Bandolers, corsaris i moriscos

Bàndols i bandolerisme

Viatgers atacats per uns bandolers, P.Snayers, segle XVII.

MBAV / Lauros-Giraudon

La tierra los produce como hongos” deia, dels bandolers, un exasperat virrei del Principat l’any 1614. Cap a la darreria del segle XVII, un virrei valencià expressava la seva impotència en uns termes gairebé idèntics: “el terreno del Reyno de Valencia, [así] como produce trigo y cebada, brota también delincuentes, pues la semilla de éstos es casi inextinguible”. A Mallorca, mentrestant, les autoritats tampoc no sabien com erradicar els bandolers: “los robos y violencias —diu un memorial de l’any 1614— han pasado de tal manera los límites de la disolución que ni en los caminos el pasajero, ni en sus casas los vecinos tienen seguras las vidas, honras y haciendas...”.

Aquests i d’altres testimonis recurrents i reiteratius fan pensar, certament, que el bandolerisme català de l’època moderna no ha estat pas un fenomen anecdòtic, sinó, contràriament, prou dilatat en l’espai, i força persistent en el temps. Ara bé, quines eren les arrels de la violència bandolera? Les metàfores emprades per alguns virreis (agronòmiques, micològiques) insinuen, sembla, una tara congènita, un tarannà peculiar dels naturals dels regnes incriminats. El bandolerisme, en aquesta perspectiva, no fóra sinó un desordre espontani, nodrit des de sota (el país, la gent), i sense un final previsible. Menys amatents de la metàfora, alguns historiadors moderns han explicat el fenomen com un resultat inevitable de la sobrepoblació i l’adversitat econòmica: és el bandolerisme dels “fills de la misèria”, tal com li agradava de dir a Joan Reglà. Tanmateix, una anàlisi més circumstanciada dels fets revela una trama força més complexa. Perquè al costat d’un bandolerisme de subsistència —modalitat antiga i espontània de supervivència— hi hagué, també, un bandolerisme “fill de la benestança” o apuntalat des de dalt, i tant o més determinant. James Casey, un estudiós del sis-cents valencià, ha sabut expressar-ho amb rotunditat: “el fenomen del bandolerisme (...) assolí el nivell crític perquè gaudí del suport dels elements més poderosos del país”. Els estudiosos més recents del bandolerisme mallorquí o del Principat han arribat a la mateixa conclusió.

Ben entès, aquest diagnòstic no és pas exclusiu d’alguns historiadors: força virreis dels regnes catalans dels segles XVI i XVII, quan es deixaven de metàfores i exercicis literaris, tampoc no s’estaven de remarcar les connivències entre senyors i bandolers —una articulació, en suma, ben poc “natural”—.

Senyors i bandolers

La fórmula “no hi ha bandolers sense senyors”, repetidament emprada pels ministres reials, és possiblement massa unilateral, però no pas mancada de fonament. Cal recordar, si més no, que els senyors jurisdiccionals dels segles XVI i XVII gaudien encara d’un dret múltiple i reconegut a la violència o l’ús de la força; oportunament plasmat i reglamentat en els furs, les constitucions o les lleis del regne. En virtut, doncs, d’aquesta mena de privilegis, qualsevol senyor (jurisdiccional o no) podia esdevenir un guerrejant amb facultat, per tant, de damnificar la persona, els béns i els drets del seu contrincant, un cop acomplert el tràmit preceptiu del desafiament previ. Heus ací l’origen de les anomenades guerres privades o bandositats i, alhora, del senyor bandoler genuí: sinònim, inicialment, de senyor guerrejant, capitost o seguidor d’una bandositat qualsevol. Simultàniament, però, els senyors jurisdiccionals restaven facultats, a més, per a mobilitzar els seus vassalls i hostilitzar els enemics o rivals de la senyoria pròpia. Com un corol·lari d’aquest seguit de drets i prerrogatives, tots els senyors (de vassalls o no) tenien i mantenien els seus homes d’armes; el seu seguici militar particular més o menys nodrit segons els casos i integrat per lacais i criats permanents o bé de reclutament eventual. Heus ací, doncs, els autèntics bandolers o seguidors armats d’un bàndol o parcialitat —com també se’n deia— feudal i, alhora, l’origen de moltes quadrilles de saltejadors de camins, fetes de mainaders senyorials que bandolejaven impunement sota l’empara de la jurisdicció feudal.

La violència del senyor bandoler i els seus seguidors era l’expressió, però, de conflictes i tensions de natura prou diversa. Es confonia, de vegades, amb un expedient de classe: assenyaladament, quan el bandolerisme senyorial cercava la desarticulació violenta de la rebel·lió oberta o incipient dels vassalls de la senyoria. Un abat de Ripoll, Francesc de Pons, se serví de la colla de Perot Rocaguinarda per a doblegar l’oposició dels veïns de la vila, particularment activa els anys 1609-11, i que reclamaven el traspàs a la jurisdicció reial. És el mateix que féu, uns anys després, el comte mallorquí de Formiguera davant la vila de Santa Margalida, els veïns de la qual rebutjaven igualment la jurisdicció feudal. No pas gaire diferent fou, al capdavall, la reacció de molts senyors valencians a l’època de l’anomenada Segona Germania, quan atiaren els seus bandolers contra els camperols revoltats. La reacció de moltes comunitats locals davant el bandolerisme senyorial fou —com a Ripoll o a Santa Margalida— la de cercar el concurs d’altres colles i de bandolers dels voltants i assoldar-les. La bandositat resultant —i que a Ripoll i a Santa Margalida prengué el nom convencional de nyerros i cadells, i canamunts i canavalls, respectivament— canalitzava i camuflava, aleshores, veritables contenciosos socials.

El baró saltejador o fautor de quadrilles de saltejadors era un altre vessant característic del bandolerisme senyorial. No es pot descartar que el pillatge o el botí de les quadrilles no hagi estat, al capdavall, una forma d’apuntalar unes economies senyorials força malmeses o sense gaires expectatives. Bernat de Guimerà, baró de Ciutadilla, figurà entre els patrocinadors del Minyó de Montellà i d’en Barbafina, dos bandolers inculpats, l’any 1592, d’haver assaltat un mercader prop del lloc de Sant Salvador de Toló, i d’haver-li arrabassat “quatre càrregues de diverses robes (...) de molt valor”, les quals haurien dut tot seguit “al dit lloc de Sant Salvador, a on lo dit don Bernat de Guimerà y los altres eren restat...”. Cap a les mateixes dates, els germans Valls, uns cavallers de Lleida, eren els caps visibles d’una extensa i ben travada xarxa de senyors bandolers, l’àmbit territorial de la qual s’estenia des dels voltants de Lleida fins a la Cerdanya. Allà, Arsèguel, el castell de Joan Cadell, era el cau i el magatzem muntanyencs dels bandolers: lloc de refugi i, alhora, de centralització del botí (moneda, cavalleries i bestiar, robes, persones segrestades) aplegat a les terres baixes. Del grapat de cavallers lleidatans que hi estaven implicats, els paers de la ciutat no s’estaven de fer notar que “todos éstos (...) se están en sus casas donde no podían vivir antes, y ahora que tienen amistad con los ladrones y los acogen, están sobrados y tienen caballos y se tratan muy bien”.

Cartell de desafiament contra A.Grau, segles XV-XVI.

BC

A desgrat de casos semblants, però, la precarietat econòmica no sembla haver estat pas el factor determinant de la col·lusió entre senyors i bandolers: una posició folgada, cal fer-ho avinent, no és pas incompatible amb el bandolerisme senyorial o, almenys, amb alguns dels seus vessants. Aquesta mena de lligams, contràriament, s’han congriat al si de les baronies com una derivació, inicialment, de l’exercici de jurisdicció i a l’escalf, sobretot, de les guerres privades entre magnats, encara força freqüents en el decurs dels segles XVI i XVII. A l’origen d’aquestes bandositats hi havia, de vegades, conflictes de caire honorívol, tal com reclamava el codi cavalleresc encara en voga. Però, més sovint encara, es tractava de disputes i rivalitats al voltant de drets i rendes, dots i successions, càrrecs i prebendes.

