Al principi del segle XX, a la majoria de llars catalanes les tasques domèstiques, necessàries per a assegurar la subsistència quotidiana de les persones, ocupaven un gran nombre d’hores a les dones —joves, adultes i grans—, mestresses o minyones. El treball era molt feixuc, ja que les tècniques i els procediments emprats eren totalment manuals i només alguns habitatges de les àrees urbanes disposaven d’aigua corrent o estaven connectats amb la xarxa de clavegueram o de gas.
Sabons Barangé, cartell, Barcelona, s.d.
R.M.
Durant els primers trenta anys del segle es van produir avenços significatius per a la transformació del treball domèstic. D’una banda, es van realitzar millores importants en les infraestructures dels habitatges, com ara l’expansió de les xarxes d’aigua corrent i de clavegueram. La construcció de la xarxa elèctrica es va iniciar relativament aviat i bastant ràpidament, i va resoldre més eficaçment els problemes de l’enllumenat i d’altres tasques domèstiques. Paral·lelament, van començar a trobar-se, en el mercat, aparells mecànics d’ús domèstic i productes que en substituïen d’altres que, tradicionalment, es feien a casa (sabons industrials, lleixiu, llets infantils, primeres conserves, etc.). Des del principi de segle es van anar formant noves indústries adreçades al consum domèstic que, en un període posterior, especialment a partir del 1950, van possibilitar una nova expansió econòmica en els països industrialitzats. Un dels països pioners en les innovacions tecnològiques domèstiques i en la indústria de béns de consum domèstic fou els Estats Units, on l’escassetat de minyones va afavorir la difusió de teories que propugnaven la racionalització dels habitatges, i d’estris mecànics per a aquells treballs.
L’electrificació de les llars
El fet que introduïa més novetats en les infraestructures domèstiques era la connexió dels habitatges a la xarxa elèctrica. Al llarg del segle passat s’havia iniciat la construcció, a les grans ciutats europees i americanes, d’una xarxa de gas ciutat que havia permès de simplificar i millorar l’enllumenat públic i, indirectament, la il·luminació dels habitatges familiars. Efectivament, la rendibilitat de la nova xarxa de gas depenia, en gran mesura, de la utilització domèstica del nou producte per a altres usos com eren la cuina i la calefacció. Tanmateix, a les localitats més petites el cost de les instal·lacions era massa elevat i això va afavorir la recerca de noves fonts energètiques. D’aquesta manera, al costat d’altres sistemes que ja s’utilitzaven des del final del segle XVIII, com ara els quinqués d’oli, se’n van desenvolupar de nous, com l’enllumenat de petroli i el de gas acetilè. A Barcelona i altres ciutats catalanes també es van adoptar els nous sistemes d’enllumenat públic i domèstic. El 1843 es va fundar la primera companyia de gas a Barcelona i, posteriorment, se’n van crear d’altres en algunes localitats catalanes i espanyoles. Però a l’Estat espanyol, la difusió del gas va ser més tardana que a d’altres països europeus, el ritme de difusió més lent i l’abast molt limitat.
Al final del segle XIX el descobriment de l’electricitat va constituir un canvi d’enorme transcendència. Al llarg de les primeres dècades del segle XX l’enllumenat elèctric va substituir els altres sistemes. Aquest fet va conduir a promoure el gas per als altres usos domèstics esmentats. A l’Estat espanyol, la limitada difusió del gas va afavorir una ràpida expansió de la xarxa elèctrica a partir de la construcció de centrals hidroelèctriques als Pirineus. El 1930 el 70% dels habitatges catalans hi estava connectat encara que, inicialment, l’ús es reduís a unes bombetes de pocs watts.
Els aparells d’ús domèstic
Dones amb màquina de cosir, s.d.
AT
La utilització generalitzada d’aparells mecànics a la llar ha estat un fenomen relativament recent. La indústria dels electrodomèstics es va expandir a partir dels anys cinquanta del nostre segle. Però ja n’existien precedents anteriorment. La màquina de cosir es va difondre ràpidament des de mitjan segle XIX en els països industrialitzats i també a l’Estat espanyol. Al principi del segle XX la publicitat mostrava una gran varietat de models i contínues millores (el 1914 hi havia màquines de cosir que funcionaven amb un petit motor elèctric). El treball a domicili de moltes treballadores n’explica la gran difusió. Al final del segle XIX també hi havia revistes espanyoles que oferien estufes i cuines de gas. Però, de fet, sembla que foren d’ús molt restringit. A la majoria de les cases prevalien les llars de foc i es continuava cuinant amb carbó i llenya. Sembla que el gas s’aplicà, sobretot, per a escalfadors d’aigua a cases de famílies força acomodades.
Des del 1910, a Barcelona, es podien comprar rentadores mecàniques, de fabricació alemanya, mogudes per vapor, que van tenir un mercat força limitat. Els primers electrodomèstics d’una certa difusió utilitzats abans del 1930 van ser les planxes elèctriques, d’un preu més a l’abast. Al final dels anys vint, també era possible de comprar, en botigues especialitzades, neveres, aspiradores i altres aparells electrodomèstics de fabricació estrangera. El preu, però, era prohibitiu per a la gran majoria de pressupostos familiars. A més, hi havia una gran disponibilitat de persones per al servei a les cases benestants i els hàbits tradicionals, referents al treball domèstic, eren molt arrelats.
Paral·lelament, a les ciutats es difonia l’ús de productes de fabricació industrial. Als habitatges urbans calia desenvolupar noves tècniques per a la bugada, cosa que explica la ràpida difusió dels sabons industrials i dels lleixius. D’altra banda, la influència de les teories higienistes va afavorir la progressiva substitució de la lactància mercenària, a càrrec de dides, per altres sistemes de lactància artificial basada en llets infantils especialitzades i biberons.
El servei domèstic
El servei domèstic era un dels sectors més importants d’ocupació femenina. D’una banda, perquè es tractava de tasques tradicionalment femenines i, de l’altra, perquè els baixos salaris les feien poc atractives per als homes. De tota manera també hi havia famílies benestants que contractaven criats. Però els encomanaven feines més prestigioses com les de xofer, majordom o guàrdia de cases pairals, i rebien sous superiors als de les minyones. En tot cas, també en el sector domèstic existia una profunda segregació laboral per raó de sexe.
El servei domèstic femení —les minyones— fou molt nombrós en determinats moments del període, ja que la forta emigració empenyia molta població de les àrees rurals cap a les ciutats. Les dones emigrades no solien tenir altra sortida laboral que el convent o el servei domèstic quan abandonaven la casa familiar, perquè les fàbriques no donaven l’abast a absorbir-les. Aquest element va contribuir també a retardar la introducció de millores tecnològiques a les llars dels sectors de població amb una capacitat adquisitiva suficient. Servir en una casa oferia allotjament i menjar a les noies, però els sous eren baixos i les possibilitats de promoció passaven exclusivament per la vicaria. En el millor dels casos, les minyones rebien un tracte paternalista per part dels senyors de la casa, que les introduïen en els hàbits urbans i religiosos. Però sovint el tracte era dèspota i les condicions, abusives, ja que no existia cap reglamentació legal de les condicions de treball.
En altres moments, en canvi, la indústria absorbí la mà d’obra femenina i el servei domèstic escassejà. Aquest fet permeté que les dones que hi treballaven poguessin dur a terme una certa defensa dels seus drets. El 1920 el nombre d’empleades en el sector domèstic era inferior al del 1910, a causa de l’expansió econòmica que es produí, a l’Estat espanyol, arran de la Primera Guerra Mundial. Des de la fi del conflicte, la premsa de la llar testimonià una certa actitud de rebel·lia de les minyones que refusaven el tracte paternalista i autoritari, i reclamaven sous més elevats, sobretot a les grans ciutats. De la mateixa manera, dones de les classes mitjanes van començar-se a plantejar la necessitat d’adaptar-se i intentaren assumir, elles mateixes, tasques domèstiques que en certes posicions socials eren considerades, fins aleshores, un signe de poca distinció. La premsa de la llar dels anys vint va intentar d’incidir en aquest fenomen. Va anar introduint en les dones burgeses un nou model de mestressa de casa que havia de realitzar, ella mateixa, tasques reservades fins aleshores a les minyones, com era fer el dinar, rentar algunes peces de roba, etc. En aquest context, els missatges publicitaris dels nous estris i productes van tenir més bona entrada.