L’ensenyament de la química a Barcelona

A la Barcelona de l’inici del segle XIX, les úniques institucions que impartien disciplines científicoexperimentals eren l’Acadèmia de Cirurgia i la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, successora de la Conferencia Físico-Matemática Experimental instituïda el 1764 per professors i alguns deixebles del Col·legi de Cordelles. La Universitat, traslladada a Cervera el 1714, era la gran absent del panorama cultural de la ciutat.

La Junta de Comerç, amb la intenció d’apropar les disciplines científiques i tècniques a Catalunya, creà diverses càtedres. La de química, instituïda el 16 de maig de 1805, va ser instal·lada a les dependències de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, i fou regentada per Francesc Carbonell i Bravo (Barcelona 1768-1837). Aquest prestigiós apotecari va estudiar farmàcia i es va doctorar a Osca el 1795, va fer classes els tres anys següents al Col·legi de Farmàcia de Barcelona i, posteriorment, perfeccionà els seus estudis a Montpeller, on es va doctorar en medicina el 1801. L’alumnat que assistia a les classes de la càtedra de química tenia una procedència variada: fabricants, batxillers i llicenciats en cirurgia, practicants de farmàcia, arquitectes i alguns terrissaires i manobres. Tot i que Carbonell va patir un accident al laboratori, on va perdre un ull, l’alarma i el ressò de la notícia no van fer minvar la seva audiència, ja que els anys següents, fins el 1808, van ser els que tingueren el nombre més elevat de matrícules. Els alumnes assistien a classe dilluns, dijous i dissabte, i s’examinaven públicament de coneixements teòrics i pràctics. Un dels més destacats fou Mateu Orfila, pensionat a París per la Junta de Comerç. Carbonell, d’acord amb els principis dels químics francesos Fourcroy i Chaptal, de qui havia estat alumne a Montpeller, aplicava els seus coneixements a camps concrets de les activitats econòmiques catalanes, com es pot veure en els treballs publicats en les “Memorias de Agricultura y Artes” de la Junta de Comerç fins el 1821.

La guerra del Francès provocà que la càtedra de química romangués tancada des del 1808 fins al 1814, període durant el qual Carbonell es va traslladar a Mallorca, on va continuar les seves classes de química amb part del material que s’endugué. El 1814 es restablí a Barcelona la càtedra de química, que durant el primer curs va ser ocupada per Agustí Yáñez i Girona, deixeble de Carbonell. L’any 1815, Yáñez va llegir a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts la seva Memoria sobre las propiedades químicas de las materias colorantes y su aplicación al arte de teñir, que va ser el primer d’un seguit de treballs sobre química aplicada que va anar presentant els anys següents. Carbonell va tornar a la càtedra el 1816.

El 1822 es va produir el primer intent de restablir la Universitat de Barcelona. Aquest fet va conduir a la reestructuració dels estudis barcelonins. La càtedra de química de la Junta de Comerç, ocupada per Carbonell, va ser absorbida pel segon ensenyament, aleshores associat a la Universitat. Però el fracàs del primer intent liberal va comportar que la Universitat de Barcelona fos novament clausurada. Es van restablir els estudis de la Junta, on la química passà a mans de Josep Roura, ja que Carbonell, després de patir un atac de feridura, es jubilà el 1824. Roura, inicialment interí, va disputar-se la plaça amb el fill de Carbonell, i va ser declarat titular, després d’un cert rebombori, el 1826. Pensionat per la Junta, va viatjar a l’estranger en diferents ocasions i va ser un dels responsables del primer enllumenat de gas a Espanya. Aquest fet va quedar reflectit en el quadre d’Emili Casals i Camps, conservat al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Visita dels reis Ferran VII i Maria Amàlia a la Llotja, on es pot veure Roura fent experiments amb gas d’hulla.

La càtedra de química es mantingué fins el 1851, quan, en crear-se les escoles industrials, totes les càtedres experimentals de la Junta de Comerç foren absorbides per l’Escola Industrial de Barcelona.

