Senyors i vassalls

Després dels conflictius segles baix-medievals, dels quals els senyors van sortir reforçats, el vincle senyor-vassall marcà encara durant els segles XVI i XVII les relacions socials al camp. Els senyors mantingueren les seves prerrogatives socials, conservaren el seu pes en la piràmide feudal i en les institucions del país, però van veure com es feia necessari urbanitzar-se, si volien continuar mantenint aquesta situació.

La urbanització de la noblesa i l’anada a la cort no representava, però, deixar de banda la renda feudal, la base del seu estatus. Per aquesta raó, els senyors, representats en corts en el braç militar i en el braç eclesiàstic, van fer el possible per evitar l’erosió dels seus privilegis i de les seves rendes.

Enfront d’ells, els vassalls aconseguiren d’organitzar-se en el marc de la universitat o del municipi, veritable element de cohesió i de solidaritat, tot i que hi va haver importants processos de diferenciació que incidiren en la formació d’una minoria de pagesos benestants que volia ascendir socialment i equiparar-se a la noblesa, al costat d’una franja important de pagesos abocats a la proletarització. Les diferències entre els interessos dels senyors i dels vassalls, juntament amb el creixement de la fiscalitat reial, conduïren, ineludiblement, al conflicte, sovint amagat i callat, altres vegades vehiculat per la via judicial o que esclatà de manera revolucionària, tal com succeí a l’estiu del 1640, o en les posteriors revoltes dels Barretines catalans o de la Segona Germania valenciana.

Els senyors de vassalls

L’exercici de la jurisdicció, com a resultat de l’alienació de la potestat pública, era a la base del poder senyorial en la mesura que facilitava la percepció de la renda per part dels senyors, raó per la qual, a les corts celebrades al Principat el 1553, el 1585 i el 1599, el braç militar lluità aferrissadament per evitar l’erosió de la justícia senyorial. L’exercici de la jurisdicció podia tenir el seu origen en els segles medievals, des de la conquesta en el cas de València i de les Illes, o podia venir, més recentment, de les dificultats per les quals passà el patrimoni reial durant el segle XIV, i també en el XV, XVI i XVII, que obligaren la monarquia a desfer-se d’algunes jurisdiccions, les quals, al seu torn, podien vendre’s, permutar-se, empenyorar-se o simplement ser recuperades per la Corona, tal com ha estudiat Maria Teresa Ferrer. Fos quina fos la seva procedència, l’exercici de la jurisdicció atorgava al seu posseïdor, des del control de la justícia i dels mecanismes del dret i de la força, la facultat per a poder fer efectiu el control sobre els seus vassalls.

La cartografia de les jurisdiccions per als segles XVI i XVII està per fer. Malgrat això, i en l’estat de la investigació actual, es pot remarcar el predomini de la jurisdicció senyorial al Principat i al País Valencià, mentre que a Mallorca, i això es pot fer extensiu a les Illes, predominava la jurisdicció reial. Al Principat, al final del segle XVI, la titularitat d’un setanta per cent dels llocs, l’exercien els senyors, laics o eclesiàstics, mentre que sobre els llocs restants la detenia el rei. El percentatge de població sota la jurisdicció senyorial es fa difícil de calcular, no obstant això, Xavier Torres, que l’ha estudiat a la vegueria de Vic, estableix una clara correlació entre els llocs sotmesos a la jurisdicció senyorial i la població sota senyoria, fins al punt que dues terceres parts de la població vigatana es trobarien sota aquesta jurisdicció senyorial. Certament, uns càlculs més afinats permetrien estendre una mica més la jurisdicció reial, en el cas, per exemple, de comptabilitzar aquells llocs baronials on el rei exercia l’alta justícia; tot i això, però, la imatge global havia de canviar poc.

La situació no és gaire diferent de la que presenta el País Valencià, amb càlculs més precisos segons que ha estudiat Empar Blesa, amb dades del 1804, quan els llocs sota jurisdicció baronial representaven un 76%. És clar, però, que una cosa és la cartografia i l’altra la veritable pressió senyorial. Així, si prenem la relació entre la població de reialenc i la població sota jurisdicció baronial, la proporció al País Valencià baixa considerablement; no es pot oblidar que la majoria de viles i ciutats estaven situades en el reialenc, amb el 46% de la població, mentre que el 54% es trobava en terres de senyoria. Quan s’ha analitzat la dinàmica, a petita escala, durant els segles XVI i XVII, s’han pogut apreciar canvis en les jurisdiccions: de reials a senyorials o de senyorials a reials, tot i que, pel que sembla, haurien abundat més els canvis en la primera direcció. Tendència, però, que s’haurà de confirmar en futurs estudis.

Per contra, i a falta de treballs que ho quantifiquin, la situació de Mallorca era particularment diferent, ja que la jurisdicció reial, pel que fa a l’exercici de l’alta justícia, hi predominava, i això ja des del Repartiment, quan la monarquia arribà a diferents convenis amb els magnats porcioners (1231) o amb el bisbe de Mallorca (1315), pels quals l’alta justícia quedava reservada a la Corona. L’únic reducte plenament senyorial era la baronia dels bisbes de Barcelona, que pel pariatge (1323) es van repartir la jurisdicció (compartida entre el rei i el bisbe de Barcelona, fins al punt que el bastó del batlle, signe de la potestat jurisdiccional, estava marcat, meitat i meitat, pel segell del rei i pel del bisbe de Barcelona), amb l’excepció dels homes d’honor i dels ciutadans de Mallorca, que quedaven sota jurisdicció reial.

Que la jurisdicció reial fos més important a Mallorca que al Principat i València no vol pas dir que la pressió senyorial fos menor a l’illa. La reserva de l’alta justícia per part de la monarquia era el resultat dels pactes establerts dins el bloc del poder feudal; de fet el rei era el primus inter pares. Tot i que aquesta era la norma general, amb les poques dades de què de moment es disposa cal pensar que durant els segles XIV i XV hi va haver concessions reials en les quals la monarquia es va desprendre de la jurisdicció civil i fins de la criminal, i una altra onada de concessions es donà sota Felip IV, quan concedí la jurisdicció civil i criminal, i el mer i el mixt imperi, dels llocs senyorejats pel comte d’Aiamans (1634) a Aiamans, Lloseta i Biniali, o pel marquès de Bellpuig (1638) per les terres de Bellpuig, Artà i Bunyola.

La jurisdicció senyorial era exercida per senyors laics en el 46,7% dels llocs al Principat, segons els càlculs fets per J.H. Elliott a partir de les dades proporcionades per Peguera, proporció que era encara superior al País Valencià, amb el 67,9%. D’entre aquests senyors de vassalls destaca, sens dubte, el llinatge dels Cardona, qualificat per Núria Sales de veritable multinacional d’estats, per la seva extensa presència tant als vells territoris de l’antiga Corona d’Aragó com en terres castellanes, a conseqüència de la seva política matrimonial que els emparentà amb les principals cases nobiliàries castellanes. A l’àmbit del Principat, si prenem les dades dels Presagios fatales del mando francés de Ramon Dalmau de Rocabertí, publicat el 1646, Catalina Fernández de Córdoba y Figueroa, duquessa de Sogorb i de Cardona, comtessa d’Empúries, marquesa de Pallars, comtessa de Prades i vescomtessa de Vilamur, era senyora de 240 llocs, molt per sobre dels altres nobles catalans. Així, Ramon de Monteada, marquès d’Aitona, comte d’Osona, vescomte de Cabrera i Bas i vescomte d’Illa, era senyor de 71 llocs; Margarida Teresa d’Erill, comtessa d’Erill, ho era de 50 llocs i Ramon Dalmau de Rocabertí, vescomte de Rocabertí, comte de Peralada i marquès de Palau d’Anglesola, ho era de 46 llocs. Al País Valencià destacaven els Borja, dues de Gandia, que en un curt lapse, del 1485 al 1548, assoliren un important patrimoni, que el 1609 comptava amb 3 891 cases de moriscos (que representaven les dues terceres parts de la població), segons Santiago La Parra. Amb l’expulsió d’aquests, la casa entrà en una etapa de dificultats que no culminà fins a mitjan segle XVIII quan, en morir sense descendència directa el darrer membre de la família, el ducat fou heretat pels Pimentel i, més tard, pels Osuna, els quals estaven en possessió —segons que ha estudiat Isabel Morant—, de 33 llocs i un total de 39 908 vassalls el 1787, amb una població una mica superior a la que tenia la casa ducal de Medinaceli (36 177 vassalls) o la d’Altamira Astorga (28 508) en les mateixes dates.

Com s’ha vist, la majoria de les jurisdiccions estaven sota domini laic, i també les grans cases nobiliàries destacaven per les seves possessions. De fet, es pot dir que els senyors de vassalls es veien representats al braç militar en corts, del qual formaven part. Fins i tot, en el cas del Principat, se’n podia arribar a formar part sense tenir la condició noble, amb el sol requisit de ser senyor de vassalls. Així doncs, era la situació patrimonial la que atorgava el rang, no la condició personal com en el cas de València, per a poder ser habilitat en corts. Per aquesta raó, s’integraven també en el braç militar aquells qui haguessin comprat qualsevol jurisdicció, com podia passar amb els ciutadans barcelonins o els mercaders mallorquins. I fou des de les corts que el braç militar, ben reforçat pel braç eclesiàstic, maldà per no veure erosionada la jurisdicció i perquè les prestacions derivades del domini o de l’emfiteusi fossin pagades “sens frau algun”.

Les institucions eclesiàstiques, per bé que per sota dels senyors laics, tenien una presència manifesta en la cartografia feudal: detenien la jurisdicció d’un 25% dels llocs del Principat a la darreria del segle XVI i només el 8% del País Valencià de principi del segle XIX. Aquesta diferència en la jurisdicció eclesiàstica ha de ser atribuïda a un distint grau d’intervenció durant la repoblació. Mentre al Principat els grans monestirs hi van tenir un paper de primer ordre i van continuar eixamplant els seus dominis durant l’edat mitjana i l’època moderna, en el cas valencià aquestes accions van estar reservades als senyors laics. D’entre els senyors eclesiàstics destaquen els grans monestirs, com el de Ripoll, que hauria senyorejat 23 poblacions i al voltant de sis mil vassalls, el de Poblet (que durant els segles XVI i XVII comprà dominis laics que se sumaren als 33 llocs i els 714 focs del 1397 i que configuraren, en el segle XVII, un patrimoni format per 32 viles, 35 termes desolats, 8 granges i 2 priorats), o el de la Valldigna, el més ric dels monestirs valencians, amb 645 cases el 1609, per bé que el seu nombre va disminuir després de l’expulsió morisca. Finalment, les mitres i els capítols catedralicis també eren senyors de vassalls; segons les dades de Ramon Dalmau de Rocabertí, els bisbes de Vic i de Solsona eren senyors de 14 llocs, el d’Urgell de 13 i els de Girona i Lleida de 8; cap al 1804, les mitres i els capítols valencians senyorejaven 16 llocs.

Els diferents graus de la jurisdicció

La jurisdicció no era altra cosa que el dret de poder governar i executar les lleis, que els senyors detenien per delegació de l’autoritat pública. Per a exercir-la, els senyors disposaven de l’imperium o dret d’usar la coerció i la coacció. Segons la facultat d’ús de la jurisdicció i de l’imperi es poden distingir tres nivells teòrics de la jurisdicció, ja que en la pràctica aquesta estava força dividida: era possible que per a un sol lloc existissin més de tres titulars, ja que podia haver-hi titulars pro indiviso d’una mateixa jurisdicció. D’altra banda, com qualsevol altre dret, les jurisdiccions podien ser objecte de tota mena de tracte mercantil —compra, empenyorament o permuta, si és que no estaven vinculades, pràctica ben habitual entre les famílies nobiliàries—, o feudal —podien ser infeudades i fins i tot sotsinfeudades—, i eren transmeses per via hereditària, amb l’excepció, és clar, de les jurisdiccions que pertanyien a institucions en què la successió s’establia per raó del càrrec.

La jurisdicció civil simple era el nivell més baix de la jurisdicció i facultava els qui la posseïen de dictar bans i d’imposar petites multes, inferiors a cinc sous, i també de jutjar casos de poca importància i d’empenyorar per deutes. El mixt imperi o baixa justícia permetia als senyors que en gaudien de disposar de tribunal de justícia propi, amb facultat de jutjar causes civils. També podien executar justícia en delictes lleus i imposar penes fins a la d’assots —que, en el cas de les senyories alfonsines valencianes, quedaven fixats en un màxim de 100—, i decretar mesures de policia i d’ordre públic; a més, tenien la facultat de donar llicència a la universitat per a reunir-se.

L’alta justícia o mer imperi era exercida per senyors altjusticiers, amb força competències en els límits dels seus dominis jurisdiccionals (dits per aquest motiu “senyors de forca i costell”), que els facultaven per a entendre en totes les causes, civils i criminals. Podien arribar a imposar les penes màximes, des de desterraments a mutilacions o truncament de membres i fins la pena de mort, que podia ser commutada per pena de galeres (els Llupià, senyors del Rosselló, en ple segle XVI, reclutaven remers entre els tribunals senyorials per a la seva galera Lupiana). Aquests senyors alt-justiciers, coneguts com a senyors de cavalleries majors a Mallorca per a diferenciar-los dels senyors de cavalleries menors, que només exercien la jurisdicció civil, aplicaren la pena de mort i el truncament de membres en les seves jurisdiccions fins que la pena va passar a ser dictada pels tribunals de la monarquia, almenys pel que fa als territoris del Principat i els comtats estudiats darrerament per Núria Sales, els anys quaranta del segle XVII. Hi havia casos de senyors de pocs vassalls que mantenien l’exercici de l’alta justícia tot i les dificultats econòmiques que els comportava qualsevol execució pública, raó per la qual aquesta era sovint encarregada a botxins de jurisdiccions més importants; el més habitual era, però, que se n’anessin desentenent. La destrucció de les forques, símbol extern de la jurisdicció, fou un dels actes habituals i emblemàtics de l’oposició al senyor. Tot i les facultats judicials i coactives acumulades pels senyors, els vassalls gaudien de la possibilitat d’apel·lar la justícia reial i, per tant, podien superar la cúria baronial, veritable baluard de la jurisdicció senyorial.

L’exercici de la justícia comportava, doncs, l’existència d’una cúria senyorial al capdavant dels estats dels senyors i, en el cas de Mallorca, a Ciutat. Però no tots els senyors amb el mer i el mixt imperi disposaven de tribunals propis, almenys no de manera permanent: tenien audiència, un cop per setmana o un cop el mes, amb personal específic, o bé aquesta tasca era exercida pels mateixos notaris que regien la notaria senyorial.

L’habitual era que la cúria quedés com a darrer reducte de la presència del senyor als seus territoris quan aquest traslladava la seva residència a la ciutat. Al costat de la cúria, el senyor disposava del governador dels seus estats, que detenia el poder per delegació senyorial; aquest càrrec era exercit sovint per cavallers o donzells, i constituïa una bona col·locació per a la petita noblesa. Igualment, i això sempre en funció de l’extensió i de la renda percebuda pel senyor, acostumava a haver-hi altres oficials senyorials, el primer dels quals el batlle (dit “batle de vara curta” a Mallorca, per tal de diferenciar-lo del batlle de vara llarga que era reial) i braç executor de la justícia senyorial, amb els saigs i nuncis, i també el procurador fiscal i patrimonial de la baronia. Tot plegat, una petita cort de lletrats (amb veritables nissagues de jutges i advocats, com a Castelló, capital del comtat d’Empúries, on destacà als segles XVI i XVII la família dels Pujades) i de petita noblesa que podien enyorar quan el senyor convocava corts en els seus estats, regalia exercida encara al segle XV, pels comtes d’Empúries o pels vescomtes de Cabrera o de Castellbò.

La composició de la cúria del comtat d’Empúries, que gaudia de l’exercici de l’alta justícia, serveix d’exemple del funcionament d’una baronia a l’època moderna. L’audiència o consell del comtat d’Empúries estava formada per set oficials: el governador, que necessàriament havia de ser cavaller; l’assessor, un doctor en lleis; el veguer, que també havia de ser cavaller i que exercia jurisdicció sobre tot el comtat; el batlle de Castelló, que només tenia jurisdicció sobre els habitants del lloc, amb l’excepció dels notaris i la seva família, que estaven sota jurisdicció del veguer; el jutge ordinari, que també havia de ser doctor en lleis; l’advocat fiscal, també doctor en lleis i, finalment, l’administrador o tresorer. A més, el comte d’Empúries tenia un batlle en cadascuna de les viles i els llocs del comtat, tant on exercia tota la jurisdicció, com on només disposava del mer imperi, i també comptava amb d’altres oficials com el procurador patrimonial, l’arxiver, el notari o escrivà i, encara que ja no existia al segle XVII, antigament hi havia hagut també un batlle de les aigües.

Gràcies a diferents ordinacions dels anys 1514, 1523, 1534 i 1553, se sap que cada divendres el procurador general del comtat estava obligat a tenir audiència, a la qual havien de comparèixer el veguer, el batlle de Castelló, el jutge i l’administrador o l’advocat fiscal; igualment, els batlles del comtat estaven obligats, els dimarts de cada setmana, a acudir a l’advocat fiscal per donar compte de tots els delictes succeïts a la seva batllia o de totes les enquestes intimatòries. Així mateix, s’estipulava que de les causes menors de 15 lliures (del 1523) es dictés sentència verbal sense fer-se’n procés. Cal remarcar, també, que l’escarceller podia cobrar dos sous per dia als empresonats que fossin habitants de Castelló i cinc sous als del comtat i, només sota manament judicial, podia “metre ferro ni cadena”.

Certament, hi havia cúries baronials amb un major nombre d’oficials, com per exemple a Mallorca, la dels comtes de Formiguera, que entre el 1625 i el 1675 arribà a tenir fins a 18 oficials, dels quals 9 eren fixos. De tota manera, el més habitual, durant els segles XVI i XVII, era que el senyor altjusticier només disposés d’un batlle, civil i criminal, un saig i el notari, que tenia establerta en emfiteusi la notaria senyorial i que al mateix temps actuava com a secretari de la cúria.

Tot plegat, però, al llarg de la primera meitat del segle XVII, segons els estudis de Jordi Olivares pel que fa al Principat, la justícia senyorial s’anà erosionant, en primer lloc perquè els vassalls del senyor utilitzaven sovint el dret d’evocació dels plets a l’audiència, la qual cosa és una prova manifesta que la coacció senyorial podia ser, legalment, superada i, en segon lloc, perquè amb posterioritat a les corts del 1599, la litigació de les universitats per a revertir a la jurisdicció reial es mantingué ben viva.

Renda senyorial i endeutament de la noblesa

L’exercici de la jurisdicció no comportava la percepció d’una renda immediata per als seus titulars, però permetia, des de la cúria, la possibilitat d’assegurar-se el cobrament de rendes i la seva actualització en moments de creixement econòmic, gràcies a la facultat del senyor directe d’engegar les causes de capbrevació, que al Principat, després de la sentència arbitral de Guadalupe, el senyor podia efectuar sempre que volgués, i que al País Valencià va ser limitada, per les corts del 1645, a una capbrevació per decenni. En els capbreus apareixien la totalitat dels serveis, obligacions i pagaments que els vassalls devien als seus senyors, amb la qual cosa el capbreu tenia un doble valor: informatiu i provatori.

En funció del seu origen, segons el jurista i historiador Eduardo de Hinojosa, es poden classificar les prestacions en quatre apartats. En primer lloc, les derivades de la senyoria jurisdiccional consistien, bàsicament, en serveis militars que els vassalls de castells termenats devien als seus senyors (host, cavalcada, guaites, bades i d’altres) i també obres per dret de castellania, convertides, habitualment, en pagaments monetaris, per bé que continuaren figurant en la lletra dels capbreus per tal que si eren necessàries poguessin tornar a ser exigides de nou. En segon terme, les prestacions derivades de la senyoria territorial afectaven els vassalls d’acord amb la residència a la senyoria, i podien efectuar-se per caps o cases (com els fogatges) o sobre les terres tingudes pel senyor (per exemple, les joves o tragines, establertes per a la conservació dels béns comunals o en les terres de la dominicatura, en clar retrocés durant els segles moderns); també es pagaven drets per l’ús de béns privatius del senyor, com ara el dret de moltura, el dret de llòssol o el dret de coure pa. En tercer lloc, les obligacions derivades de la senyoria directa eren, allà on el senyor cobrava parts de collita, la principal entrada de rendes, i també permetien la percepció de drets monetaris derivats de la transacció del domini útil (terç, lluïsme i foriscapi, amb cànons que anaven des de la desena part del preu de la venda o alienació segons els furs valencians fins al terç del Principat, tot i que cal un estudi per precisar-ne l’efectivitat del pagament i el cànon realment satisfet) que el senyor controlava des de la notaria. I, per últim, el delme o part de delme que, en proporcions diverses, els senyors tenien infeudat o comprat.

Al llarg dels segles XVI i XVII, els senyors intentaren d’adequar la renda al desenvolupament agrícola i van voler assegurar-se la percepció de la seva part en el cas de productes introduïts de nou, no sense oposició de les universitats. Aquest fet donà origen a llargs plets, acabats, sovint, amb una concòrdia per la qual el senyor passava a percebre una part de la collita, sempre, però, inferior a les pagades habitualment. També foren abundants les diferències entre vassalls i senyors per la percepció de les prestacions en espècie, recurrent cavall de batalla en les corts catalanes cinccentistes, que culminà amb el capítol de cort del 1599, instat pel braç eclesiàstic i el militar, que establia la possibilitat de percebre les tasques i els delmes en garba. El pas següent fou l’intent de commutar les tasques i la resta de prestacions proporcionals a la collita en pagaments monetaris fixos, per tal d’evitar la pràctica sistemàtica del frau que, tot i els intents constitucionals i judicials, no pogué ser eliminat.

Composició de la renda del marquesat de Llombai l’any 1609 (abans de l’expulsió dels moriscos).

L’evolució que experimentà la renda senyorial al llarg d’aquests dos segles permet conèixer la situació de les economies senyorials. Els estudis efectuats fins ara a partir de l’arrendament dels delmes i dels drets senyorials presenten un creixement de la renda, en termes reals, al llarg del cinc-cents; creixement que culminà en les darreres dècades del segle, en concret al Principat als anys 1587-92 (segons Eva Serra), quan quedà estroncat per un període de pesta, mentre que al País Valencià encara mantindria un moderat creixement, segons Manuel Ardit, fins a l’expulsió dels moriscos. Aquesta tendència es va veure totalment tallada per una caiguda de la renda, que al Principat assolí els nivells més baixos durant la dècada dels anys 1620-30, i que s’allargà al País Valencià fins a la dècada del 1640 per a iniciar, a partir d’aquell moment, una lenta recuperació, accentuada en els darrers anys del sis-cents.

La planta baixa del palau ducal de Gandia, segles XIV-XVI, restaurat durant la segona meitat del segle XIX. 1 Torre; 2 Sala de visites; 3 Vestíbul; 4 Església de Sant Miquel; 5 Capella de la comunió; 6 Sagristia; 7 Menjador per als hostes; 8 Escala interior; 9 Cambra; 10 Fusteria; 11 Sabateria; 12 Magatzem de materials d’obra; 13 Escola nocturna; 14 Despatx del director; 15 Pati; 16 Escala principal; 17 Atri; 18 Cambres; 19 Jardins; 20 Llauneria; 21 Cuina; 22 Refectori; 23 Rebost; 24 Sagristia; 25 Habitatge de lloguer; 26 Antiga horta.

A Mallorca, les tendències deduïdes dels manifestos i els escrutinis que reflecteixen la producció de l’illa són també molt semblants: el creixement del cinc-cents fou seguit per un període de davallada que arribà fins als anys trenta del segle XVII, quan s’inicià una recuperació que es concretà durant el darrer terç del sis-cents i principi del set-cents. A la vista d’aquestes similars trajectòries, és necessari revisar els efectes de l’expulsió dels moriscos valencians, com està fent darrerament una part de la historiografia valenciana, i cal, per contra, interpretar aquesta crisi d’ingressos senyorials del segle XVII en termes d’erosió de la renda a conseqüència de la iniciativa pagesa, que hauria diversificat la producció i introduït nous conreus, els quals, en principi, haurien escapat, per no haverse pagat mai, als agents senyorials encarregats de la recaptació.

L’estancament dels ingressos senyorials provocà una situació crítica en les finances nobiliàries. Mentre les despeses es mantenien al mateix nivell o anaven en augment, amb la disminució dels ingressos s’accentuava l’endeutament, via censals, dels patrimonis nobiliaris. Les anàlisis de comptabilitats nobiliàries assenyalen l’important pes que tenia la partida de casa i servei en les despeses, però, sobretot, cal destacar els plets a què, per raons de les vinculacions i el pagament de llegítimes, es veien abocats aquests patrimonis. Així, per exemple, el 40% dels censals dels Borja, senyors de Gandia, es van haver de crear en el transcurs d’un plet familiar entre el 1569 i el 1597. És clar, però, que els creditors acostumaven a ser, també, membres de la noblesa: per exemple, el 25% de la renda dels Meca el 1668 o el 48% de la dels Cassador el 1688 provenia dels censals prestats; dels creditors dels Sentmenat, el 40% eren nobles i el 42% eren eclesiàstics.

Un element a tenir en compte en la situació de les finances nobiliàries és la política matrimonial, que podia ocasionar, en la necessitat de dotar els fills d’acord amb l’estatus assolit, un fort endeutament. Per contra, però, també podia ser la solució a molts dels problemes econòmics pels quals s’estava passant, si s’aconseguia de negociar un bon dot, sobretot quan la nova aristocràcia de mercaders va fer la seva entrada en les files de la noblesa durant el segle XVII. Així, no ha d’estranyar que els dots més elevats pagats per la noblesa valenciana al llarg dels segles moderns fossin, segons Jorge A. Català, els de la segona meitat del segle XVII. És clar, però, que d’endeutat n’estava gairebé tothom en la societat dels segles XVI i XVII, des del pagès més baix fins a la més alta noblesa titulada: l’endeutament era un element consubstancial al sistema.

Al País Valencià, la monarquia hagué d’intervenir per solucionar la situació “de fallida de la noblesa” de què ha parlat Casey, per definir els catorze casos de segrest de les rendes nobiliàries el 1614, i que arribaria a afectar més de la tercera part de la noblesa valenciana. La monarquia es feia càrrec del segrest del patrimoni, reservava una part de les rendes per a la noblesa propietària i la resta eren destinades al pagament dels capitals i les pensions dels censals. També és cert que aquest element de suport per part de la monarquia, juntament amb la progressiva castellanització i l’apropament a la cort, algun paper devia tenir en la gradual domesticació política de la noblesa valenciana.

La despesa d’una senyoria valenciana.

Al costat d’això, però, una bona part de la noblesa, carregada de censals, i fins la “més arruïnada noblesa de muntanya” (sic), com ha estudiat Núria Sales pel cas dels Banyuls, senyors de Nyer, hauria ampliat el seu patrimoni i hauria incorporat noves fargues, nous boscos i nous negocis amb els quals hauria passat de dotar els seus fills amb les mil lliures que acostumaven a donar durant la primera meitat del segle XVI a fer-ho amb deu o quinze mil lliures al final del segle XVII, en la línia del que és la mitjana dels dots pagats al segle XVII valencià, on només el 16% eren inferiors a les deu mil lliures. Que algunes famílies hagin desaparegut, per extinció, o per suïcidi derivat d’aquesta mateixa política matrimonial que els hauria portat a estirar més el braç que la màniga, no ens ha de fer concloure, com ha fet recentment algun historiador del Principat, que l’estament nobiliari no estava capacitat per a afrontar la nova situació econòmica que li havia tocat de viure.