Ben entès, no eren només els senyors. Desafiar-se, mobilitzar parents o valedors, i fer-se la guerra no eren pas activitats exclusives de la noblesa. Ciutadans honrats i pagesos grassos figuraren igualment al capdavant de les faccions locals o en els rengles de bandositats de més volada o rang superior. La guerra privada, altrament, es desfermà amb tanta o més facilitat al si de la menestralia o entre masovers analfabets, que es feien fer i copiar l’oportú cartell de desafiament. Els uns i els altres, a més, tampoc no descartaven de fer-se ajudar, arribat el cas, per una colla o altra de bandolers: “Mireu, Febrer —advertia l’anomenat Estudiant Perer, un bandoler dels voltants de Sant Feliu de Terrassola, a un pagès de la localitat—, jo no vull que vós aneu per masover en la heretat de la Abadia del Estany...”. Una notícia extreta del dietari del cronista barceloní Jeroni Pujades resulta igualment significativa: “trobaren —consigna el primer de març de 1603— en sa pròpia casa degollat de vena a vena a T. Grau, tintorer (...) Tenia —afegeix com si fos la cosa més natural del món— parselitat ab alguns del mateix ofici, y perquè se guardava de ells tenia gent de seguida [és a dir, bandolers] en sa casa”.

Les bandositats

Saltejament de camins i bandositats al País Valencià.

Bàndols i bandolerisme

Viatgers atacats per uns bandolers, P.Snayers, segle XVII.

MBAV / Lauros-Giraudon

La tierra los produce como hongos” deia, dels bandolers, un exasperat virrei del Principat l’any 1614. Cap a la darreria del segle XVII, un virrei valencià expressava la seva impotència en uns termes gairebé idèntics: “el terreno del Reyno de Valencia, [así] como produce trigo y cebada, brota también delincuentes, pues la semilla de éstos es casi inextinguible”. A Mallorca, mentrestant, les autoritats tampoc no sabien com erradicar els bandolers: “los robos y violencias —diu un memorial de l’any 1614— han pasado de tal manera los límites de la disolución que ni en los caminos el pasajero, ni en sus casas los vecinos tienen seguras las vidas, honras y haciendas...”.

Aquests i d’altres testimonis recurrents i reiteratius fan pensar, certament, que el bandolerisme català de l’època moderna no ha estat pas un fenomen anecdòtic, sinó, contràriament, prou dilatat en l’espai, i força persistent en el temps. Ara bé, quines eren les arrels de la violència bandolera? Les metàfores emprades per alguns virreis (agronòmiques, micològiques) insinuen, sembla, una tara congènita, un tarannà peculiar dels naturals dels regnes incriminats. El bandolerisme, en aquesta perspectiva, no fóra sinó un desordre espontani, nodrit des de sota (el país, la gent), i sense un final previsible. Menys amatents de la metàfora, alguns historiadors moderns han explicat el fenomen com un resultat inevitable de la sobrepoblació i l’adversitat econòmica: és el bandolerisme dels “fills de la misèria”, tal com li agradava de dir a Joan Reglà. Tanmateix, una anàlisi més circumstanciada dels fets revela una trama força més complexa. Perquè al costat d’un bandolerisme de subsistència —modalitat antiga i espontània de supervivència— hi hagué, també, un bandolerisme “fill de la benestança” o apuntalat des de dalt, i tant o més determinant. James Casey, un estudiós del sis-cents valencià, ha sabut expressar-ho amb rotunditat: “el fenomen del bandolerisme (...) assolí el nivell crític perquè gaudí del suport dels elements més poderosos del país”. Els estudiosos més recents del bandolerisme mallorquí o del Principat han arribat a la mateixa conclusió.

Ben entès, aquest diagnòstic no és pas exclusiu d’alguns historiadors: força virreis dels regnes catalans dels segles XVI i XVII, quan es deixaven de metàfores i exercicis literaris, tampoc no s’estaven de remarcar les connivències entre senyors i bandolers —una articulació, en suma, ben poc “natural”—.

Senyors i bandolers

Per la seva mateixa naturalesa la guerra privada no podia no ser, inicialment, una guerra, anàrquica, de tots contra tots. Ara, si la guerra privada es mantenia arreu tan viva era, però, perquè a la pràctica no s’esdevenia pas així. Contràriament, el joc de rivalitats i aliances familiars i clientelars que engendrava tenia la virtut, si més no, de subsumir i enquadrar la multiplicitat de greuges particulars en xarxes antagòniques més genèriques i fins i tot jeràrquicament organitzades. Aquest era, almenys, el substrat de les grans bandositats regnícoles i l’origen de la polarització en dos grans partits d’allò que no eren, en realitat, sinó una munió de faccions locals.

A la ciutat i governació de València cap a mitjan segle XVII, les hostilitats enfrontaven l’anomenat bàndol de l’Almirall (encapçalat pels Anglesola, i apadrinat per Francesc Folc de Cardona, almirall d’Aragó i batlle general del Regne de València) i els “altres” (sense denominació coneguda, i encapçalats, al seu torn, pels Sabata, que ocupaven el racionalat de la ciutat). A Mallorca, a la mateixa època, el conflicte era entre els canamunts i els canavalls, una rivalitat originada, segons Aina Le Senne, en les dissensions de les famílies nobiliàries dels Anglada i els Rossinyol respectivament i que acabaren migpartint la noblesa insular sencera i altres estaments, tant urbans com rurals. Al Principat i als comtats de Rosselló i Cerdanya la brega, mentrestant, era entre nyerros i cadells, malnoms o motius que derivaven de sengles bandositats pirinenques i inicialment localitzades: els uns eren els seguidors o bandolers de Tomàs de Banyuls i de Llupià, senyor de Nyer, al Conflent; els altres, els mainaders de Joan Cadell, senyor d’Arsèguel, a la Cerdanya.

Conflictes de bàndols a Mallorca al segle XVII.

Cap d’aquestes grans bandositats catalanes no era el resultat de contrastos o antagonismes socials radicals. Les bandositats solien migpartir els estaments i arrossegar-los tots plegats, en proporcions força semblants o equivalents, tant si es tractava de la noblesa, els eclesiàstics i els magistrats com de la menestralia o la pagesia. Cap ideologia, a més, no distingia ni separava uns seguidors d’altres. I fins la mateixa unanimitat i la cohesió que es desprèn d’un vocabulari comú era, sovint, més aparent que no pas real: la nomenclatura pirinenca de nyerros i cadells, si més no, no féu, en escampar-se, sinó donar nom a faccions i antagonismes locals que res no tenien a veure, de fet, amb les bandositats originals de nyerros i cadells. Aquesta manca d’una ideologia distintiva, però, propicià la difusió i fins la versatilitat tant de les faccions com de la seva nomenclatura, que pogueren empeltar-se, excepcionalment, de connotacions tant polítiques com socials.

