La xarxa eclesiàstica i inquisitorial

Església i Corona

Butlla de Sixt V, 1587.

ARV / G.C.

En el procés de configuració de la monarquia absoluta, aquesta va voler intervenir en la vida de l’Església de forma determinant. En el cas dels Països Catalans, la primera actuació que cal destacar fou la creació dels nous bisbats, per fer-la coincidir amb els límits de les diferents unitats polítiques que formaven part de les dues corones —la d’Aragó i la de Castella—.

Reajustaments diocesans

Ja en acabar el segle XV (1492), la seu episcopal de València s’havia convertit en arquebisbal, incorporant Mallorca —que fins aleshores depenia directament de Roma— com a sufragània. Dels tres bisbats que es crearen al segle XVI, el primer fou el d’Oriola, que el 1305 havia estat incorporada al Regne de València i convertida en cap de la seva governació, però que eclesiàsticament depenia de Cartagena-Múrcia, bisbat del Regne de Castella. La llarga sèrie de plets entre Oriola i Cartagena s’acabà amb la decisió de Pius IV que, a petició de Felip II, que recollia la sol·licitud dels oriolans a les corts de Montsó, creava el nou bisbat i l’incorporava a l’arquebisbat de València (14 de juliol de 1564). El segon fou el de Sogorb, que des del 1259 havia estat vinculat al d’Albarrasí, i que llavors Felip II volia incorporar a València; el 1577, Gregori XIII desmembrà les dues diòcesis i adjudicà Sogorb a la província de València, mentre que Albarrasí ho era a la de Saragossa, i l’any següent es fusionà a títol personal amb la de Terol (1578). Malgrat l’estratègia administrativa i religiosa, un dels motius d’aquest procés era també, sens dubte, atendre més eficaçment la catequització dels moriscos.

Límits de l’arquebisbat de Tarragona a l’Aragó, J.Blaeu, Amsterdam, 1672.

BC

La creació del tercer bisbat vingué determinada pel clima de contrareforma i la preocupació per controlar i evitar la possible penetració dels calvinistes hugonots francesos, que podia veure’s afavorida per la gran extensió del bisbat d’Urgell, que no permetia al seu bisbe atendre’l pastoralment. Desestimades les opcions de Balaguer i Manresa, Felip II demanà al papa l’erecció d’un nou bisbat a Solsona, la canònica de la qual acabava de ser suprimida i estava prou dotada de rendes (1 d’agost de 1593). El mapa eclesiàstic de la Corona d’Aragó quedava, doncs, a partir d’aquell moment amb tres seus arquebisbals —Saragossa, Tarragona i València— que agrupaven els bisbats de Barbastre, Jaca, Osca, Tarassona i Terol-Albarrasí, els de Barcelona, Elna, Girona, Lleida, Tortosa, Solsona, Urgell i Vic i els de Mallorca, Oriola i Sogorb, respectivament.

L’intervencionisme de la Corona

Una de les preocupacions dels reis, ja des de Ferran i Isabel, era la d’intervenir al més possible en la presentació de candidats a les seus episcopals. Les raons eren múltiples: econòmiques, nacionals i reformadores. El procés quedà gairebé reconegut de manera oficial i definitiva per Adrià VI en època de Carles I (1522). Això fa que sigui interessant veure alguns dels criteris d’elecció aplicats al llarg d’aquest període (1500-1715), sobretot pel que fa referència al seu origen nacional i també a la seva actitud reformadora. Al Principat cal distingir dos períodes separats per la revolta del 1640, que incidí fortament en l’origen geogràfic de les persones escollides: fins en aquella data, dels 86 nous bisbes només 33 eren nascuts al Principat (38,4%), mentre que en el període següent, dels 46 nous nomenats, 22 n’eren fills (47,8%). Al Regne de València, dels 52 nous nomenaments, 25 foren naturals del regne (48%), tot i que cal tenir present que si bé Oriola presentava el 64,7%, València en canvi només va tenir el 18,7% de fills del regne. A Mallorca, dels 19 nomenats, únicament dos eren nascuts a l’illa (10,5%).

Un dels indicadors més clars de l’embranzida de la Reforma fou l’increment de la pertinença dels nous bisbes al clergat regular, que hi havia entrat més ràpidament que no pas el clergat secular. Al segle XVI, la mitjana de la Corona d’Aragó, més baixa que la de Castella, era del 14,4% (19 sobre 132), que pujà al 39,3% al llarg del segle XVII (59 sobre 150). El Principat superà la mitjana en ambdós segles (24% i 42%), mentre que el Regne de València es mantingué sempre per sota (13% i 34,6%) i Mallorca, que no tingué cap prelat regular al segle XVI, en va tenir tres (27,3%) al segle següent.

L’interès polític de la Corona en aquests nomenaments té dos clars indicadors. Fins al concili de Trento (1545-63), tant València com Barcelona, i en menor grau Tarragona, tingueren bisbes estrangers —italians i flamencs, representats per un administrador eclesiàstic local— d’acord amb els interessos polítics dels monarques. D’altra banda, molts prelats foren cridats a ocupar la lloctinència reial al llarg d’aquests dos segles, amb un clar augment durant el XVII: nou a Catalunya —set eren bisbes de seus catalanes— i tres a València —tots arquebisbes de la ciutat—, i en canvi cap a Mallorca.

Davantal amb sentència condemnatòria emesa pel bisbe de Barcelona a causa d’un robatori, Barcelona, 1612.

MHCB / R.M.

L’altre camp en el qual l’acció de la Corona fou notable va ser la reforma de les monges del Principat, iniciada els anys 1514-16 per Ferran i Isabel als monestirs barcelonins, represa posteriorment el 1531 i no duta a terme de forma clara fins a l’aplicació dels decrets tridentins. Un dels motius d’aquest retard no fou altre que l’enfrontament entre els criteris de la Corona, que volia confiar la Reforma a la Inquisició, per enfortir-ne l’acció constantment entorpida per tots els estaments catalans, inclòs l’eclesiàstic, i els criteris del papat, que pretenia encomanar-la als bisbes o als prelats religiosos. Les picabaralles entre ambdues autoritats —l’actuació del príncep Felip com a regent anunciava el seu regalisme posterior— la feren impracticable, fins i tot quan Francesc de Borja i d’Aragó, marquès de Llombai i duc de Gandia, interessat personalment en l’afer, fou virrei (1539-43). Pel que fa a la reforma del clergat en aquesta etapa pretridentina, cal anotar la concessió papal, a petició dels reis, del Tribunal del Breu (1513), que quedà configurat definitivament en el breu pontifici —d’aquí el seu nom— del papa Pau III (1540). El tribunal podia jutjar els clergues “facinerosos”, i amplià les seves competències el 1551, a mesura que al llarg del segle XVI aparegué la figura del “clergue bandoler”. També s’aconseguí de Gregori XIII una reducció del dret d’asil a les esglésies del Principat (1572).

L’augment de les tensions

Constitucions del Concili Tarraconense, Barcelona, 1557.

