Tint i estampació d’indianes, R.Wagner, Barcelona, s.d.
AC / G.S.
La indústria química va néixer a l’empara de la indústria del cotó els primers decennis del segle XIX. El blanqueig i l’estampat de les teles necessitaven una sèrie de productes —carbonat de potassa, alum, caparrós, etc.— l’obtenció dels quals per mètodes tradicionals era llarga i costosa. Per això, quan al final del segle XVIII es produí l’expansió de la indústria cotonera a Europa, l’escassetat i l’elevat preu d’aquests productes amenaçaren de frenar aquest procés expansiu. La solució, la donà la química, una ciència que es revolucionà a fons durant la centúria il·lustrada. El descobriment del clor com a agent emblanquidor i la utilització dels àcids com a mordents per a la fixació dels colors a les teles, com també la intervenció del sistema de les cambres de plom per a obtenir àcid sulfúric, significaren una veritable fita per al desenvolupament de la química moderna i permeteren de modernitzar els processos d’acabat de la indústria tèxtil.
Al final del segle XVIII, les fàbriques catalanes importaven quantitats importants d’aquests productes, especialment de França. Aquesta dependència resultava cara i per això aviat es generalitzà l’opinió que calia impulsar-ne la fabricació al país. El primer pas en aquesta direcció fou donat per la Junta de Comerç amb la creació, l’any 1805, de la càtedra de química aplicada a les arts. Així, hom assegurava que les fàbriques poguessin disposar de tècnics ben qualificats. Tanmateix, les primeres fàbriques químiques s’instal·laren a Catalunya després de la guerra del Francès. L’any 1817 un francès nascut a Montpeller, François Cros, muntava a Sants, on “els lloguers i els sous eren més barats”, una fàbrica dedicada a produir “vitriol, aigua forta i diversos àcids”. Cros havia arribat a Catalunya poc temps abans i havia instal·lat, juntament amb un altre francès anomenat Marc Barteleau, una fàbrica de llautó a Maials. Però en saber, probablement gràcies a Domènec Cavaille, l’introductor del teler jacquard a Catalunya, la necessitat de productes químics que tenien les fàbriques cotoneres de Barcelona, decidí d’instal·lar-se a la ciutat i de muntar-hi les primeres cambres de plom per a fabricar àcid sulfúric. El seu exemple anà acompanyat, i potser precedit, segons afirmaven el 1818 els directors de la Companyia de Filats de Cotó, per la creació, al març del 1817, d’una altra fàbrica també dedicada a la fabricació de vidriol i d’aiguafort, la de Ramon Casanovas i Sans i Eudald Comià, que el 1824 fou traslladada a Badalona.
Aquestes dues empreses poden ser considerades les iniciadores de la indústria química a Catalunya. Obriren un camí que ben aviat fou seguit per altres. Així, entre el 1820 i el 1838 s’ha pogut documentar la creació de vuit empreses noves: les de Ramon Xiquès, al Clot; Martín Bernes i Cia., Eduard Bonelli i Cia. i Carbonell, Massanet i Cia., a Sant Martí de Provençals; Albert Bastardas, Vilar i Cia. i Francesc Setti, totes dues a l’Hospitalet; Josep Roura, a Sants, i finalment Lluís Montañà, a Gràcia. Algunes d’aquestes tingueren una vida efímera, però d’altres perduraren durant molt temps. L’important és que gràcies a aquestes iniciatives Catalunya aconseguí ja en aquells anys trenta autoproveir-se d’aquells àcids que necessitava tant la indústria tèxtil.
Aquesta arrencada prometedora de la indústria química aviat va ser estroncada pel mateix problema que afectava la metal·lúrgia: la seva dependència excessiva del tèxtil. Entre el 1840 i el 1860, el poc desenvolupament d’altres indústries que també utilitzaven productes químics, com la del vidre, la sabonera o la paperera, impediren a les fàbriques catalanes de produir la sosa Leblanc, el nou àlcali que estava transformant la indústria química europea. Tal com ha remarcat J. Nadal, la manca d’un consum suficient n’impossibilità la fabricació ja que la feia escassament rendible, i això malgrat que el país tenia les primeres matèries adequades i que hi hagué intents de produir-la. El resultat fou que, limitada a produir alguns dels tipus bàsics que necessitaven les fàbriques tèxtils, la indústria química catalana tingué molt limitades les possibilitats d’expansió.
En definitiva, a mitjan segle XIX la indústria química, com també va succeir a la metal·lúrgia, era un sector que es trobava al començament del seu cicle històric. El seu naixement fou prometedor, i responia bé al repte plantejat pel desenvolupament de la indústria tèxtil, sobretot de la cotonera, però la seva trajectòria posterior fou condicionada per les característiques especials que tenia l’estructura industrial catalana. L’enorme pes del tèxtil, que representava prop del 60% del total industrial, fou tant un estímul com una càrrega. N’afavorí el naixement, però també en limità l’expansió.