Els bandolers

No tots els bandolers eren, doncs, veritables saltejadors de camins ni membres habituals de colles estables de malfactors. Sovint no eren sinó els seguidors circumstancials d’una bandositat qualsevol: vassalls mobilitzats si us plau per força pels senyors guerrejants; simples menestrals o fins notaris i capellans que feien costat al capitost de la seva facció en el decurs d’una determinada brega urbana. Altrament, tampoc totes les colles de veritables saltejadors no es dedicaven únicament a l’assalt de caravanes i caminants. L’activitat d’aquesta mena de bandolers fou, sens dubte, prou dilatada i polifacètica: incloïa, pel cap baix, el segrest i la composició de persones benestants (o tingudes equivocadament per tals, de vegades), la falsificació de moneda, l’assalt de masies isolades i la tortura subsegüent del trespeus roent per tal d’obligar l’amo del mas (assegut al cèrcol de ferro) a descobrir l’amagatall domèstic dels diners o els objectes de valor; l’assalt, al seu torn, de viles i castells; la devastació de collites o la degolladissa de ramats sencers...

Apunyalament d’un home davant de la porta de l’església, Solsona, 1626.

SMR / R.M.

La composició i el perfil d’aquestes quadrilles són ben coneguts, si més no en el cas del Principat. Dos de cada tres bandolers eren camperols o, més exactament, fills de pagesos de diversa categoria, i tres de cada quatre havien eixit de la ruralia. Els uns eren cabalers de masos benestants, com ara el cèlebre Perot Rocaguinarda; d’altres havien nascut al si de pairalies vingudes acceleradament a menys, com ara el mític Joan Sala, àlies Serrallonga; n’hi havia, en fi, que eren fills de masovers pobres i endeutats, com ara els germans Trucafort. Cal afegir-hi, a més, un cert nombre de mossos de mas o rabadans, llenyataires i carboners i algun moliner... Prop d’una quarta part dels efectius de les colles eren o havien estat, però, gent d’ofici. Els uns havien arribat a superar tot just la fase d’aprenentatge o fadrinatge, d’altres, mestres gremials, havien estat víctimes, potser, de la manca de feina i la davallada manufacturera de moltes localitats catalanes de començament del segle XVII. Quants àlies no porten per motiu l’ofici exercit en altre temps pel bandoler mateix o pels seus progenitors! Es tractava, sobretot, de sastres i paraires, però també de blanquers, ferrers, fusters... Pagesos o menestrals, la majoria no eren, altrament, muntanyencs. Per bé que la densitat de bandolers fou, sens dubte, més elevada a les contrades de muntanya (menys densament poblades, al seu torn), comarques del pla com ara Osona, el Bages, el Vallès sencer, el Barcelonès i el Baix Llobregat van segregar més bandolers, en xifres absolutes, que no pas la muntanya pirinenca i prepirinenca alhora.

Les dimensions de les quadrilles eren, certament, prou variables; sobretot perquè els efectius de les colles es disgregaven o reagrupaven amb molta facilitat i en funció tant de les activitats de la quadrilla com de l’empenta de la repressió. La norma, tanmateix, no sembla haver estat pas l’exigüitat numèrica. Així, el nombre de bandolers apostats al camí ral podia oscil·lar entre la mitja dotzena i la cinquantena llarga. Ara, quan es tractava d’un cop de mà d’envergadura o d’una autèntica guerra de bàndols, les quadrilles i els seus seguidors ocasionals podien assolir o fins superar i tot la xifra d’un o dos centenars d’homes: és a dir, un veritable exèrcit.

Saltejament als camins de Catalunya. 1576-1630.

Entre els bandolers d’una mateixa colla res no sembla haver potenciat una veritable o marcada jerarquització interna. Llevat del capitost i els seus lloctinents de confiança, cap altra divisòria no separava els membres, més o menys nombrosos, de la quadrilla. I quan es tractava de repartir-se el boti obtingut, se seguia, generalment, un criteri força equitatiu. La moneda es distribuïa a parts iguals, i amb els diners que havien pertocat a cadascú hom procedia a subhastar, entre els bandolers mateixos, els objectes robats. Si hi havia una cadena d’or, se’n feien els bocins corresponents... En suma, tants caps, tants barrets: aquesta era la lògica o la filosofia quasi obligada de tota quadrilla. Vulnerar aquest igualitarisme significava multiplicar les oportunitats de dissensió interna i les subsegüents delacions o traïments. Però si la distribució del botí entre els membres de la quadrilla va ser, pel que se sap, escrupolosament igualitària, res no suggereix, en canvi, que hi hagi hagut mai, si més no sistemàticament, una autèntica redistribució social del producte de l’activitat bandolera. En una paraula: els bandolers catalans, fins i tot aquells més llegendaris o celebrats per la tradició popular, no van ser mai una variant autòctona de Robin Hood.

El bandoler Serrallonga

Comedia famosa el catalán Serrallonga y vandos de Barcelona, A.Coello, segle XVII.

BUB / G.S.

En tota exaltació de caràcter històric hi ha, sovint, components prou elevats de misteri o imprevisibilitat que no sempre es poden explicar satisfactòriament. Serrallonga, el bandoler del Principat per antonomàsia, n’és un bon exemple, perquè com a bandoler no es pot dir que sobresortís excessivament o més netament que no pas altres caps de quadrilla de l’època, el nom dels quals ara ningú no recorda. Si l’anomenada del bandoler de les Guilleries ha desafiat el pas del temps és, sobretot, perquè tres dramaturgs castellans de l’època —Antonio Coello, Francisco de Rojas i Luis Vélez de Guevara— tingueren l’ocurrència de dedicar-li una obra, El Catalán Serrallonga (1636), destinada als corrals de comèdies. L’èxit immens d’aquesta peça teatral, tant a la Barcelona com a la València del setcents, inspirà, alhora, la paròdia popular, és a dir, els anomenats balls parlats d’en Serrallonga, un gènere de teatre de carrer genuïnament popular o menestral.

A la Barcelona de començament del segle XIX, quan El Catalán Serrallonga compartia cartellera amb les peces d’“agitació” del popular Robrenyo, sembla que el respectable —o, almenys, el galliner— no apreciava sinó les estrepitoses trabucades que acompanyaven la representació. Fou aleshores, però, que Víctor Balaguer i altres esforçats capdavanters de la Renaixença catalana donaren vida a Don Joan de Serrallonga, un aristocràtic i atraient heroi liberal i catalanista. Fins Maragall i tot, a la darreria del segle, no s’estigué de presentar el bandoler com a exponent genuí del “tremp” català.

La repressió

Deu, vint, trenta o fins quaranta anys ininterromputs de bandolerisme no foren pas excepcionals. La longevitat de moltes quadrilles catalanes o, si més no, d’alguns caps de colla i de simples bandolers s’explica, sobretot, per la mena de fautors que avalaven i emparaven l’activitat dels bandolers. Ben entès, no eren només els senyors jurisdiccionals. Jutges de la Reial Audiència i oficials reials de tota mena (batlles, comissaris, veguers) figuraven arreu entre els valedors regulars de les quadrilles. La impunitat, però, era el resultat, alhora, de la feblesa i les vacil·lacions de l’aparell policíac de l’època, reduït, en realitat, als sometents de pagesos i menestrals, no sempre prou eficaços ni del tot al marge (com els mateixos oficials o magistrats reials) de les bandositats locals.

Per aquesta raó, alguns ministres reials propugnaven una solució militar. La monarquia, tanmateix, no sempre podia distreure alguns efectius dels camps de batalla europeus. Altrament, quan fou possible una intervenció d’aquesta mena, els resultats foren tot sovint desoladors; sobretot, pel caràcter cruent, arbitrari i indiscriminat que prengué aleshores la repressió de les quadrilles i els seus fautors. Atiar uns bandolers contra els altres (sobretot quan eren de bàndols rivals) tampoc no esdevingué, al capdavall, un expedient menys arbitrari; i tenia l’inconvenient, a més, que els mantenidors de l’ordre s’envoltaven insensiblement d’individus regaliats o fora de la llei. Les autoritats reials, en conseqüència, optaren tot sovint per contemporitzar i oferir una remissió a tots aquells bandolers que s’avinguessin a servir un seguit d’anys en els exèrcits i les guarnicions del rei a Nàpols, Milà o els Països Baixos. Força bandolers catalans, doncs, acabaren els seus dies com a soldats i capitans dels tercios hispànics de la monarquia. Alguns, a més, foren emprats en la repressió de les revoltes internes, tal com s’esdevingué amb un contingent de canamunts i canavalls que foren embarcats cap al Principat durant la guerra dels Segadors.