BC

L’intervencionisme de la Corona —de Felip II en especial— es va fer més notable en l’aplicació dels decrets tridentins —sobre els quals el rei havia fet una consulta a alguns dels seus prelats amb vista a la seva execució—, convertits en llei del regne per la reial cèdula del 12 de juliol de 1564, a partir de la qual se’n prohibí la publicació sense permís reial (4 de setembre de 1564). Aquesta actitud del monarca provocà un conflicte arran de la decisió de l’arquebisbe de Tarragona, Ferran de Lloaces, el qual, interpretant com a voluntat del rei segons la reial cèdula de 21 de juliol, que n’urgia la convocatòria, decidí reunir el concili provincial a Tarragona pel 2 d’octubre d’aquell mateix any. El 24 d’octubre, el concili feia la recepció solemne dels decrets tridentins —la primera entre totes les províncies de l’Església catòlica a fer-ho—, però pocs dies després donà el pas fatal que havia de provocar-ne la suspensió. Una consulta a la cort sobre els nomenaments episcopals —el decret tridentí era contrari a la praxi de la presentació reial— tingué com a resultat una dura carta del monarca a l’arquebisbe, comminant-lo a suspendre el concili fins que ell no donés l’ordre i les normes per a la seva celebració. La comminació es cursà per mitjà del virrei, Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, amb l’encàrrec que en cas de no ser voluntàriament acceptada obligués a complir-la. No calgué, i el concili fou reprès a Barcelona (setembre del 1565) en presència del legat reial, Joan de Montcada, comte d’Aitona, encarregat que el concili únicament tractés els temes que la minuta reial assenyalava. També a les altres províncies eclesiàstiques es procedí d’igual manera i quedà com a obligatòria per a futures convocatòries aquesta presència, que decauria al llarg del segle XVII. A València, el concili provincial del 1565 fou el primer de la seva història i per això els canonges valencians sol·licitaren als tarragonins que volguessin enviar-los les normes, el ritual i altres coses necessàries per a celebrar-lo (25 d’agost de 1565).

Com a la resta de la Corona, Felip II donà ampli suport a la reforma dels ordes religiosos —masculins i femenins— no exclosa la intervenció manu militari, com en el cas dels mercedaris. La dràstica supressió dels petits priorats benedictins i de les canòniques (1592), i la implantació severa de la clausura en tots els monestirs femenins i el favor reial que havia fet possible la creació de nous establiments religiosos —mendicants i de clergues regulars—, entre els quals els jesuïtes, són exemples clars d’aquest suport.

El punt culminant de l’enfrontament Corona-Església es produí l’any 1567, en coincidir la defensa de tres elements ben diferents: el prestigi del Sant Ofici —un comissari inquisitorial havia introduït estany a Perpinyà sense pagar impostos—, la llibertat de l’Església —un jesuïta, José Ayala, havia volgut posar en pràctica la butlla In coena Domini, l’aplicació de la qual havia estat prohibida pel rei— i, finalment, el perill de l’heretgia —havia corregut la brama que a Montpeller es preparava una campanya de difusió del calvinisme—. El virrei empresonà eclesiàstics i diputats, la Generalitat arrestà oficials de la Inquisició i la ciutat corregué el risc de l’interdicte eclesiàstic. L’atac dels hugonots a Perpinyà i la ràpida reacció de la Generalitat fou el motiu que aprofità el virrei per a posar fi a la qüestió (1570).

Finalment, cal fer esment de les aportacions econòmiques de l’estament eclesiàstic a la Corona. La més antiga era el subsidi de croada (1479), a la qual s’afegí l’anomenat simplement subsidi, atorgat per primera vegada per Pau III (1535) i reglamentat llavors en períodes quinquennals per Pius V (1561), amb vista a organitzar armades contra els turcs. El repartiment dels 19 203 ducats assignats pel bisbe comissari, Diego de Arnedo, fou considerat excessiu per l’estament eclesiàstic, que fent valer que ja pagaven els dret de bolla i de fogatge, sol·licitaren que fos rebaixat a 10 300. La controvèrsia durà fins al 1573, en què fou acceptada una concòrdia que establí en 7 000 lliures anuals la quantitat, que havia de ser distribuïda entre tots els beneficis del Principat sense exclusió. Molts dels concilis provincials es convocaren per a fer aquests repartiments, com també els de les altres contribucions imposades per la Corona: l’excusado, els millones, la mesada i les tres décimas.

La xarxa parroquial

Fou en gran part al segle XIV que va quedar estructurat el mapa parroquial de Catalunya. Malgrat el procés d’urbanització i el decret tridentí que ordenà dividir les ciutats en parròquies de límits clars i augmentar-ne el nombre si calia, la creixent presència a les ciutats dels ordes mendicants i de les congregacions de –clergues regulars bloquejà, en molts casos, la creació de noves demarcacions parroquials urbanes, que generalment no variarien fins al segle XIX. Sens dubte, el cas més notori fou el de Barcelona, que mantingué fins aleshores les set parròquies medievals, quan València, amb menor població, en tenia 14 i Girona, 4.

Les variacions del mapa diocesà del segle XVI, amb la creació del bisbat de Solsona (1593), format amb 16 parròquies del bisbat de Vic i 114 del d’Urgell (1622), afectaren els límits de les diòcesis, però no el nombre global de les parròquies de Catalunya, que es mantingué força estable i divers. Mentre Girona estava entorn de les 400 (1593), Vic i Barcelona en tenien prop de les 200 i Tarragona es mantenia durant aquests dos segles una mica més amunt del centenar. Cal afegir-hi la d’Eivissa, parròquia única, vinculada a Tarragona, que la regia mitjançant un vicari general i, a vegades, amb un bisbe auxiliar especial (1674); estava dividida en 5 quartons, cadascun dels quals tenia església, però en la qual no es mantenia la reserva del Santíssim per por dels pirates. La calma mediterrània retrobada en part després de Lepant (1571) va disminuir la pressió dels pirates sobre el Maresme, fet que, juntament amb la immigració francesa del segle XVI, va determinar alguns desdoblaments de pobles de l’interior a la costa, que a poc a poc, malgrat els enfrontaments inicials, adquiriren el caràcter de parròquies de ple dret, després d’haver estat considerades sufragànies.

A València, en canvi, primer la política religiosa vers els moriscos i, després, la seva expulsió (1609) influïren en el mapa parroquial, ja que les parròquies dedicades als cristians nous van quedar sovint suprimides. El cas més clar fou València, que en tenia 102 per als cristians vells i 182 que atenien els 391 llocs de població de cristians nous (1597); en acabar el procés, les parròquies foranes eren 266, que augmentaren fins a 290, i 124 sufragànies, de les quals 54 amb reserva eucarística permanent (1675). Oriola es mantingué entorn de les 30 més dues a la capital episcopal, i Sogorb, que en tenia 31 dedicades als cristians vells i 20 als nous (1603), les reconvertí totes després de l’expulsió, mantenint-se en les 50.

Tot i que en algunes parròquies exercien drets patronals —sobretot el nomenament del rector— determinats senyors territorials eclesiàstics —com els abats de Ripoll, Sant Benet de Bages, Montserrat, Poblet, Besalú i d’altres—, i els capítols catedralicis o bé laics, la gran majoria restaven sotmeses pastoralment al bisbe, que per mitjà de la visita pastoral, instada amb vigor a Trento, en portava el control. La finalitat de les parròquies era introduir la sana doctrina catòlica, expel·lir l’heretgia, promoure els bons costums i corregir els dolents, inflamar el poble amb exhortacions i consells a la religió, a la pau, i arreglar les coses amb utilitat per als fidels. Cada dos anys, com a mínim, els bisbes havien d’acudir a la parròquia —val a dir que moltes vegades hi enviaven visitadors— i els rectors havien de donar compte de la seva acció pastoral, ensenyant també els llibres que a partir de Trento s’havien fet obligatoris —baptismes, matrimonis, òbits, de l’estat de les ànimes i d’altres—, així com els llevadors de rendes. D’altra banda, les parròquies estaven agrupades en unitats administratives intermèdies, de nom divers; les més freqüents eren l’oficialat, l’ardiaconat i el deganat, presidit aquest darrer per un degà dotat d’algunes facultats, com ara l’expedició de llicències matrimonials.