S’havia plantejat, sobretot per al País Valencià, que la noblesa després de l’expulsió dels moriscos hauria portat a terme un important procés de refeudalització o de reacció senyorial per tal de refer-se de la crítica situació de les seves finances. La tesi tradicional havia plantejat, a partir de les cartes de poblament posteriors al 1609, que els senyors haurien passat de cobrar els censos en diner a imposar pagaments proporcionals a la collita, sovint una sisena part de la producció, encara que es troben altres taxes que poden anar des d’un terç fins a una vuitena part. Aquesta tesi ha començat a ser qüestionada a partir de les anàlisis de senyories concretes, on s’ha apreciat que la lletra de les cartes de poblament era una i que la realitat, per la via de concòrdies entre senyors i vassalls que ha quedat concretada en els capbreus, era molt diferent. Així, es desprèn que els pagaments proporcionals a la collita van ser més favorables a la pagesia del que fins llavors s’havia pensat; i és que si no, qui s’hauria aventurat a deixar les seves terres per anar a viure en unes condicions pitjors a les que tenia, quan el País Valencià havia perdut una tercera part dels seus pobladors? Això, però, no significa que la totalitat dels senyors haguessin sortit perdent amb l’expulsió, ja que en la mesura que el domini eminent va incorporar el domini útil dels moriscos expulsats, els senyors van eixamplar els seus dominis, fins i tot allà on no els havien tingut mai. Tot plegat va provocar un procés de renovació de la noblesa valenciana que, segons ha estudiat Pedro Ruiz Torres, donà lloc a l’aparició d’una petita noblesa local o a l’ascens de les branques col·laterals de la noblesa tradicional que, amb enllaços amb la burgesia ennoblida i l’aprofitament de la nova situació del camp valencià, amb una administració basada en l’emfiteusi i l’arrendament a curt termini, hauria comportat l’aparició d’una nova noblesa de petits senyors feudals que actuaven com a moderns propietaris agraris.

Pel que fa al Principat, després de les actuacions del braç militar en les corts catalanes cinccentistes amb l’objectiu de perseguir el frau, sobretot en el pagament de tasques, delmes i lluïsmes, els senyors haurien obtingut un important triomf en les corts del 1599, quan van aconseguir del rei la paralització de tots els plets per tal de revertir les senyories jurisdiccionals a la Corona. Certament, i en això difícilment es poden trobar normes generals, els senyors, després del 1486, disposaven de la via legal del capbreu per a fer efectives les seves rendes i actualitzar-les. Sembla, però, que en això prevalgueren molt més les dinàmiques concretes de cada senyoria, la correlació de forces en cada moment, que les dinàmiques generals —encara que en aquests moments fan falta molts estudis de base, des dels litigis a les cúries baronials fins als de l’audiència—, i que les pretensions senyorials d’actualitzar el nivell de rendes a la dinàmica productiva van existir, però que no sempre van reeixir, a causa de les dificultats econòmiques que patia la pagesia catalana a conseqüència de la fiscalitat de guerra, que s’afegiria a la renda feudal i que hauria provocat l’aixecament del 1640 i la posterior commoció dels Barretines, en una estreta barreja de lluita antifiscal i antisenyorial. En aquest marc de pressió de la renda feudal centralitzada, no és estrany trobar actuacions de senyors, laics o eclesiàstics, com el monestir de la Portella estudiat per Núria Sales, que durant el sis-cents rescataren pergamins de l’any mil per tal d’actualitzar drets que, deien els síndics dels vassalls, “de memòria de hòmens no se pagaven”.

Els vassalls

Al llarg dels segles XVI i XVII, es van produir transformacions en la situació econòmica i també en l’estructura social del Principat, el País Valencià i les Illes, sense que, per això, hi haguessin excessius canvis en la condició dels vassalls de senyors, els quals van haver de continuar prestant els homenatges corresponents, que per a alguns autors han estat considerats simples reminiscències feudals o una pura esclerosi notarial, però que feien el seu servei als senyors quan volien recuperar drets caiguts en desús. El canvi més significatiu va ser l’expulsió dels moriscos, important al País Valencià i a Aragó, i poc destacada al Principat, que hauria provocat, en aquests llocs, la desaparició de la condició servil dels seus pobladors i en el cas, per exemple, de Gandia, la disminució i la definitiva desaparició de la principal font d’ingressos senyorial en acabar la producció de sucre, feta, sobretot, amb mà d’obra servil morisca. Però per a parlar de servitud, no cal referir-se només als moriscos. Al Principat, entre la rica pagesia dels masos de la Catalunya Vella durant els segles XVI, XVII i XVIII, i encara en els primers anys del XIX, es poden trobar reconeixements de pagesos que confessaven la seva condició d’homes propis (i en aquesta situació també hi havia fins i tot algun senyor!), solius i afocats, i que en aplicació de la sentència arbitral de Guadalupe reconeixien estar obligats a pagar els tres sous corresponents, com a indemnització senyorial, cada 21 d’abril, per no haver redimit el cens corresponent als mals usos que afectaven el seu mas (o els seus masos, ja que sovint en tenien més d’un).

Paral·lelament, tampoc no cal limitar-se als moriscos per a parlar de diferenciació pagesa: jurídicament es poden trobar homes propis que, econòmicament, acumulaven dos i tres masos, i alguns fins i tot més’, i que es podien permetre que els seus fills seguissin carreres de lleis i arribessin fins a ser doctors de l’audiència, malgrat els seus orígens remences. Així mateix, s’ha pogut comprovar que els suposats repartiments igualitaris derivats de les cartes de poblament valencianes, que havien de regir la repoblació després de l’expulsió dels moriscos, van fer possible una forta diferenciació en l’accés al sòl agrícola, alhora que afavoriren l’aparició d’una pagesia intermèdia que, tot i posseir el domini útil de la terra que els havia estat establerta, podien arrendar-la a petits pagesos. A partir d’aquest fet es pot deduir que la mobilitat social i econòmica fou important en la societat agrària catalana, valenciana i mallorquina. Així cal mencionar, per dalt, la rica mà major mallorquina o els ciutadans honrats del Principat, una bona part dels quals eren rics pagesos que havien comprat la titulació durant el segle XVII, i que després d’una calculada política matrimonial i d’unes determinades compres, en moments de crisi, haurien aconseguit d’acumular un important patrimoni. Al costat d’aquest sector de rics pagesos, que foren els que dirigiren les reivindicacions de les universitats respectives, hi havia també un important sector de petits pagesos i també de bracers i de jornalers, estudiats sobretot en la seva participació en les revoltes populars, dels quals se sap massa poc, fora dels percentatges que representaven segons els censos de població o la poca terra que detenien. Tots plegats configuraven la universitat de vassalls.

La universitat de vassalls

La universitat de vassalls s’havia anat formant al llarg de l’edat mitjana i es va consolidar, sota la supervisió senyorial, durant el segle XVI. Estava estructurada legalment entorn dels privilegis que havia anat aconseguint del baró (o que el baró havia atorgat per tal de poblar les seves terres o evitar l’emigració cap a les viles reials), de les ordinacions que havien anat promulgant en aplicació del ius statuendi, i dels usos i costums del lloc. La defensa dels privilegis, curosament guardats en els anomenats llibres verds, llibres de la cadena o, simplement, llibres de privilegis, era la base estructural de la universitat, i la raó de la seva actuació i de la dels seus síndics i representants, que maldaven per augmentar la seva autonomia davant la potestat senyorial. De la importància de la conservació dels privilegis, se’n té una bona prova en totes les preses de possessió dels llocs baronials, laics o eclesiàstics, en les quals els representants de la universitat manifestaven, en una clara repetició del pactisme entre els representants de la terra i els del rei, que només reconeixien el seu senyor, si aquest es comprometia a respectar els privilegis de la universitat. Pot servir d’exemple, entre moltes altres, la presa de possessió del lloc i el terme de Darnius (Alt Empordà) efectuada el 1649 pel procurador Josep d’Ardena i Sabastida, mariscal de camp. D’Ardena s’adreçà a la universitat, en els termes habituals, requerint els seus vassalls de donar-li possessió “real, corporal i actual” del lloc, el castell i el terme i també de la part de delme i censos que en qualitat de senyor del lloc li pertocaven, i també de prestar-li jurament de fidelitat, sagrament i homenatge. La resposta del cònsol major de Darnius és una mostra de la defensa dels privilegis, en afirmar que la universitat i els seus habitants “estan promptes y aparellats en donar y lliurar la dita possessió ab tal que.ls llohe, aprove y guarde tots los privilegis, consuetuts y bons usos tenen y los han concedit los srs. de dit lloch y castell de Darnius”. Els senyors podien canviar, i també els vassalls, però els privilegis que s’havien aconseguit al llarg de molts anys perduraven.

La concessió del regiment de la universitat corresponia al senyor del mixt imperi del lloc, que era qui atorgava el dret d’imposar determinades càrregues fiscals i permetia la institucionalització d’uns determinats òrgans de govern, que substituïen el vell consell obert medieval. Tots els actes de la universitat estaven tutelats pel senyor o pels seus agents. Per a poder reunir el consell general de la universitat, integrat per tots els caps de casa, reunió que s’efectuava quan era necessari plantejar afers importants per a la universitat, calia disposar del permís senyorial. Per a nomenar síndics, la universitat havia de demanar l’autorització corresponent al batlle senyorial, i calia fer el mateix per a poder manllevar diner a censal, per a imposar talles o redelmes, i també per a procedir a l’exsaculació dels càrrecs. En el cas que la universitat volgués reunir-se per tal de nomenar síndics per pledejar contra el baró, l’autorització havia de procedir de l’audiència; de fet, el senyor havia de donar permís per a celebrar les reunions del consell general de la universitat, però no el podia denegar sense una causa justa, segons dictaminà la Reial Audiència del Principat el 1592.

L’organització del govern de la universitat s’anà concretant en tres nivells: el consell general, el consell ordinari o dit també, en alguns llocs, consell estret, i els oficials o càrrecs anuals de la universitat, encapçalats pels cònsols, paers o jurats, segons la terminologia de cada lloc. Tots els homes moradors del terme eren elegibles per a ocupar aquests òrgans de govern, amb l’excepció dels eclesiàstics i dels militars, tot i que aquests darrers van ser, progressivament, admesos en el govern de les ciutats dels Països Catalans. Els elegibles eren distribuïts en tres mans i col·locats en les bosses d’insaculació, supervisades pel baró, que podia canviar-los de bossa o, simplement, excloure’n qui volgués. Del control i del seguiment de la universitat, se n’encarregava el batlle senyorial. Les universitats, sobretot en petites poblacions i en alguns casos no sense esforç, aconseguiren que aquest batlle fos elegit d’una terna presentada pel consell del lloc i que el càrrec recaigués en persones de la universitat.

La universitat no es presentava sempre com un tot homogeni davant del senyor i dels seus agents. En els casos de procés per a la lluïció de la jurisdicció senyorial o en els de defensa davant les intromissions senyorials, hom pot trobar aquesta unitat, que apareixia també en l’organització de la vida col·lectiva i quotidiana, tingués a veure o no amb el gaudi dels comunals. Al llarg del segle XVII, sobretot en moments de conflictivitat social, política o militar, és quan més fàcilment s’aprecien les diferències existents a l’interior de la universitat. Així, per exemple, la lluita contra la fiscalitat de guerra no fou viscuda de la mateixa manera per tots els habitants de la universitat, ja que la franja superior de la pagesia va fer els possibles per no haver de contribuir en les càrregues fiscals (i això és vàlid tant per a la pagesia benestant catalana com per a la mà major mallorquina o per als rics llauradors valencians), amb mesures ben simples com la possessió d’una titulació nobiliària o el fet de ser un familiar del Sant Ofici. El procediment no importava mentre atorgués als seus beneficiaris l’exempció de les càrregues fiscals. En aquesta situació, a més d’acarar-se amb un agent exterior a la comunitat, la universitat havia d’enfrontar-se amb elements interns que estaven ben lluny de teòriques solidaritats, fet que va comportar l’esclat d’actes violents contra aquests individus, exempts de càrregues, al crit quasi immemorial de “que pagui el que més tingui”.

Tot i això, les universitats, sobretot les que es trobaven sota una mateixa jurisdicció o baronia, van tendir a unir-se per tal d’agrupar les seves forces enfront d’elements que trencaven la dinàmica quotidiana o bé per tal de reafirmar la seva condició davant del baró. Es tracta de casos manifestos com el del comtat d’Empúries, la comuna del Camp de Tarragona o la batllia forana de Girona, veritables parlaments de vassalls, en el primer cas sota un baró, en el segon sota la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona i en el tercer sota jurisdicció reial. El 1305, la comuna del Camp de Tarragona havia manifestat la seva oposició al repartiment d’una contribució per a la reparació de les muralles de la ciutat i el 1330 havia obtingut el privilegi de reunió dels síndics de tots els pobles associats a la Selva del Camp, privilegi que havien fet servir, per exemple, per a tractar de reduir les lleves a què els obligaven, ja que la comuna era considerada també com una unitat impositiva fiscal i militar: s’imposava a aquesta una quantitat determinada de soldats o de lliures i eren els mateixos síndics els qui s’encarregaven de repartir-la entre les diferents poblacions; altres vegades, però, com per exemple durant el motí popular de Vila-seca, el 1670, en contra de la lleuda o impost que gravava l’entrada de mercaderies, la comuna va fer costat a la vila i va sostenir un plet durant més de trenta anys.