En l’òptica de molts ministres reials, però, l’erradicació del bandolerisme català era, abans de tot, un problema polític. “Queda dicho —sentencià un virrei valencià a la darreria del segle XVII— que ha de haber bandidos mientras hubiere fueros”. Així, la repressió del bandolerisme i els contrafurs subsegüents esdevingueren, en realitat, un altre vessant de la pugna secular entre la monarquia i uns Països Catalans que maldaven per salvaguardar les seves franqueses o els seus privilegis polítics.

El corsarisme

Nau de P.Silvestre atacada pels turcs, Mataró, 1691.

ESSM / R.M.

Es podria definir el corsarisme com una activitat marítima, violenta i institucionalitzada. Les dues primeres premisses són de bon entendre: el corsarisme tenia el mar com a medi d’actuació i implicava l’extorsió física com una manera d’assolir els seus objectius. La tercera, nogensmenys, remet a l’element propi que permet distingir-lo de la mera pirateria. El cors era eminentment un acte legítim, emparat en uns codis específics i reconegut pels distints governs. Com digué el gran historiador de la mar, Michel Mollat de Jourdin, existia un corsarisme reglamentat enfront d’una pirateria salvatge.

La vida institucional del corsarisme va discórrer durant gairebé set segles.

En la seva prolongada pervivència, aquesta navegació depredadora fou clarament un mitjà d’acció, emprat a major o menor nivell en funció dels interessos dels dirigents dels estats, de les monarquies i de les ciutats portuàries que l’exerciren. La política mediterrània dels reis d’Aragó durant els segles XIV i XV palesa la utilitat del corsarisme a través de les sovintejades dictaminacions favorables o contràries a la seva pràctica. De manera similar, el cobrament efectiu del quint reial —impost que gravava les captures de mar i terra— esdevé una manifestació palpable de l’interès dels sobirans per les intervencions corsàries i de la pertinença de preservar-les fins a la seva derogació com a instrument legal d’actuar a la mar.

La institucionalització de la captura marítima es va anar consolidant progressivament a mesura que va evolucionar la seva pràctica, ja fos a càrrec dels particulars, ja fins i tot en mans de les marines oficials dels distints països que l’exerciren. En el Llibre del consolat de mar, elaborat entre la segona meitat del segle XIV i la primera del XV, es promulgaren trenta-sis articles sobre la manera de procedir en la navegació en cors. Aquest codi, de fet i de dret, esdevingué el model a seguir en posteriors ordinacions marítimes, especialment les promulgades a les societats occidentals de la Mediterrània. El corsarisme deixà d’existir fonamentalment quan va perdre la seva raó de ser. El desenvolupament d’armades de guerra i de sistemes sòlids de dur endavant l’empresa comercial desplaçaren a poc a poc el recurs a la captura corsària, al temps que l’hostilitat vers el món dels infidels donà pas a un major equilibri com a resultat dels tractats comercials que, des de mitjan segle XVII, havien anat establint amb les nacions cristianes. Tot i això, fins a l’ocupació d’Alger pels francesos, l’any 1830, la rapinya marítima va romandre dins la legalitat. Uns anys després, una vegada encetada l’explotació colonial del Magrib, el tractat de París del 1856 havia de deslegitimar, per a la major part de nacions, l’exercici del cors.

Hi ha tres factors que expliquen l’existència i, sobretot, la llarga pervivència del corsarisme, especialment com a forma lícita d’intervenir en els afers militars i comercials sostinguts a la mar. Els tres mantenien una forta interrelació, encara que la seva intensitat temporal fou clarament desigual, car aquesta depenia del grau de desequilibri que, durant els esmentats segles, va conèixer la Mediterrània. El primer és la latent inestabilitat política entre els estats —nacions i/o ciutats portuàries autònomes— que ocupaven les seves costes. Sota aquesta perspectiva, el corsarisme pogué esdevenir una mena d’estol auxiliar que reforçava i complementava el feble aparell militar oficial que intervenia en la guerra naval. Això explica la continuada crida dels reis i altres dirigents polítics als seus súbdits per tal d’armar embarcacions i d’incentivar el desenvolupament del cors.

El segon element és la prossecució d’un important tràfic marítim mercantil entre els diversos ports i també el que mantenien amb el món atlàntic, fins i tot amb les terres del continent americà. Els seus rics carregaments convertiren els mercants en l’objecte primordial de les aprehensions corsàries. Aquest vessant econòmic permet considerar el corsarisme com un recurs per dur a terme la pràctica mercantil; dit d’una altra manera, com un comerç forçat.

Retrat d’A.Barbarossa, A.Capriolo, Roma, 1600.

BUB / G.S.

Finalment, cal considerar també la persistència d’una confrontació ideològica entre les gents del nord i les del sud, és a dir, entre els seguidors de la creu i els de la mitja lluna. El corsarisme esdevingué, doncs, el vehicle ideal per a dur endavant la guerra santa, en sengles orientacions de croada i ǧihād. A tal essència espiritual responen en bona mesura totes les justificacions destinades a mantenir vigent aquest tipus de navegació, tant més des del moment que la doble casuística anterior —política i econòmica— permetia l’establiment de formes més rendibles d’aconseguir els seus propòsits.

La confluència d’aquests tres factors permet entendre el considerable abast assolit per aquesta institució marítima. Al mateix temps, aquesta triple essència operativa del cors serveix per a distingir el practicat al mar interior —la Mediterrània— del que es va desenvolupar en un àmbit dimensional immensament superior, com fou el dels distints oceans. Per aquesta raó, s’ha arribat a considerar el corsarisme com un fet inherent a la mateixa estructura de la Mediterrània, com una important característica de la seva pròpia vida; i el mateix es pot dir a la inversa: el medi va atorgar al fenomen una dinàmica específica sota la qual cal analitzar-lo. Es tracta, en definitiva, d’una doble conjunció factual de reciprocitat en el sentit més perfecte.

Naturalment, durant els seus set segles d’existència, no totes les societats costaneres de la Mediterrània practicaren de la mateixa manera el recurs del cors. Aquest obeïa al distint potencial real, polític i econòmic de què disposaven en el temps i en l’espai els seus faedors. Si bé en els moments de crisi l’expansió de la navegació en cors potser fou en certa manera un fet generalitzat, la major o menor capacitat d’operació individual era el que n’aconsellava la dedicació. Per això, les intervencions dels barbarescos foren gairebé sempiternes atès el declivi progressiu del nord d’Àfrica en el concert internacional. Així s’explica també la proliferació d’un cors català, especialment durant l’anomenada baixa edat mitjana, d’un cors adriàtic —el sostingut pels uscoques— a la darreria del segle XVI, o d’un corsarisme immortalitzat pel seu organigrama politicoreligiós (sota el qual se n’amagava un altre de caire pregonament econòmic), com fou el cas del desenvolupat pels cavallers de l’orde de l’Hospital, a Malta, durant els segles posteriors. Sota la mateixa òptica es pot analitzar el corsarisme dels ports sards i sicilians al llarg de la mateixa centúria, com també fou el cas del practicat, fins i tot sota formes vertaderament empresarials, pels mallorquins durant la segona meitat del XVII i, amb menor relleu i sota pavelló anglès, pels menorquins durant el segle XVIII. Finalment, abans de cloure llur vigència, gent de l’arxipèlag oriental, com els maniotes grecs, van saber treure partit del clima propici a les depredacions durant la primera meitat del segle XIX.

