La bruixeria

Historia maravellosa del sabat de les bruxes y bruxots, Barcelona, 1645.

BC

La història de la bruixeria és la história de la seva persecució, que, sens dubte, ha tingut grans oscil·lacions al llarg del temps. L’actitud de l’Església davant la bruixeria va fluctuar entre l’escepticisme, nominalista i empíric —que li negava realitat i en condemnava essencialment la intenció—, i la credulitat, que acceptava seriosament l’existència del fenomen i reprovava, abans que res, l’acció.

La patrística més antiga sembla majoritàriament escèptica, des de sant Joan Crisòstom fins a sant Agustí. Aquest darrer va manifestar sempre seriosos dubtes quant a la possibilitat física de les metamorfosis, i desenvolupà la teoria del somni imaginatiu, segons la qual els deliris creats pel diable eren la raó dels trànsits dels bruixots.

Sant Tomàs d’Aquino es pronuncià per la via crèdula: “La fe catòlica vol que els dimonis puguin fer mal mitjançant les seves operacions i impedir la còpula carnal”, i va formular la teoria dels íncubes i els súcubes, que precisava la complexa casuística de les relacions sexuals dels humans amb els dimonis.

La situació va canviar al segle XIII. L’estudiós Joseph Hansen va situar el començament de les grans persecucions de bruixes entre el 1230 i el 1340. El papa Joan XXII, a la butlla Superillius specula (1326), va concedir categoria d’heretgia formal a la bruixeria, i va establir l’equació malefici=bruixeria diabòlica=heretgia. Al llarg del segle XIV, i particularment a França, començaren a ser freqüents els casos de crema de bruixes.

En els processos efectuats entre el 1330 i el 1340 contra les bruixes tolosanes va aparèixer, per primera vegada, la paraula sabbat. El 1376, el dominic català Nicolau Eimeric va escriure el seu Directorium Inquisitorum, que establia tres tipus de bruixeria: en primer lloc, la dels que donaven als dimonis un culte de latria i sacrificaven, es prosternaven, cantaven oracions, encenien ciris o cremaven encens; en segon terme, la dels que es limitaven a donar als dimonis un culte de dulia i hiperdulia i barrejaven els seus noms amb els dels sants a les lletanies, i pregaven que els mateixos dimonis fossin mitjancers prop de Déu i, per últim, la dels que invocaven sempre els dimonis i traçaven figures màgiques, i col·locaven un nen enmig d’un cercle, i se servien d’una espasa, un mirall o d’altres estris.

Eimeric advertia, a més, que si el bruixot es dirigia al dimoni amb to imperatiu (“et mano, t’ordeno”), l’heretgia no estava ben marcada, però que si ho feia en to imprecatiu (“et prego, et demano”), les paraules eren d’oració i implicaven adoració i havien de ser greument penalitzades.

L’ofensiva contra la bruixeria s’accentuà al segle XV. El creixement quantitatiu dels processos de bruixeria va ser extraordinari. El 1484 es publicà la butlla del papa Innocenci VII, Summis desiderantis affectibus, que assumia com a reals totes les atribucions que es feien a les bruixes. El 1486, es publicà el Malleus Maleficarum, de dos dominics alemanys, Henricus Institor i Iacobus Sprenger. La bruixeria era presentada pels citats dominics inquisidors com una caricatura blasfema i obscena de la religió dominant, on Déu era substituït pel diable, el baptisme per l’obsculum infame, l’eucaristia per l’acte sexual amb el diable i la missa pels sacrificis sagnants de la missa negra; en definitiva, una inversió total del culte cristià.

La caça de bruixes es generalitzà a Europa entre el 1550 i el 1650. On assolí una major intensitat fou a Alemanya, Suïssa, els Països Baixos, França i Anglaterra. Tot i així, els ritmes en la repressió de les bruixes van ser desiguals: major precocitat a França, Anglaterra i els Països Baixos, on començà a decréixer des del 1610; intensitat màxima cap al 1610 a Noruega i Dinamarca; radicalització a Suècia, Estònia i Finlàndia cap al 1670 i, per últim, gran acceleració a Hongria i Polònia cap al 1720.

I als Països Catalans? Joan Amades i Jaume Guillamet assenyalen que a Catalunya hi hagué pobles caracteritzats per ser autèntics nius de bruixes: Llers i Cadaqués (Alt Empordà), Vallgorguina (Vallès Oriental), Altafulla (Tarragonès), Vimbodí i Solivella (Conca de Barberà), Andorra la Vella (Vall d’Andorra) i, en menor grau, Molins de Rei, Centelles, Viladrau, Caldes de Montbui, Arbúcies i d’altres.

La bruixeria, deslligada dels pactes amb el dimoni i polaritzada en allò que es coneix com a fetilleria, s’estengué a Catalunya ja en època medieval. Les pràctiques endevinatòries i “celestinenques” foren abundants al segle XIV. Els primers edictes coneguts contra la bruixeria daten del 1424. Jaume Roig en el Llibre de les dones, es refereix a les freqüents morts de bruixes al segle XV.

