La ciutat i els seus estaments

Prohoms, menestrals, poble menut: a les ciutats dels segles XVI i XVII, aquesta tríade —que poc més o menys correspon a la noció moderna de la classe dominant, la mitjana i la treballadora— havia reemplaçat de manera efectiva la seva predecessora medieval del capellà, el pagès i el guerrer. Com a eficaç sistema de classificació pugnà amb molts d’altres per tal de reduir l’immesurable nombre de gradacions i la complexitat de la societat urbana a proporcions raonables.

Les identitats

Els prohoms o les classes altes eren aleshores els membres més visibles de la societat i, en molts aspectes, els més fàcils de definir. El seu nucli el constituïa un patriciat, una classe intermèdia emmarcada, d’una banda, pels mercaders i l’activitat mercantil i, de l’altra, per la noblesa tradicional i la seva economia rendista. Malgrat l’elevat nivell de mobilitat d’algunes famílies dins els seus rengles —un destí del qual no es podia escapar en una època de realitats demogràfiques severes—, la seva posició privilegiada dins la societat urbana va romandre sense qüestionar, en termes generals, al llarg d’aquest període. Amb això no es vol pas dir que les elits no canviessin durant aquests segles turbulents. Tot al contrari: van experimentar una transformació molt important, la consolidació dins les seves files d’un sector rendista i professional poderós. Aquesta elit comprenia una reeixida amalgama de nobles urbans, ciutadans honrats, advocats i —en un nombre més reduït de ciutats— mercaders i alguns artistes, és a dir, els mestres d’alguns gremis i els professionals, com ara els notaris, més destacats. Cap al 1700, aquesta àmplia classe, que es distingia principalment per la seva pretensió de dur una existència rendista i de gaudir de l’estil de vida de la petita noblesa, controlava una proporció considerable de la riquesa urbana —gairebé una quarta part de la propietat a ciutats petites com ara Gandia—, i també un ampli conjunt d’altres recursos tant socials com polítics i culturals.

Retrat de B.de Tristany i altres juristes de la seva família, Barcelona, 1686.

BC

Les classes mitjanes i les baixes conegueren un nivell d’articulació interna molt més gran. Un text contemporani especialment aclaridor pot servir de guia en aquest laberint: els Títols d’honor de Catalunya, que van ser publicats a Perpinyà l’any 1628 per l’advocat Andreu Bosc. Aquesta obra, que és la descripció més detallada de la societat catalana moderna, emprava un vocabulari institucional contemporani per tal de fixar els límits entre els diferents ordres. Bosc començava dividint la societat en tres braços, aquells que estaven representats a les corts: els dos ordres privilegiats dels eclesiàstics i els militars, i el tercer ordre de la gent comuna (braç reial). Tot seguit, l’autor diferenciava en aquest darrer braç, el més nombrós i complex de la societat catalana, tres mans o cossos. Hi havia la mà major (ciutadans i burgesos honrats), la mà mitjana (ciutadans de menor grau, gent comuna que exercien determinades arts, “la intelligencia de les quals se ha de saber”, com ara els mercaders i notaris), i finalment la mà menor, la plebs o el comú de la gent dedicada a les arts mecàniques i els oficis (els menestrals, juntament amb els treballadors que en depenien). Cal suposar que, a moltes ciutats —per exemple a Perpinyà com a conseqüència de les reformes reials del govern local al començament del segle XVII— la insaculació per a exercir càrrecs a l’administració municipal va seguir rigorosament aquest esquema.

El que s’ha dit per a Catalunya es pot afirmar també per a moltes altres ciutats de València, el Rosselló i les Balears. Malgrat el seu paper limitat pel que fa a la política, el poble constituïa una categoria social ben definida que gaudia d’un reconeixement públic considerable. No és casual que a ciutats tan diverses com Girona, València, Palma de Mallorca i Gandia hom es pogués adreçar en públic als mestres dels gremis com a honrats, un títol que a la resta de territoris de la monarquia hispànica es reservava a classes socials força superiors. La percepció d’aquest fet va contribuir a la difusió del mite que, tal com va ser informat un visitant anglès de la Barcelona de començament del segle XVII, hi havia poca gent pobra a la ciutat, i encara menys gent rica; es tractava d’una “ciutat per a tots”, és a dir, amb una classe mitjana àmplia i relativament pròspera.

