Atès l’origen solsonenc del pintor Francesc Ribalta (1565-1628), des del Principat hom estaria temptat de comptar-lo, juntament amb l’arquitecte Pere Blai, l’escultor Agustí Pujol II, el músic Pere Pau Pujol, l’argenter Felip Ros i el pintor Lluís Pasqual Gaudin, entre els grans renovadors de l’art català a l’albada del segle XVII. Però encara que el prestigi de Ribalta no va passar desapercebut al Principat, les seves dades biogràfiques són eloqüents i el presenten com un mestre format a Madrid (1582-98) i arrelat a la ciutat de València fins a la seva mort.
En una primera etapa, el jove Ribalta va viure un intens període de formació en un nucli artístic privilegiat, la ciutat de Madrid. Allí va poder contactar amb artistes com Lope de Vega o els pintors V. Carducho o Pantoja de la Cruz, i hi va poder veure les obres de les col·leccions cortesanes —els quadres de Ticià o els Bassano que tant l’havien d’influir— i els treballs que artistes com Navarrete el Mudo i els italians Luca Cambiaso, Federico Zuccaro o Pellegrino Tibaldi havien realitzat per al monestir d’El Escorial.
Cap al 1599 el mestre s’instal·là a València, on va promoure un actiu i influent obrador que va tancar definitivament l’anterior etapa de la pintura valenciana, marcada per l’influx de Juan de Joanes. La personalitat de l’aleshores arquebisbe de València, Juan de Ribera (1532-1611), devia resultar decisiva a l’hora d’atreure Francesc Ribalta cap a la ciutat. Gràcies a l’impuls d’aquest patriarca, decidit i culte dinamitzador de l’espiritualitat tridentina, el pintor va arribar a protagonitzar un episodi ben intens de la nova pintura del realisme històric i naturalístic que promovien els cercles més actius de la Contrareforma —homologable, salvant les diferències de magnitud, amb els viscuts al Milà dels Borromeu o a la Bolònia de G. Paleotti—.
De l’època madrilenya, n’han quedat migradíssims testimonis (per exemple el seu primer treball conegut, els Preparatius per la Crucifixió de l’Ermitage, del 1582), però es conserven esplèndides mostres dels treballs de l’obrador valencià. Per exemple, el Sant Sopar o L’aparició de Crist a sant Vicent Ferrer del Col·legi del Corpus Christi (1605-06); el retaule major d’Algemesí (1603-19) d’evident filiació tardomanierista; o l’Abraçada de sant Francesc al Crucificat i l’Abraçada de Crist a sant Bernat, emblemàtiques teles de la seva última etapa. En aquestes dues pintures, per influència, s’ha dit, d’una estada a Itàlia o, més probablement, de l’obra del seu fill Joan i de la contemplació, a Madrid, de treballs de J.B. Maino o B. Cavarozzi, hi és ben evident la decantació naturalista —d’un naturalisme, això sí, devot i decorós— que marcarà els seus últims treballs, el sector més modern de la seva producció obert a l’aire renovador del sis-cents europeu.