Interior del Museu Provincial d’Antiguitats, capella de Santa Àgata, Barcelona, s.d.
AF/AHC-J.C.-R.F.
L’origen de la idea de museu caldria cercar-lo molt enrere en l’època moderna. Al segle XIX es feu, però, el pas al sistema de museus modern. Dit d’una altra manera, fou el moment en què el col·leccionisme divers heretat del passat cedí el lloc a l’espai d’exposició i presentació de materials que avui hom coneix correntment com a museu.
A grans trets caldria distingir tres tipus de museus, encara que no sempre s’hagin presentat de manera separada: els museus històrico-arqueològics, els museus artístics i els museus d’història natural.
La primera fase de constitució dels museus moderns a Catalunya correspon als anys immediatament posteriors a la revolució liberal. És el cas dels museus arqueològics de Tarragona i de Barcelona. Ambdós tenien uns precursors ben definits. El de Tarragona, fundat per la Comissió Provincial de Monuments, tenia un precedent en els treballs arqueològics de la Societat Econòmica Tarraconense d’Amics del País, ja des de l’època del bisbe Armanyà. A Barcelona, consta pel testimoni de Villanueva que Marià Oliveras, canonge de la catedral de Barcelona, ja havia proposat la creació d’un museu d’antiguitats a l’Esplanada de la Ciutadella. Però fou amb la proposta de Pròsper de Bofarull a l’Acadèmia de Bones Lletres, l’any 1835, que el projecte adquirí una formulació seriosa: es tractava, per raons de conveniència i de necessitat, de recuperar peces romanes i medievals procedents de l’edifici de la Inquisició i dels convents tot just abandonats de Barcelona i de reunir-les en un museu. El treball de l’Acadèmia, en particular la dedicació de Joan Cortada, permeté instal·lar als baixos del convent de Sant Joan una ja considerable col·lecció l’any 1844. De manera paral·lela, la Comissió Provincial de Monuments Històrics y Artístics, dependent de la Diputació Provincial, inicià la tasca d’aplegament del patrimoni arqueològic. Cap a final dels anys seixanta, arran de la donació de la capella de Santa Àgata com a espai per al nou museu, es concebí la idea de crear un museu d’arqueologia cristiana, que el canvi polític reconduí a la primitiva idea d’un autèntic museu arqueològic. Un cop restaurada la capella per Elies Rogent, les peces del museu de l’Acadèmia passaren a Santa Àgata per a formar, amb les de la Comissió, el Museu Provincial d’Antiguitats, el qual assolí un marc legal apropiat amb la Reial Ordre de 28 de novembre de 1879. No és possible detallar el procés que consolidà el Museu amb l’absorció de col·leccions particulars o l’adquisició de peces, però certament el primer catàleg seriós, preparat pel seu director, Antoni Elías de Molins, demostra que el museu modern no fou una creació ex novo. En els trenta anys següents, portà la vida lànguida d’un museu de l’Estat, considerat a més de tercera classe, mentre el pes de la iniciativa pública i privada reposava en els ajuntaments.
Si fa no fa en els mateixos anys, s’estaven realitzant importants esforços en el camp de la història natural. Hi havia a Barcelona i Catalunya tot un seguit de petites col·leccions botàniques, zoològiques i mineralògiques producte de dedicacions esparses, més o menys amateurs. Les més emblemàtiques eren la de sals de Cardona de la duquessa de Medinaceli, o la botànica de la família Salvador. El pas a un museu modern que les aplegués, però, no s’hauria fet sense la intervenció d’un personatge singular i benemèrit: Francesc Martorell i Peña. Membre d’una família d’importants comerciants de Barcelona, Martorell dedicà molts anys de la seva vida a constituir unes impressionants col·leccions d’història natural (principalment de mol·luscs) i d’arqueologia, a més d’una important biblioteca sobre aquestes matèries. En morir, l’any 1878, les cedí a la ciutat juntament amb una important quantitat de diners per tal d’iniciar un museu d’aquestes especialitats. Així, quatre anys més tard obrí les portes el Museu Martorell de la Ciutadella. En aquesta primera etapa en fou el principal impulsor Manuel Martorell i Peña, germà del mecenes.
El Museu Martorell patia d’una certa indefinició conceptual, ja que era, al mateix temps, museu d’història natural i arqueològic (val a dir que, en estar centrat en la prehistòria, no s’interferia amb l’arqueològic de Santa Àgata, que es dedicà a l’arqueologia romana i la medieval). La indefinició no tan sols es va mantenir sinó que augmentà en els anys següents: l’any 1888, s’hi incorporaren tota una sèrie de col·leccions exhibides a l’Exposició del 1888 (col·leccions de minerals, troncs, etc.), a part d’altres donacions al fons del Museu. Aquestes dificultats conceptuals es resolgueren arran de la clarificació que es realitzà en els museus barcelonins l’any 1891.
En efecte, aquell any la part arqueològica del Museu Martorell passà al Museu Històrico-Arqueològic de Barcelona, d’iniciativa municipal, amb seu al Palau de Belles Arts de la Ciutadella. L’Estat es negà a fusionar-lo amb el Museu de Santa Àgata a proposta de la Junta Autònoma de Museus, l’any 1902. Aquell mateix any les col·leccions foren traslladades a l’Arsenal de la mateixa Ciutadella. D’allí van passar al Palau Nacional de Montjuïc, on l’any 1932 foren transferides totes les peces no epigràfiques del Museu Provincial d’Antiguitats de Santa Àgata. Així es posava fi a la dispersió dels fons arqueològics que s’havia institucionalitzat en els anys vuitanta del segle anterior. Bastants anys després, el 1924, se separaren del Museu Martorell les col·lecions de zoologia, que foren instal·lades a l’antic edifici del restaurant de l’Exposició, obra de Domènech i Montaner.