El que s’acaba d’exposar permet entendre l’escassa actuació corsària de certes ciutats com Barcelona, València, Marsella, Gènova i Nàpols, indrets de gran importància econòmica en l’àmbit general de la Mediterrània. De fet, la seva vinculació amb la navegació en cors ve donada per la seva condició de principals víctimes de les depredacions, atès l’alt volum comercial que totes absorbien. En aquest sentit, no és agosarat interpretar aquesta distinció —beneficiat i víctima— com el resultat de la diferenciació, especialment de signe econòmic, que s’establia entre els diferents ports. Dit d’una altra manera, en un panorama d’intensa competitivitat mercantil, els ports de segona filera acudien al cors com a recurs per tractar d’aconseguir allò que mitjançant les seves possibilitats, limitades, no podien obtenir.

Si bé el cors conegué un fort desenvolupament durant els segles XIV i XV, especialment pel que fa a l’exercit pels súbdits de la Corona d’Aragó, fins al darrer quart del segle XVI no va adquirir el seu caire de marineria agressiva i, fins i tot en certs llocs, un distintiu propi d’empresa mercantil. El gairebé segle i mig que va transcórrer entre la batalla de Lepant i el tractat d’Utrecht representa allò que es podria considerar el període daurat del corsarisme mediterrani. Fins llavors, les seves intervencions no havien superat el marc de l’artesanat; es tractava d’operacions de signe individual, en què s’utilitzaven petits bastiments, els patrons de les quals acostumaven a ser els mateixos armadors; hi viatjava poca gent i les missions a fer eren primordialment de caire defensiu, com la vigilància dels litorals per tal d’evitar les incursions dels sarraïns.

Per a la navegació mediterrània, l’episodi de Lepant constituí l’inici d’una nova fase en la qual els enfrontaments marítims es desenvoluparen de manera prou diferent a l’antiga lluita aferrissada entre els galiots. Aquest combat —sostingut preferentment cara a cara— havia acollit prop de vuitanta mil bogadors, entre la xurma de les galeres el Gran Turc i les de la Lliga Santa. De llavors ençà els esclaus, forçats i voluntaris, donaren pas a unes tripulacions pseudoprofessionals, àvides d’aprofitar la conjuntura política i obtenir importants beneficis econòmics. Cristians i musulmans actuaren de manera similar, i les seves respectives intervencions corsàries representaren per a tots dos el sistema més rendible de guerrejar i comerciar. Poques foren les societats riberenques que, d’una manera o d’una altra, no es veieren temptades per l’ús del moment i emprengueren l’armament en cors; tot i amb això, no totes el practicaren amb una mateixa intensitat. Entre les que el desenvoluparen amb major agressivitat i les que obtingueren un rendiment més alt d’aquesta depredació institucionalitzada, cal destacar tres societats ben diferents: Barbaria, Malta i Mallorca.

Durant la seva dependència respecte de l’imperi otomà, les regències barbaresques del nord d’Àfrica —especialment Alger, Tunis i Trípoli— conegueren una forta expansió de les seves operacions corsàries. L’articulació perfecta de tres elements possibilità aquest creixement. En primer lloc, la incorporació de la tecnologia europea, nòrdica —molt particularment l’adaptació de la proa quadrada— i la presència d’especialistes —com l’anglès John Ward i els holandesos Jans Janz i Simon Danzer, convertits en experts rais—, facilitaren la modernització dels seus estols. Un segon factor consistí en la immigració, forçosa, dels moriscos procedents d’Andalusia —després de la guerra de Las Alpujarras (1577) i, sobretot de València, després de l’edicte d’expulsió de Felip III el 1611—. La seva elevada concurrència, el seu bon coneixement dels litorals llevantins de la Península Ibèrica i el desig de recuperar els seus béns proporcionaren la base humana més adient per al desenvolupament del cors. Finalment, el tercer punt consisteix, de fet, en l’aglutinació dels dos anteriors: els avenços tècnics i la disponibilitat d’una abundosa marineria permeteren l’alliberament de l’esclau com a galiot i la conversió d’aquest darrer en el principal objecte de captura. El cors barbaresc estava pràcticament orientat vers la caça de l’home, del cristià, el qual no s’explotava com a bogador sinó en funció de la seva capacitat professional o com a objecte de bescanvi per tal d’obtenir-ne un important rescat. Aquest factor, en conseqüència, actuà en una relació causa-efecte, car la manumissió d’una força de treball possibilitava tota una indústria, i un comerç, del captiu, doblement rendible com a contribuent social i com a sofisticada peça de permuta. A l’abastament de captius cal afegir el paper d’aquest cors com a marina autònoma que intervingué com a vehicle de guerra d’aquestes regències, alhora que constituïa el millor mitjà per a desenvolupar la forma mobilitzadora de la ğihād.

Cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, La regla de la Maisó de l’Hospital de Monseignor S.Johan de Jerusalem, segle XVI.

BC

Malta fou el paradigma de la casuística ideològica dins el cors desenvolupat per les nacions cristianes. Instal·lats a l’illa des del 1530, els cavallers de l’orde de Sant Joan de Jerusalem havien estat els artífexs de la derrota infligida als turcs quan aquests la sitiaren l’any 1565. Des de llavors, l’orde obtingué de Carles V la sobirania d’aquest petit Estat, situació que es mantindria fins l’any 1799, quan l’illa esdevingué part del domini britànic. Durant el govern de la Religió —així és com es reconeixia el pavelló dels seus navilis— el cors s’erigí en la principal font de recursos i el primer element dinamitzador de la seva economia. Mitjançant la seva instrumentalització militar de croada, el corsarisme maltès va experimentar un creixement impressionant, sense altres limitacions que les que li deparava el seu paper d’exterminador d’infidels. Aquest motiu serví perquè gent de diversos països —anglesos, holandesos, francesos i d’altres— es lliurés fàcilment a la depredació marítima. Així, aconseguien sortejar els impediments que els imposaven els tractats de pau que les seves nacions anaven establint amb els estats barbarescos. Això explica l’alt volum de patents de la Religió i, evidentment, l’important dispositiu naval d’aquesta petita illa, força superior al que podien sostenir els seus mateixos habitants. L’orde de Sant Joan es reservà, pràcticament, l’Egeu, interceptant els vaixells comercials que salpaven de la Sublim Porta, i contribuint d’aquesta manera al declivi mercantil de la república de Sant Marc. La importància d’aquestes accions es reflecteix en la conducció de moltes captures al port de l’illa, la major part de les quals era realitzada per corsaris d’altres indrets. Aquesta “Alger Cristiana”, com la defineix Michel Fontenay, esdevingué el principal port meridional del tràfic esclavista, la qual cosa va permetre la supervivència de les seves galeres, propulsades gairebé totalment per braços de musulmans.