Encara més, tot sembla indicar que, en realitat, les fronteres que separaven un sector de l’altre estaven lluny de ser impermeables. El mateix Bosc feia constar la relativa facilitat de mobilitat d’un estament a un altre dins de determinades ciutats. Gràcies a la riquesa o al favor reial (coses que sovint anaven lligades), es podia de manera gradual —“de grau en grau”— ascendir des dels “més ínfims estats” a la categoria de burgès o ciutadà honrat. La majoria dels viatgers d’aquest itinerari lliscós es preparaven en el camp de les lletres, és a dir, amb una educació formal i la provisió de títols universitaris en dret, teologia i, en menor nombre, en medicina. Tot i que l’exercici de les armes —“milícia”, en termes de Bosc— era socialment més considerat, no es pot qüestionar les grans possibilitats de què disposaven aquells que gaudien de prou paciència, diners i connexions per pujar en l’escala social.

És molt més complicat donar una noció concloent de com es trobava distribuïda la riquesa dins de les ciutats dels Països Catalans. El projecte per a pagar el servei reial que va ser votat a les corts valencianes del 1626 dividia la societat local en sis nivells de riquesa, una aproximació progressiva al sistema impositiu que afavoria de manera deliberada els pobres, els quals s’estimava que ocupaven 4 000 de les 9 700 cases de la ciutat. Cal suposar que aquest fou frustrat en favor d’un altre de més tradicional —i regressiu— de contribució indirecta. Els talls, o contribucions, que s’imposaren a Girona al novembre del 1651 anaren encara més enllà, i dividiren els habitants de la ciutat en dotze categories: tres entre els militars i els ciutadans, que havien de pagar entre 10 i 30 lliures; cinc entre els mercaders (de 6 a 20 lliures), i quatre entre menors i menestrals (d’1 a 8 lliures). Els ciutadans moderns eren conscients de les significatives, i fins i tot extremes, variacions en els nivells de riquesa dins de les seves ciutats, així com de l’estesa pobresa que la prosperitat de les seves classes altes i mitjanes no podia encobrir.

Aquesta prosperitat no era producte solament de l’economia urbana, amb els seus importants sectors comercial i industrial, sinó també del camp, el veritable fonament de l’economia preindustrial. El grau en el qual als Països Catalans el camp va penetrar a la ciutat va variar amb diferència. Les ciutats més grans tingueren relativament poca activitat agrícola directa, tot i estar voltades de territoris altament productius, com en el cas de València. Tanmateix, a les ciutats i les poblacions més petites es detecta una creixent importància de l’agricultura i —en menor grau— de la ramaderia com a ofici, tant entre els homes com entre les dones de les classes populars urbanes. Lleida, per exemple, era essencialment una ciutat agrària, on prop de la meitat dels seus habitants estaven relacionats de manera directa amb la producció agrícola. Curiosament, al Castelló de la Plana de final del segle XVI, els càrrecs municipals es dividien en tres grups: una elit integrada per “cavallers i generosos”, i un braç reial dividit en una mà major de ciutadans i artistes i una mà menor que comprenia no els menestrals, sinó els llauradors.

És aquí —en les relacions entre l’articulació social i la representació política— on es comencen a detectar divergències significatives entre les diferents ciutats dels Països Catalans. Una de les variacions més importants fa referència als patrons fonamentals de l’organització urbana. Barcelona, per exemple, no va fonamentar les seves institucions en la seva geografia interna, tret que era característic de la vida urbana arreu. Si bé en certs períodes el govern municipal delimità quarters i barris, aquests foren construccions imposades des de fora que tingueren una vida curta. Encara més, les parròquies barcelonines reunien un nombre de funcions relativament reduït, i no representaren virtualment cap paper en la política local. Aquest fet contrasta amb el seu protagonisme a d’altres ciutats, com València, on molts càrrecs municipals eren elegits pels parroquians (o escollits d’entre ells).

Metges i advocats al Consell de Cent de Barcelona. 1510-1714.

L’absència d’una organització política i social tant de tipus territorial com parroquial és corroborada per la documentació del període. La identificació de persones en els documents públics habitualment no fa cap referència a la seva condició de parroquians o habitants de determinats districtes o carrers, una pràctica corrent a moltes altres ciutats. En canvi, els homes adults i els que en depenien són identificats de manera invariable pels seus oficis. La Barcelona moderna era una “ciutat corporativa”, on ser membre d’un gremi o confraria era el mitjà més important de crear-se una identitat pública. A més de definir de manera clara una posició social, ser membre d’una corporació delimitava l’accés als càrrecs polítics. Per a la majoria de barcelonins —de fet, virtualment per a tots els homes adults que no eren membres de l’elit urbana—, pertànyer a un gremi era un requisit previ per a servir al Consell de Cent o com a conseller. Els gremis, a més a més, acomplien el paper d’enllaços decisius en la cadena de l’administració municipal a les dues àrees claus, la de defensa i la de la fiscalitat. És significatiu que la milícia ciutadana, que primerament havia estat organitzada per carrers, donés pas a la darreria de l’edat mitjana a una nova vigilància basada en els gremis. A Ciutat de Mallorca va succeir el contrari: al segle XVI, l’organització per oficis de la seva milícia fou reemplaçada per la parroquial.