L’orientació de l’ensenyament de la química durant aquest període estava clarament lligada a les necessitats de la indústria cotonera i de la producció vinícola. Així es posa de manifest amb les inquietuds, viatges i publicacions dels professors i deixebles de la Junta de Comerç.

Aquest, però, no va ser l’esperit que va marcar l’estudi de la química quan a l’octubre del 1837 Barcelona recuperà la Universitat. L’assignatura de química com a tal disciplina es cursava a la Facultat de Filosofía i quedava difuminada dins el segon ensenyament. I encara que altres facultats, com la de Medicina i Farmàcia, també incloïen en els seus programes assignatures com farmàcia-químico inorgànica i química mèdica, els continguts estaven clarament orientats cap als seus estudis particulars. Aquesta indefinició va durar set anys, fins que el Pla Pidal (1845) va reformar l’estructura dels estudis. Així, durant el període 1837-45, la química tingué una presència pobra a la Universitat de Barcelona sota l’epígraf Nociones de Química, que els alumnes rebien a la Facultat de Filosofia, en lliçons diàries d’hora i mitja. Els professors eren Pere Vieta —antic professor de la càtedra de física de la Junta de Comerç inaugurada el 1814, i de la interinament recuperada Universitat de Barcelona del 1822—, Agustí Yáñez, ja esmentat, i Juan de Zafont. La matèria de química a les classes teòriques era tan sols un apèndix de la física i, semblantment, l’estudi pràctic al laboratori, a diferència del que s’havia practicat a la càtedra de la Junta, devia ser també pobre i esporàdic. Els locals eren al convent del Carme, on després d’alguns retocs es van habilitar la cuina com a laboratori de química i la porteria com a aula. Els textos recomanats eren tots francesos.

Les reformes de l’ensenyament del 1845 i el 1857 (lleis Pidal i Moyano respectivament) van donar noves pautes a les assignatures de química. A partir del 1845 hi hagué uns Elementos de Física experimental y nociones de Química, al segon ensenyament. Amb el Pla Pidal, s’estudiava a la Facultat de Filosofia, secció de ciències, la nova assignatura de química general. La Llei Moyano establí la separació entre la Facultat de Filosofia i la Facultat de Ciències, on es diferenciava ja entre química general, química inorgànica i química orgànica.

Fou aquest mateix any 1845 que s’establí a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona la primera càtedra de química pura. La guanyà, després de revalidar els seus estudis, Joan Agell i Torrents, que havia estudiat a les escoles de la Junta de Comerç. La figura d’Agell dominà el panorama de la química a la Facultat de Ciències fins el 1868, si bé fou més conegut pels seus treballs com a físic. Com tota la resta de professorat va haver de fer cara a les deficiències de la Universitat i a la manca de locals que aquesta patia. No va ser fins al principi de la dècada del 1870 que es va disposar de l’edifici de la Gran Via, i així i tot, malgrat ser més adequat, no va resoldre ni de llarg el problema de l’organització dels locals per als estudis científics. El contingut de la química impartida consistia en lliçons teòriques i en ocasionals experiències de càtedra, és a dir, pràctiques de laboratori realitzades pel professor davant els alumnes. La formació de laboratoris va ser lenta i fatigosa. Als problemes del local habilitat al convent del Carme, s’afegien els baixos pressupostos per a l’adquisició de material, feta gairebé sempre a França. Aquesta situació no es patia tan marcadament a la Facultat de Medicina i Farmàcia, que ja tenia una trajectòria més consolidada i un material més abundós, enriquit el 1848 amb la compra del Catàleg i que disposava de substàncies minerals que formaven la col·lecció personal del doctor Carbonell.

La tradició de l’ensenyament de la química aplicada a la indústria o a les arts, iniciat per la Junta de Comerç, va passar de llarg de la Facultat de Ciències, ja que fins i tot el material i el professorat van anar a parar a l’Escola Industrial, creada el 1851. Roura en fou el primer director, i el 1860 el succeí Joan Agell, que ho fou fins a la seva mort, el 1868. Així, doncs, no és fins després d’aquesta data, moment en què confluïren el canvi de locals, la renovació de professorat i la diferenciació de les assignatures, que es produí algun canvi en l’estudi de la química a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona.