La Llotja de València, P.Comte, 1482-1506, J.Ivarra, 1482-98, J.Corbera, 1506-48 i D.Urteaga, 1533-48.
Coneguda com “el gran temple del comerç”, és probablement l’edifici més reeixit de l’arquitectura valenciana de tots els temps, i un dels més elegants de tota l’Europa mediterrània medieval. D’això, ja n’eren conscients els jurats del consell de València, car el 23 de juny de 1469 van exposar ben clarament que aquesta havia de ser “molt bella e magnífica e sumptuosa”, sens dubte pensant que hauria de superar la que Guillem Sagrera havia construït anys enrere a Mallorca. La Llotja de València s’inspira, en part, en la de Mallorca, però convé recordar que ambdues poden relacionar-se amb l’aula capitular del convent de Sant Domènec, de València, feta al començament del segle XIV. D’altres llotges com les de Tortosa, Castelló d’Empúries, Perpinyà, Alcanyís i fins i tot Saragossa i Barcelona no tenen l’encís de la valenciana, autoproclamada amb orgull com a casa famosa que en quinze anys fou construïda: “Inclita domus sum, armis aedificate quindecim.”
La Llotja de València és constituïda per dues parts ben diferenciades: la part més antiga (1482-98) és formada pel saló de Contractació amb la seva torre (a la planta baixa de la qual es troba la capella); de construcció posterior (1498-1548) és el pavelló del Consolat, més conegut com el Consolat de Mar (simbòlicament entès com un palau o temple de la Fama).
Saló de Contractació de la Llotja de València, 1482-1548.
M.G.
El conjunt de la superfície ocupada (inclosos els jardins) és d’uns 2 000 m2, amb una planta lleugerament rectangular de 51,47 m × 39,10 m. La part de ponent (amb la façana principal) dona a la plaça del Mercat, la de llevant al carrer de la Llotja, la de migdia al carrer dels Esglaons de la Llotja, i la del nord al carrer de Cordellats. Sobresurt l’esvelta i imposant sala anomenada saló de Contractació (coneguda també com a saló de Columnes), formada per un rectangle de 35,60 m × 21,39 m, amb vuit columnes gegantines de fust helicoidal i setze semicolumnes adossades als murs laterals, tot cobert amb voltes de creueria. Té tres naus longitudinals i cinc de transversals amb una alçada de vora setze metres. Des d’aquest saló s’accedeix a la primera estança de la torre, mitjançant una celebrada escala de caragol (dita també d’ull), sense pilar central, de cent deu esglaons, universalment considerada com una de les obres mestres de l’estereotomia (art de tallar la pedra) constructiva de tots els temps, realitzada pel pedrapiquer gironí Pere Comte, molt conegut i valorat com a home savi en l’art de la pedra.
El Consolat de Mar és constituït per quatre elements: soterrani (l’accés al qual es fa per una porta situada al jardí); pis baix, amb una porta al jardí i a la capella; pis intermedi o saló principal, amb reeixit enteixinat procedent de l’antiga Casa de la Ciutat, i pis superior. De la seva façana sobresurt la faixa superior, ja de caràcter renaixentista, decorada amb medallons que representen homes i dones famosos (reis, déus, herois) amb contingut humanístic, èpic i heroic, els quals, probablement, són obra de l’escultor Jaume Vicent. El coronament final de tot l’edifici, el constitueix una faixa emmerletada amb gàrgoles de prolífica figuració i significació (la de la torre és de factura moderna).
Els principals mestres constructors d’aquest important edifici són Pere Comte i Joan Ivarra des del 1482 fins al 1498; Pere Comte en solitari fins al 1506, en què mor; Joan Corbera des del 1506 al 1533; i Joan Corbera, juntament amb el basc Domingo Urtiaga, des del 1533 al 1548. D’entre els nombrosos escultors s’escau esmentar Jaume Vicent, Miquel Penyarada, Johan Kassel, Stheve Lohant i Isachs Floret. Dels pintors destaca Martí Girbés, autor de la notable decoració de la sala de les columnes.
Tant el seu sistema de proporcions com la rica iconografia representada són de complexa i plurivalent significació (religiosa i laica), extensament estudiats per Salvador Aldana i Santiago Sebastián. El diàfan i majestuós conjunt espacial d’aquest edifici només és igualable a algunes hallenkirchen (tipus d’església gòtica) del centre d’Europa, com per exemple la d’Annaberg, a Saxònia, o la de Pirna.