La Pesta Blava, V. Bello, Edicions 3 i 4, València, 1988.
M.G.
El cas valencià és el paradigma mateix segons el qual les elits culturals constitueixen un grup generador d’interpretacions de la realitat social i de perspectives de canvi. El mestratge iniciàtic de Joan Fuster durant les dècades anteriors i de les generacions universitàries del franquisme tardà en són l’expressió més diàfana. En efecte, l’avançada solitària i apassionada de Joan Fuster, d’una banda, i, de l’altra, l’anomenat grup dels jesuïtes, entre els quals destaquen Rafael-Lluís Ninyoles i Monllor, Lluís-Vicent Aracil i Boned, Alfons Cucó i Giner, Eliseu Climent i Corberà o Josep-Vicent Marquès i González, van establir les bases d’un nou valencianisme, tant pel que fa a l’estricta reflexió teòrica com al compromís i a l’acció social.
Ara bé: les idees germinals de les “minories conscients” no asseguren la impregnació del missatge. L’estructura social concreta o els mitjans de reproducció d’aquell missatge ho condicionen. Al País Valencià, la minoria intel·lectual connectà amb altres sectors socials durant la dècada dels setanta i fou llavors que s’articulà un moviment social que es plantejava la construcció nacional d’un País Valencià autònom dins d’uns Països Catalans diversos —amb la normalització lingüística com a punta de llança— com a fita inexcusable.
Durant la dècada dels anys setanta cristal·litzaren tota una constel·lació de plataformes i d’iniciatives que conformaven el bloc social progressista i valencianista. La reivindicació nacional i els projectes de progrés esdevingueren una mateixa cosa. No és debades que, a la darreria de la dècada, el bloc social conservador, organitzat a l’entorn del diari “Las Provincias”, encetà la maniobra defensiva coneguda com a “blaverisme”.
Davant l’amenaça d’un possible canvi social i polític, la dreta valenciana redescobrí el vell fantasma del “perill català” com a maniobra antivalencianista i antidemocràtica. Els principals trets en són la xenofòbia, l’autoodi i l’antiintel·lectualisme. L’anticatalanisme n’és l’element cohesionador, i els catalans, o els valencians catalanistes, fan de bocs emissaris. Vicent Bello en va fer l’anàlisi amb el suggeridor títol de La Pesta Blava (1988). L’objectiu latent del blaverisme és la construcció d’un moviment localista que els preserve de l’onada de canvis que s’esperen en l’àmbit general de l’Estat espanyol i, especialment, de la influència catalana. Aquest moviment social, que ha esdevingut un actor essencial de la vida valenciana, ha desenvolupat una gran xarxa d’influència que fa servir tothora per a impugnar els avenços en la construcció d’una identitat valenciana distinta a l’espanyola. La cristal·lització política s’assolí amb la creació d’Unió Valenciana, partit fundat a l’entorn del ja desaparegut Vicent González Lizondo. Anteriorment, Vicente Giner Boira, Fernando Abril Martorell, Emilio Attard Alonso i, per descomptat, la directora de “Las Provincias” María Consuelo Reyna, hi havien estat noms clau, els quals van buscar-ne la legitimació intel·lectual amb la incorporació de catalanistes “penedits” com ara Miquel Adlert i Nogueral o Xavier Casp i Verger.
El període 1978-82 fou d’una altíssima virulència blavera, amb la instigació deliberada d’un enfrontament civil que ha condicionat la transició i, encara, la política dels diferents governs de la Generalitat democràtica. Així fins al punt que l’esquerra parlamentària, davant de la negociació de l’Estatut, acabà assumint, com a suposat recurs de desarmament de la reacció “blavera”, totes les reivindicacions simbòliques de la dreta anticatalanista.
Al cap dels anys, la ideologia valencianista dissenyada al voltant de la intel·liguèntsia ha impregnat les capes il·lustrades, les quals l’han assumida com una reivindicació democràtica inexcusable. Però el grau de penetració social és exigu. La renúncia d’una part d’aquelles elits a les primeres vespres electorals n’és una causa fonamental. La integració dels partits nacionalistes en les estructures estatals en fou una conseqüència posterior.
Tot això, unit al desencís produït a la darrera dècada, ha portat la problemàtica identitària a un estat de conflictivitat permanent, i el projecte nacionalista a una situació de latència de la qual no s’acaba de despertar.
Fou en aquest context d’insatisfacció que, durant la dècada dels vuitanta, s’esdevingueren diverses “revisions” del plantejament original. Les veus crítiques s’adreçaren, fonamentalment, a la catalanitat del país i a l’adscripció esquerrana del moviment. Els fracassos electorals de les forces nacionalistes —UDPV, PSPV, PSAN, PNPV i UPV— foren, en darrera instància, el motor d’explosió d’aquest revisionisme.