Mallorca representa un cas intermedi entre els corsos barbaresc i maltès. Sense constituir cap nació sobirana, els seus dirigents van saber treure profit de la doble conjuntura que garantia l’èxit de les operacions corsàries. D’una banda, els seus corsaris foren el suport logístic de les galeres reials quan aquestes requeriren el seu ajut. Així va succeir durant la revolta de Catalunya, en què els illencs, lluny de solidaritzar-se amb la causa dels Segadors, contribuïren a la victòria de Felip IV transportant homes i queviures per als exèrcits espanyols, impedint el socorriment de Catalunya per part dels francesos. De l’altra, atacaren els mercants —generalment gals— durant la llarga contesa entre ambdues corones, gairebé ininterrompuda entre les guerres del Rosselló (1638-1659) i la de la lliga d’Augsburg (1697). Durant els anys setanta, la insurrecció del port sicilià de Messina afavorí l’increment dels armaments, entre els quals destaquen les expedicions d’un grup d’armadors com el de l’esquadra de Mallorca, empresa que mobilitzà mitja dotzena de bastiments amb una tripulació superior al milenar d’homes. Les seves captures foren abundants, com quantiosos els seus botins. Famosos corsaris illencs foren els capitans Jaume Canals, Pere Flexes, Jaume Ballester, Esteve Bru, Bernat Calafat, Jaume Llorens, Lluís Soler, Felix Sero, Francesc Castellano, Josep Cordilla, Miquel Fàbregues —Bandetjat— i Bartomeu Barceló —Xirimia— i els armadors Joan Ballester, Joan Baptista Sunyer, Martí Perelló, els germans Miquel Alex i Agustí Gabriel Cortes i els nobles Joan Miquel Sureda i Ramon Despuig i de Rocabertí, comte de Montenegro i de Montoro. La potent organització corsària illenca fou víctima de la supeditació política espanyola als francesos quan es veié forçada a restituir una vintena d’embarcacions galles capturades després de la pau de Nimega (18 d’agost de 1678). Tot i així, la darrera contesa del segle, la guerra dels Nou Anys, significà la revifalla d’aquests guerrers autònoms, que esdevingueren els principals corsaris mediterranis pel que fa al nombre de captures fetes als mercants francesos.

En acabar la guerra de Successió espanyola, la navegació corsària a la Mediterrània entrà en la seva darrera fase, període que es caracteritzà per un lent i progressiu declivi fins a la seva pràctica desaparició a mitjan segle XIX. De fet, els mateixos factors que expliquen l’esplendor anterior es van anar esvaint un darrere l’altre. Efectivament, els arguments polítics, econòmics i ideològics sobre els quals s’havia sustentat van donar un gir substancial, deixant aquest sistema alternatiu sense gaire sortida. D’aquesta manera, els pactes de Família establerts pels Borbó —dinastia imperant a França i a Espanya— arrabassaren a aquests darrers els seus principals botins. Els nous adversaris polítics, gent que traficava principalment en altres indrets, no constituïen un bagatge prou rendible per a la continuació de l’empresa. Com tampoc no ho eren les captures a realitzar als febles magribins. Les armades reials incrementaren llur força operativa militar i van poder desfer-se del complement dels particulars. Les estructures mercantils, per la seva banda, optaren per nous sistemes, com el de les companyies, que garantien l’èxit de la navegació comercial. Per si aquesta doble conjuntura no fos suficient, els tractats comercials entre les nacions cristianes i musulmanes anaren substituint els enfrontaments que havien caracteritzat fins aleshores les relacions entre ambdues costes. Davant aquesta nova situació, el corsarisme no podia sinó romandre vigent com a institució marítima, sempre a l’espera de noves conjuntures que n’afavorissin la reinserció en la vida econòmica i militar. Però aquestes només es donaren en moments i llocs molt concrets. De fet, el segle i mig que va d’Utrecht a París no fou altra cosa que el període d’extinció d’unes formes de navegació pròpies d’un món que aprofundia la seva fallida en sentir-se clarament desplaçat pels nous eixos hegemònics de la política i de l’economia internacionals.

Els captius

Excaptiu de Barba-rossa demanant almoina per rescatar els seus companys, C.Weiditz, 1529.

GNN

A la Mediterrània dels segles XVI i XVII, el contingent de població captiva, i que romania en mans dels uns o dels altres —cristians o musulmans—, degué de ser prou considerable. Així, el nombre de menorquins que foren duts a Constantinoble, arran de l’atac i el saqucig de Ciutadella, l’any 1558, passava dels tres mil. La sort dels captius fou sempre prou diversa: els uns, joves i ferrenys, eren venuts com a esclaus o servidors; els més petits, si n’hi havia, eren separats de la seva família, circumcidats, i pujats en la fe de l’islam. Els captius sense parentela o que no eren oportunament rescatats acabaven tard o d’hora com a remers o galiots de l’armada “turquesa”. Vint anys després la destrucció de Ciutadella, els menorquins que esperaven, de Constantinoble estant, els diners dels seus eren potser uns dos mil. El rescat dels captius cristians que romanien a Constantinoble o a Alger —els mercats d’homes més importants de la Mediterrània musulmana— fou I’origen tant d’una pròspera activitat econòmica com d’un autèntic dilema moral. D’ençà del segle XIII, l’orde de la Mercè centralitzava i canalitzava l’almoina destinada a salvar els cristians detinguts en terra d’infidels. El volum de les transaccions afavorides pels mercedaris, o fins per mercaders aventurers que treballaven a comissió, no era pas negligible. El centenar de captius que foren desembarcats i devotament festejats a Barcelona l’any 1604 costaren, segons el cronista Jeroni Pujades, un total de 18 000 lliures. Alguns juristes i teòlegs eren fermament contraris a aquesta mena de tractes i operacions econòmiques, “donant per raó d’estat que convenia no aportar diners als enemics”. De vegades, els mateixos parents dels captius o els curadors temporals dels seus béns eren els primers interessats a prolongar-ne sine die l’absència forçosa. El dictamen d’un inquisidor general de Mallorca, un quart de segle després de l’any “de sa desgràcia”, és prou eloqüent; a Menorca, escrivia: “los que tienen los bienes de los cautivos son los principales de ella”.

Les expedicions corsàries

Principals expedicions en cors per la Mediterrània als segles XVI i XVII.

Els atacs corsaris s’acostumaven a produir a la primavera o a l’estiu, quan les aigües eren més encalmades. Eren sempre breus: autèntics cops d’efecte, que acabaven, generalment, abans que l’exèrcit regular o les milícies populars tinguessin temps de reaccionar. Els efectes —en destruccions, cobrament de botí i segrest de persones— eren sempre devastadors. El 1543, moment del gran perill combinat francoturc, un estol otomà de més de trenta fustes, que provenia de Marsella, va saquejar Cadaqués i Palamós. Un testimoni coetani descriu en els termes següents l’estat en què restà aquesta darrera localitat: “No hi ha restada casa alguna habitable ni persones algunes que estiguin o puguin estar poblades en la predita vila, com sigui ella totalment arruïnada i destruïda”.

Algunes zones particularment desprotegides servien de punt de refugi als corsaris: les illes Medes, la desembocadura del Besòs, el cap de Salou o la punta dels Alfacs, al Principat; o les illes de Formentera i de Cabrera, a les Balears.

Possiblement, però, les illes Balears i Pitiüses van ser l’escenari dels fets més sagnants. Dos de significatius foren la destrucció de Maó el 1535 i el saqueig i la destrucció de Ciutadella el 1558. Aquesta darrera localitat va ser assetjada per un estol turc de més de 140 veles l’1 de juliol d’aquell any. La vila, emmurallada, disposava d’una dotació de més de 700 homes, que van assajar infructuosament de plantar cara a l’enemic. Vuit dies després, però, els otomans van entrar a la ciutat: les esglésies van ser cremades i uns sis mil veïns van ser capturats. També l’illa d’Eivissa va ser víctima d’escomeses continuades, les quals, bé que mai no van abocar a accions d’aquesta envergadura, han deixat una forta petjada en el floklore, com ara la cançó Ses germanes captives, que parla del segrest de dues noies fadrines: “Estau atents, germans meus, que un romanço vull contar d’una barqueta de moros que a’s Port de’s Lleó saltà. De set cases que hi havia sis ne varen espanyar. Deixaren can Miquel Jaume que hi trobaren bestiar...”.

Els moriscos

Els Reials Col·legis de Tortosa, atribuït a J.Anglès, abans del 1564 i posterior al 1585.

El terme morisc fou encunyat pels mateixos cristians, arran dels bateigs forçosos que els agermanats (1519-23) imposaren a les col·lectivitats de musulmans que continuaven vivint als territoris conquerits a partir del segle XIII. El seu significat despectiu i la segregació que implicava respecte als cristians vells ha condicionat la concepció tradicional que s’ha anat bastint del tema i la seua pròpia historiografia fins al present. No és, però, un terme purament descriptiu, sinó que defineix els límits del grau de convivència cultural al qual s’arribà en el moment de la unificació de la monarquia hispànica. En un primer període, durant el regnat de Ferran i Isabel, l’edicte del 1502 obligà els mudèjars —musulmans sotmesos— de Castella a batejar-se o a exiliar-se; en una segona etapa, inaugurada per Carles V amb la pragmàtica del 1525, s’estengueren aquelles disposicions als valencians, als aragonesos i als catalans. L’any següent, una concòrdia amb l’emperador establia que, una vegada acceptat el bateig que s’imposà als moriscos i admetent que era impossible introduir canvis en els costums dels nous cristians, la Inquisició els deixaria en pau durant quaranta anys. Així, davant la determinació de l’emperador, una delegació de les aljames obtingué a Toledo diverses concessions: el manteniment de la seva llengua, el dret a dur els seus vestits, a tenir cementiris propis i a portar armes, entre d’altres, i la no-obligació de pagar contribucions específiques per la seua anterior condició musulmana. Tot això a canvi de manifestar el desig de conversió i del pagament de 50 000 ducats. És significatiu que tal concòrdia es trencara en 1545 per decisió reial, moment en què s’agreujà el problema morisc a València: el 1534 s’engegà la predicació sistemàtica per a donar contingut a allò que era cada vegada més manifest: els moriscos no eren sinó una minoria batejada, les conviccions i les expressions de la qual estaven força allunyades del cristianisme, tal com aquest era entès per l’Església cap als anys del concili de Trento.

De qualsevol manera, la rebel·lió dels moriscos granadins en 1568-70 reforçà encara més les sospites reials respecte als nous cristians, vistos aleshores també com a enemics polítics, en mostrar a Felip II el perill que representava tenir tals vassalls i en tan gran nombre dins les mateixes fronteres de la monarquia. Ja abans, l’expansió otomana cap a la Mediterrània occidental a partir del 1559 el decidí a desarmar els moriscos valencians; i un any abans de la rebel·lió, una nova pragmàtica reglamentà minuciosament la seua existència, instant la demolició de banys públics, i l’eliminació de la seua roba característica, de l’àrab i de tot allò, en fi, que manifestara externament allò que s’havia decidit oficialment que no havien de ser. D’aquesta manera, cap a la dècada dels setanta, el problema estava definitivament plantejat, en les seues línies mestres, per a l’adopció de la solució final: l’expulsió. Tot i així, encara hi va haver períodes, cada vegada més curts, en què la repressió fou seguida d’una relativa tolerància, índex de les resistències internes a aquesta mesura. En efecte, mentre es deportava a Castella els moriscos de Granada, el rei signà una nova concòrdia amb els valencians el 1571. Fou gràcies a la mediació de Cosme Abenamir, ric morisc de Benaguasil, amb el suport dels senyors valencians, que s’aconseguí que se’ls tractara amb la màxima pietat i clemència i, fins i tot, que se’ls eximira de les confiscacions inquisitorials, amb la condició de donar a la Inquisició una subvenció anual de 50 000 sous. Simultàniament, s’intentaven aplicar les directrius catequètiques que elaborà el bisbe contrareformista Juan de Ribera, enviant predicadors i fent publicar un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros (1599).

Catecismo para instrucción de los nuevamente convertidos de moros, J.de Ribera, València, 1599.

BUB / G.S.

Què ocorregué perquè, en relativament pocs anys, les nombroses comunitats d’hispanomusulmans passessin de ser peces insubstituïbles en les polítiques repobladores dels reis medievals, amb un pes específic en l’estructura de relacions de poder cristianes, a esdevenir entrebancs incòmodes per a aquestes? Es pot dir que es convertiren en un obstacle des que la relació de convivència i coexistència religiosa s’assumí com a problema d’Estat. La qüestió morisca revelà les contradiccions en què aquest es movia, puix que posava en perill un dels suports tradicionals de les senyories valencianes.

Cal fixar-se primerament en la demografia, un dels aspectes més ben tractats pels historiadors. En efecte, si el tema prengué posteriorment més relleu fou per la dràstica decisió d’expulsar tan gran quantitat de gent entre el 1609 i el 1614. Solució que fou endarrerint-se quasi des de la mateixa conquesta del Regne de Granada el 1492, i que fou parcialment executada arran de la rebel·lió dels moriscos granadins entre el 1568 i el 1570. Les xifres globals parlen per si mateixes. A tots els territoris de la monarquia es calcula que foren uns 300 000 els conversos expulsats. Per als Països Catalans, uns 140 000, dels quals al voltant de 5 000 correspondrien al Principat i 135 000 tan sols al País Valencià; és a dir, que solament aquí residia entre un 45 i un 50% de la població morisca. Les implicacions d’aquestes xifres són evidents. Mostren que no es tractava de qualsevol minoria, sinó d’una part substancial de la mateixa societat hispànica, amb derivacions qualitatives fonamentals —sempre territorialment matisables— quan l’expulsió es portà a terme.

Morisca escombrant la llar, C.Weiditz, 1529.

GNN

El repartiment espacial d’aquesta població és força significatiu del seu arrelament a la terra. A Catalunya, l’escassa minoria morisca es concentrava a la part baixa del riu Segre i especialment a la conca de l’Ebre, en concret als bisbats de Lleida (Aitona, Seròs, Alcanó) i de Tortosa (Riba-roja d’Ebre, Flix, Vinebre, Ascó, Garcia, Móra d’Ebre, Benissanet, Tivissa, Miravet, Benifallet, Tivenys, Aldover, Tortosa); al País Valencià, el repartiment de la població morisca era força complex. Això fou conseqüència tant de la densitat mantinguda pel poblament musulmà des de la vigília de la conquesta cristiana com de la forma pactada en què aquesta es féu, a més del marc de convivència política integradora que els reis pretengueren. Així, els mudèjars directament lligats a la Corona —i posteriorment a les diverses senyories que es constituïren— esdevingueren instruments hàbilment utilitzats contra possibles conflictes amb els municipis i els senyors, a més de fornir mà d’obra barata, impostos i crèdits. Tot i així, els moriscos al Regne de València —que representaven un terç de la seua població global— s’assentaren bàsicament tant a la muntanya —exceptuant el nord del riu Millars—, encara que ocuparen disseminadament el territori, com als ravals, els llocs i les alqueries urbanes i periurbanes de les diverses planes properes a la costa; en condicions, per tant, de captar amb més eficàcia les aigües dels rius valencians. Tot açò no vol dir, però, que els col·lectius moriscos es repartissin exclusivament en funció de la geografia del país. Els segles baix-medievals, molt desconeguts pel que fa a aquest tema, experimentaren trasbalsaments força significatius en les diverses xarxes de poblament que es configuraren arran de la conquesta cristiana. El desplaçament i la mobilitat de les fronteres, els conflictes intestins als regnes cristians, les rivalitats cristianomudèjars acrescudes d’ençà de la meitat del segle XIV, la guerra de Granada o la mateixa evolució de les conjuntures econòmiques, les condicionaren enormement fins a fixar-se sobre l’espai, tal com ho descriu la cartografia elaborada per Henri Lapeyre per a l’any 1609.

