La guerra civil catalana

La guerra civil catalana. 1462-1472.

L’època “de les torbacions” (1462-72), tal com la denominaren els contemporanis, va ser el procés final d’una crisi ben complexa i d’enfrontaments politico-socials, latents des de feia temps, que s’agreujaren al Principat a mitjan segle XV. En el conflicte es dirimia el concepte de pactisme, que havia regulat la relació entre el sobirà i les institucions al llarg del darrer segle, i s’hi afegiren les bandositats entre la noblesa, l’oposició entre els remences i els senyors feudals, i a les ciutats, les lluites pel poder com, en el cas de Barcelona, entre la Busca i la Biga.

El detonant de la crisi fou l’autoritarisme de Joan II, que es manifestà tot just exercí la Uoctinència del seu germà Alfons durant les corts de 1454-58. Les divergències amb els estaments superiors del país representats a les corts, es convertiren en un enfrontament obert quan el rei empresonà el seu primogènit, el príncep Carles de Viana, al final del 1460. Aleshores, la Diputació del General, per tal d’aconseguir l’alliberament del príncep Carles, creà el “Consell representant lo Principat de Catalunya”, amb atribucions extraordinàries, ja que el problema familiar era considerat una qüestió nacional i s’identificava amb la defensa dels privilegis propis dels estaments alts, tot i que en deien les lleis “de la terra”. Seguint l’estructura de les corts, l’integraren vint-i-set consellers —nou per braç—, fins que el 25 de febrer de 1461 s’augmentà el seu nombre amb els tres diputats i els tres oïdors de comptes del General. Una part important del Consell era formada pels homes del municipi barceloní, entre els quals hi havia el conseller Miquel Desplà i el buscaire Pere Destorrent, que aviat seria executat per traïdor.

El Consell, òrgan suprem dels interessos de l’oligarquia i de l’aristocràcia, va obtenir el reconeixement oficial de la monarquia per mitjà de la concòrdia de Vilafranca (juny del 1461), que negociaren els seus membres i la reina Joana Enríquez, en representació del seu espòs. Fou un gran èxit pel Consell, ja que el rei, tot i conservar la potestat reial, claudicava i acceptava unes limitacions extraordinàries: no podia entrar al Principat sense permís dels diputats i havia de delegar el poder executiu en la persona del lloctinent, el seu primogènit el príncep Carles; fins i tot els funcionaris reials, normalment nomenats per Joan II, haurien de ser aprovats per les institucions catalanes, sobretot per la Diputació del General de qui rebrien el sou.

La mort de Carles de Viana, lloctinent perpetu i hereu del tron, al setembre del 1461, obrí el parèntesi de la guerra civil, tot i que de moment fou reconegut amb els mateixos títols el seu germanastre Ferran, sota la tutoria de la reina Joana. Amb la idea d’aconseguir el retorn del seu espòs, la reina cercà l’aliança dels buscaires barcelonins, que es comprometeren en el complot de Sant Maties el 24 de febrer de 1462. La Biga aprofità l’ocasió per a desfer-se de la reina i dels buscaires moderats, com l’esmentat Destorrent, acusats de conspirar a favor dels monarques. L’execució dels principals dirigents, que eren ciutadans honrats i mercaders, i l’exili d’uns altres deixaren el camp lliure al patriciat que, per mitjà del Consell del Principat i de la Diputació del General, també va prendre la decisió d’organitzar un exèrcit contra els remences alçats a la zona de Girona, on s’havien refugiat la reina i l’infant; era l’inici de la guerra civil.

L’alçament de la pagesia en la primera guerra dels Remences feu que ambdós bàndols sol·licitessin la seva aliança, que finalment aconseguí la reina en pactar amb Francesc de Verntallat; però el problema dels camperols passà a segon terme, en barrejar-se amb la guerra civil a l’Empordà i a la Selva.

És difícil definir la composició dels dos bàndols per la seva diversitat i per la manca d’una ideologia clara. Al costat del rei hi havia els nobles més o menys cortesans, com els Cardona i els Montcada, els vescomtes d’Illa i d’Évol, Martí Guerau de Cruïlles, Pere de Rocabertí, els cavallers Olms i Vilamarí, i també els remences i els buscaires barcelonins, tots per motius diferents. Hi havia també destacats eclesiàstics, com l’arquebisbe Pedro de Urrea, Lluís Despuig, mestre de Montesa, Joan Margarit, el bisbe de Girona, el castellà d’Amposta Bernat Hug de Rocabertí i l’abat de Poblet Miguel Delgado (però la comunitat de Poblet, com la de Santes Creus, era rebel). En el bàndol de la Diputació del General militava el patriciat urbà, que dominava les institucions aliat amb la noblesa laica, per exemple el cavaller Arnau de Vilademany i de Blanes, i amb sectors eclesiàstics: Cosme Montserrat, bisbe de Vic, l’abat de Montserrat, diversos canonges; també l’element popular unit al record del pretès “Sant Karles de Catalunya”, és a dir, el príncep de Viana. Eren, doncs, grups heterogenis, en els quals foren freqüents les desercions, algunes tan sonades com la dels Margarit de Girona. Foren els moderats els qui es passaren al bàndol de Joan II, a mesura que els exèrcits reials s’imposaven, sostinguts pels francesos després del tractat de Baiona entre el monarca i Lluís XI de França (maig del 1462). El bàndol del General, mancat del suport d’Aragó i de València, també cercà l’ajut exterior i va oferir la corona successivament a Enric IV de Castella en la primera etapa de la guerra, a Pere de Portugal en la segona (1464-66) i, per fi, malgrat les proposicions de pau de Joan II, a Renat d’Anjou, duc de Provença, a la darrera etapa (1466-72).

