué de competir amb cavalleries i rodes hidràuliques a l’hora de moure les màquines instal·lades a les noves fàbriques, i el seu triomf definitiu només es produí, llevat d’Anglaterra, al segon terç del segle XIX i en aquells països que tingueren un accés fàcil al carbó mineral.
Aquest canvi energètic, tal com ha demostrat Jordi Nadal, també estigué a la base del procés d’industrialització de Catalunya.
La història de la màquina de vapor al nostre país arrenca dels primers anys del segle XIX. En uns moments en què les noves màquines de filar eren mogudes exclusivament per vogis accionats per mules i per rodes hidràuliques, alguns fabricants cotoners començaren a fer-se ressò de les notícies que arribaven sobre les màquines de vapor angleses. L’any 1802, els directors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona feren els primers càlculs sobre els avantatges que, en termes de cost energètic, comportaria la substitució de les cavalleries per màquines de vapor a les fàbriques de la ciutat. Aquests càlculs incitaren el fabricant Jacint Ramon a encarregar la construcció d’una d’aquestes màquines al doctor Francesc Santpons, la qual fou instal·lada el 1805 a la seva fàbrica del carrer de Sant Pau. Fou la primera màquina de vapor que funcionà a Catalunya, però la seva activitat durà poc. L’escassetat i l’alt preu del carbó en forçaren la paralització i mostraren que a la Barcelona de l’època l’aplicació del vapor resultava inviable. En aquest context, els avantatges de la nova energia sobre les energies tradicionals només eren teòrics. Per això, durant els dos primers decennis del segle XIX, les cavalleries i les rodes hidràuliques continuaren dominant el panorama energètic català.
Selfactina, La maquinaria moderna, Gotti, Barcelona, 1859
AC / G.S.
L’experiència de la màquina de Jacint Ramon fou fins a cert punt premonitòria, car demostrava que, si no hi havia combustible abundant i barat, el vapor resultava una energia cara. Tanmateix, al començament dels anys trenta i coincidint amb l’inici de la gran expansió de la indústria del cotó, la màquina de vapor tornà a centrar l’interès dels industrials catalans. L’esperança de trobar carbó a Catalunya els portà, des que el 1833 l’empresa Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. va instal·lar a la seva fàbrica del carrer de Tallers de Barcelona la segona màquina de vapor que funcionà a Catalunya (de fet, la primera que ho feu a ple rendiment), a veure en aquest convertidor la solució adequada a les limitacions que imposaven les energies tradicionals. Des d’aquest moment, i fins al 1860, l’aposta pel vapor fou clara. Ni l’incendi de la fàbrica Bonaplata el 1835, ni la revolució política i la guerra civil dels anys trenta, ni la conflictivitat social no frenaren aquesta opció. Com a molt, la retardaren uns quants anys. Així, el 1841 hi havia 18 màquines instal·lades a Catalunya. Set anys més tard aquest nombre havia augmentat fins a 125, i l’any 1860 ja eren 419, amb una potència total que superava lleugerament els 10 000 cavalls de força. Per sectors, el cotoner concentrava la major part de la força instal·lada: 127 màquines i 6 017 cavalls el 1860. Però també altres sectors adoptaren el vapor com a força motriu durant aquests anys. N’és una prova el fet que el consum d’energies primàries a Catalunya canvià radicalment entre el 1841 i el 1860. Si en la primera d’aquestes dates el consum d’aigua era de 73 2791 i el de carbó només de 12 3081, l’any 1860 la situació s’havia invertit del tot: el d’aigua era ara de 88 6511 i el de carbó de 131 367 t. En dinou anys el consum de carbó havia augmentat deu vegades més que el d’aigua.
Al començament dels anys seixanta, però, l’entusiasme dels industrials pel vapor s’anà apagant. La recerca de carbó mineral a Catalunya s’havia mostrat infructuosa i la majoria de les màquines de vapor instal·lades es veien obligades a alimentar-se d’hulla importada d’Anglaterra. Un combustible que arribava a Barcelona a un preu molt elevat a causa del cost del transport. Aquest fet determinà que el vapor fos una energia cara. L’any 1865, segons càlculs fets pels serveis tècnics de L’Espanya Industrial i recollits per Jordi Nadal, el cost d’un cavall de vapor era a Catalunya tres vegades més car que a Anglaterra. La història de Jacint Ramon es tornava a repetir, però ara d’una manera més general. El 1806, el fabricant barceloní havia format una societat per cercar i explotar mines de carbó a Catalunya, en la qual també participaven un tècnic francès, el fabricant Santiago Jaumard i el secretari de la Junta de Comerç i negociant de ferros Antoni Bonaventura Gassó. El fracàs de les recerques efectuades per la societat van fer aleshores inviable econòmicament la seva màquina de vapor. Des de la meitat dels anys trenta, els fabricants barcelonins es tornaren a interessar per les prospeccions mineres, amb l’esperança que ara llurs esforços tindrien èxit. Durant uns quants decennis no s’estalviaren pas recursos per aconseguir-ho, però els resultats foren descoratjadors. Amb l’hulla de Sant Joan de les Abadesses i els lignits de Calaf, Berga i el Baix Segre, únic combustible aprofitable, no es podia pas fonamentar un model d’industrialització a l’anglesa, basat en la fàbrica de vapor. Sobretot, perquè el mineral que hom extreia d’aquests jaciments era escàs, de mala qualitat i de transport difícil fins als principals centres consumidors, situats a la costa. Els projectes d’unir les zones productores amb Barcelona a través del ferrocarril només foren una realitat al final del segle XIX, quan el vapor ja estava donant pas a d’altres energies alternatives.
Els anys seixanta significaren, per tant, una veritable inflexió des del punt de vista energètic. La manca de carbó autòcton tancava el cicle del vapor a Catalunya i donava pas a un nou retorn a l’aigua com a principal agent motriu. Una tornada als orígens que no fou pas una simple reculada al passat, a la roda tradicional. En aquests moments l’aprofitament energètic de l’aigua ja tenia un nou convertidor d’una gran eficiència: la turbina. Des del 1858, la societat gironina Planas, Junoy, Barné i Cià. fabricava en exclusiva la turbina Fontaine, que havia de tenir un gran paper en el desenvolupament industrial català del darrer terç del segle XIX. Amb ella, el panorama industrial català canvià substancialment. No solament s’alterà la localització geogràfica, en benefici de les comarques travessades pels rius Llobregat, Ter i Fluvià (uns rius indigents però aprofitats al màxim, com ha assenyalat J. Nadal), sinó que també canvià la mateixa organització fabril. La fàbrica de vapor donà pas a la fàbrica hidràulica o de riu, i d’aquesta manera aparegué aquest tipus d’empresa tan característica del paisatge industrial català que fou la colònia industrial.