Parròquies i santuaris com a elements de socialització

Santuaris del Principat de Catalunya i la seva àrea d’influència. 1657.

Una de les informacions que dona el Jardín de María del pare Camós (bé que, malauradament, no pas de manera sistemàtica) és la de les processons o romiatges que des d’algunes parròquies feien cap a diversos santuaris al llarg de l’any. En molts casos tenien un caràcter votiu i s’incrementaren arran de la darrera pandèmia de la pesta dels anys 1651-54. Per mitjà d’aquestes notícies és possible esbrinar i perfilar en alguns casos quines eren les seves àrees geogràfiques d’influència: la cartografia que en resulta possibilita ponderar (ni que sigui aproximadament) la seva capacitat d’atracció geogràfica. Aquests romiatges, a més del seu caràcter devot i la seva finalitat religiosa, contribuïren (amb la mirada inquisitiva i vigilant de les autoritats eclesiàstiques) a vehicular les relacions veïnals i la sociabilitat entre diverses parròquies i universitats: afavorint la festa, els mercats matrimonials, tota mena de transaccions comercials, a més de dirimir en alguns casos (ni que fos en un pla simbòlic) conflictes entre localitats de naturalesa prou variada: deu ser per això que al llarg del segle XVII es decretaren diverses constitucions sinodals en diferents bisbats que intentarien (amb no pas gaire èxit) que les processons no traspassessin els límits dels termes parroquials.

El paper de la parròquia

La parròquia va continuar sent en aquest període el punt de referència en molts aspectes de la vida social, sobretot la rural, ja que era també la unitat del delme. El terme era beneït cada diumenge entre la Creu de Maig —festa de la Invenció, el dia 3— i la Creu de Setembre —l’Exaltació, dia 14—, per protegir-lo de les maltempsades climatològiques que poguessin malmetre les collites, i totes les seves cases eren visitades pel rector en el salpàs, l’ordre del qual s’acostumava a fer públic el Diumenge de Rams. El temple parroquial era el lloc central del culte, on s’havia de batejar —les sufragànies no tenen dret de pila—, on se celebrava el matrimoni —la parròquia de la dona segons el decret tridentí—, i on s’havia de complir el precepte pasqual i preferentment el dominical. Per facilitar aquesta obligació se celebraven dues misses, la matinal, que acabava amb el cant de les absoltes, i la major. Però la parròquia també servia per a reunir el consell del poble. Les campanes del seu campanar —les sufragànies i els oratoris públics necessitaven permís del rector per a tocar-les— s’empraven tant per al toc de les hores com per a assenyalar els fets vitals que afectaven els membres de la comunitat, i també per a alertar davant les situacions perilloses —les tempestes, el foc, els pirates, i d’altres—. Les seves parets gruixudes oferien un refugi més segur en cas de guerra i eren lloc de salvaguarda d’alguns béns, tot i que aleshores es convertien en l’objectiu més cobejat dels assaltants. Els seus voltants acollien els enterraments dels difunts i també servien com a lloc d’esplai, malgrat les prescripcions conciliars —generals, provincials i sinodals (Barcelona, 1669)— que maldaven per preservar el seu caràcter sagrat. No és, doncs, gens estrany que en aquest període es construïssin molts temples parroquials, malgrat que alguns van quedar sense acabar per les dificultats econòmiques. També fou habitual en aquesta època que es reposessin les campanes, moltes desaparegudes amb motiu de les guerres; al bisbat de Barcelona més de 100 parròquies rurals ho van fer entre el 1656 i el 1699.

La reforma tridentina girà fonamentalment entorn de la recuperació de la figura del pastor o, si es vol, de l’ofici pastoral sobre el benefici, tot i que es va continuar considerant aquest com la base d’aquell. S’instava el rector, doncs, a residir a la parròquia, a administrar els sagraments i a predicar, sobretot els diumenges i les festes —eren prop de 30 al llarg de l’any—, i en els temps d’advent i quaresma, en què calia fer-ho diàriament o almenys tres cops per setmana, alhora que se’ls obligava a ensenyar el catecisme tots els dies festius. La predicació i la catequesi calia fer-les en la llengua del poble, ja que feia temps que s’havia abandonat el llatí, cosa que serví per a preservar el català en etapes de persecució o de prohibició. A la sessió XXI del concili s’insistí en l’anterior concessió d’Alexandre VI de poder crear noves parròquies quan la distància o altres dificultats impedissin als fidels el fàcil accés a l’antiga. La dotació còngrua calia fer-la amb béns de l’església matriu o bé el bisbe podia obligar el poble a subministrar el necessari per al manteniment dels capellans adscrits. Per tal d’obviar la dificultat que representava la migradesa de moltes rendes a l’hora d’assegurar la residència dels rectors, s’autoritzava a unir parròquies o d’altres beneficis, a assignar deliries —calia defensar-los amb fermesa— i primícies, a establir contribucions i col·lectes especials entre els fidels, i es prohibia gravar amb pensions les parròquies amb renda inferior a 100 ducats.

En el cas d’esglésies parroquials ruïnoses i ja no necessàries, se’n permetia el seu trasllat i la dedicació a usos profans de l’edifici, però en els altres casos calia reparar-les, obligant qui fos a fer-ho —patrons, delmers, parroquians o d’altres—. Com que el càrrec de rector, vinculat a un benefici, era vitalici, Trento s’ocupà també d’exigir que aquest dret es compaginés amb l’atenció als fidels per mitjà de la figura del vicari, que podia suplir en alguns casos el rector no resident. El vicari havia de ser nomenat pel bisbe en el moment de la mort d’un rector i, com queda clar en les visites pastorals d’aquests dos segles, els bisbes obligaren moltes vegades els rectors a tenir-los per a poder fer front a les obligacions pastorals, no dubtant fins i tot a prohibir la binació de misses per obligar els rectors renuents, ja que molts s’oposaren a tenir-ne, la majoria de vegades, per una pura qüestió econòmica, atès que el salari dels vicaris carregava sobre les rendes del rector. A partir de Trento, l’accés a la categoria de rector es feu per oposició amb convocatòria pública i examen a càrrec de jutges, que el sínode diocesà —Trento l’establia com a anual— havia d’elegir cada any. Els concilis provincials, obligatoris després de Trento, es limitaren a recordar periòdicament aquests decrets, i els de la Tarraconense es dedicaren a instar especialment l’obligació de tenir el llibre de l’estat de les ànimes —amb l’anotació casa per casa dels que estaven sotmesos al compliment pasqual—, d’ensenyar en llengua materna el catecisme (1591), de conservar dins la pròpia parròquia els llibres notarials —els rectors tenien el privilegi de poder actuar com a notaris— (1564), i d’establir periòdicament l’almoina de les misses, que servia alhora per a poder demanar la reducció de velles fundacions, impossibles de complir amb les rendes que tenien. Al final del segle XVI, la taxa sinodal (almoina que es donava al capellà per la celebració de la missa i que els sínodes diocesans revisaven periòdicament) era de 2 sous, a mitjan segle XVII de 4 (1647), i al final de la centúria havia pujat a 6 sous per a les parròquies i a 8 per a les sufragànies, que comportaven un cert desplaçament (la penalitat). Són abundants, sobretot a la segona meitat del segle XVII, les peticions de reducció de càrregues fundacionals, presentades per parròquies de molt diversa importància i també per monestirs i convents, cosa que assenyala clarament les dificultats econòmiques de nombroses comunitats. Les motivacions al·legades són que moltes rendes no eren exigibles després de la guerra dels Segadors —Santa Maria del Mar afirmava que la taula de canvi no pagava (1653)— i, a partir del 1681, l’encariment del preu del blat, a causa de les males collites.