Nombroses famílies nobles tenien alguns dels seus membres en cada bàndol (Rocabertí, Pinós, Cervelló, Queralt…), com també estava dividida l’alta jerarquia eclesiàstica. A Barcelona hi ha constància d’algunes famílies patrícies dividides: la de Pere Dusai i de Gualbes, que morí dement el 1467, o la de Miquel de Bellafilla, que fou executat per traïdor el 14 de febrer de 1463, entre d’altres. En l’ambient eclesiàstic, es troba el confinament de tres canonges i de tres monges de Pedralbes per sediciosos. Aquestes i altres mesures fan evident l’existència de nuclis de descontents a la capital, i també en altres poblacions, com és normal en qualsevol guerra civil. Gairebé des de l’inici del conflicte, tant ciutadans honrats com cavallers foren protagonistes de desercions, i els seus béns quedaren confiscats en mans de la Generalitat. Alguns passaren a ocupar càrrecs de responsabilitat al costat de Joan II, per exemple Joan Almogàver. Fins i tot un dels diputats, Bernat Saportella, fugi a Tarragona, on s’integrà en el consell reial i creà una diputació del General paral·lela (1462). Fou un dels moments culminants de la contesa, com també la presa de Lleida, Vilafranca del Penedès, Amposta i Tortosa (estiu del 1464) pels exèrcits reials, i algunes famoses batalles com la de Rubinat (juliol del 1462), on caigueren presoners alguns nobles rebels: Jofre de Castro, Hug i Guillem de Cardona, Arnau Roger d’Erill, que foren executats per reial ordre, juntament amb el síndic lleidatà Joan Agulló.

A més del perill dels sediciosos, Barcelona, que suportava el pes de la guerra, estava afligida per altres problemes —com els sorgits a causa del pagament de la soldada als homes de l’exèrcit— que repercutiren en el seu desgavell i desorganització durant tot el conflicte. Com que la host era mercenària, els soldats rasos pagats pel municipi, els que subvencionaven els gremis i els que soldejava la Generalitat cobraven sis florins mensuals. Es comprèn que l’inevitable augment de les imposicions ordinàries, que gravaven sobretot els queviures, fos una càrrega insostenible per a la població, empobrida per la manca de treball i per la minva del comerç produïdes per una guerra llarga i feta en el seu mateix territori. Només cal dir que, a l’estiu del 1462, el municipi va haver de votar un pressupost de 60 000 lliures per cobrir les despeses bèl·liques. No sorprèn, doncs, que la Taula de Canvi, obligada a avançar les sumes avalades per les imposicions i, per tant, reemborsades a llarg termini —uns vint anys—, no pogués resistir la pressió i fes fallida el 1468.

L’any decisiu per a l’acabament del conflicte fou el 1470: les Corts de Montsó votaren un subsidi econòmic a favor del monarca; Joan de Lorena, fill de Renat d’Anjou i lloctinent seu a Catalunya, va morir deixant una greu situació militar; mentrestant, l’aïllament internacional de la Generalitat era un fet gràcies a l’acció diplomàtica de Joan II. A l’interior de la part del Principat que restava rebel, la manca de recursos —que no pal·liaven ni l’establiment de nous impostos ni les emissions de censals de la Generalitat i del municipi barceloní— i l’empobriment general preocupaven el Consell dirigent. A més, s’accentuaven la defecció de personatges importants i les contínues dissensions internes entre els representants de les institucions rectores del país, característica que havia amargat el govern de diversos reis qualificats d’“intrusos” per Joan II, sobretot de Pere de Portugal, que mantingué relacions tibants amb la Generalitat.

Els darrers èxits militars del bàndol reial durant el 1471 portaren a la rendició de Barcelona el 16 d’octubre de l’any següent, després d’un llarg setge. La capitulació, signada a Pedralbes, anul·lava la concòrdia de Vilafranca i concedia un perdó gairebé general; estipulava de forma generosa la fusió de les dues Generalitats, la reialista i la rebel, el sobreseïment de les causes judicials pendents i la restitució dels béns confiscats per tots dos bàndols, problema que s’allargà bastants anys i acabà afavorint els partidaris del rei, com és lògic. També resultà molt complicat l’assumpte dels censals de la Generalitat, que es prolongà fins al nou regnat.

En resum, es pretenia retornar al status anterior a la guerra com si mai no hagués tingut lloc i com si no existissin ni vencedors ni vençuts, quan en realitat hi eren i quedaven per resoldre situacions tan greus com el problema remença i l’ocupació per França dels comtats de Rosselló i Cerdanya, lliurats per Joan II en canvi d’ajut militar. La desfeta i la ruïna eren, doncs, ben evidents a Catalunya, i continuaren així fins al redreç impulsat pel nou rei Ferran II.