Pere el Cerimoniós, Aureum Opus, segle XIV.
BMA / G.C.
El tarannà bel·licós de Pere III, el Cerimoniós, i unes circumstàncies socials i econòmiques molt adverses, ja que foren els anys més crítics de la baixa edat mitjana, expliquen la conflictivitat gairebé permanent del seu regnat. Les guerres l’obligaren a exercir una forta pressió fiscal que produí malestar i rebel·lions entre els seus súbdits, i una creixent dependència de les corts, que s’enrobustiren aleshores com a òrgan de control de la monarquia. En la Crònica, al·ludeix al seu propi regnat com un temps de “guerres e tribulacions” i, comparant-lo amb el de David, escriu: “com ell no solament hac amb los reis veïns seus guerres, mes ab lo seu poble (…), així nós, no solament havem haüdes guerres ab los reis qui han veïnat ab nós e han los regnes contiguus ab lo d’Aragó, mas encara ab lo nostre poble propi”.
Pel que fa al seu vessant exterior, la política del Cerimoniós tingué dues direccions fonamentals: la Mediterrània i la Península. En la primera predominà l’acció ofensiva, encaminada a reintegrar a la Corona d’Aragó els regnes de Mallorca i Sicília i a consolidar la dominació de l’illa de Sardenya enfront de Gènova. En l’àmbit peninsular, l’objectiu fou mantenir la integritat territorial dels seus estats, amenaçada successivament per l’expansionisme marínida i per les ambicions hegemòniques de Pere I de Castella, cosa que obligà a una estratègia de caràcter defensiu. La guerra, mitjà i resultat al mateix temps, fou la gran protagonista del regnat.
Els seus principals èxits foren els assolits en la política de reintegracionisme mediterrani, impulsada per interessos d’ordre econòmic. L’annexió del Regne de Mallorca (1343-49), primer objectiu, va representar el seu domini directe sobre les Balears, el Rosselló i la Cerdanya, i la fi d’una situació creada per Jaume I, mai no acceptada de bon grat pels seus successors. El procés obert el 1341 contra Jaume III de Mallorca, el seu cunyat i vassall, fou pròleg d’una guerra de conquesta que culminà amb la mort i derrota d’aquest a la batalla de Llucmajor (1349). Malgrat l’èxit, Montpeller i les senyories d’Omeladès i Carladès, darrers vestigis de la presència catalana al Llenguadoc, es perderen definitivament, en haver estat venuts per Jaume III al rei de França.
A Sicília, el Cerimoniós col·locà les bases per a la seva futura reincorporació a la Corona mitjançant una intel·ligent política matrimonial. Ell mateix es casà en terceres núpcies, el 1349, amb Elionor, germana del monarca sicilià Lluís I (1342-55), i projectà el frustrat enllaç d’aquest amb Constança, la seva filla gran, la qual aconseguí de casar el 1361 amb el successor d’aquell, Frederic III (1355-77). Aquesta política donà fruits aviat: quan Martí, fill del futur Martí I l’Humà, assolí el 1392 el tron de Sicília en casar-se amb la reina Maria (1377-1401), feia ja una dècada que l’avi d’ambdós, Pere el Cerimoniós, dirigia de facto el govern de l’illa.
Sardenya, en permanent rebel·lia encoratjada pels genovesos, mai no fou controlada totalment malgrat els esforços militars i diplomàtics. La conquesta de l’Alguer el 1354, repoblat per catalans, en fou el resultat més brillant. Derivació d’aquest conflicte endèmic fou la guerra contra Gènova, rival comercial de la Corona d’Aragó a la Mediterrània, amb interessos enfrontats a aquesta, tant a Sardenya com a Còrsega. El 1351, el monarca s’alià amb Venècia i Bizanci contra els genovesos, que malgrat els revessos del Bòsfor i l’Alguer (1352 i 1353) continuaren fustigant fins el 1378 les naus catalanes amb accions de cors.
La política mediterrània del Cerimoniós, durant el regnat del qual es vincularen efímerament a la Corona d’Aragó els ducats d’Atenes i Neopàtria (1379-88), assolí en general un balanç positiu: cap dels seus predecessors no ostentà tants títols ni exercí efectivament —excepte a Còrsega— la sobirania. No es pot dir el mateix de la seva política peninsular, dominada per l’enemistat amb Castella.
Ja en els moments inicials del regnat, l’herència del seu pare, Alfons el Benigne, als fills de la seva segona esposa estigué a punt de provocar una guerra amb Alfons XI. Fou aleshores que una notícia alarmant —els marínides de Fes preparaven la invasió de la Península— obligà el Cerimoniós a buscar una solució al conflicte a fi de poder arribar a un acord amb Castella per frenar l’expansionisme nord-africà. Amb la signatura del pacte de Madrid el 1339, començava el darrer episodi de la guerra de l’Estret, on la Corona d’Aragó participà amb la tramesa d’embarcacions a les costes de Tarifa. Les victòries del Salado i d’Algesires (1340 i 1344) posaren fi a l’amenaça, greu sobretot al Regne de València, on els invasors havien trobat ajut en la població musulmana.
Les relacions amb Castella s’enterboliren de nou amb l’arribada al tron d’aquest regne de Pere el Cruel (1350) i s’entrà en una fase de deteriorament creixent que va conduir a la guerra. Declarada pel monarca castellà el 1356, acabà de fet el 1366, encara que la pau definitiva no s’assolí fins el 1375. Les seves causes foren moltes i complexes, però sembla que la voluntat de recuperar les comarques meridionals del Regne de València —sobirania de Castella fins a la sentència de Torrellas (1304)— pesà més que cap altra en l’ànim del Cruel. El bel·licisme i les ambicions hegemòniques d’aquest, i la fermesa del seu oponent en la defensa de la integritat territorial de la Corona d’Aragó, van ser factors determinants d’aquesta guerra assoladora. També intervingueren en el conflicte els regnes de Navarra, Portugal i Granada, i potències extrapeninsulars enfrontades en la guerra dels Cent Anys, de la qual aquella constituïa una extensió: si França es posà al costat de Pere el Cerimoniós, Anglaterra i Gènova foren aliades del Cruel.
Després del fratricidi de Montiel (1369), el clima bèl·lic es mantingué per la negativa d’Enric II de Trastàmara a complir els compromisos adquirits amb el seu antic aliat catalano-aragonès. Aquest, el 1375, pressionat per circumstàncies adverses, acabà signant amb ell el tractat d’Almazán, que consagrava definitivament les fronteres establertes a Torrellas i obria una etapa de pau entre ambdós regnes, segellada pel matrimoni de l’hereu de Castella amb una infanta d’Aragó. Era el reconeixement de l’hegemonia castellana i el punt de partida de la unió de les dues corones: Ferran d’Antequera fou el fruit d’aquest enllaç.