La confessió dels fidels després de Trento

Confessionari d’Espirà de Conflent, segle XVII.

R.M.

La confessió auricular dels fidels de caràcter anual fou obligada el 1215 en el concili IV del Laterà (constitució XXI). El de la penitència, tal com ha destacat Jean Delumeau (1990), fou un dels sagraments més molestos per la vergonya (instintiva o inculcada) d’exposar al confessor els pecats de caràcter sexual. Durant l’edat mitjana la confessió en els temples havia tingut un caràcter semipúblic i s’havia fet en una mena de seients oberts i portàtils. No fou, però, fins després del concili de Trento (1545-63) que començà a introduir-se el nou model de confessionari de fusta, tancat i fix, que contribuí a donar més intimitat a l’acte; l’arquebisbe de Milà Carlo Borromeo en fou l’inventor i dissenyador (1565), fins al punt de precisar que entre l’espai del confessor i el penitent s’hi col·loqués “una làmina fèrria plena de forats petits i menuts a semblança d’un sigró” (1577). Els introductors dels flamants confessionaris als Països Catalans foren els jesuïtes; aviat, però, se n’instal·laren a les catedrals: mossèn Josep Gudiol (1902) en documentà l’existència a la catedral de Vic el 1578. Sia per l’acció de les guerres, per tractar-se simplement de peces d’“art menor” o per simple desgast, de confessionaris del segle XVII, se n’han conservat escassos exemplars: el d’Espirà de Conflent n’és una de les poques excepcions.

El rector i l’obreria parroquial

L’eix vertebrador d’una parròquia era el rector, obligat a dir la missa dominical per al poble, sense poder cobrar-ne l’estipendi o caritat. En aquesta etapa, al seu costat hi havia un vicari, de vegades dos, sobretot a les parròquies que tenien sufragànies, ja que aquestes eren cuidades per ells. Una de les diòcesis on eren més abundants fou la d’Oriola: 20 parròquies sobre 32. Quan la parròquia era gran o de vella tradició podia tenir al seu voltant una comunitat de preveres o de clergues, que incloïa també preveres segons les càrregues fundacionals. València tenia 17 comunitats que superaven els quatre capellans, Sogorb en tenia 4, Barcelona 9, Girona 5, Solsona 8 i Vic en tenia 6.

La forma d’accés a aquestes comunitats de preveres era molt diversa. En algun cas era a través dels beneficis, en d’altres per la via dels personats creats per a membres de la família fundadora, i en d’altres per la via de les distribucions sobre els diners ingressats per actes cultuals; els beneficis i sobretot les distribucions eren reservats a fills de la població. La complexitat de l’estructura beneficial obligà a la redacció d’un llibre on figurés la descripció de cadascun dels beneficis indicant el patró, les càrregues o obligacions i les rendes (Barcelona, sínode del 1677). L’estructura d’aquestes comunitats, proporcionada al volum de membres, era gairebé sempre la mateixa: el rector, un vicari, un arxiver, el procurador d’herències, un procurador de cobrances, el receptor de misses i bosser, els cabiscols (normalment dos), el diaca i el sotsdiaca, dos infermers, dos clavaris, dos oïdors de comptes, un notari, un advocat, l’organista i el mestre de capella, que dirigia els escolanets de toca o coristes. A un dels càrrecs, especialment al de mestre de capella, s’hi associava de vegades la funció de mestre d’infants i per això, com en el cas de Granollers (1700), en el seu nomenament i la seva contractació intervenien també els representants de la ciutat, la vila o el poble. En algunes ocasions es donava una divisió interna a la parròquia —les domeries —, que desenvoluparen una nova parròquia, com en el cas de la Garriga.

Un element important de l’estructura parroquial moderna eren les obreries i les pabordies, moltes fundades ja al segle XIII i que en el món rural —majoritari, cal no oblidar-ho— no eren gaire diferents del consell secular de la universitat. L’obrer i el paborde solien ser dos, elegits cada any entre els caps de casa, i en els pobles on es mantenia molt diferenciada la part forana de la part urbana acostumaven a ser un per cada àmbit. L’elecció solia fer-se el dia de Pentecosta, denominat també, en la documentació antiga, “dominica de quinquagèsima”, i entraven en el càrrec el primer de juliol. En els poblaments on no hi havia consell de la universitat assumien moltes vegades també la representació civil, Al segle XVI, la tria es feia per insaculació i qui sortia, en cas de no voler acceptar, es veia obligat a pagar una multa (40 rals a Sant Julià d’Altura, 1676). A poc a poc s’accentuà la intervenció del rector, considerat de sempre com a obrer major, i al segle XVIII fou ja majoritàriament ell qui els designava. En alguns moments d’aquest període s’estengué el costum que els mandats fossin biennals.

Els obrers eren els encarregats de la despesa ordinària del temple, tot i que les seves atribucions s’anaren restringint en favor del rector, el permís del qual era del tot necessari per a segons quines despeses (Santa Coloma de Gramenet, 1676), tant de manteniment com de funcionament, i de manera especial per a les d’il·luminació, és a dir, per a l’obtenció de la cera —inclòs el ciri pasqual— i l’oli per a la llàntia del Santíssim —que es va difondre molt en aquest període—, la recollida del qual era confiada de vegades als administradors de la confraria de la Minerva. Eren també administradors del bací d’ànimes i moltes vegades de l’almoina de pa per als pobres, que solia recollir-se el dia dels difunts (2 de novembre). L’obreria, doncs, era sinònim de la fàbrica parroquial, a la qual pertocava vetllar per les fonts de finançament. D’aquí que en moltes de les visites pastorals es plantegessin conflictes amb els obrers a l’hora de rendir comptes de la seva administració i que alguns d’ells figuressin entre els morosos, fins i tot, multats pel visitador, fet que dona a entendre que moltes vegades amb els diners de l’obra finançaven les seves pròpies despeses.

Les fonts més freqüents de finançament eren els censals i els censos imposats sobre les terres, molt variables, i havien de registrar-se en el llevador de censos, que calia presentar a revisió en les visites pastorals; molt sovint es recomanava que s’hi fes la capbrevació, per tal d’evitar-ne la pèrdua. No sembla que les parròquies fossin gaire riques en béns immobles, ja que el màxim que posseïen eren peces de terra deixades en herència i per tant molt repartides i mal situades, cosa que en dificultava la correcta explotació. Quant a la participació en el delme, sembla que la majoria de vegades rebien donatius dels delmers més que no pas autèntiques participacions. Quan fallaven aquestes aportacions o la despesa era molt alta, el recurs normal era l’obtenció de la talla entre totes les cases de la parròquia, feta generalment d’acord amb el seu potencial econòmic, tot i que després la feina era cobrar. En les visites pastorals una i altra vegada apareix la comminació als deutors a pagar.