Encara que es distribuïren en gran mesura per les zones rurals de la muntanya i de l’interior, estretament lligades a les seves senyories, cal fer esment de les comunitats urbanes de les planes fluvials i litorals. Paradoxalment més desconegudes, proporcionen una òptica qualitativament distinta a la tradicional del morisc camperol, subjecte unívocament als seus senyors, els quals n’extreien tota mena de profits. Investigacions recents mostren, per exemple, com a Gandia i Elx les diverses col·lectivitats de musulmans conversos desenvoluparen activitats inextricablement lligades als seus paisans cristians vells. En efecte, la forma de constitució dels municipis cristians, amb la concessió d’amplis terrenys reialencs i la formació tardana de les senyories facilità el desenvolupament de drets de propietat que són a la base de l’eixamplament agrari modern dels col·lectius en qüestió. La propietat de la terra i de l’aigua de rec, com a mitjans bàsics de producció, a més d’altres també necessaris com els molins i les almàsseres, fou causa i efecte al mateix temps d’una prosperitat agrària ben aprofitada, en la segona meitat del cinc-cents, per determinades capes de moriscos. La inserció d’aquesta prosperitat en les economies mercantils de les mateixes viles i ciutats, o de les situades a les rodalies, portà com a corol·lari una diferenciació social i professional creixent, que tant acostava els moriscos als grups socials de cristians més dinàmics com els allunyava de les petites comunitats rurals de la muntanya o de l’interior.

L’elaboració i la comercialització de productes com l’oli, el sabó o el sucre implicaven la utilització contínua d’instruments crediticis, l’accessibilitat als mercats i l’ampliació de l’estructura d’inversions, que en conjuntures favorables aproximaven espontàniament ambdues comunitats. Si més no, les xarxes de relacions mercantils i creditícies generades contradeien una i altra vegada el progressiu tancament polític i ideològic a què els moriscos es veieren sotmesos en aquells moments.

Per tant, les paraules del ban d’expulsió dels moriscos valencians —22 de setembre de 1609— amagaven una situació més antiga i complexa que la que les justificacions religioses i polítiques podien fer entendre. Era reflex, en definitiva, d’una qüestió de convivència que, quan havia de replantejar-se sobre noves bases en finalitzar l’edat mitjana, no es resolgué mai, i una de les dues parts en conflicte restà atrapada en llurs pròpies contradiccions. Aquest és un punt clau tant per a delimitar responsabilitats com per a entendre els efectes concrets que la mesura reial tingué sobre les diverses poblacions i comarques, sobre el marc de vida quotidiana de la gent. Una aproximació a la documentació generada per les comunitats morisques evidencia que, molt sovint, al teixit de relacions a què es veien abocats uns i altres, cristians nous i cristians vells, se superposaven les mesures de control que els arribaven des de les diverses instàncies de poder, tant municipal com senyorial, episcopal o virregnal. Conseqüentment, mentre no se sàpiga el perfil d’aquestes relacions, hom es veurà inclinat a córrer el perill de donar una visió esbiaixada i simplificadora de les apreciacions que se’n facen.

La mesura de l’expulsió fou planificada per a coincidir amb la signatura de la treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides, que completava la signada el 1604 amb Anglaterra, i aprofitar la minva del perill turc a la Mediterrània. Tot allò feu possible la concentració als ports dels Alfacs, Vinaròs, València, Dénia i Alacant de gran nombre de contingents militars —galeres de Nàpols, Gènova, Sicília, Catalunya, Sardenya, Espanya— i tropes de terra —terços de Nàpols, Llombardia i Sicília i la cavalleria de les dues corones—. Els primers a sortir foren els moriscos valencians, des del mencionat edicte del 1609, els més “rics, lliures i atrevits de tota la península”, en paraules de l’erudit Florenci Janer i Graells. Els catalans no ho feren fins a l’any següent —edicte del 17 d’abril de 1610—.

Des de l’òptica del Consell d’Estat se’ls considerava, doncs, com a quinta columna de l’enemic i com a traïdors. Aquesta percepció unificava als ulls dels seus membres les molt diverses situacions en què es trobaven els musulmans conversos; situacions que es multiplicaren al llarg del cinc-cents. Aquesta paradoxa, el sentit cada vegada més reduccionista que es donava des de l’Estat al problema dels conversos i la diversificació accelerada dels múltiples col·lectius moriscos, ben incrustats a les senyories, explica les diferents reaccions que l’expulsió provocà. La mateixa junta de prelats considerà com a poc favorable la mesura reial, per no parlar de les actituds generalment negatives de la noblesa territorial, en particular les dels senyors dels llocs de moriscos. Se sap que aquests, des de la mateixa Germania, es feren càrrec de la cristianització dels nous batejats en dirigir les noves esglésies construïdes o instal·lades sobre les antigues mesquites. El motiu de fons de la seva postura venia del fet que en depenien per a garantir llurs rendes, aconseguir censals o fer-los servir contra les reaccions antisenyorials dels llocs de cristians vells. De tota manera, els senyors canviaren ràpidament d’actitud i passaren de ser ferms protectors de les comunitats a convertir-se en impulsors de l’expulsió. Una de les raons d’aquest canvi, tot i que no la principal, fou el pacte amb el rei, que preveié la donació dels béns immobles de moriscos als respectius senyors, encara que això significava haver de satisfer les càrregues que hi requeien. Amb els mencionats béns, els senyors estaven en condicions de repoblar les terres abandonades amb cristians vells, fet que compensaria l’endeutament que les cases senyorials estaven patint des d’anys enrere. D’entre els moriscos valencians, foren eximits de l’expulsió els infants menors de quatre anys amb la voluntat dels seus pares i un 6% de famílies, per a tenir cura de les cases i les collites. Als moriscos catalans —dels quals foren exceptuats una part important, però desconeguda, dels llocs de la diòcesi de Tortosa—, se’ls prohibí endur-se infants de menys de set anys, si embarcaven cap a terres d’infidels. És per això que uns milers de moriscos del Principat anaren per via terrestre a França, encara que després tornaren forçadament al port dels Alfacs, des d’on es dirigiren a Orà, plaça espanyola en aquells moments. Al febrer 1614 del 1614, l’expulsió es donà per acabada.

Cataquització i expulsió dels moriscos

Moriscos de Xàtiva, retaule de Sant Vicent de Xàtiva, 1521.

MSPV / F.A.

La plena assimilació dels moriscos, després de l’onada de bateigs forçats de la dècada del 1520, demanava la pertinent i ulterior obra catequística. Per tal d’afavorir-la, es difongueren tractats i catecismes específics i fins i tot bilingües, com ara el manual Doctrina Christiana en lengua aráviga y castellana (1566), editat a instàncies de l’arquebisbe de València Martín de Ayala, o el Catecismo para instrucción de los nuevamente convertidos de moros (1599), patrocinat pel cèlebre patriarca Ribera. A més a més, es fundaren i dotaren col·legis especials per a l’educació i l’adoctrinament de moriscos, com ara el de Sant Lluís de Tortosa o el de València. Quan arribà l’hora de l’expulsió, els fruits d’aquesta obra gairebé secular de cristianització forçada suscitaren més d’un dilema formalment irresoluble. La qüestió més debatuda fou la dels nens moriscos. Segons l’òptica cristiana, eren “innocents” per definició, i no podien ser inculpats d’apostasia. Altrament, eren fills de pares nominalment cristians. Força teòlegs, però, no amagaven pas la seva aversió davant aquest romanent infantil que podia afavorir la ràpida reconstrucció de la “nació” morisca. El decret d’expulsió, finalment, autoritzà la permanència de determinades categories de nens moriscos: els menors de quatre anys, voluntàriament abandonats pels seus progenitors o curadors, i els fills de matrimonis mixtos (amb un pare o una mare cristians vells) menors de sis anys. A la pràctica, al Regne de València restaren prop de 2 000 nens moriscos. No tots voluntàriament, sinó que la majoria foren arrabassats a les famílies expulsades i directament esclavitzats o col·locats de criats en cases de cristians vells.