L’activitat política formal, tant a Barcelona com a moltes altres ciutats, estava centralitzada de manera que les decisions es prenien sobre una base ampla de ciutat sense la intervenció de cossos administratius més petits constituïts seguint demarcacions territorials o parroquials. En lloc d’això, els nombrosos gremis barcelonins feien de mitjancers entre la ciutat en general i els seus habitants. Això que és cert amb relació al règim municipal, ho és també pel que fa a aspectes importants de la vida social: la identitat col·lectiva estava més arrelada en els oficis que en les parròquies o quarters. Els rituals cívics confirmen el predomini dels gremis. Així, un dels moments culminants de les processons celebrades amb motiu de l’estada de Felip II a Barcelona l’any 1585 fou la desfilada que va incloure més de seixanta gremis i que, segons un relat contemporani, necessitaren unes tres hores per passar la revista reial.

Amb tot, no s’han de portar les demandes de consideració social dels membres dels gremis massa lluny. Tot i la seva visible importància en la vida urbana, els membres de la societat corporativa constituïen una minoria reduïda i, en part, privilegiada de la població. Les seves fileres no incloïen dones, almenys com a membres formals. Tampoc no permetien exercir-hi cap paper, si no era subordinat, a aquells que treballaven per a ells com a aprenents, oficials o assalariats. Les seves estructures públiques no deixaven lloc per als pobres rodamons, els venedors ambulants i els captaires que constituïen la nombrosa població transeünt de les ciutats modernes. Gelosos dels seus privilegis, amb el desig permanent d’exercir els seus poders d’exclusió, eren profundament conservadors amb relació a la transmissió dels seus patrimonis, tant si es tractava de les pertinences visibles de les seves famílies com de les possessions menys tangibles com ara l’habilitat, el coneixement i l’honor. No és sorprenent, doncs, que al final demostressin estar poc disposats a reconèixer, i menys a acceptar, visions de classe diferents a les seves.

La societat estamental

Processó dels estaments simbolitzant l’enterrament de R.Llull, Palma de Mallorca, segle XVII.

ESMPM / J.G.

A desgrat de les aparences, la societat estamental no era pas una societat de castes. La mobilitat social hi era factible, i fins accelerada i tot, segons alguns adversos testimonis coetanis, en el decurs dels segles XVI i XVII; quan la rigidesa dels motlles feudals originals restava ja força estovada, i una munió de llinatges de la petita noblesa romanien en bancarrota, o quan una família d’orígens menestrals podia assolir l’ennobliment en sols un parell de generacions. La gent d’ordre, però, com ara el jurista i dietarista barceloní Jeroni Pujades, bescantaren aquesta mena d’ascensos socials sobtats i sorprenentment reeixits. D’un nou-ric com ara el fill de Joan Francesc Brossa, negociant de Vic, Pujades n’escrivia: “/és/ home de alguns vint anys, alçat de la pols de la terra, fill de gavaig, mercadejant i traficant fet cavaller”. I, tanmateix, Pujades no era pas un conservador particularment recalcitrant. La seva condemna o reprovació compendiava, simplement, els pressupòsits i la ideologia d’una munió de tractadistes o teòrics del “bé comú”, que concebien la societat, i la comunitat política perfecta, com un agregat estrictament jerarquitzat d’individus i corporacions desiguals per definició, tots plegats, amb una funció específica, necessària i intransferible, L’existència mateixa de la comunitat, i l’harmonia social, sols eren possibles si tothom restava satisfet amb el lloc i la funció que li havien pertocat per naixement i per designi diví. Contràriament, la fluïdesa o la inoperància de les fronteres estamentals era vista com un principi de confusió i anarquia, que amenaçava radicalment la delicada arquitectura social.

Per aquesta raó, igualment, tots els rituals o cerimonials cívics, tan abundants, i tan amarats de religiositat, cercaven de recrear i divulgar, fins i tot escenogràficament, aquest univers social immòbil i necessàriament artificial. Les desfilades processionals, amb la rigorosa i estudiada classificació i disposició dels diferents estaments i oficis de la col·lectivitat, eren la plasmació més acabada de la comunitat política perfecta.

Els conflictes

Pel que fa als desordres urbans, cal fer certes consideracions prèvies. En primer lloc, és important de reconèixer la naturalesa altament conflictiva de la societat urbana. La violència en tots els seus graus era una característica habitual de la vida civil. El dietari del rector valencià Pere Joan Porcar (1589-1628) —un dels documents més reveladors de tota l’època moderna—, conté una implacable lletania de crims, malestar popular, revoltes del pa, pasquins, rumors de sedicions de moriscos i d’altres coses semblants. Però encara eren més amenaçadores per a la pau social les rivalitats inacabables i les discòrdies considerablement sanguinàries entre nobles, molts dels quals utilitzaven de manera descarada bandolers i desafiaven obertament la justícia local. Les bandositats aristocràtiques, lògicament, no es limitaven a les ciutats de València. Més aviat es tractava d’un tret comú de la vida urbana arreu dels Països Catalans. Així, per exemple, als anys seixanta del segle XVI, les disputes que tingueren lloc entre les famílies Molinar i Despuig esquinçaren Tortosa, mentre Mallorca —la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va admetre nobles entre els alts càrrecs de l’administració municipal— continuà al llarg de tota l’època moderna sent l’escenari de bandositats aristocràtiques i d’altra mena.

A part d’aquesta violència més o menys crònica, també es pot distingir una mobilització col·lectiva concreta a favor del canvi o per a la defensa de les tradicions amenaçades per aquest. Tant pel que fa a la seva magnitud com a la seva organització i a la naturalesa de la seva amenaça a l’ordre existent, cal destacar dos conjunts de revoltes urbanes: les Germanies de València i de les illes Balears de 1519-23, i les sèries d’aixecaments a diverses ciutats catalanes que, juntament amb les revoltes al camp, inauguraren la guerra dels Segadors del 1640. A causa de la seva mateixa intensitat, es tracta, en gran part, d’episodis aïllats que mereixen un tractament separat.

Les dues Germanies dels anys vint del segle XVI van ser esdeveniments força complexos que es diferenciaren clarament tant amb relació a la composició i a les estratègies dels seguidors urbans i dels rurals com entre les mateixes ciutats de València i Mallorca. A la primera, l’objectiu dels rebels se centrà en la reforma del govern municipal, mitjançant una major representació de l’artesanat, i la ratificació d’alguns drets populars referents als impostos, l’elecció dels càrrecs i d’altres de semblants. L’igualitarisme —que suggeria el nom de germandat— i el radicalisme social de l’ala més extremista del moviment s’assemblaven extraordinàriament als dels altres conflictes d’aquesta mena que es produïren a l’Europa d’aquell moment (especialment als de la guerra dels Pagesos a Alemanya), i eren molt més pronunciats que els que es manifestaren entre els comuneros de Castella. Ambdós moviments, el mallorquí i el valencià, gaudiren d’una forta participació popular i evidenciaren sentiments que, sense cap mena d’ambigüitat, eren antiaristocràtics, tal com ho revela el discurs de l’any 1520, elaborat pel paraire mallorquí Joan Crespí en defensa de l’honor dels artesans contra l’opressió i l’atreviment dels nobles. També constituí un element distintiu en el context hispànic —encara que menor quan es compara amb Alemanya i Suïssa— el seu alt grau de radicalisme religiós, especialment la barreja de profecia popular i d’expectatives mil·lenaristes i messiàniques. No és sorprenent que una de les principals conseqüències de la ferotge reacció aristocràtica que seguí la revolta fos l’exclusió del govern local dels membres de les classes populars, juntament amb un increment de les càrregues impositives del poble.

La revolta del Corpus que tingué lloc a Barcelona l’any 1640 fou vista des de fora com a “tantas nuevas de desdichas que parece que se ha adelantado allí el juicio final”. El seu tret més característic —i allò que més la distingí de les Germanies— fou el grau de suport —i, fins i tot, la participació— que l’elit i la classe mitjana donaren a molts dels disturbis de l’any 1640. D’acord amb el relat d’un dels testimonis de l’aixecament de Barcelona, l’únic poder capaç de contenir la violència era la milícia dels gremis, els membres de la qual fraternitzaven amb els segadors i els anomenaven germans. Així, doncs, no resulta sorprenent que, després de la revolta de Barcelona, els menestrals de Perpinyà també decidissin no tolerar mai més els allotjaments i altres exaccions del govern central. És significatiu que aquesta actitud de desafiament rebés el suport dels cònsols de la ciutat.

Es podrien citar altres exemples de mobilització popular amb finalitats essencialment polítiques. L’anomenat avalot de les faves de Manresa de l’any 1688 fou, en part, un intent d’excloure els militars i els advocats del govern local, i d’incrementar la presència de les classes populars a través, per exemple, de la creació d’una bossa per als pagesos. Tanmateix, també es podrien apuntar exemples significatius de mobilització col·lectiva amb finalitats polítiques menys específiques entre les ciutats dels Països Catalans durant els segles XVI i XVII. En particular, els habitants de certs barris es destacaren per la seva inclinació a la violència de grup. L’any 1604, milers de “dones, nens i homes de la Ribera” de Barcelona protestaren contra la carestia del pa calant foc a una casa del Born, de la qual era propietari el conseller encarregat dels abastaments de menjar. El 1623 la “gent marítima” ocupà el palau episcopal al centre de la ciutat i apedregà la porta del costat de l’edifici de la Diputació. L’any següent, treballadors del moll, mariners i les seves famílies van atacar peons esquirols provinents de Mallorca. Enmig de crits de “vida llarga a la Ribera!”, una multitud dirigida per un forner i una peixatera saquejà el palau del carrer de Montcada del banquer genovès que havia contractat els mallorquins. Finalment, multituds semblants protagonitzaren revoltes el 1629, el 1640 i el 1641 en defensa dels seus drets i els seus contractes de treball.

Barri de la Ribera de Barcelona, c.1697.

MHCB / AF/AHC - R.M.r.

Què significaven aquests episodis? Fins a cert punt, els habitants de la Ribera i dels altres barris populars com aquest constituïen una ciutat separada dins de la ciutat. Com a revers de la medalla de l’elit artesana, seriosa i respectada, aquesta classe mòbil de pobres no tenia una imatge de grup reconeguda i, per tant, tampoc no tenia accés al poder polític. Com a conseqüència dels seus precaris mitjans, es trobaven també més exposats que altres membres de la població als canvis a l’economia local —cosa que no era una qüestió sense importància per a aquells que vivien al límit de la subsistència.

Una mena de conflicte urbà crida l’atenció per la seva absència. Amb la significativa excepció de la violència antimorisca durant les Germanies, les ciutats dels Països Catalans van ser testimonis de molt pocs enfrontaments ètnics remarcables, tot i que en els primers anys del segle XVII una cinquena part de la població que es diu que tenia Barcelona havia nascut al nord, més enllà dels Pirineus. Però no eren solament francesos els únics no nadius que es trobaven a la ciutat: viatgers com l’alemany Jakob Cuelbis, quan travessaren Barcelona, van remarcar la presència de molts estrangers, inclosos italians i flamencs a més dels omnipresents francesos, i assenyalaren que “la gent és molt afable amb els estrangers i forasters”. D’aquesta manera, tot i alguns episodis periòdics de recel —l’any 1630 la por d’una pesta va provocar que les autoritats barcelonines ordenessin el registre de tots els estrangers, i el 1637 es feu un cens complet de tots els francesos residents a la ciutat—, els forasters de tota mena van haver de patir relativament pocs esclats de xenofòbia popular. Aquesta tolerància de fet s’estenia als jueus conversos, molts dels quals sobrevisqueren a la brutal repressió inquisitorial de la darreria del segle XV i el començament del segle XVI. Cal incloure-hi, fins i tot, aquells moriscos que sovint vivien en barris ben definits o calls, especialment a les ciutats del Regne de València i del sud de Catalunya, com ara Tortosa, sobre la qual els viatgers relataren —exagerant una mica— que la meitat de la població local era d’origen o bé jueu o bé musulmà.

Les causes de la inestabilitat urbana, tal com existia, eren ben conegudes. La violència quotidiana s’expressava en picabaralles basades en l’honra i la deshonra, mentre que els episodis més extraordinaris de desordres col·lectius esclataven arran de les seqüeles de la guerra, els preus alts, les contribucions oneroses i la crisi econòmica general. Moltes de les respostes oficials fracassaven a l’hora de posar remei als greuges populars. Però amb tot, pocs conflictes aconseguien de pertorbar els fonaments bàsics d’estabilitat i continuïtat de les relacions socials urbanes. Per sota de la superfície de violència i desordre, hi restaven obligacions i lligams profunds.

L’Hospital General de València

L’Hospital General de València, segles XVII-XVIII.

Una de les fonts de perill per a la salut pública, especialment pel que feia al contagi de malalties, era la massa de captaires. L’Hospital General de València tenia com a funció, precisament, de recollir els pobres, i estava obligat a donar assistència sense restriccions a qualsevol persona desemparada (malalts, folls i nens abandonats). L’Hospital, com a òrgan centralitzador que era, evitava la despesa econòmica que els múltiples llocs d’atenció al desvalgut havien ocasionat durant l’època medieval, alhora que culminava un procés de laïcització de la sanitat. Tot i que es mantenia com a institució independent, va establir intenses relacions amb el poder municipal durant tot el segle XVI, tant en els aspectes econòmics com en els sanitaris. L’evolució de l’Hospital al segle XVII estigué marcada, en gran mesura, pel context polític de la monarquia absolutista i centralitzadora dels Àustria. Així, encara que la gestió de l’Hospital va ser controlada inicialment per quatre administradors i el clavari, des del 1668 va incorporar-s’hi un visitador reial encarregat d’informar el sobirà de les novetats que hi ocorrien. El trasbals que podia provocar la malaltia va fer que els gremis artesanals incloguessin, des de la seva gestació, una sèrie de disposicions en les seves ordenances per a l’auxili dels treballadors malalts, ja que es resistien a anar a l’hospital, lloc destinat als pobres i necessitats. Al principi, aquestes accions gremials es limitaven a vetllar el company malalt o, simplement, fer visites al convalescent. La consolidació de l’Hospital General de València al llarg dels segles XVI i XVII com a centre assistencial i la crisi socioeconòmica van fer desaparèixer les infermeries de les confraries i, gradualment, va disminuir la quantitat econòmica destinada als fins benèfics del gremi.

Les solidaritats

Bon ordre: és difícil d’imaginar un eslògan més repetit als escrits de l’època moderna sobre la societat i la política. D’acord amb el cronista valencià Gaspar Escolano, que va escriure al començament del segle XVII, “es el orden ánima del universo, y a esta cuenta serán cuerpos sin alma las [repúbliques] que no le tienen”. En què consistia aquest ordre? Quines eren les arrels de l’estabilitat dins de la societat urbana?

Òbviament, les aliances de classe explícites es van poder desenvolupar dins de les ciutats dels Països Catalans, especialment, quan els seus habitants s’enfrontaren amb els poc populars dirigents forans. N’és un exemple el front unit del 1640 a Barcelona i a d’altres ciutats catalanes, que va incloure virtualment totes les classes socials amb l’excepció de l’alta aristocràcia i els funcionaris reials com ara els jutges de l’Audiència. Aquesta coalició —tan allunyada dels antagonismes de classe que alimentaren les Germanies del segle anterior— es reproduí a València, on els menestrals i l’elit urbana van fer causa comuna contra el comte d’Orpesa, el virrei que en 1646-48 intentà d’abolir el sistema d’insaculació dels funcionaris municipals i nomenar directament els jurats. L’èxit de l’obstrucció del pla d’Orpesa testimonia l’eficàcia d’aquestes aliances temporals, en especial quan les polítiques reials limitaren substancialment la llibertat dels funcionaris de la Corona de maniobrar i dividir l’oposició.

Però la gran majoria de les cooperacions interclassistes adoptaren una forma molt menys dramàtica que la d’aquestes incursions episòdiques en l’alta política. Per a la població urbana estable en particular, les relacions socials van prendre la forma d’una molt densa i complexa xarxa d’interaccions. Nombroses solidaritats —família i parentela, patrons i clients, coresidència, i amistat i germandat rituals—, connectaven els individus discontínuament tant de manera vertical com horitzontal.

Per donar-ne un exemple: les pautes de residència mantingueren un grau elevat de barreja social. La segregació de classe característica de les ciutats durant els segles XIX i XX tenia pocs precedents a l’era preindustrial, quan els nobles i els comuners vivien en una proximitat no forçada. Tanmateix, es van produir certes inclinacions a la concentració: els membres de l’elit municipal tendiren a habitar el centre en lloc de la perifèria urbana, alhora que certes activitats econòmiques (especialment les industrials) sovint s’agrupaven per tal de treure avantatges de recursos específics (per exemple l’aigua) o de localitzacions comercials. I si bé de la proximitat no en resultava automàticament la comunitat, la barreja física d’alt, baix i mitjà proporcionava un cert sentit d’identitat de barri, que es basava en la creença àmpliament compartida que els veïns o coparroquians es devien els uns als altres obligacions especials.

El paper que van tenir les confraries de devots constitueix una de les característiques més distintives de la vida religiosa i social de les ciutats dels Països Catalans. L’amistat sagrada dels germans i les germanes confraternals era un dels vincles socials més profunds dins de la societat urbana, especialment a Barcelona, que allotjava més corporacions professionals i religioses que cap altra ciutat a la Península Ibèrica. Si bé predominaven les germandats connectades a activitats econòmiques específiques, totes les ciutats tenien també una àmplia varietat de cossos pietosos interclassistes. Ser membre d’aquestes corporacions era voluntari, i sovint incloïen tant dones com homes. Les esglésies parroquials i els monestirs (especialment els dels ordes mendicants) allotjaven diferents categories d’associacions religioses tant penitencials com d’altres menes, que oscil·laven, pel que fa a la grandària, des d’un grapat de membres fins a grandioses macrocorporacions com la confraria dominicana del Roser o els terciaris franciscans. Aquestes associacions reunien penitents i altres adeptes de tot tipus d’ocupacions, i proporcionaven un espai ritual per a la convivència de diferents ordres socials.

Però a les ciutats de l’època moderna existien altres formes de sociabilitat interclassista. Les diferents comissions del govern municipal, les obreries de les esglésies parroquials i monestirs i, sobretot, diverses pautes informals de sociabilitat, proporcionaven nombroses oportunitats de contacte entre diferents grups i classes socials. Fins i tot les fronteres de gènere podien ser superades a través, per exemple, de la pràctica de la caritat per part de l’elit i de la classe mitjana. Confiança, crèdit, obligació mútua i, fins i tot, amistat es podien distribuir entre un ampli ventall social, tal com els llegats i les concessions de responsabilitats personals dins dels testaments suggereixen sovint. I així com difícilment es pot qüestionar que bona part de la gent vivia en el seu propi petit món, la majoria dels membres del qual procedia de bases socials similars, les abundants oportunitats de contacte i intercanvi a gairebé tots els nivells socials van contribuir molt a minorar el sentit de distància imposat pel decòrum i altres pautes de comportament més formals. Contacte i coexistència rivalitzaren amb el conflicte en l’existència quotidiana dels habitants de la ciutat i en les seves formes de vida.

Animals exòtics, ostentació de riquesa

Lleons dels Cardona atacant el seu cuidador, M.de Verí, Barcelona, 1512.

BC

La col·lecció d’animals exòtics —com totes les col·leccions, a les quals foren força sensibles els prínceps i magnats des del segle XIV— respon al desig de posseir el món sencer, i de distingir-se aplegant tot allò que és rar i valuós; era una de les maneres que es tenia a l’època de fer ostentació de grandesa. A la Itàlia del segle XVI es deia que la magnificència d’un gran senyor es veia en els animals estranys que tenia. Molt abans, Pere III d’Aragó havia deixat escrit, parlant dels paons que en els prats del castell de Perpinyà no feien altra cosa que la roda, que aquests i altres animals inútils per al treball servien per a “abelliment de grans cases e plaers de senyors”.

D’entre tots els animals africans i asiàtics, el més apreciat era el lleó. Qualsevol bestiari recordava que “lo lleó si és la pus noble bèstia que sia; e és dit senyor de les altres bèsties”. Pere III (que, si és conegut com el Cerimoniós, també podria ser-ho com el rei dels lleons, per l’entusiasme i l’interès que hi abocà) en tenia de repartits per tots els seus palaus, cuidats i mantinguts pels jueus. Amb els anys, Barcelona considerà convenient de tenir lleons. La ciutat els posà casa pròpia en un carrer —avui desaparegut— que prengué el nom de Davallada dels lleons, i proveí el càrrec de lleoner, el qual, massa sovint, havia de recordar als consellers el que portava gastat en l’alimentació de les feres. Alguns d’aquests lleons havien estat regalats a la ciutat per membres de la noble casa de Cardona i feien vida a la lleonera municipal; altres, se’ls havien quedat al seu palau del carrer Ample, com aquell que un bon dia s’escapà de la cleda on era tancat, malferí un dels guardes i acabà abatut per una pluja de sagetes; després algú en feu un poema en llatí i un altre estampà aquest gravat.

Cloenda

Dama de Barcelona, C.Weiditz, 1529.

GNN

Sense cap dubte, el tret més singular de la vida urbana als Països Catalans era la destacada projecció de les classes populars en l’economia, la societat i la política municipals. Virtualment, totes les descripcions contemporànies de ciutats de la Corona d’Aragó, tant d’estrangers com de nadius, emfatitzen la característica distintiva de la participació popular a la vida local. Per ser més precisos, el grau de representació popular diferia de regne a regne: era més fort a Catalunya, i més feble a València, encara que pels temps de la Nova Planta al govern d’aquesta darrera hi aportaven consellers una trentena d’oficis. I mentre que la influència aristocràtica al govern municipal s’incrementà indiscutiblement durant el segle XVI i, especialment, el XVII, en conjunt el principi de la participació popular en els honors i recursos municipals va ser respectat fins a l’entrada dels Borbó al començament del segle XVIII.

No cal dir que no tots els observadors contemporanis consideraven aquest fet com una cosa desitjable. Els oficials reials en particular vinculaven la implicació popular en la política municipal a l’extensió de les llibertats i l’autonomia de les ciutats catalanes, més properes a les repúbliques italianes que a les lleials ciutats de Castella i de tots els altres llocs. Durant la seva visita a Barcelona el 1630, el bisbe Juan de Palafox va prevenir contra un govern tan “fiat al poble”, que feia de Barcelona una ciutat massa “lliure” i “perillosa” per a poder fiar-se’n. Una dècada i mitja més tard, el duc francès de Vendôme va remarcar amb sorpresa que Barcelona era la ciutat que gaudia de més privilegis que mai no havia vist. El 1652, el Consell d’Aragó no va dubtar a atribuir la revolta del 1640 al caràcter popular del govern barceloní: “Tiene por preciso reformar el Consejo de Ciento y reducir el gobierno de aquella ciudad a treinta y cinco ciudadanos, y cinco conselleres, a quien haga cabeza el Veguer nombrado por V.Md. como se hace, y que a estos pertenezca en todo y por todo el gobierno, consumiendo el de Ciento, porque tanto número de votos del pueblo por la mayor parte escogidos, y inseculados por su misma mano, empeñan en sus resoluciones a la plebe, y de aquí resulta gran parte de sus movimientos y comociones...

Jurats d’Alacant, J.Conchillos, segle XVII.

CSF / M.G.

Evidentment, la pràctica de la representació popular al govern urbà no era uniforme a tota la Corona d’Aragó. Ciutats com ara València i Saragossa, que mantingueren una base territorial de representació —barris o parròquies— impediren formalment als artesans d’ocupar alts càrrecs. Aquest fet contrasta, en termes generals, amb l’experiència de Catalunya, on els membres dels gremis maldaven per defensar el seu dret a seure com a consellers, paers i jurats.

Una vegada més apareix la societat corporativa com a mòbil director dominant de la vida urbana als Països Catalans. Ja s’ha argumentat abans que malgrat el seu valor innegable, és important de no exagerar el grau en el qual els gremis i els seus membres eren capaços d’imposar-se ells mateixos i de fer prevaler els seus valors sobre el conjunt de la societat. És igualment necessari no dibuixar una imatge massa estàtica de la vida urbana. Centrar-se en la societat corporativa pot donar una impressió falsa d’estabilitat i de manca de canvis. Tot i que els mercaders i menestrals prosperaren i aconseguiren nivells de poder i prestigi no coneguts a la resta de la Península Ibèrica, patiren també pèrdues considerables durant la crisi del segle XVII. A València, per exemple, els contemporanis blasmaven l’endeutament crònic de les finances municipals a conseqüència de les polítiques reials —les exorbitants demandes fiscals de la corona i els efectes perjudicials sobre l’economia urbana de l’expulsió dels moriscos—, i també la corrupció i la mala administració de l’oligarquia local. Atesa la ferma aliança de la monarquia amb la noblesa, tanmateix, els membres de les classes mitjanes urbanes tenien poques eleccions fora de queixar-se i pagar, especialment si es té en compte el seu temor al perill de desordres populars.

Això obliga a plantejar-se la qüestió de qui va guanyar i qui va perdre durant aquest llarg segle XVII a les ciutats. Es podria argüir que a través de la seva bona disposició a l’hora de recórrer a la violència col·lectiva, el “poble de la Ribera” i les seves rèpliques arreu es constituïren com a grup de pressió efectiu si bé informal dins la política local. De fet, ells podien haver aconseguit més satisfaccions que molts dels membres dels gremis que, malgrat la seva representació oficial dins del govern municipal, trobaren cada vegada més difícil de persuadir l’elit municipal per tal que adoptés les polítiques proteccionistes que esperaven que resoldrien la crisi econòmica i de producció, els signes de la qual eren del tot evidents durant la davallada del segle XVII. La fama de la Ribera com a centre de la política de carrer provava que era una arma potent a les mans dels pobres, als quals es negava un amarrador dins l’ordre corporatiu. Gràcies als seus esforços, els veïnats constituïren un centre fort de mobilització social i política, especialment per a aquells que no tenien altres mitjans de representació.

Tot això serveix d’advertència, tant per a no caure víctimes de les il·lusions que proporcionen les estructures, és a dir, de considerar els membres més visibles de la societat com els més representatius, com per a no confondre els elements definits més formalment amb un dinamisme o un èxit més grans. Potser cal explicar que durant els pitjors anys de la crisi financera a les ciutats dels Països Catalans, la principal causa del deute públic van ser les despeses en grans i altres comestibles. Aquest detall suggereix que l’estabilitat urbana es comprava al preu d’una certa acomodació social, i que els càrrecs municipals reconegueren que ells podien pagar un preu molt alt si fracassaven a l’hora d’atendre els requeriments de l’economia moral dels pobres. Més que a moltes altres àrees de la monarquia hispànica, l’aparent cohesió social de les ciutats dels Països Catalans descansà en la pràctica d’obligacions mútues, fins i tot de consentiment. La deferència es pagava amb la moneda del paternalisme, alhora que un ample espectre de ciutadans reclamava drets bàsics d’accés i veu dins de la l’administració política. Dirigents de tota mena ignoraren aquests i altres principis de negociació amb el risc que això comportava per a ells mateixos.