Pel que fa al comtat d’Empúries, s’han pogut documentar actuacions de la junta comtal en els anys previs a la guerra de Successió (i molt abans ja hi ha constància d’accions conjuntes de tot el comtat, com per exemple el 1630, quan una representació d’aquest pledejà contra el procurador general en defensa del dret de poder contractar davant qualsevol notari) i durant el mateix conflicte, la qual cosa mostra una actuació totalment organitzada del comtat, que a més d’una unitat impositiva (distribució de contribucions, d’allotjaments o de lleves) i defensiva (persecució dels bandolers a toc de sometent), es convertí en un organisme de defensa dels seus privilegis. Així, el 1704, tots els síndics del comtat, reunits a Castelló, decidiren d’oposar-se a la reelecció, per un altre trienni, dels oficials del comtat, atès que aquesta anava contra els privilegis; en el marc d’aquesta disputa, però, van aparèixer clarament dos partits, el dels oficials i el de la universitat, dirigit el primer pel botifler Gregori Mates i Pujol; es concretaren així els dos bàndols del futur conflicte, amb el tema dels privilegis pel mig.

D’altra banda, la vegueria i la batllia forana de Girona s’organitzà en quatre braços —de l’Empordà, de la Selva, de Rocacorba i de la batllia—, en els quals s’integraven les poblacions que configuraven la batllia. Cada braç nomenava un síndic i dos adjunts, de manera que disposava d’un consell general integrat pels quatre síndics, un per braç, i per tots els jurats dels llocs, i d’un consell estret o ordinari format pels quatre síndics i els vuit adjunts que tenien facultat per a imposar talles i “tatxes”, “tenint exprés ordre de sa Exca. y del sr. Thesorer”, sempre que anessin destinades a la defensa de la ciutat de Girona. L’origen d’aquesta institució es troba, en la pràctica, en la necessitat d’assegurar la defensa militar de la ciutat, però durant la segona meitat del segle XVII i el primer terç del setcents s’aprofità aquesta organització per defensar els interessos de les universitats que la componien davant les pretensions fiscals i militars, i també per tal d’aconseguir una universitat d’iguals en matèria d’allotjaments i de contribucions.

Universitats contra senyors

L’oposició de la universitat al senyor es manifestà de maneres molt diverses. La primera, callada i efectiva, fou la pràctica del frau, sobretot a l’hora de fer efectives les deduccions sobre la collita. Una altra modalitat de lluita era la judicial, primer en el tribunal baronial i després a l’audiència. La societat rural dels segles XVI i XVII acostumava a canalitzar les seves diferències per la via judicial, atès que era en el terreny de la llei on la universitat tenia la seva raó de ser. S’ha vist abans quina defensa feia la universitat dels privilegis aconseguits, ja que aquests li atorgaven la legitimitat, i si eren contravinguis, la universitat s’atribuïa el dret de pledejar contra qui hagués gosat transgredir-los. D’altra banda, aquesta actitud litigant de la universitat contra el senyor tenia també la funció de cohesionar el grup.

Al Principat, la pràctica del frau va intentar ser retallada a les corts del segle XVI i també a les inacabades corts del 1626 i el 1632, en què el braç eclesiàstic i el braç militar es van posar d’acord per evitar, en la mesura del possible, aquestes pràctiques fraudulentes concentrades, sobretot, en el pagament de parts alíquotes de la collita (delmes i tasques, sobretot) i també en el pagament dels lluïsmes. El reiterat tractament d’aquesta problemàtica i l’intent de perfeccionar la recaptació de la renda són les proves més evidents de la persistència del frau. Per tal de vetllar pel pagament del lluïsme, al qual estava obligat tot emfiteuta en la transacció onerosa del domini útil, ultra l’obligació dels vassalls d’escripturar els seus actes a la notaria senyorial, deure repetit en moltes de les ordinacions i crides baronials, les corts catalanes van decidir de no donar validesa als actes notarials que no presentessin la signatura del senyor directe. La contravenció d’aquesta norma podia ocasionar la privació de l’ofici al notari. El cert és que tot i ser un tema recurrent a les corts catalanes, són molts els actes notarials protocolitzats en els quals no apareix la signatura del senyor directe i l’obligació queda salvada amb la fórmula ben habitual en què el vassall s’obliga a reconèixer la senyoria a qui demostri estar-ne en possessió.

Quant al frau en el pagament de les deduccions sobre les parts de collita, aquesta fou una realitat al llarg dels segles XVI i XVII. Davant la possibilitat que els pagesos amaguessin una part de la collita, una vegada s’havia batut, aquests no podien partir sense la presència d’un oficial del senyor; com que encara persistien les diferències, ja que sota el concepte de baleig, rerebaleig i solatge es podien camuflar algunes quantitats de cereal, els senyors van aconseguir la facultat de poder delmar en garba (“delmar en gra, o en garba, així com li serà ben vist”), amb la resistència del braç reial. D’altra banda, el pagès no podia deduir res de la collita (el capítol de cort del 1599 especifica que mai no se’n pugui deduir la part destinada a llavor) abans no s’hagués pagat el delme; aquest havia de ser satisfet, doncs, del modoló. Per tal de perseguir el frau, els senyors acostumaven a donar uns consells ben precisos als arrendataris dels drets o als batlles de sac, els quals, coneixedors de les pràctiques pageses, s’esforçaven per evitar-lo. Tot i així, el frau era consubstancial en un sistema basat en els pagaments proporcionals a la collita; per això, en algunes concòrdies o conversions de censos es pot arribar a llegir que el senyor acorda un pagament fixat, en espècie o en diner, per evitar diferències. La legislació eclesiàstica també fa esment d’aquestes pràctiques; les condemnes a excomunicació, però, no foren suficients per a obligar els pagesos a pagar “sens frau algun”.

Pel que fa a les modalitats de lluita, després de les grans revoltes socials del segle XV, pràcticament totes s’iniciaren amb la presentació d’un plet per part de la universitat o les universitats contra els seus senyors, plets que podien tenir una llarga durada, cosa que convenia als interessos senyorials per tractar de doblegar la resistència de la universitat. Però aquesta també podia jugar amb el factor temps, i sobretot quan el que estava en qüestió era el pagament de delmes o tasques, ja que mentre es pledejava es deixava de pagar. És clar, però, que en aquest pledejar no s’acabava tot. Els plets es portaven a l’audiència, però també al carrer, amb la intimidació constant dels senyors enfront dels seus vassalls: cal recordar, per exemple, les actuacions dels bandolers de Perot Rocaguinarda al servei de l’abat de Ripoll, que eren accions ben habituals, o l’assassinat, al març del 1629, del síndic del comtat d’Empúries als carrers de Barcelona, on havia anat a representar els interessos del comtat en el plet que aquest portava a terme per tal de revertir a la corona, i que Jeroni Pujades, part interessada en el plet, resumí lacònicament: “estan revoltats contra son Señor”. A Mallorca, per posar un altre exemple, gairebé coetani, es té notícia de l’assassinat del jurat de Santa Margalida, en plet contra el comte de Santa Maria de Formiguera, que va comportar el desterrament de Ramon Safortesa, conegut com el Comte Mal en ser considerat l’inductor del crim.

