Al·legoria de la proclamació de la Primera República, “La Flaca”, Barcelona, 6-3-1873.
BC
Com totes les cultures polítiques modernes que intenten articular-se en moviments d’opinió, la democràcia i el republicanisme van tendir a fer, al llarg del segle XIX, un procés de selecció dels materials que els facilitava el passat, a construir, a partir d’una herència de referents compartits amb el conjunt de la societat on es movien, una genealogia pròpia que fes les funcions de tradició legitimadora de les seves particulars aspiracions.
La literatura de canya i cordill, la novel·la de fulletó conreada per Antoni Altadill, Manuel Angelón i Venceslau Ayguals d’Izco, la premsa satírica, el Glòria a Espanya o Los néts dels Almogàvers de Josep Anselm Clavé, el teatre popular de Josep Robrenyo i, més tard, de Frederic Soler, i les obres històriques de Víctor Balaguer o, de manera més ambigua, del valencià Vicent Boix facilitaren molts dels elements que havien de contribuir a la definició d’una visió del món alternativa a la que la cultura patrícia estava, per aquelles mateixes dates, fent quallar. Tot sovint, aquests treballs fornien uns criteris d’identificació col·lectiva en proposar una visió molt determinada del passat històric més llunyà i d’aquell més immediat en què el poble menut es convertia en protagonista de la resistència contra l’opressor intern o l’invasor forà, i en l’obstinat combatent que s’encarava, amb més o menys èxit, a les adversitats quotidianes.
En esclatar la Revolució del 1868, tot aquest cúmul de referents havia facilitat una primera base sobre la qual, i en paral·lel a la definició de les formacions polítiques, inventar-se una tradició republicana. Al setembre del 1868, el “Boletín Oficial Revolucionario”, que informava els barcelonins de l’aixecament de Cadis, invocava per justificar la revolució els noms de Padilla i Bravo, de Claris i de Martín Zurbano, de Churruca i Gravina. Els comuners, els segadors i els patriotes de les primeres dècades de segle passaven a formar part d’una patrologia comuna a progressistes, demòcrates i republicans. La primavera del 1869, i per justificar el projecte de pacte federal, Valentí Almirall rememorava les Germanies, els Lanuza i la guerra de Successió. La selecció, tot i presentar alguns matisos significatius —obviava els referents espanyols o castellans, a fi de potenciar la lògica regionalista—, estava feta amb una metodologia idèntica. A partir d’aquell moment, al llarg del Sexenni i sota la Restauració, el moviment republicà edificà, a poc a poc, un món de referències històriques que dotaven el combat per la república, la federació i la justícia social, d’un substrat legitimador. Tots aquells que havien lluitat, o que s’interpretava que havien lluitat, contra la monarquia, el cesarisme, l’absolutisme i la centralització, passaren a formar part del llegat republicà. Dins d’aquesta categoria no s’hi encabiren, només, els patriotes o els revolucionaris. També s’hi incorporaren els revoltats i els rebels instintius, tots aquells que, com els bandolers de la mena de Joan Serrallonga, s’havien alçat contra la injustícia dels poderosos. De tal manera que, si Balaguer, a Don Juan Serrallonga o los bandoleros de las Guillerías, el presentava com un bandoler liberal-patriotic, Rodríguez Solís, el 1871, podia redefinir-lo com l’antecedent del republicanisme autonomista.
Ja sota la Restauració, aquestes referències s’ampliaren amb les figures més destacades del Sexenni, amb els prohoms republicans, amb els caps de les insurreccions del 1869, amb els diputats i els dirigents nacionals. Abdó Tetradas i Narcís Monturiol encetaren una llista que continuava amb Castelar, Pi i Margall, Salmerón, Ruiz Zorrilla i, en alguns casos, amb dirigents militars revoltats de l’estil de Villacampa. Tots plegats, revestits d’un nimbe redemptorista, passaren a ser glòries nacionals, personalitats dotades d’un seguit de qualitats que els allunyaven tant dels polítics de la Restauració com del ciutadà comú: austers, savis, amb el do de la paraula, íntegres. Breu, se’ls distingia amb propietats més típiques del santoral que d’un currículum polític.
L’originalitat d’aquesta genealogia, per contraposició a la d’altres moviments polítics, consistí a eludir el caràcter de cos tancat. Sempre es podien anar incorporant noms nous en funció de les dinàmiques del moment, o procedir a una relectura, a una selecció de la selecció, dels materials existents a causa de la creixent pluralitat doctrinal intrarepublicana. La flexibilitat de la patrologia republicana va permetre que, al marge d’una tradició de caràcter nacional i estatal, alguns republicanismes locals tinguessin la possibilitat de construir-se la seva pròpia llegenda. Així, a Castelló de la Plana consolidaren i feren seu el mite de la ciutat liberal que havia resistit heroicament el carlisme de la primera guerra; a Alacant rendiren culte al coronel Pantaleó Boné, màrtir de la revolta progressista del 1844; i a Reus compartiren amb el liberalisme el record pels milicians morts a mans dels carlins, el 1838 a Morell i Vilallonga, o, pel que fa als possibilistes, invocaren el nom de Joan Prim, tot oblidant-se de les seves virulentes crítiques i dels xocs dels primers temps del Sexenni.
Tot plegat, resultava útil però insuficient. Aquí, a diferència de la veïna França, no hi havia hagut ni protestants ni enciclopedistes ni, en rigor, il·lustrats; els noms coneguts que havien passat per l’equivalent de la guillotina o per les barricades escassejaven. Els màrtirs de la Inquisició, amb l’excepció de Joan Lluís Vives, resultaven massa anònims. Tanmateix, aquestes no eren unes dificultats insalvables. Arreu d’Europa, els moviments d’emancipació política i social del vuit-cents alimentaren el seu imaginari col·lectiu amb els episodis i els protagonistes de la Revolució del 1789 i de la República francesa. En el cas que ens ocupa, n’hi va haver prou a posar, al costat dels noms esmentats, els patriarques d’un republicanisme que arrencava de Maximilien de Robespierre i arribava fins a Giuseppe Garibaldi, que incloïa els herois de les revolucions del 1848, com Giuseppe Mazzini o Lajos Kossuth, i que sempre podia girar-se cap a l’altra riba de l’Atlàntic per trobar en Abraham Lincoln o en Benito Juárez uns exemples en els quals emmirallar-se. Més imprecisa, i amb un menor impacte popular, la referència classicitzant a la democràcia atenenca o a la república romana no deixava de fer-se present en aquesta recerca desesperada d’una tradició sobre la qual alçar i justificar una pràctica política. Així, de Castelar a Salmerón o Pi, els dirigents republicans van ser dibuixats amb la toga i amb un posat que esdevenia sinònim gràfic d’honradesa, saviesa i amor a la veritat.
Portada de Historia de la Revolución Española, V. Blasco Ibáñez, vol. I, Barcelona, 1890.
G.C.
Cap a final de segle, la divulgació d’aquesta patrologia va fer-se, allà on els republicans comptaven amb el poder municipal, a través de tota mena de cerimònies i erigint monuments o retolant carrers i places. Quan això no era factible, quedava el recurs de la premsa. Fou el periòdic il·lustrat, l’edició de retrats dels líders i d’estampetes amb la figura dels oradors més conspicus, d’oleografies amb la simbologia democràtica, el que facilità l’entrada d’aquesta particular visió de la història a les llars republicanes, el que va fer que a les cases dels republicans hi hagués una imatge de l’assalt a la Bastilla, un retrat de l’auster Pi i Margall o un quadre que, confegit maldestrament amb els retalls de la portada o les planes centrals d’un periòdic, reproduïa la Marianne o els membres de la minoria republicana al Congrés.