Entre els textos ideològics que cal destacar en aquest debat hi ha, d’una banda, És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia (1985), i, de l’altra, les obres de l’anomenada “tercera via”: De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira (1986), i el llibre col·lectiu Document 88 (1988). Totes tres són obres d’introspecció col·lectiva que comparteixen una mateixa manera d’enfocar la problemàtica identitària. Discrepen, això sí, en les respectives propostes d’actuació política. Es tracta, per tant, de propostes prepolítiques més que d’anàlisis de la societat valenciana. La primera intenta resoldre el problema per la via antroponímica i, amb la reivindicació d’una nova Greater Catatonia, redueix un conflicte social de profundes implicacions a una qüestió de tall identificatiu i simbòlic.
La publicació de les obres de la tercera via comportà un gran debat públic. En essència, però, el missatge recorda la vella idea hibridista segons la qual el valencià és un poble bilingüe per naturalesa i condició. La innovació ideològica rau en el fet de reivindicar per al País Valencià un paper de frontissa entre Catalunya i Madrid. La tesi central és la idea segons la qual l’estancament del procés de construcció es deu a l’enfrontament intern entre catalanistes i blavers, és a dir, entre el catalanisme i l’anticatalanisme. Proposen, a l’efecte, un pacte, una tercera via, entre aquests dos moviments antagònics com a panacea salvadora de la col·lectivitat.
Però el plantejament de la problemàtica identitària en termes d’aquest binomi és un plantejament interessat ideològicament que té poc a veure amb la investigació social. El conflicte identitari del País Valencià és un conflicte que caldria “explicar” abans d’“opinar”. Les propostes doctrinàries aporten poc al coneixement de la societat, ja que se situen al marge de la ciència social.
La mort de Joan Fuster el 1992 disparà les propostes revisionistes del pensament valencianista elaborat allà a la primeria dels anys seixanta. Però, paral·lelament, la dècada dels noranta va inaugurar un altre discurs sobre la qüestió nacional del País Valencià, simbolitzat en la publicació d’El País Valencià a l’eix mediterrani (1992) de Rafael-Lluís Ninyoles. Es tracta d’una interpretació d’acord amb dades d’ordre econòmic, social i cultural que deixa sense sentit les anàlisis realitzades al marge dels canvis en l’estructura material i la redefinició dels espais econòmics i culturals. La construcció europea, la crisi de l’estat o la confluència de les estructures socials de Catalunya i el País Valencià són factors que l’investigador social no pot deixar de costat. L’obra de Ninyoles, allunyada de l’assaig valoratiu de Joan Fuster, aporta, tanmateix, les dades sociològiques i econòmiques suficients per a assegurar que l’assagista de Sueca té ara més raó que el 1962 quan escriví Nosaltres els valencians.
Aplec convocat a la plaça de bous de València, 12-10-1980.
AVUI
Al costat del llibre de Ninyoles, n’apareixen uns altres dos que comparteixen una mateixa insatisfacció respecte a allò que s’havia dit durant la dècada anterior. Es tracta d’Un país possible, d’Adolf Beltran, que presenta els projectes de construcció de la identitat valenciana i de modernització com a complementaris, i La Utopia necessària, de Toni Mollà, que considera la nació com a societat civil més que com a aparell d’estat i que reivindica la construcció d’un “nacionalisme laic” com a instrument de la cohesió social. Inspirats tant en les investigacions de Rafael-Lluís Ninyoles com en les aportacions fusterianes, intenten adequar el missatge tradicional valencianista als nous factors introduïts per la modernització, la globalització i les noves tecnologies i s’allunyen de les propostes essencialistes anteriors.
És molt senzill: digueu-li Catalunya, J.Guia, ed. El Llamp, València, 1985.
M.G.
Darrerament s’ha publicat La nació dels valencians (1997), de Joan-Francesc Mira i Casterà, una nova aportació ideològica, la proposta més rellevant del qual és presentar els Països Catalans com una utopia prescindible, en un nou intent d’adequar-se a les circumstàncies polítiques del moment. Mira, autor també de La crítica de la nació pura (1994), renuncia a un projecte que, en realitat, mai no havia estat un objectiu prioritari del valencianisme.
En qualsevol cas, les coses no són com eren ni com s’havien imaginat. I els factors que defineixen el país són complexos i a vegades contradictoris. El País Valencià actual ja no és la societat pobletana i rural que dibuixava Joan Fuster a la primeria dels anys seixanta. Més del 50% de la població activa treballa en el sector terciari i només el 7% ho fa en el primari. El país ha experimentat una modernització accelerada que ha dislocat la cultura tradicional i presenta, en bona part, un cert desfasament entre els canvis materials i els ideològics. L’Estat de les autonomies s’ha consolidat. La Unió Europea avança en la seua construcció. La revolució tecnològica, la societat de la informació i la mundialització de l’economia són fets irrefrenables. El paper de la identitat tampoc no és ara el mateix que en una societat tradicional. Aquests són els nous factors en el marc dels quals cal repensar el conflicte identitari del País Valencià. I aquest és el repte intel·lectual i polític d’una intel·liguèntsia que massa sovint pensa el país en termes estrictament emotius i culturalistes.