En alguns casos les obreries tenien altres fonts d’ingressos. J.M. Puigvert assenyala per a Girona, tot i que són vàlides també per a altres llocs, les següents: els arrendaments d’hostals i tavernes, de molins fariners i d’oli, de carnisseries i dels corrals; els drets de plaça —llocs de venda en els dies de fires i mercats— i les contribucions de botiguers; els drets sobre pesos i mesures; les lleudes i els passatges (per exemple dels rius, com a Sant Adrià de Besòs, 1662); les gabelles —oli, vi, sal—, i les fleques, la notaria, els jocs —trinquet, pilota, i d’altres—, o els pous de gel (Elna). Cal afegir-hi, a més, les multes per poder treballar en dies festius i a les zones de marina per poder pescar en els mateixos dies (al Garraf aquest concepte s’enduia la desena part del valor de la pesca, que calia abonar a la parròquia del terme on es duia a terme l’activitat), i també la participació en el cobrament de les rendes de fundacions i de misses manuals per tal de rescabalar-se de la despesa de vi, d’hòsties i de cera, i per l’ús dels paraments litúrgics. També les captes, interiors i exteriors, ordinàries i extraordinàries, en diners o en espècies, solien ser competència dels obrers. Finalment, per a les despeses extraordinàries, com podia ser la predicació quaresmal, el municipi mateix els ajudava moltes vegades, contractant mendicants —caputxins i franciscans— o bé jesuïtes per a la predicació en la seva diversa modalitat de quaresma sencera o de mitja quaresma, però també es feia recurs a la talla, és a dir, a una imposició extraordinària per tal de sufragar-la.

La font principal de despeses era el manteniment de l’església. En primer lloc, segons apareix en la documentació d’aquest període, la reedificació de l’església, bé per eixamplar-la a causa del creixement de la població, bé per evitar-ne la ruïna, sobretot després de la guerra dels Segadors; en alguns casos les obres es devien al pas de sufragània a titular, i aleshores la iniciativa era múltiple (a Santa Eulàlia de Provençana, per exemple, van fer la petició el canonge patró, el rector i el batlle de l’Hospitalet, juntament amb Pere Damià, procurador dels habitants del lloc). El segle XVI, com ho seria després el XVIII, fou un segle constructor, mentre que el XVII fou més aviat un segle de restauració. Per a reduir la despesa s’apel·lava a les aportacions personals, estimulades com sempre amb les indulgències —generalment els 40 dies que podia atorgar un bisbe diocesà—, però també s’establien mesures extraordinàries com la imposició d’una talla especial (Cardedeu, trentè sobre la collita), l’aplicació dels romanents dels bacins de totes les administracions existents a la parròquia (Subirats) o el recurs a aquelles advocacions que tenien més èxit (com és ara el cas de la Geltrú, amb les presentalles i dons de santa Gertrudis).

Un segon capítol de despeses era el de l’ornamentació de l’edifici, sobretot la construcció de retaules, la reposició ja esmentada de les campanes, i la dotació o la reposició dels paraments litúrgics. Per tal de fer-hi front es recorria també a d’altres formes de finançament com el redelme arrendat a un conductor, els repartiments en blat i les aportacions dels diversos estaments, com la comunitat de preveres allà on existia. Finalment, un altre component essencial de les despeses era la neteja i l’enllumenament a base de cera i la llàntia del Santíssim. Per a la primera, a alguna parròquia (Sant Feliu del Racó, 1696) eren els mateixos feligresos els qui per torn en tenien cura, com també de tocar les campanes i obrir i tancar l’església, però el més normal era la presència de la figura d’un sagristà, elegit a vegades pel rector i els jurats (Montmell, 1686), al qual s’atribuïa en alguns llocs (Barcelona, 1700) l’obligació de fer l’inventari en començar a exercir l’ofici. Pel que fa a l’enllumenat, el més freqüent era la imposició de la talla a cada família, ja fos de manera unitària (Albinyana, cinc quartans el 1683) o segons el seu potencial.

El pietisme del Kempis

Xilografia de la Imitació de Crist, T.de Kempis, Barcelona, 1677, AHC.

AF/AHC - R.Mr.

Al llarg del segle XV al nord dels Països Baixos i a la baixa Alemanya es va estendre el moviment de la Devotio Moderna. Es tractava de cercles selectes (i minoritaris) de sociabilitat pietista, amics de les lectures pietoses i la meditació privada. Aquests cercles foren influïts, entre d’altres, per la lectura del llibre Imitació de Crist (1420-27), atribuït (bé que la seva paternitat no ha estat aclarida ni prou demostrada) al místic alemany Tomàs de Kempis (1379-1471). L’historiador neerlandès J. Huizinga (1919) el definí magistralment com “el llibre de la senzilla ciència de viure i morir per a l’esperit”. En efecte, es tracta d’una munió de sentències (amb un cert regust antiintel·lectual) que proposen al lector allunyar-se del món i del gaudi voluptuós de tota mena de riqueses, plaers i vanitats, a través del treball metòdic i d’una espiritualitat individualista, malenconiosa i resignada. Aviat el Kempis fou traduït a la llengua catalana (1482) i es va difondre amb una certa intensitat al llarg dels segles XVI i XVII, com ho avalen les moltes edicions que sortiren de les premses de diferents ciutats dels Països Catalans: 19 edicions en llengua castellana, 4 en llatí i 3 en català. Els jesuïtes en foren els principals difusors, tal com ha destacat Josep M. Rambla (1992): en aquest sentit és especialment destacable la traducció al català que en feu el jesuïta Pere Gil, que Sebastià Mathevat edità a Barcelona el 1621.

Les confraries

Butlla papal a la confraria de la Minerva de Cervera, 1564.

MDSC / R.M.

Al costat de les administracions dels altars cal accentuar la importància de les confraries en les comunitats parroquials, tot i no ser-ne exclusives, ja que moltes tenien la seu en esglésies conventuals. A totes les parròquies, sense excloure’n les rurals, n’hi havia dues, que s’estengueren sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI: la de la Minerva, que es cuidava d’estimular la devoció eucarística, amb la celebració del Corpus d’antiga tradició, l’exposició major del Santíssim, molt difosa amb el jansenisme, i una processó eucarística un diumenge el mes —generalment el tercer—, i la confraria del Roser, atenta a difondre la devoció del rosari, propagada especialment després que Pius V, en record de la victòria de Lepant (1571), n’instituís la festa pel primer diumenge d’octubre, i que solia celebrar actes especials el primer diumenge de cada mes. Ambdues confraries eren obertes, és a dir, s’hi podia inscriure tothom, condició que compartien amb 23 de les 37 establertes al bisbat de Barcelona en el període 1650-1700. Els administradors d’aquestes dues eren elegits en la festa del Corpus i del Rosari respectivament; als pobles solien ser dos —un casat i un fadrí—, i a les viles i ciutats solien ser un eclesiàstic, un militar o un pagès, un menestral i un bracer.

D’altres confraries, en canvi, eren tancades, ja que estaven reservades a membres de determinades professions, tot i que en alguns casos una mateixa confraria acollia artesans de diversos gremis. Les devocions de referència eren molt variades; a Barcelona, vuit estaven dedicades a Crist en diversos aspectes de la seva vida, onze a advocacions marianes, dotze a sants, tres a santes i una a l’àngel custodi. D’altra banda, disset havien estat erigides en esglésies de la capital diocesana i vint en pobles i viles. N’hi havia dotze que exigien una quota d’entrada —la més alta era d’una lliura que aportaven els joves mestres de cases i la més baixa era de 6 diners a la del Sant Crist de Salomó—. Vint-i-dues confraries tenien establerta una quota anyal, que anava des de 4 lliures i 4 sous dels fadrins dels mestres de cases a l’església dels servites, que no tenien quota d’entrada, fins a 4 diners dels confrares de la Verge de la Canal (clergues menors regulars de Barcelona).

Mossèn J.Albesa, beneficiat de la confraria del Sant Misteri, Cervera, 1540.

MDSC / R.M.

L’alta direcció de les confraries requeia sobre el rector i els obrers, que en moltes parròquies controlaven l’elecció dels pabordes o les pabordesses, directors de les confraries encarregades de tenir cura de l’altar o la capella, de la cera per a les celebracions i les processons, de fer l’acapte els diumenges i altres dies possibles, d’estar atents a les necessitats espirituals dels confrares en cas de malaltia i d’ocupar-se dels funerals en el moment de la mort. La relació entre les confraries no sempre era fàcil, i tant l’ordre de passar els bacins en les misses dominicals com les precedències en les processons solien ser els punts més conflictius, que determinaren molts rectors a signar concòrdies per tal d’evitar els conflictes, tot i que de vegades eren les mateixes confraries les que prenien la iniciativa del pacte. L’administració també era conflictiva tant a l’hora de l’acapte com a l’hora de retre comptes. Antoni Comas va posar en relleu, ja fa anys, la importància de la confraria del Roser i de les seves majorales en la conservació del català popular, tasca més important encara després del decret de Nova Planta. Gran part de la demanda artística d’aquella època sortia de les confraries; per a Girona, Puigvert ha assenyalat que en el període 1600-15, 22 de les 63 comandes d’obres de caràcter religiós van ser fetes per la confraria del Roser.

La parròquia exercia dues funcions més, segons la documentació del segle XVII: el préstec de diners a la universitat i la gestió de la botiga del blat. Les visites pastorals de la dècada dels seixanta presenten constants referències a deutes del poble amb l’obreria (Castelldefels, per exemple, devia 392 lliures el 1676), dels administradors d’altars i confraries i de particulars (a l’oficialat barceloní el 1662, el 30,6% de parròquies presentava alguna morositat econòmica), de manera que el 1676, els bisbes optaren per determinar que caldria la seva autorització per a atorgar préstecs i, moltes vegades, establiren terminis per poder cobrar els endarreriments. Aquesta morositat s’accentuà, si més no en algunes zones, a la darreria de segle, i afectà fins i tot el retard en la celebració dels sufragis pels difunts, cosa que obligà els bisbes a fer que en el llibre d’òbits figuressin els notaris del testament i les deixes funeràries (1683, 1698).

L’estatut de la botiga del blat, força comuna al Principat segons Puigvert, es presenta tothora confús: en podien tenir les parròquies i les confraries (Sant Pau d’Ordal, Pontons, Sitges, 1683) i, a vegades, era única per a la parròquia i la universitat (Canyelles). El botiguer donava compte no sols al rector sinó als jurats (al Penedès, el 1686, 28 parròquies tenien aquest estatut), amb els quals compartia el dret a tenir la clau. En reintegrar el blat manllevat, calia afegir-hi la puja (un quartà per quartera prestada) i el blat servia per a la sembra, per a ajudar els pobres i per a aconseguir finançaments especials.

La Inquisició moderna

Llibre d’Erasme, censurat, s.d.

BUV

A la Corona d’Aragó el tribunal inquisitorial funcionava, des dels seus mateixos inicis, com a conseqüència de la difusió de l’heretgia càtara. El concili de Tarragona i l’edicte reial de Jaume I (1233), que es donà a petició del papa Gregori IX, assentaren les bases de la Inquisició als regnes. A l’article vuitè de l’esmentat edicte, el rei manava al bisbe que nomenés un sacerdot mentre ell es reservava el nomenament de dos laics que l’acompanyarien en les perquisicions. El 1242, el nou concili de Tarragona, que reuní l’arquebisbe Pere Albalat, i en el qual Ramon de Penyafort tingué una participació destacada, va establir l’organització de la Inquisició medieval sota la jurisdicció dels bisbes i el protagonisme, gairebé exclusiu, dels dominics.

El paper de la monarquia en aquesta Inquisició medieval va ser bastant passiu. Hi hagué, per descomptat, tensions amb el Sant Ofici quan aquest va prohibir al segle XIV les obres d’Arnau de Vilanova o de Ramon Llull, cosa a la qual els reis de la Corona d’Aragó s’oposaven. No obstant això, al llarg del segle XV, la pressió de l’antisemitisme popular, les necessitats de l’aparell estatal i el progressiu castellanocentrisme de la monarquia espanyola, decidiren els Reis Catòlics a crear un nou tribunal de la Inquisició per a tot el territori espanyol, l’eix del qual fos Castella.

L’1 de novembre de 1478, el pontífex Sixt IV va concedir als monarques espanyols la facultat de nomenar dos o tres inquisidors a Castella, que havien de ser barons, de reconeguda honestedat, mestres o batxillers en teologia i doctors o llicenciats en cànons. El 27 de setembre de 1480, els Reis Catòlics aplicaren aquesta prerrogativa i nomenaren Miquel Morillo i Juan de San Martín inquisidors de Castella. Aquests s’instal·laren a Sevilla pel gener del 1481. Des del novembre del 1481, el rei pressionà repetidament el papa Sixt IV per tal d’aconseguir la butlla que permetés l’establiment de la nova Inquisició, també a la Corona d’Aragó. Abans de la legitimació pontifícia, el rei va nomenar, ja al desembre del 1481, dos inquisidors per a la Inquisició de València, i rellevà els representants de l’antic tribunal. A l’abril del 1482 el papa es va veure forçat a assumir la institucionalització inquisitorial a la Corona d’Aragó. Després de diverses temptatives, la situació es consolidà a l’octubre del 1483 amb el nomenament de fra Tomás de Torquemada com a inquisidor general, tant per a Castella com per a la Corona d’Aragó. Havia nascut la Inquisició moderna. A Catalunya on, contràriament al que succeí a València, havia continuat en actiu l’únic inquisidor medieval, Pere Comte, pel maig del 1484 s’instal·laren els nous inquisidors fra Juan Franco i fra Guillem Caselles.

Tanmateix, quines diferències hi hagué entre la Inquisició medieval i la moderna, entre la castellana i l’espanyola? La primera evidència quant a aquesta qüestió és que d’Inquisició moderna, només n’hi va haver als territoris de la monarquia hispànica, a Portugal i a Itàlia. A Portugal es creà el 1547, després d’uns intents previs el 1531 i el 1536. A Itàlia fou creada el 1542 pel papa Pau III, que establí un conjunt de tribunals al llarg del territori italià, els quals, posteriorment, van anar adquirint autonomia respecte al control central del pontífex. Nàpols i Milà, tot i formar part de les possessions italianes de la monarquia hispànica, tingueren tribunals inquisitorials dependents de Roma (malgrat els intents del 1509, el 1524 i el 1564, d’establir a Nàpols la Inquisició espanyola), mentre que a Sicília i Sardenya es constituïren tribunals depenents de la Inquisició espanyola.

El pas d’una inquisició a una altra no va significar un gran canvi en els procediments. El Directorium Inquisitorum de Nicolau Eimeric va ser el manual típic i habitual dels inquisidors moderns. Les ordenances de Torquemada i Diego de Deza foren meres còpies del dret inquisitorial fixat per Eimeric. Francisco Peña, el 1578, no va fer altra cosa que adaptar la vella legislació a la nova casuística herètica. El turment formava part del dret canònic des de mitjan segle XIII (Ad extirpandum, d’Innocenci IV, 15 de maig de 1522). La tipologia de les presons es mantingué sense grans canvis des de Gregori IX. La pena de mort a la foguera per causa d’heretgia va ser aplicada per l’Església, com a mínim, des del concili d’Orleans del 1022.