De fet, la via judicial era lògica en la mesura que la universitat l’únic que pretenia era aconseguir retornar a la legalitat que li havia estat arrabassada pel senyor. Aquest és el cas, per exemple, de la lluita que portà a terme Elx per tal de revertir a la jurisdicció reial. D’altra banda, és un cas interessant de remarcar perquè ofereix diferents tipologies complementàries d’oposició senyorial: la jurídica i la revolucionària. El 1470, la senyoria d’Elx va ser concedida per la monarquia, en jurisdicció compartida, a Gutierre de Cárdenas, en recompensa pels treballs efectuats per la consecució del casament dels Reis Catòlics. L’oposició de la població fou immediata i esclatà el 1481 en un aixecament armat contra la presa de possessió del lloc, amb la qual cosa el nou senyor no va tenir altre remei que reconèixer els privilegis atorgats anteriorment a la senyoria d’Elx. Durant les Germanies, la vila va fer costat als agermanats, fet que comportà una forta repressió el 1521, moment a partir del qual la vila d’Elx inicià un plet per tal de revertir a la Corona, plet que no fou resolt fins al 1697, amb una sentència favorable al senyor que, tot i ser recorreguda, va ser ratificada de nou el 1699. Mentre durà aquest llarg plet, els homes de la senyoria d’Elx van dur a terme altres accions, sobretot després de l’expulsió dels moriscos —especialment importants al barri de Sant Joan—, quan el senyor va pretendre imposar pagaments, com els de duanes, que fins llavors només havien afectat la població morisca. Aquest intent produí una forta oposició que va fer que aquests impostos no fossin pagats durant alguns anys i, fins i tot, hi va haver episodis de no reconeixement del seu senyor per part dels vassalls, conflictivitat que desembocà el 1663 en el saqueig del palau senyorial.

Les raons de l’oposició al senyor eren moltes i variades, i difícilment hi havia una sola motivació en cada conflicte. A partir dels casos que s’han estudiat, i mancats encara d’estudis sistemàtics fets a partir dels processos de les cúries senyorials i de l’audiència que permetrien de quantificar les diferents tipologies de conflictes, es poden trobar lluites seculars d’universitats que volien aconseguir del senyor la potestat de poder governar-se sense la seva intervenció (com és el cas, per exemple, del municipi de Ripoll enfront de l’abat), o l’intent de lluir la jurisdicció senyorial i passar o revertir a la Corona. Els exemples de la senyoria d’Elx o el del comtat d’Empúries, per tractar-se de processos de segles, poden ser prou representatius, així com els casos d’Agramunt, Cardona o Igualada contra la casa dels Cardona, o els de Balaguer i Tàrrega, que esclataren durant la cort de Barcelona del 1519. Altres vegades es tractava de lluites contra pretensions senyorials d’augmentar la renda, que foren les més abundants i que per aquesta raó restaren en l’anonimat (en certa mesura, la Segona Germania valenciana esclatà per la disputa de les parts de collita que els pagesos havien de pagar als seus senyors, conflicte que perdurà des del moment de l’expulsió morisca). En ocasions, les disputes tenien lloc a causa de la interferència del senyor o dels seus oficials en la universitat (aquest és el cas, per exemple, del comtat de Centelles, des d’on s’originà la revolta dels Barretines catalans) o la no menys habitual pretensió d’aturar les arbitrarietats del senyor i dels seus oficials. Aquestes motivacions no es poden deslligar de la problemàtica universitat-fiscalitat, sinó que ben sovint acabaven per superposar-se, com va passar amb els fets revolucionaris de l’estiu del 1640 al Principat o en els diferents aixecaments dels anys 1687-93, quan conflictes arrossegats de temps enrere es van veure agreujats amb una situació de gran pressió fiscal (allotjaments, bagatges, contribucions i lleves que accentuaren les diferències entre la universitat i els privilegiats), i les dues dinàmiques acabaren per confluir i engegaren moviments revolucionaris d’un abast considerable. Així, el 1688, el moviment dels Barretines hauria arribat a aplegar al pla de Barcelona fins a catorze mil homes, en un conflicte que afectà la plana de Vic, el Maresme, el Vallès, el Bages, el Penedès, l’Anoia i fins el Camp de Tarragona. D’una menor envergadura va ser el moviment agermanat, que el 1693 va reunir de mil cinc-cents a quatre mil homes, i que quedà limitat a la Marina i als territoris senyorials, sobretot al ducat de Gandia.

L’última modalitat de lluita antisenyorial ve representada per la via revolucionària. La historiografia pairalista catalana ha presentat una situació idíl·lica del camp català amb posterioritat al conflicte remença, després del qual s’hauria iniciat una etapa de pau rural. En l’actualitat, sense apriorismes, es comencen a conèixer petits o grans conflictes que posen en dubte aquesta pretesa harmonia. Que aquesta visió historiogràfica ha pesat, n’és una bona prova el fet que el conflicte dels Barretines hagi estat bandejat fins a dates ben recents de la historiografia moderna catalana, ignorant també amb això una tradició que arrenca de Narcís Feliu de la Penya i que arriba a les grans històries de Catalunya del segle XIX, en les quals va tenir una presència important, com en la historiografia anterior a la Guerra Civil.

Els aixecaments dels Barretines i la Segona Germania permeten plantejar la via revolucionària antisenyorial de més abast als Països Catalans, després dels fets del 1640, durant els segles XVI i XVII. Tant en un cas com en l’altre, el moviment pagès tingué els seus inicis en la via judicial. La Segona Germania va esclatar després que s’haguessin esgotat les possibilitats de la via judicial i la no judicial (el 1672, diferents vassalls del monestir de la Valldigna van organitzar una protesta col·lectiva, i el 1689 els pobles del districte de Morvedre es van negar a pagar els drets dominicals). La commoció dels Barretines s’inicià a Centelles després que aquesta població i el comtat haguessin intentat diferents accions legals contra el seu senyor des del 1665: per qüestió de l’ús de les aigües, pels drets sobre les carnisseries i les botigues de la vila, per la quota del delme (conflicte arrossegat des del 1642, quan es va canalitzar amb l’assalt i el saqueig de la casa del comte) i, finalment, per la introducció de nous tributs, sobretot la imposició d’allotjaments arbitraris des del 1652, amb l’exempció dels oficials senyorials. En els moments decisius, encara es va voler resoldre el conflicte per la via institucional amb el lliurament d’un memorial al diputat Saiol. Aquesta via institucional i judicial, va fer que al capdavant dels dos moviments hi hagués els jurats i els síndics de les universitats, persones sorgides de la pagesia benestant i que lideraven les accions del comú. Això contrasta, i demostra el grau de diferenciació existent, amb els exempts d’aquestes universitats i que van fer front comú amb els oficials senyorials: no és gratuït que al setembre del 1693 es preparés un nou alçament valencià que tenia com a objectiu “acavar con las noblezas del Reyno”, en el sentit extens, d’acabar amb els privilegiats. Quant a l’organització de l’exèrcit revolucionari integrat bàsicament per pagesos, aquest estava estructurat seguint les formes tradicionals d’ordenació comunitària, a toc de viafós, i aprofitant el grau d’ascendència dels principals dirigents sobre el conjunt de la pagesia. Els dos moviments van ser esclafats i per tant, si bé caldria pensar en un fracàs de la via revolucionària, el cert és, però, que els litigis pacífics —si és que va existir aquesta dissociació—, no havien obtingut resultats més favorables.