En qualsevol cas, la bruixomania —terme de G. Henningsen— va tardar a produir-se. El racionalisme va ser la postura que dominà entre els eclesiàstics catalans, en la mateixa línia del famós inquisidor Salazar de Frías. El memorial del jesuïta Pere Gil i Estalella al setè duc d’Alburquerque (Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva), el 1619, és un bon exemple d’aquesta actitud: “Que se proceda con grande cautela y maduresa en respecto de la hruxas, porque se presume que alguna dellas son innocentes y si ay de culpables, como son ciegas y engañadas del demonio por su danyo y perdición dellas, las más o muchas dellas no merecen pena de muerte”.

En qualsevol cas, les variants en la repressió de les bruixes són evidents segons que fos una o altra jurisdicció la que s’ocupava del tema. Quan era la Inquisició la que jutjava —teòricament tenia el monopoli jurisdiccional sobre les bruixes des de mitjan segle XVI— per influència del racionalisme tridentí, la cacera de bruixes era caça menor, encara que algun inquisidor, com Sarmiento el 1550, s’obstinés a perseguir-les. Del 1560 al 1700 la Inquisició de Catalunya va processar un total de 369 persones pel delicte genèric de supersticions, nombre que equival al 8,1% del total de causes de fe de la Inquisició catalana en aquest període. Els moments de major inflexió en la repressió de les bruixes semblen haver-se produït entre el 1595-1615, el 1627 i entre 1665-70. De totes aquestes causes de superstició, només hi hagué 36 casos (el 9,7%) pròpiament de bruixeria.

La geografia de la caça de bruixes a Catalunya abastava des de l’Urgell i la Segarra fins al Barcelonès. Els llocs més caracterísitcs semblen haver estat Manresa, Igualada, Vic, Sabadell i Terrassa, amb puntes cap al Berguedà, el Montseny i el Rosselló.

Els processats van ser, majoritàriament, dones (75%), amb una àmplia gamma d’edats, encara que predominaven les majors de 50 anys. L’acusació principal va ser la de pacte amb el dimoni, el qual, suposadament, les marcava amb un senyal especial i les instava a fer el mal, en concret a matar criatures (a base de vidre matxucat amb aranyes), a produir golls (inflamació de la tiroide), i a fer caure pedra o altres calamitats meteorològiques, amb la consegüent pèrdua de les collites i del ramat. Amb freqüència, els processats feien referència a l’ús d’ungüents que els feien volar cap al sàbat, amb variades descripcions del diable, quasi sempre vinculat a pràctiques sexuals. Margarida Boer, inculpada el 1575, va descriure el dimoni com a “un hombre grande que trahía un gran bonete vestido de negro con las manos pelosas y uñas como de osso que tenía el miembro áspero como un callo y quando estaba sobre ellas pesaba como un plomo y aunque la conocía no recebía delectación”. Les penes imposades van ser lleus, generalment el desterrament i la presó.

No es comportà de la mateixa manera la jurisdicció reial i municipal. Entre 1620 el i el 1622 van ser penjades més de 300 suposades bruixes catalanes. Els caçadors de bruixes —com el tarragoní Cosme Soler, el morisc Joan Malet, Laurent Carmell, l’italià Bartomeu Romero, Jordi Aliberch i un tal Tarragó— anaven de poble en poble i denunciaven les bruixes, en funció dels senyals de peu de gat o de gall que apareixien al pit o a l’esquena. El fanatisme del jutge de Bordeus Pierre de Lancre, que va originar una intensa persecució al Migdia francès, es contagià a Catalunya. La sentència de la vídua de 70 anys Elisabet Martin —que resistí onze vegades el turment— per part del batlle del castell de Brull a Vic, l’acusà d’apòstata, idòlatra, sacrílega, adúltera i “rea de crims nefandíssims, autora de sortilegis, heretgia i infame”, i la condemnà a ser “penjada pel coll”.

Les raons d’aquesta bruixomania —civil més que no pas religiosa— tenen a veure amb la conjuntura econòmica del moment i la necessitat —tan destacada per antropòlegs com Caro Baroja o Evans Pritchard— de fabricar bocs expiatoris, contramodels de la amoralitat i la maledicció, vàlvula d’escapament de l’agressivitat latent. Si es perseguien bruixes era per a silenciar problemes, per a reconduir inestabilitats internes. La bruixa va ser vista com la necessària font —perfectament localitzada, identificada i perseguible— del mal domèstic. El jurat Joan Estevanell de Vic parlava de la necessitat de “netejar tota esta terra de tant mala gent i perniciosa a la República cristiana”. La mateixa Inquisició era conscient d’aquesta utilització de les bruixes quan deia en un informe per justificar l’abundància de bruixes, que “todos se han mostrado instancias contra ellas por el daño universal que padecían (...) y con zelos de justicia han hecho grandes injusticias y agravios porque se han condenado una inmensidad de muertes y han padecido según se presume sin culpa”. També ho va subratllar amb lucidesa el folklorista Cels Gomis: “Aquesta bruixa, la del poble, és entre nosaltres els catalans la personificació de totes les misèries, de totes les malalties, de tots els crims que pesen damunt la humanitat (...). És la bruixa dels untets i dels maleficis; la bruixa que congria els temporals; la que tira les sorts; la que pren d’ull; la que dóna tota mena de mals, així els homes com a les bèsties (...). No pregunteu al poble per què creu en aquests éssers (...). Hi creu perquè sí; hi creu perquè aquesta creença li dóna l’explicació de tots els mals l’origen dels quals no sap com explicar-se”.