El fet d’exhumar les restes dels convictes d’heretgia després de morts per a cremar-los va ser una pràctica canònica legal des del concili d’Albí (Regne de França) del 1254. La confiscació de béns va ser un recurs ordinari del dret medieval, i està documentat que al concili de Tours del 1163 s’ordenà als prínceps que confisquessin les propietats dels heretges. La inhabilitació dels descendents es va prescriure al concili de Tolosa (1229), s’adoptà a la constitució de l’emperador Frederic II, i formà part del dret canònic des de Bonifaci VIII. I fins i tot el tan comentat secret inquisitorial va ser adoptat als concilis de Narbona (1244) i Besiers (1246) a petició de la seu apostòlica. Al manual més antic que es coneix de la forma de processar, el Procesus inquisitionis (1244), es justificava la pràctica del secret apel·lant a les disposicions de Gregori IX i Innocenci IV. L. Sala i Molins ha reiterat en els darrers anys la seva opinió que la Inquisició espanyola no va ser sinó la translació a Espanya del model inquisitorial encunyat per Roma des del segle XIII.

És, aleshores, la identitat de les víctimes la principal raó de la diferenciació? Va ser l’antisemitisme la connotació més pròpia de la Inquisició moderna? La realitat és que no, ja que aquest arrencava de l’Espanya visigoda. Els textos inquisitorials medievals estan plens de referències contra els jueus i els conversos.

El factor religiós —el problema jueu— no sembla haver estat decisori en el naixement de la Inquisició moderna. La historiografia jueva —Martin A. Cohen, Ellis Rivkin i, sobretot, Benzian Netanyahu— considera que els judeoconversos estaven al final del segle XV assimilats al cristianisme. El judaisme, com ho proven els escrits de rabins contemporanis (els responsa), es reduïa a algunes cerimònies residuals folklòriques. Les conversions en massa s’havien produït entre el 1391 i el 1415. La Inquisició —segons el supòsit religiós de perseguir el criptojudaisme— s’hauria d’haver establert llavors i no quasi un segle després. La persecució de jueus obeïa, essencialment, a mòbils socials i polítics: frenar l’emergència d’una classe mitjana d’origens jueus i enrobustir l’aparell de l’Estat a cavall de la necessària unitat nacional. De fet, la Inquisició, segons Netanyahu, no va arribar a processar ni el 5% dels conversos que hi havia aleshores a Espanya. Va ser la Inquisició la que, paradoxalment, va estimular el ressorgiment del moribund “marranisme” espanyol en alimentar el seu victimisme històric.

Quina fou, doncs, la diferenciació principal d’una i altra Inquisició? Sens dubte, la funció política que des del principi va tenir la Inquisició espanyola al servei de l’Estat. La instrumentalització política de la Inquisició és evident. La monarquia espanyola, debilitada pella pluralitat de jurisdiccions i per la particular estructura feudal originària del seu espai polític, va necessitar el poder inquisitorial com a suprema legitimitat per a escombrar totes les resistències al poder sobirà. Si França, per exemple, no va establir aquesta Inquisició moderna va ser perquè no la va necessitar.

Familiars de la Inquisició al bisbat de Vic, 1600

Perfil dels familiars de la Inquisició del bisbat de Solsona. 1600.

Els familiars del Sant Ofici constituïen una peça clau de l’engranatge inquisitorial i la seva implantació en el territori. Emplaçats entre el tribunal del districte i els eventuals reus locals, la comesa dels familiars era, sobretot, la de sotjar l’heretgia o la simple irregularitat religiosa o moral, tot encoratjant les delacions i imputacions al si de la comunitat mateixa. La condició de familiar era cobejada no sols pel temor que infonia inevitablement en aquells que no n’eren, sinó, a més, pels avantatges que solia comportar, com ara la possibilitat d’acollir-se al fur especial de la Inquisició en tota mena de causes o de beneficiar-se, alhora, de determinades exempcions fiscals o d’altra mena, com ara la llicència per tal de poder dur un gènere d’armes que eren vedades a la majoria. Els familiars, però, havien d’acomplir alguns requisits, que no eren pas a l’abast de tothom. Una certa solvència material era sempre un punt a favor. Així, l’adquisició o consecució d’una familiatura solia coronar o acompanyar un procés previ o simultani d’ascens social. A Catalunya la condició de familiar era incompatible amb l’exercici de càrrecs públics, municipals i d’altra mena. El fet influí en el perfil sociològic dels familiars del Principat. El familiar ideal, almenys a la ruralia, i d’acord amb l’exemple del bisbat de Solsona de començament del segle XVII, era un pagès o labrador d’uns quaranta anys o vorejant ja la cinquantena; no sempre rico exactament, sinó més aviat benestant; i, sobretot, assenyat i quieto. Als nuclis urbans com ara Barcelona, Girona o Tarragona, els familiars locals es reclutaven, sobretot, en els rengles dels negociants, notaris i “artistes” o menestrals que practicaven un art no mecànic.

La trajectòria del Sant Ofici

Escut de la Inquisició, Barcelona, s.d.

G.S.

La trajectòria de la Inquisició als Països Catalans va estar marcada per la dialèctica entre l’afany d’ampliació de la seva jurisdicció per part de la monarquia i les resistències que això generava. Aquestes resistències van adoptar diverses formes (ambaixades de protesta, pressions dels conversos a Roma), però, sobretot, es projectaren a través de les corts.

Les corts dels anys 1484-88 plantejaren la primera batalla foral quant a la Inquisició, polaritzada en dues direccions: la identitat catalana dels inquisidors i la defensa dels interessos dels processats (especialment conversos). La batalla la va guanyar el rei Catòlic, que, al juliol del 1487, va instal·lar dos nous inquisidors, en qui tenia plena confiança, a Catalunya: Alfonso de Espina i Sancho Marín. La primera causa de fe data d’aquest any. A les corts del 1510 ja no es plantejà la identitat dels inquisidors sinó els abusos en l’exercici dels seus càrrecs, i s’obrí el dilema sobre la delimitació de les competències de la jurisdicció inquisitorial respecte a la d’altres jurisdiccions, cosa que va ser un cavall de batalla permanent al llarg de les diverses corts del segle XVI.

El 1568 va esclatar el conflicte, larvat molt de temps, entre els diputats de la Generalitat de Catalunya i els inquisidors. Aquests darrers i els servidors laics de la Inquisició, anomenats “familiars”, es negaven a pagar els impostos de la Generalitat, tot al·legant que n’estaven exempts. Els inquisidors de Barcelona, Padilla i Jerónimo Zurita y de Castro, excomunicaren els diputats i oïdors de la Generalitat i capturaren dos magistrats, el diputat militar Andreu Ferrer, el veguer i d’altres funcionaris. El bisbe de Barcelona es negà a posarse a favor dels inquisidors en el plet, i va prohibir al clergat de publicar les excomunicacions contra els diputats. El conflicte se saldà amb la intervenció del rei, que alliberà els presos. El plet va donar, com a resultat, l’acceleració de la concòrdia de juliol del 1568, que el Consell d’Aragó, en col·laboració amb el Consell de la Suprema i General Inquisició, anava gestant des del 1554.

Nombre de familiars de la Inquisició a Catalunya. 1600.

A la concòrdia, de 46 punts, s’establien severes limitacions del nombre de “familiars”. A Barcelona, només n’hi podia haver un màxim de 50; als llocs de fins a mil veïns, un màxim de 8; als de 400 veïns, 6; als de 200-400, 4, i als de menys de 200, 1 o 2, excepte als pobles marítims o de frontera on els inquisidors en podien nomenar dos més dels que els corresponien pel nombre d’habitants. S’exigia, quant als “familiars”, que “sean quietos y pacíficos y llanos y no poderosos frayles ni clérigos ni omicidas ni bandoleros, ni processados ni facinerosos”. D’altra banda s’establien, també, dures restriccions jurisdiccionals.

Però les diferències entre diputats i inquisidors no acabaren aquí. Els inquisidors presentaren al papa, pel novembre del 1569, un memorial amb tots els seus greuges. Els diputats tampoc no restaren inactius i enviaren un ambaixador a Roma al gener del 1570, a la vegada que Joan Torroella, del Consell d’Aragó, elaborava un llarguíssim informe, destinat al rei i de caràcter plenament constitucionalista —antecedent dels redactats el 1640—, que va contribuir al fet que el monarca, si més no, no prengués partit a favor del Sant Ofici. El 1570, les aigües semblaven haver tornat a mare, ja que el 9 d’agost d’aquell any, per primera vegada, els consellers, juntament amb el virrei, assistiren a un acte de fe inquisitorial.

Les corts catalanes del 1599 tornaren a posar sobre la taula el problema de la jurisdicció, i s’aconseguí rebaixar el nombre de familiars fixat a la concòrdia del 1568. Les corts del 1626 constituïren una gran ocasió per a l’exposició de greuges contra el Sant Ofici, però el seu final abrupte va beneficiar els inquisidors. La situació d’aquests en els anys anteriors a la revolta catalana del 1640 va ser de progressiva debilitat. Com va dir un dels inquisidors “el amor que tienen a sus constituciones y estilos es tan dañosa para la Inquisición que no se pueden vencer en las ocasiones, ni contenir en ayudar y favorecer a su patria sin acordarse que son ministros”.

Familiars de la Inquisició al bisbat de Vic. 1600.

De fet, hi hagué familiars de la Inquisició que militaren a la revolta, cosa que no va ser obstacle per a una evident agressivitat popular contra el tribunal que, sobretot, s’expressà en l’assaltament que, pel Nadal del 1640, es va fer al palau inquisitorial, en què van ser penjats diversos jutges de l’Audiència davant de la finestra de l’inquisidor Abad i Huerta. El tribunal va mantenir la seva precària estructura organitzativa fins al setembre del 1643, quan es convertí en l’únic organisme vinculat a la monarquia espanyola que es mantingué a Catalunya. En aquesta data van ser nomenats inquisidors per Roma Jaume Ferran i Jaume Pla, canonges d’Urgell i Girona respectivament —el primer havia estat col·laborador i home de plena confiança de Pau Claris—, nomenament fet amb retard, atès que des de la concòrdia del gener del 1641, signada per Catalunya amb Lluís XIII de França, s’havia establert que els inquisidors fossin catalans i de nomenament eclesiàstic, com a l’època medieval. Els inquisidors desallotjats van establir a Tarragona una Inquisició paral·lela, que recuperà la iniciativa al gener del 1653 després del retorn de Catalunya a l’obediència espanyola. Els dos primers nous inquisidors van ser Miguel Rodríguez i Francesc Roger. Dels inquisidors d’obediència francesa se sap que Pla va morir el 1653 i Ferran va ser apressat. Els intents, per part de la monarquia francesa, de mantenir una Inquisició nord-catalana després del 1652 van ser estèrils a causa de l’oposició de Roma, en particular del papa Innocenci X.

En els anys finals del segle XVII continuaren els conflictes jurisdiccionals de la Inquisició amb l’administració eclesiàstica i amb el Consell de Cent, i la universitat de Barcelona prengué posició contra la Inquisició el 1680. El 1696 va ser expulsat pel rei l’inquisidor Sanz i Muñoz pels seus conflictes amb l’Audiència. El 1697, al setge de Barcelona pels francesos, el palau inquisitorial va patir grans destrosses pel bombardeig i els inquisidors hagueren d’abandonar la ciutat durant l’ocupació francesa. El 1705, amb l’entrada de Carles III a Barcelona, els inquisidors Pere de Soto i Francesc Taverner abandonaren novament Catalunya. Les constitucions pactades per Carles III amb el Consell de Cent i la Generalitat mantingueren la Inquisició de nomenament reial amb la consideració que l’inquisidor general havia de ser, alternativament, de Castella i de la Corona d’Aragó. Així, van ser nomenats Miquel de Calderó i Josep Bosc, austriacistes de tota confiança.

Després de l’entrada de Felip V a Barcelona el 1714, va ser nomenat un nou inquisidor: Marcial Santos. Així, doncs, la Inquisició estigué sempre al servei del poder polític del moment.

El segle XVIII, en plena crisi econòmica del tribunal, fou un llarg període d’atonia per al Sant Ofici, que va patir una llarga agonia des del 1808 fins a la seva definitiva supressió el 15 de juliol de 1834.

Estructura i víctimes

La Inquisició es dividia en 15 tribunals que cobrien els anomenats districtes territorials. Els tribunals de Barcelona i València tingueren una extensió territorial mitjana, ambdós entorn dels 30 000 km2, molt lluny de l’extensió del de Valladolid (90 000 km2). La geografia del districte de Barcelona va patir algunes variacions al llarg del temps. Inicialment, només va comprendre les diòcesis de Barcelona, Tarragona, Vic, Girona i Elna. Les de Lleida i d’Urgell, des del 1486, van pertànyer al fugaç tribunal de Lleida, que va desaparèixer el 1492, quan va passar al tribunal de Saragossa. El bisbat d’Urgell va retornar al tribunal de Barcelona el 1498. La diòcesi de Tortosa va pertànyer sempre al tribunal de València.

Al marge dels dos inquisidors, l’organigrama administratiu tenia molts altres funcionaris: el procurador fiscal, l’assessor, els tres secretaris, l’agutzil, el nunci, l’alcaid i els familiars. El 1567 hi havia 785 familiars al districte de Barcelona. Un de cada cinc pobles de Catalunya dels registrats al cens d’aquell any tenia entre els seus veïns un familiar del Sant Ofici. El control inquisitorial va ser més urbà que rural. Al segle XVII el nombre de familiars va augmentar, però sobretot es constata la major projecció rural de la Inquisició.

El nombre total de processats pel tribunal de Barcelona, segons J.M. Blázquez i J. Bada, ascendia a 5 907 (4 684 homes, 1 201 dones i 22 desconeguts), el 27,25% dels quals eren estrangers, amb un notable predomini de francesos. La distribució per delictes era la següent: 1 319 condemnats per judaisme, 819 per luteranisme, 523 per proposicions herètiques, 419 per superstició, 335 per bigàmia, 318 per paraules injurioses, 221 per moriscos, 204 per sol·licitacions, 124 per l'autoría (protecció a heretges) i la resta per causes diverses.

La comparació amb el tribunal de València només es pot efectuar per al període 1560-1700. El nombre de processats d’aquest durant els mateixos anys va ser gairebé del doble: 2 907 processats a Catalunya i 4 429 a València, tot i que encara va ser més gran el nombre de processats a Saragossa (5 486). La sanció penal tampoc no reflecteix que el tribunal de Catalunya fos especialment dur. Blàzquez registra un total de 713 absolts i només 791 condemnats a mort (dels quals 712 en efígie i només 79 en persona).